La Tercera Guerra Servil, també anomenada guerra dels Gladiadors i guerra d'Espàrtac per Plutarc, va ser la darrera d'un seguit de revoltes d'esclaus, no reeixides ni correlacionades, contra la República de Roma, conegudes de forma col·lectiva com a Guerres Servils. La Tercera Guerra Servil fou tanmateix l'única que amenaçà directament la metròpoli i la que causà més alarma entre la població de Roma a causa del ràpid increment d'efectius que tingué l'exèrcit d'esclaus revoltats entre els anys 73 i 71 aC. La revolta fou finalment esclafada gràcies a l'acció militar comandada per Cras, malgrat que els seus efectes es deixaren sentir encara durant anys sobre la política de Roma.
Entre els anys 73 i 71 aC, una banda d'esclaus revoltats —originàriament un petit grup d'uns 70 gladiadors escapolits, que va créixer fins a aglutinar 120.000 homes, dones i nens— va mobilitzar-se per la província romana d'Itàlia assaltant-la amb relativa impunitat sota el comandament de diversos capitostos, incloent-hi el famós gladiador-general Espàrtac. Els esclaus revoltats van constituir una força armada sorprenentment efectiva que va demostrar repetides vegades la capacitat per a resistir l'exèrcit romà, des de les patrulles locals de la Campània, a les milícies romanes i fins i tot les qualificades legions sota comandament consular. Plutarc va descriure les accions dels esclaus com un intent d'escapar dels seus amos i fugir a través de la Gàl·lia Cisalpina, mentre que Apià i Flor retraten la revolta com una guerra civil en la qual els esclaus van fer campanya per a capturar la mateixa ciutat de Roma.
La creixent alarma al Senat romà sobre els continus èxits militars d'aquesta banda i sobre els seus estralls contra les ciutats i els camps romans va fer finalment que Roma reunís un exèrcit de vuit legions sota el comandament, sever però efectiu, de Marc Licini Cras. La guerra acabà el 71 aC quan, després d'una llarga i amarga retirada davant les legions de Cras i la comprensió que les legions de Gneu Pompeu Magne i Marc Licini Lucul·le avançaven per encerclar-los, els exèrcits d'Espàrtac es van llançar amb tota la seva força contra les legions de Cras i van ser completament aniquilats.
Tot i que la guerra d'Espàrtac és notable per dret propi, la Tercera Guerra Servil va ser significativa en la història de l'antiga Roma pel seu efecte sobre les carreres de Pompeu i Cras. Els dos generals van utilitzar els èxits contra la revolta per promoure les seves carreres polítiques, aprofitant-se del favor del poble i de l'amenaça implícita de les seves legions per influir en favor seu en les eleccions consulars del 70 aC. Les seves accions com a cònsols van promoure en gran manera la subversió de les institucions polítiques romanes i van contribuir a la transició final de la República romana a l'Imperi Romà.
L'esclavitud a la República romana En diversos graus al llarg de la història de Roma, l'existència d'una font de treball barata en forma d'esclaus va ser un factor important en l'economia, que va ser definida per Marx com un mode de producció esclavista. Els esclaus s'adquirien de diverses formes, com ara la compra a mercaders estrangers i l'esclavització de poblacions estrangeres després de la conquesta militar.Smith, A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, "Servus", pàg. 1038;detalla els mitjans legals i militars pels quals s'esclavitzava a la gent. Amb la gran implicació de Roma en guerres de conquesta en el primer i el segon segles aC, s'importaven a l'economia romana desenes o centenars de milers d'esclaus de cop.Smith, Greek and Roman Antiquities, "Servus", pàg. 1040; Caesar, Commentarii de Bello Gallico, 2:33. Smith se refereix a la compra de 10 000 esclaus a pirates cilicis, mentre que Cèsar ofereix un exemple de l'esclavització de 53.000 atuàtucs capturats per l'exèrcit romà. Tot i que l'ús d'esclaus com a servents, artesans i assistents personals va ser limitat, un enorme nombre d'esclaus treballava en les mines i en les terres agrícoles de Sicília i el sud d'Itàlia.Smith, Greek and Roman Antiquities, "Servus", pàg. 1039 ; Livy, The History of Rome, 6:12
En general, els esclaus van ser tractats amb crueltat i opressió durant el període republicà. Sota el Dret romà, un esclau no era considerat com a persona, sinó com a propietat. Els amos podien abusar, ferir o fins i tot matar els seus esclaus sense conseqüències legals. Encara que hi havia molts graus i tipus d'esclaus, els graus inferiors —i més nombrosos—, que treballaven en els camps i les mines, estaven subjectes a una vida de dur treball físic.Smith, Greek and Roman Antiquities, "Servus", p. 1022–39 resumeix el complex cos legal que fa a l'estatus legal dels esclaus.
Aquesta gran concentració de la població d'esclaus i el tracte opressiu a què eren sotmesos van donar com a resultat diverses revoltes. El 135 aC i 104 aC van esclatar a Sicília la Primera i la Segona Guerra Servil. Petites bandes rebels hi van trobar desenes de milers de seguidors que desitjaven escapar-se de la vida opressiva de l'esclau romà. Tot i que el Senat les va considerar com a seriosos disturbis civils, i van ser necessaris diversos anys d'intervencions militars directes per sufocar, mai es va considerar que fossin una amenaça seriosa per a la República. El centre dels dominis de Roma, la província d'Itàlia, mai havia presenciat un aixecament d'esclaus, ni tampoc aquests havien estat mai una amenaça potencial a la ciutat de Roma. Això canviaria amb la Tercera Guerra Servil.
Començaments de la revolta miniatura|El mosaic Els gladiadors, de la Galeria Borghese. A la República romana del , els jocs de gladiadors eren una de les formes d'entreteniment més populars. Per tal de subministrar gladiadors per als combats, es van establir per tot Itàlia diverses escoles d'entrenament o ludis.Smith, Greek and Roman Antiquities, "Gladiatores", pàg. 574 En aquestes escoles, els presoners de guerra i els criminals convictes –que eren considerats com a esclaus– eren entrenats en les habilitats necessàries per lluitar fins a la mort en els jocs dels gladiadors.Mommsen 1958, p. 3233-3238 El 73 aC, un grup d'uns dos-cents gladiadors de l'escola de Càpua, pertanyents a Lèntul Batiat, van planejar una fugida. Quan es va revelar el seu pla, una força d'una setantena d'homes es van armar amb estris de cuina («destralons i espets»), van lluitar fins a escapar de l'escola i es van apoderar de diversos carros d'armes i armadures de gladiador.Plutarc, Cras, 8:1-2; Apià, Guerres Civils, 1:116. Livi, Periochae, 95:2 ; Luci Anneu Flor, Epitom, 2.8. Plutarc afirma que escaparen 78, Livi afirma que 74, Apià "uns setanta" i Flor diu que "trenta o més homes". "destralons i espets" prové deVida de Cras.
Un cop lliures, els gladiadors fugats van triar caps, i van seleccionar dos esclaus gals (Crix i Enòmau) i a Espàrtac, que es diu que era o bé un antic auxiliar traci de la legió romana, condemnat posteriorment a l'esclavitud, o bé un presoner capturat per les legions.Apià, Guerres Civils, 1:116; Plutarc, Cras, 8:2. Nota: L'estatus d'Espàrtac com auxiliars procedeix de l'edició de Loeb d'Apià, traduïda per Horace White, que afirma: "... que havia servit com a soldat amb els romans... ". No obstant això, la traducció de John Carter a la versió de Penguin Classics diu: "... que havia lluitat contra els romans i després de ser fet presoner i venut...".. No obstant això, hi ha certs dubtes sobre la nacionalitat d'Espàrtac, ja que «traci» era una categoria de gladiador romà.Smith, Greek and Roman Antiquities, "Gladiatores", pàg. 576
Aquests grups d'esclaus van vèncer una petita força de tropes que van ser enviades per detenir-los i es van poder equipar amb llurs armes.Plutarc, Cras, 9:1. Les fonts són una mica contradictòries sobre l'ordre dels esdeveniments que van seguir immediatament després a la fugida, però en general estan d'acord que aquesta banda de gladiadors es va dedicar al pillatge a la regió dels voltants de Càpua, reclutant a molts altres esclaus a les seves files, i que finalment es va retirar a una posició més defensable al Vesuvi.Apià, Guerres Civils, 1:116; Luci Anneu Flor, Epítom, 2.8; - Flor i Apià afirmen que els esclaus es van retirar al Vesuvi, mentre que Plutarc només esmenta "un turó" en el posterior relat del setge de Glabre al campament dels esclaus.
Derrota dels exèrcits pretorians lang=ca|miniatura|esquerra|Moviments inicials de les forces romanes i esclaves des de la revolta de Càpua fins a l'hivern del 73 aC. La revolta i els assalts a Campània –una regió de vacances per a la gent rica i influent de Roma i en la qual es localitzaven moltes finques– van cridar ràpidament l'atenció de les autoritats romanes. Roma va trigar un cert temps en adonar-se de l'escala del problema, ja que percebien la revolta d'esclaus més com una onada de crims que una revolta armada.
No obstant això, el 73 aC, Roma envià una força militar sota comandament pretorià per acabar amb la revolta.Nota: Tot i que sembla haver consens sobre la història general de les expedicions pretorianes, els noms dels comandants i subordinats d'aquestes forces varien molt en cada relat històric. Un pretor romà, Clodi Glabre, va reunir una milícia de tres mil homes, ja que els romans encara no la consideraven com una guerra, sinó com un assalt, una cosa semblant a un atac de robatori.Apià, Guerres Civils, 1:116. Les forces de Glabre assetjaren els esclaus prop del Vesuvi, blocant l'únic camí conegut que baixava de la muntanya. Amb els esclaus continguts d'aquesta manera, Glabre estava disposat a esperar fins que la fam los forcés a rendir-se.
Com els esclaus no tenien entrenament militar, les forces d'Espàrtac mostraren cert enginy en el seu ús dels materials locals disponibles, que es concretà en un ús de tàctiques inventives i poc ortodoxes, i s'enfrontaren a la gran disciplina dels exèrcits romans.Sext Juli Frontí, Strategematicon, Book I, 5:20-22 i Book VII:6. En resposta al setge de Glabre, els homes d'Espàrtac van fer cordes i escales a partir de les parres i els arbres que creixien als vessants del Vesuvi i les van fer servir per despenjar-se pels precipicis del costat de la muntanya oposat al de les forces de Glabre. Es van desplaçar al voltant del peu del Vesuvi, van atacar l'exèrcit pel flanc i van aniquilar els homes de Glabre.Plutarc, Cras, 9:1-3; Sext Juli Frontí, Strategematicon, Book I, 5:20-22; Apià, Guerres Civils, 1:116; Broughton, Magistrates of the Roman Republic, pàg. 109. Nota: Plutarc i Frontí parlen d'expedicions sota el comandament de "Clodi el pretor" i "Publi Varini", mentre que Apià parla de "Varini Glabre" i de "Publi Valeri".
Després d'això es va enviar contra Espàrtac una segona expedició sota el comandament del pretor Publi Varini. Per alguna raó, sembla que Varini dividí les seves forces posant-les al comandament dels seus subordinats Furi i Luci Cossini. Plutarc esmenta que Furi comandava uns dos mil homes, però no es coneix la força numèrica de les tropes restants, ni si l'expedició estava composta de milícies o legions. Aquestes forces també van ser derrotades per l'exèrcit d'esclaus: Luci Cossini morí, Varini gairebé va ser capturat i els esclaus es van apoderar de l'equipament dels exèrcits.Plutarc, Craso, 9:4-5; Livi, Periochae , 95 ; Apià, Guerres Civils, 1:116; Sal·lusti, Històries, 3:64-67. Gràcies a aquests èxits, més i més esclaus es van unir a les forces d'Espàrtac, d'igual forma que «molts dels traginers i pastors de la regió», llurs files es van engrossir fins a uns 70.000 homes.Plutarc, Cras, 9:3; Apià, Guerra Civil, 1:116. Livi identifica el segon comandant "Publi Varen" amb el subordinat "Claudi Pulcre". Els esclaus rebels van passar l'hivern del 73 aC armant i equipant els nous reclutes i expandint el seu territori de pillatge per incloure les ciutats de Nola, Nocera, Turis i Metapont.