miniatura|Un atac amb gas verinós usant cilindres de gas durant la Primera Guerra Mundial. L'ús de gas verinós en la Primera Guerra Mundial va ser una important innovació militar. Els gasos utilitzats anaven des del gas lacrimogen a agents incapacitants com el gas mostassa i agents letals com el fosgen. Aquesta guerra química va ser un dels principals elements de la primera guerra global i també de la primera guerra total del .

La capacitat letal del gas era limitada —solament el 3% de les morts en combat van ser degudes al gas—, però la proporció de baixes no letals va ser alta, arribant el gas a ser un dels factors més temuts entre els soldats. Al contrari que la majoria de les armes de l'època, va ser possible desenvolupar contramesures efectives per al gas. Per aquest motiu en les fases finals de la guerra, encara que l'ús del gas va augmentar, en molts casos la seva efectivitat va disminuir. A causa de l'ús generalitzat de la guerra química, a més dels importants avanços en la fabricació d'explosius d'alt ordre, de vegades s'ha qualificat a la Primera Guerra Mundial com "la guerra dels químics".

L'ús de gas verinós realitzat per tots els principals bel·ligerants en la Primera Guerra Mundial va ser constituït com a crim de guerra, ja que va violar la Declaració de l'Haia de 1899 sobre gasos asfixiants i la Convenció de l'Haia de 1907 en guerra terrestre, que prohibia l'ús de "verí o armes verinoses" en la guerra.

Història 1914, gas lacrimogen Els primers usos d'agents químics com armes van ser en forma d'irritant lacrimogen, en comptes de verins letals o incapacitants. Encara que generalment es creu que els gasos es van utilitzar per primera vegada en la Primera Guerra Mundial, hi ha informacions que els espartans van utilitzar gas sulfurós al .

Durant la Primera Guerra Mundial, els francesos van ser els primers a emprar gas, utilitzant granades emplenes de gas lacrimogen (bromur de xilil) a l'agost de 1914. Alemanya va respondre amb la mateixa moneda a l'octubre de 1914, disparant obusos de fragmentació plens d'agents químics irritants contra les posicions franceses en Neuve Chapelle, encara que la concentració assolida era tan petita que tot just es va percebre.

1915, ús a gran escala i gasos letals Alemanya va ser la primera a fer ús a gran escala del gas com arma. El 31 de gener de 1915, es van disparar 18.000 obusos d'artilleria plens de bromur de xilil líquid (conegut com a T-Stoff) sobre les posicions russes en el riu Rawka, a l'oest de Varsòvia, durant la batalla de Bolimov. En lloc de vaporitzar-se, el producte es va congelar, fallant estrepitosament.

El clor va ser el primer agent letal que es va emprar. El conglomerat d'empreses químiques IG Farben produïa clor com subproducte de la fabricació de tints. En cooperació amb Fritz Haber, del Societat Kàiser Guillem de Química de Berlín, van començar a desenvolupar mètodes per a descarregar clor gasós contra les trinxeres enemigues. El 22 d'abril de 1915, l'exèrcit alemany tenia 160 tones de clor repartides en 5.730 cilindres enfront de Langemark, al nord d'Ieper (Bèlgica). A les 17:00, amb una lleugera brisa de l'est, van alliberar el gas, formant un núvol verd grisenca que es va desplaçar fins a les posicions de les tropes colonials franceses, les quals van abandonar les seves trinxeres creant una franja buida de 7 km en les línies aliades. No obstant això, la infanteria alemanya també va témer el contacte amb el gas, a més de mancar de reforços, de manera que no van aconseguir aprofitar la retirada enemiga abans que arribessin reforços canadencs i britànics.

En el que acabaria convertint-se en la Segona batalla d'Ypres, els alemanys van utilitzar gas en tres ocasions més; el 24 d'abril contra la Primera Divisió d'Infanteria del Canadà, el 2 de maig prop de Mouse Trap Farm i el 5 de maig contra els britànics al Pujol 60. A aquestes altures ja existien defenses contra el gas; la British Official History afirmava que al Pujol 60:

"van morir 90 homes per enverinament per gas en les trinxeres; dels 207 traslladats a les sales d'embenat, 46 van morir gairebé immediatament i 12 després de llarg sofriment."

El clor era ineficient com arma. Produïa un núvol verdós clarament visible i una forta olor, facilitant la seva detecció. Era soluble en aigua, de manera que el senzill recurs de cobrir la boca i el nas amb un drap humit, servia per a reduir l'impacte del gas. Es pensava que era més efectiu usar orina en lloc d'aigua, ja que l'amoni neutralitzaria el clor, però no se sabia que l'amoni i el clor poden produir gasos tòxics perillosos. Es necessitava una concentració de clor de 1.000 parts per milió perquè fos letal destruint el teixit dels pulmons. Malgrat les seves limitacions, el clor va ser una arma de dissuasió molt efectiva i la visió d'un núvol de gas aproximant-se era una font contínua de por entre la infanteria.

Atacs amb gas britànics Els britànics van expressar la seva indignació davant l'ús alemany de gas verinós a Ypres, però van respondre desenvolupant la seva pròpia habilitat per a la guerra química. El comandant del British II Corps, el tinent general Ferguson, va dir sobre el gas:

miniatura|La infanteria britànica avançant a través del gas en la batalla de Loos, el 25 de setembre de 1915

Al final, l'exèrcit britànic va abraçar l'ús del gas amb entusiasme i va organitzar més atacs químics que cap altre contendent. Això es va deure en part al fet que els britànics van passar més temps en l'ofensiva durant els anys finals. A més, els vents predominants en el Front Occidental eren de ponent, el que significava que els britànics comptaven amb més freqüència de condicions favorables per a alliberar gas que els alemanys. El primer ús de gas per part dels britànics va ser en la batalla de Loos, el 25 de setembre de 1915, però l'intent va resultar un desastre. L'agent utilitzat va ser el clor, amb nom en clau "Estrella Roja", (150 tones disposades en 5.500 cilindres), depenent l'atac d'un vent favorable. No obstant això, el vent va resultar inestable i el gas va surar a la terra de ningú, i fins i tot en alguns llocs, es va desplaçar cap a les trinxeres britàniques.

1915, gasos més mortífers Les deficiències del clor van quedar superades amb la introducció del fosgen, utilitzat inicialment pels francesos sota l'adreça del químic francès Victor Grignard en 1915. Poc després, els alemanys, sota l'adreça del químic alemany Fritz Haber, ho van afegir en petites quantitats al clor per a augmentar la toxicitat d'aquest.

El fosgen era un agent letal molt potent, més mortífer que el clor. Tenia un desavantatge potencial: els símptomes derivats de l'exposició al gas trigaven 24 hores o més a manifestar-se, el que feia que les víctimes podien seguir combatent en un principi, però significava que les tropes aparentment sanes, estarien incapacitades pels efectes del gas l'endemà.

De vegades s'utilitzava fosgen solament, per ser difícil de detectar, incolor i amb una olor comparable al "fenc florit". No obstant això, és molt més dens que l'aire, i per això solia barrejar-se amb un volum igual de clor, que amb la seva menor densitat ajudava a disseminar-lo. Els aliats anomenaven a aquesta combinació Estrella Blanca, per les marques pintades en les càpsules que contenien la barreja.

Durant el primer atac de clor/fosgen combinat dels alemanys, llançat contra les tropes britàniques en Nieltje, prop d'Ieper, Bèlgica, el 19 de desembre de 1915, es van alliberar 88 tones de gas envasades en cilindres, causant 1.069 baixes i 120 morts. El gener de 1916, els britànics van afegir hexametilentetramina a la barreja química del filtre de les seves màscares de gas com contra-mesura pel fosgen.

+Producció estimada de gas (per tipus) Nació Producció (tones mètriques) Irritant Lacrimogen Vesicant Total Alemanya 55.880 3.050 10.160 69.090 Àustria-Hongria 5.080 255 — 5.335 EUA 5.590 5 175 5.770 França 34.540 810 2.040 37.390 Itàlia 4.070 205 — 4.275 Regne Unit 23.870 1.010 520 25.400 Rússia 3.550 155 — 3.705 Total 132.580 5.490 12.895 150.965 miniatura|Un soldat amb cremades per gas mostassa, ca. 1914-1918.

1917, gas mostassa El gas efectiu de la Primera Guerra Mundial va ser introduït pels alemanys al juliol de 1917 abans de la Tercera Batalla d'Ypres. El gas mostassa no pretenia ser un agent letal, sinó que estava dissenyat per a acorralar i incapacitar a l'enemic i contaminar el camp de batalla. Es disparava dintre de projectils d'artilleria. Va rebre també el nom d'iperita en relació al seu ús a Ypres (Ieper en flamenc).

La naturalesa contaminant del gas mostassa implicava que no sempre era adequat per a donar suport a un atac, ja que la infanteria d'assalt quedaria exposada al gas durant el seu avanç. Quan Alemanya va llançar l'Operació Michael el 21 de març de 1918, van saturar el sortint de Flesquières amb gas mostassa en lloc d'atacar-ho directament, en la creença que l'efecte acusador del gas unit a les amenaces als flancs del sortint, provocarien que la posició britànica fos insostenible.

El gas mai va tornar a tenir un èxit tan dramàtic com el que va tenir el 22 d'abril de 1915; no obstant això, va esdevenir una arma estàndard que, combinada amb l'artilleria convencional, s'utilitzava per a donar suport a la majoria dels atacs en les fases finals de la guerra. El Front Occidental va ser l'escenari principal en el qual es va emprar el gas — el sistema de trinxeres, estàtic i confinat, era ideal per a assolir una concentració efectiva. No obstant això, Alemanya va utilitzar gas contra Rússia en el Front Oriental, on la falta de contramesures efectives donaria com a resultat la mort de milers de soldats russos; pel seu costat, els britànics van experimentar amb gas a Palestina durant la Segona Batalla de Gaza.Annual Report of the Secretary of War, 1919, pages 4386-87

Postguerra Al final de la guerra, les armes químiques havien perdut gran part de la seva efectivitat contra les tropes ben entrenades i equipades. En aquell moment, una quarta part dels projectils d'artilleria que es disparaven contenien armes químiques, però solament causaven un 3% de les baixes.Schneider, Barry R. (February 28, 1999). Future War and Counterproliferation: U.S. Military Responses to NBC. Praeger, p. 84;

No obstant això, durant els següents anys diversos països van utilitzar armes químiques en distintes guerres, principalment colonials, on comptaven amb avantatges en equipament sobre l'altre. Els britànics van usar adamsita contra les tropes revolucionàries russes en 1919 i gas mostassa contra els insurgents de l'Iraq en els anys 20; Espanya va utilitzar armes químiques a El Marroc contra els rifenys al llarg dels anys 20 i Itàlia va utilitzar gas mostassa a Líbia el 1930 i també durant la seva invasió d'Etiòpia el 1935 i 1936. Japó va usar gas contra Xina el 1941.

En 1925, un senyor de la guerra xinès, Zhang Zuolin, va contractar a una empresa alemanya perquè li construís una fàbrica de gas mostassa a Shengyang, que va ser acabada en 1927.

L'opinió pública es va oposar llavors a l'ús de tals armes, el que va conduir a Protocol de Ginebra, un tractat que prohibia l'ús (però no l'acumulació) d'armes bacteriològiques o de gas letal, que va ser signat en 1925 per la majoria dels contendents de la Primera Guerra Mundial. La majoria dels països que van signar ho van ratificar uns cinc anys després, encara que alguns van trigar molt més. Brasil, Japó, Uruguai i Estats Units no ho van fer fins als anys 70, i Nicaragua no ho va ratificar fins a 1990.

No obstant això, l'ús de gas mostassa i gas nerviós per part de Iraq durant la guerra Iran-Iraq va matar a uns 20.000 soldats iranians (i va lesionar a altres 80.000), aproximadament una quarta part del nombre de morts causades per armes químiques durant la Primera Guerra Mundial.

El gas mostassa va ser l'agent favorit de diverses nacions: el Regne Unit va acumular 40.719 tones, Rússia 77.400 tones, Estats Units més de 87.000 tones i Alemanya 27.597 tones.