Una zoonosi és una malaltia infecciosa transmesa pels animals no humans (normalment vertebrats) als humans. La paraula deriva etimològicament del grec zòon (animal) i nosos (malaltia), va ser emprada per primera vegada per Rudolf Virchow l'any 1885 i el seu significat és diferent al del terme 'zoosi', el qual inclou totes les patologies humanes de caràcter no infecciós produïdes pels animals. La majoria de brots de malalties infeccioses en els darrers anys són del tipus zoonosi (ja sigui pel seu origen o pel seu comportament general).
Malalties actuals importants com l'Ebola o la grip per influenzavirus A són zoonosis. Les zoonosis poden ser causades pràcticament arreu per diversos patògens com virus (habituals o emergents), bacteris, fongs o paràsits. Dels més de 1.400 patògens que se sap que poden infectar els humans, el 61 per cent són zoonòtics i més del 70 per cent d'ells tenen el seu origen en animals salvatges. Tot i això, només es consideren zoonosis aquelles en què, usualment, hi ha una transmissió d'animal a humà.
Les zoonosis tenen diferents models i vies de transmissió. En la zoonosi directa la malaltia es transmet directament dels animals als humans a través de mitjans com l'aire (febre Q per inhalació d'aerosols contaminats, per exemple), sobretot quan les condicions climàtiques són les oportunes, (grip) o a través de mossegades i la saliva (ràbia). En altres casos, la transmissió es fa via una espècie intermèdia, anomenada vector, que transporta el patogen sense veure's infectat. Poques vegades es vincula amb més d'un vector. Quan els humans infecten, per contacte directe o a través dels seus residus, altres animals salvatges o en captivitat el fet s'anomena zoonosi inversa o antropozoonosi. La tuberculosi en elefants és un bon exemple d'aquest fenomen. Ha estat confirmada la transmissió antropozoonòtica del SARS-CoV-2 en l'àmbit domèstic entre persones infectades i gats i gossos de companyia i de l'influenzavirus A entre porcs i humans durant la pandèmia de grip per A(H1N1) de 2009. L'exposició a patògens humans, com ara el virus sincicial respiratori, el metapneumovirus humà, el virus de la grip H1N1 o el virus del xarampió, és una amenaça creixent per a la supervivència dels grans primats. Les ciclozoonosis requereixen dos o més espècies animals per a mantenir la seva capacitat infecciosa. En les metazoonosis tan sols intervenen invertebrats i en les aprozoonosis el reservori no pertany al regne animal.
Tècnicament, una zoonosi és una malaltia que existeix normalment en animals, però que també infecta humans i es dissemina entre ells amb facilitat. El reservori de la malaltia solen ser vertebrats, però també poden ser insectes i altres animals, en alguns casos, paràsits. La malària, per exemple, és la zoonosi de major impacte mundial a causa de les morts que produeix anualment (unes 409.000 persones l'any 2019, la majoria mainada a l'Àfrica subsahariana) i la transmeten mosquits. Se sap que Plasmodium cynomolgi, un plasmodi que infecta micos del Sud-est asiàtic i que es transmet als humans principalment a través del mosquit nocturn Anopheles leucosphyrus, té la capacitat d'ocasionar malària en l'espècie humana. El primer cas d'infecció natural en una persona per aquesta forma de malària, a Malàisia, va ser publicat l'any 2014. A Europa, quatre anys més tard es va detectar en una turista provinent del Sud-est asiàtic després d'un període d'incubació d'uns quinze dies.
La salut ambiental, que en gran part s'ocupa de les zoonosis, ha emergit en els darrers anys com un camp interdisciplinari dins de la salut pública i integra la medicina humana, la veterinària i les ciències ambientals a partir del concepte d'«una sola salut» (One Health), encunyat a principis de la dècada de 2000 i que avui dia té el suport de diversos organismes de l'Organització de les Nacions Unides (United Nations One Health Quadripartite) amb l'objectiu d'assolir un control mundial rigorós de les principals malalties zoonòtiques, implementant programes coordinats a diferents nivells contra les emergents o reemergents en particular. L'escalfament global provocat pel canvi climàtic és una de les causes de l'actual increment del nombre de zoonosis transmeses per artròpodes, ja que fa possible l'expansió i supervivència d'aquests vectors a latituds més altes i a zones de major altitud, un fenomen que previsiblement anirà a pitjor en els propers anys. La urbanització d'ecosistemes abans verges origina nous contactes humans amb la fauna salvatge que afavoreixen molt l'expansió de les zoonosis emergents. L'anàlisi de les tendències històriques demostra un patró de propagació cada vegada més important i freqüent de virus zoonòtics que tenen un gran impacte sobre la salut humana. El desplaçament de persones com a conseqüència dels conflictes bèl·lics és un altre factor de risc implicat en la dispersió de les zoonosis. A Espanya, els primers casos humans autòctons de febre hemorràgica de Crimea-Congo van ser detectats l'any 2016. La pèrdua de la diversitat biològica i les espècies invasores, entre elles el coipú i la tortuga de Florida, són factors que afavoreixen l'aparició de zoonosis causades per nombrosos patògens emergents; en especial virus amb un alt índex de transmissibilitat entre la població humana i sobretot als països tropicals menys desenvolupats que tenen problemes de superpoblació o als països en vies de desenvolupament amb una pobra atenció sanitària. La transferència de bacteris resistents als fàrmacs antimicrobians entre alguns animals de companyia i els seus amos és un fet possible, tot i que poc comú.
Història Durant bona part de la prehistòria la humanitat estava formada per petites comunitats de caçadors i recol·lectors, amb grups que rarament eren més grans de 150 individus. Aquest isolament afavoria la desaparició de les malalties epidèmiques després de la primera passa en una població, ja que les epidèmies depenen d'una afluència constant d'humans que no hagin desenvolupat una resposta immunitària. Per a persistir a la població, un patogen havia de produir una infecció crònica, romanent viu i infecciós dins l'hoste durant llargs períodes, o bé havia de tenir un reservori no humà on sobreviure fins a tenir contacte amb nous hostes humans. En moltes malalties zoonòtiques l'humà és de fet una «víctima accidental» i un hoste final, ja que no pot transmetre-la a ningú més. Aquest és el cas de la ràbia (malaltia), el carboncle (o àntrax maligne), la tularèmia (causada per Francisella tularensis, un bacil gramnegatiu) i la febre del Nil Occidental. Per això la major part de l'exposició dels humans a malalties infeccioses ha estat zoonòtica. Les restes paleopatològiques més antigues (~10.000 anys BP) amb proves de malalties zoonòtiques s'han trobat a jaciments arqueològics d'Israel, Sud-àfrica i Egipte. En mòmies de diverses èpoques de l'antic Egipte i també en altres pertanyents als regnes cristians de la Núbia Superior s'ha identificat ADN mitocondrial del paràsit Leishmania donovani. Emprant mètodes biomoleculars específicament dissenyats per analitzar l'ADN antic de les espècies micobacterianes, científics de la Universitat de Tel-Aviv i de l'Escola Universitària de Londres van trobar ADN i lípids de la paret cel·lular de Mycobacterium tuberculosis en ossos humans d'uns 9.000 anys d'antiguitat descoberts al poblat submergit d'Atlit-Yam, al sud d'Israel També l'ús de tècniques moleculars ha posat de manifest la presència de Plasmodium falciparum en esquelets i teixits momificats pertanyents al jaciment d'Abidos. Ha estat comprovada per immunocromatografia la presència d'antígens contra la malària no falcípara en restes òssies trobades a la necròpolis de Guiza. A la Patagònia argentina es van descobrir ous de Capillaria spp. en restes orgàniques humanes i de bestiar de fa uns 6.500 anys. A Europa, s'ha reconstruït el genoma de Yersinia pestis present en fragments del crani d'un individu de més de 5.000 anys d'antiguitat trobat a l'actual Letònia i es varen identificar ous de Fasciola hepatica dins de copròlits humans i bovins localitzats en enterraments de fa uns 4.500 anys BP, pertanyents a la cultura de la ceràmica cordada. Els estudis paleomicrobiològics també han posat de manifest la presència de diversos helmints, incloent Taenia asiatica en copròlits de la mina de sal de Chehrâbâd (Imperi Sassànida). La domesticació progressiva d'espècies animals que es va produir durant el període de la revolució neolítica va afavorir l'expansió de les zoonosis entre les poblacions de vida sedentària, com fou el cas, per exemple, de la brucel·losi en els assentaments que habitaren el Creixent fèrtil. La leishmaniosi, la capil·lariosi, la leptospirosi, la tuberculosi per Mycobacterium pinnipedii, la salmonel·losi, l'amebosi, la malaltia de Chagas, la ciclosporosi, la criptosporidiosi, la dipilidiosi, l'ascariosi, la enterobiosi vermicular, la giardiosi, la febre recurrent o la bartonel·losi eren algunes de les patologies zoonòtiques freqüents entre les poblacions de l'Amèrica precolombina. Al fetge de la dona de Zweeloo (Països Baixos), una mòmia dels pantans de l'Edat del ferro romana, es van trobar ous de Dicrocoelium dendriticum (un paràsit que afecta el bestiar de pasturatge). Diversos estudis sobre les femtes trobades a les latrines de Pompeia i Herculà han constatat la presència d'ascariosi i triquinosi entre els habitants d'ambdues ciutats. Les anàlisis del genoma antic de soques de Mycobacterium leprae ha demostrat la propagació de la lepra entre l'esquirol vermell europeu i els habitants d'Anglaterra durant el període medieval. La Plaga d'Atenes, la Pesta de Justinià, la Pesta Negra, la Gran pesta de 1738 i la pesta pneumònica de Manxúria (1910-1911) van ser importants epidèmies d'origen zoonòtic. És una infecció encara present a diversos països del món, com els Estats Units, Madagascar o la República Democràtica del Congo.
Moltes malalties modernes, i fins i tot contemporànies, van començar com a malalties zoonòtiques. És difícil assegurar quines malalties van saltar dels animals als humans, però cada cop hi ha més proves, gràcies a la seqüenciació de l'ADN i l'ARN, que el xarampió, la verola, la grip, el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i la diftèria van arribar a l'ésser humà d'aquesta manera. L'anomenat refredat comú i la tuberculosi també són adaptacions de soques originades en altres espècies. El virus SARS-CoV-2, causant de la pandèmia de COVID-19 sembla que també s'hauria originat en un animal, un ratpenat asiàtic.
Les zoonosis són d'interès epidemiològic perquè sovint són malalties no conegudes prèviament o que han augmentat la seva virulència en poblacions sense immunitat. El virus del Nil Occidental va aparèixer als Estats Units el 1999 en l'àrea de la ciutat de Nova York i es va dispersar per tot el país l'estiu de 2002, provocant força alarma social. La pesta bubònica és una malaltia zoonòtica, igual que les infeccions per salmonel·la entèrica, la febre de les muntanyes Rocoses i la malaltia de Lyme. Moltes zoonosis són considerades malalties tropicals desateses.
Un factor important que contribueix a l'aparició de nous patògens zoonòtics en poblacions humanes és el contacte més gran entre els humans i la fauna salvatge. Això pot ser provocat bé per la intrusió de l'activitat humana en àrees salvatges, bé pel moviment d'animals salvatges cap a àrees amb activitat humana. N'és un exemple el brot d'henipavirus a la Malàisia peninsular el 1999, quan s'hi va introduir la ramaderia intensiva de porcí a l'hàbitat natural de ratpenats frugívors infectats. La infecció no identificada dels porcs va amplificar la força de la infecció, i va provocar la transmissió del virus als ramaders, entre els quals va ocasionar 105 morts.