La península Antàrtica és la part més septentrional de la terra ferma de l'Antàrtida i l'única zona d'aquell continent que s'estén fora del cercle polar antàrtic. S'estén formant una línia entre cap Adams (mar de Weddell) i un punt al sud de la part principal de les illes Eklund.
La península Antàrtica ha pres importància en la intensificació de la recerca antàrtica, en gran manera pel gran impacte del canvi climàtic sobre la regió.
Aquesta remota zona polar, on s'han instal·lat nombroses estacions d'investigació, és font de múltiples reclamacions de sobirania. La península forma part de les reclamacions de l'Antàrtida Argentina, el Territori Antàrtic Britànic i el Territori Antàrtic Xilè, tot i que els límits exactes de cada reclamació encara estan en discussió.
Història Descoberta i nom La primera observació de la península Antàrtica sembla que va ser el 1823. L'acord, el 1964, sobre el nom d'aquesta regió entre el US-ACAN (Comité Consultiu dels Estats Units sobre noms de l'Antàrtida) i el UK-APC (Comité Consultiu del Regne Unit sobre noms de l'Antàrtida) va resoldre un litigi històric sobre l'ús del nom estatunidenc, península de Palmer, i el britànic, terra de Graham. La terra de Graham és ara la part nord de la península Antàrtica, a partir de la línia que formen el cap Jeremy i el cap Agassiz (aproximadament el paral·lel 69º S) mentre que la part sud és la Terra de Palmer. Aquest nom prové del caçador americà de foques Nathaniel Palmer. A Xile, la península s'anomena oficialment terra d'O'Higgins, en honor del patriota xilè i visionari antàrtic Bernardo O'Higgins. Argentina l'anomena terra de San Martín. Altres porcions de la península reben els noms de les expedicions o expedicionaris que les van descobrir, com ara costa Bowman, costa Black, costa Danco, costa Davis, costa English, costa Fallieres, terra Loubet, costa Nordenskjold o costa Wilkins.
Actualitat La base argentina Esperanza va ser el lloc on va néixer Emilio Marcos Palma, que es considera la primera persona nascuda a l'Antàrtida.
El primer fòssil de dinosaure trobat al continent és una espècie del gènere Antarctopelta que es va localitzar el gener del 1986 a l'illa James Ross, fora de la península Antàrtica.
El 31 de gener de 1989 el vaixell argentí Bahía Paraíso encalla en una roca submarina a l'estret de Bismarck, i posteriorment s'enfonsa vessant uns 640.000 litres de petroli prop de la península Antàrtica.
Geografia miniatura|Mapa geogràfic de l'Antàrtida miniatura|Imatge de satèl·lit de la Península Antàrtica La península és molt muntanyosa, amb cims que arriben als 2.800 metres. Entre més importants destaquen els monts Castro, Coman, Gilbert, Jackson, William, Owen i Scott. Aquestes muntanyes es consideren una continuació dels Andes de l'Amèrica del Sud a través d'una serralada submarina que les connecta totes dues. Xile i l'Argentina esgrimeixen aquest argument per a les seves reclamacions territorials.
El paisatge de la península és la típica tundra antàrtica. La península té un pendent pronunciat, amb glaceres que flueixen cap a la plataforma de gel Larsen i que l'any 2002 es van fragmentar de manera significativa. Altres plataformes de gel de la península són les deGeorge VI, Wilkins, Wordie i Bach. La plataforma de gel Filchner-Ronne descendeix per la cara est de la península.
Les múltiples illes que envolten la península estan separades per l'estret Antàrtic, el golf Erebus i Terror, l'estret George VI, l'estret Gerlache i el canal Lemaire. Més cap a l'oest hi ha el mar de Bellingshausen, i al nord, el mar d'Escòcia. La península Antàrtica i el cap d'Hornos creen un efecte túnel, que canalitza els vents cap al relativament estret passatge de Drake. La badia Esperança, a , és a prop de l'extrem més septentrional de la península, que és Prime Head, a 63° 13′ S.
Geologia L'Antàrtida va ser una vegada part del continent Gondwana. Els afloraments d'aquesta època són granits i gneis de l'Ordovicià i del Devonià que es troben a Scar Inlet i la península de Joerg, mentre que el Carbonífer - Triàsic Trinity Peninsula Group són roques sedimentàries que afloren a Hope Bay i Prince Gustav Channel. Les roques volcàniques de l'Anell de Foc van entrar en erupció al Juràssic, amb la ruptura de Gondwana, i afloren a l'est de la Terra de Graham com a dipòsits de cendres volcàniques. El vulcanisme a l'oest de la Terra de Graham data del Cretaci fins a l'actualitat, i es troben afloraments al llarg de l'estret de Gerlache, el canal de Lemaire, les illes argentines i l'illa Adelaida. Aquestes roques a l'oest de la Terra de Graham són laves andesítiques i granit del magma, i indiquen que la Terra de Graham era una continuació dels Andes. Aquesta línia de volcans s'associa amb la subducció de la placa del Fènix. El metamorfisme associat amb aquesta subducció és evident al complex metamòrfic d'Escòcia, que aflora a l'illa Elephant, juntament amb les illes Clarence i Smith de les illes Shetland del Sud. El pas de Drake es va obrir uns 30 Ma quan l'Antàrtida es va separar d'Amèrica del Sud. L'illa de les Shetland del Sud es va separar de la terra de Graham uns 4 Ma quan es va formar una fractura volcànica dins de l'estret de Bransfield. Tres volcans submarins latents al llarg d'aquesta escletxa són The Axe, Three Sisters i Orca. L'illa Deception és un volcà actiu a l'extrem sud d'aquesta zona de rift. Les localitzacions fòssils notables són el grup de fossils Bluff del Juràssic tardà al Cretaci inicial de l'illa Alexander, els sediments del Cretaci inicial a la península de Byers a l'illa Livingston i els sediments de l'illa Seymour, que són l'extinció del Cretaci.
Clima Com que la península antàrtica, que arriba al nord del cercle antàrtic, és la part més al nord de l'Antàrtida, té els climes més suaus d'aquest continent. Les seves temperatures són més càlides al gener, amb una mitjana 1 a 2 °C, i el més fred al juny, té una mitjana de -15 a -20 °C. La seva costa oest des de la punta de la península antàrtica al sud fins als 68° S, que té un clima antàrtic marítim, és la part més suau de la península antàrtica. Dins d'aquesta part de la península antàrtica, les temperatures superen 0 °C durant 3 o 4 mesos durant l'estiu, i rarament cau per sota de -10 °C durant l'hivern. Més al sud al llarg de la costa oest i la costa nord-est de la península, les temperatures mensuals mitjanes superen 0 °C només durant un o dos mesos d'estiu i una mitjana al voltant de -15 °C a l'hivern. La costa est de la península antàrtica al sud de 63° S és generalment molt més fred, amb temperatures mitjanes superiors 0 °C durant com a màxim un mes d'estiu i temperatures mitjanes d'hivern que oscil·len entre -5 a -25 °C. Les temperatures més fredes del sud-est, costat del mar de Weddell, de la península antàrtica es reflecteixen en la persistència de les plataformes de gel que s'aferren al costat oriental.
miniatura|Mapa en relleu
miniatura|Vista gairebé sense núvols de l'extrem nord de la península antàrtica durant la primavera
miniatura|Glacera Badia Esperança, 2012
Les precipitacions varien molt a la península antàrtica. Des de l'extrem de la península antàrtica fins als 68° S, les precipitacions són de 35–50 cm de mitjana per any. Una bona part d'aquesta precipitació cau en forma de pluja durant l'estiu, en dos terços dels dies de l'any, i amb poca variació estacional de les quantitats. Entre uns 68° S i 63° S a la costa oest de la península antàrtica i al llarg de la seva costa nord-est, la precipitació és de 35 cm o menys amb pluja ocasional. Al llarg de la costa est de la península antàrtica al sud de 63° S, la precipitació oscil·la entre 10 i 15 cm. En comparació, les illes subantàrtiques tenen precipitacions de 100 a 200 cm per any i l'interior sec de l'Antàrtida és un desert virtual amb només 10 cm de precipitació per any.
Canvi climàtic A causa de problemes relacionats amb el canvi climàtic global, la península Antàrtica i les parts adjacents del mar de Weddell i la seva plataforma continental del Pacífic han estat objecte d'investigacions geològiques, paleontològiques i paleoclimàtiques intensives per part de grups interdisciplinaris i multinacionals durant les últimes dècades. L'estudi combinat de la glaciologia de la seva capa de gel i la paleontologia, sedimentologia, estratigrafia, geologia estructural i vulcanologia dels dipòsits glacials i no glacials de la península antàrtica ha permès la reconstrucció de la paleoclimatologia i la fluctuació prehistòrica de la capa de gel durant els últims 100 milions d'anys. Aquesta investigació mostra els dramàtics canvis climàtics, que s'han produït en d'aquesta regió després d'arribar a la seva posició aproximada dins del cercle antàrtic durant el període cretaci.
El Fossil Bluff Group, que aflora dins de l'Illa d'Alexandre I, proporciona un registre detallat, que inclou paleosols i plantes fòssils, dels climes terrestres del Cretaci mitjà (albià). Els sediments que formen el Fossil Bluff Group s'acumulen dins d'un arc d'illa volcànica, que ara constitueix l'espina dorsal de roca de la península antàrtica, a les planes inundables i deltes prehistòriques i en alta mar com a ventalls submarins i altres sediments marins. Tal com es reflecteix en els fòssils vegetals, els paleosols i els models climàtics, el clima era càlid, humit i estacionalment sec. Segons els models climàtics, els estius eren secs i els hiverns humits. Els rius eren perennes i subjectes a inundacions intermitents com a conseqüència de les fortes pluges.
Els climes càlids de latituds altes van assolir un màxim durant el Màxim tèrmic del Cretaci mitjà. Els fòssils vegetals trobats als estrats del Cretaci superior (Coniacià i Santonià - Campanià inicial) de les formacions Hidden Lake i Santa Maria, que afloren a les illes de James Ross, Seymour i adjacents, indiquen que aquest arc d'illa volcànica emergent va gaudir de climes càlids temperats o subtropicals amb una humitat adequada per al creixement i sense períodes prolongats de temperatures hivernals sota zero.
Després de la calor màxima del màxim tèrmic del Cretaci, el clima, tant a nivell regional com global, sembla haver-se refredat tal com es veu al registre de fusta fòssil antàrtica. Més tard, els climes càlids de latituds altes van tornar a la regió de la península Antàrtica durant el Paleocè i principi de l'Eocè, tal com es reflecteix en les plantes fòssils. L'abundància de fòssils marins i vegetals dels sediments marins del Paleogen que afloren a l'illa de Seymour indiquen la presència d'un ambient fresc i humit a latituds altes durant el primer Eocè.