La Torre de les Aigües és una construcció situada al pati de l'illa de cases delimitada pels carrers de Roger de Llúria, Consell de Cent, Bruc i Diputació de Barcelona, catalogada com a bé cultural d'interès local.
Història i descripció El 13 de setembre del 1862 es va constituir la societat comanditària Nicolau, Canela, Vilaró, Garriga i Cia,AHPB, notari Joaquim Òdena, manual 1.315/42, f. 363-392, 13-09-1862. que el 14 d'octubre va adquirir en emfiteusi al comerciant Jaume Safont i Lluch, intendent honorari de la província de Barcelona, 83.529 pams quadrats de terreny al costat del Torrent de l'Olla.AHPB, notari Joaquim Òdena, manual 1.315/43, f. 65-71, 14-10-1862. El 12 de setembre de l'any següent, es va convertir en la societat anònima El Ensanche y Mejora de Barcelona, amb un capital de 2 milions de duros,AHPB, notari Joaquim Òdena, manual 1.315/46, f. 1467-1473, 12-09-1863. del qual s'havia desemborsat un 30%. El gener del 1865, es va refondre amb la Societat de Crèdit i Foment de Barcelona, els estatuts de la qual foren aprovats pel Reial Decret del 9 de desembre del 1864.
La societat va encarregar a l'arquitecte Josep Oriol Mestres el projecte d'una torre d'aigua hexagonal de 24 m d'alt i 730 m³ de capacitat, però en un principi l'arquitecte municipal no aprovà el projecte perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample, que tot just s'havia començat a urbanitzar. Finalment, el maig del 1867 l'alcalde Lluís Rodríguez Téllez signà el permis, considerant que no es podia garantir un bon cabdal als edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells.AMCB, Q127 Foment 1822 C i 1825 bis C. L'aigua, procedent d'un pou, era elevada fins al dipòsit superior per mitjà d'una màquina de vapor de 20 CV, posteriorment electrificada.
El 1870, els terrenys i els edificis foren adquirits per l'Associació de Propietaris d'Aigua de l'Eixample, que hi remuntà un pis més per tal d'augmentar-ne la pressió. Amb aquesta intervenció, la torre guanyà alçada, però perdé la cuculla que la coronava originalment, quedant substituïda per un terrat. El 1982, la propietària de la parcel·la va vendre l'espai a una empresa que hi volia fer un aparcament, però aquesta iniciativa no va prosperar. Finalment, l'Ajuntament de Barcelona l'expropià per a convertir-la en un parc públic de 1.517 m², inaugurat el 15 de maig del 1987. Amb aquesta finalitat s'enderrocaren les edificacions adossades i llur xemeneia, es restaurà la torre i es construí un estany al voltant, seguint un projecte dels arquitectes Carme Ribas i Andreu Arriola. Les portes de ferro són de Robert Llimós.
miniatura|esquerra|Placa de l'Associació de Propietaris miniatura|esquerra|Portes del jardí realitzades per Robert Llimós
L'accés es fa per mitjà d'un passatge obert al carrer de Roger de Llúria, 56. La torre té sis plantes, la darrera de les quals està destinada a dipòsit, i un terrat. Les plantes es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En les quatre primeres plantes, els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, la quarta planta ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquesta planta, els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a la resta per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. La cinquena planta té obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se de la que originàriament era la darrera, reservada a la cisterna superior, presenta l'antic coronament, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça la sisena planta, resultat d'una remunta posterior, que presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur.
A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Aquestes estan coberts amb voltes rebaixades de suport, excepte el que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.
Referències
Vegeu també Passatge de Permanyer
Bibliografia
Categoria:Torres d'aigua de Barcelona Categoria:Parcs de l'Eixample de Barcelona Categoria:Patrimoni monumental de l'Eixample de Barcelona Categoria:Edificis de la Dreta de l'Eixample Categoria:Edificis eclèctics de Barcelona