Jean Fouquet (Tours, França, 1420 – 1481) és considerat un dels grans pintors del Renaixement primerenc i el renovador de la pintura francesa del .
Format en la tradició francesa del gòtic internacional, va desenvolupar un nou estil en el qual integrà les tonalitats cromàtiques fortes del gòtic, amb la perspectiva i els volums italians, i la innovació naturalista dels primitius flamencs. Les seves obres mestres són el Díptic de Melun i les miniatures del Llibre d'Hores d'Étienne Chevalier.
Va ser un pintor de molt renom a la seva època però després la seva obra va quedar oblidada fins que, durant el , va ser rehabilitada pels romàntics francesos i alemanys, que estaven molt interessats en l'art medieval. La seva obra es va revalorar definitivament durant una exposició sobre francesos primitius, organitzada a la Biblioteca Nacional de París el 1904, que va permetre de reunir i fer-ne conèixer l'obra dispersa.
Context històric i artístic Al darrer terç del , un nou estil pictòric es va estendre per Europa des de la cort dels Papes d'Avinyó. Simone Martini i altres artistes italians i francesos van difondre el realisme naturalista dels pintors de l'escola senesa i la cal·ligrafia refinada de les miniatures franceses. Aquest estil, que després s'anomenarà gòtic internacional, va tenir els seus principals focus a París, Siena, Colònia i Bohèmia.
París s'havia convertit en el centre de la miniatura europea. Amb el duc de Berry treballaven els germans de Limburg, els miniaturistes francesos més importants que, entre 1411 i 1416, van il·luminar la seva obra mestra, Les molt riques hores del Duc de Berry. El fet que les obres més ben conservades d'aquest període siguin miniatures revela la preponderància d'aquestes sobre la pintura.
El 1422, a Flandes, començà l'activitat de Jan van Eyck, figura clau de la història de l'art i gran innovador de la pintura, ja que va desenvolupar una nova forma de representar la realitat. Durant el , la tècnica de l'oli es va difondre a Flandes, on va tenir una bona acollida. L'ús d'oli com a aglutinant permetia tintes més fluides que, aplicades en capes successives gairebé transparents, obtenien totes les gradacions de color i lluminositat. D'aquesta forma s'aconseguia representar qualsevol objecte amb molt de detall. També, de manera experimental i mitjançant mètodes empírics, utilitzaven tota mena de sistemes perspectius. La seva perspectiva s'aproximava més a la visió natural i l'aire gairebé es palpava. Ho aconseguien mitjançant la "perspectiva aèria",i en el cas dels objectes llunyans degradaven el color cap a tons grisos i blavosos. El text teòric que va recollir els sistemes perspectius nòrdics va ser el De artificiali perspectiva, de Jean Pélegrin, conegut com a "Viator", i que és l'equivalent del Tractat d'Alberti de la pintura renaixentista italiana.
A Itàlia, en aquest període, s'estava gestant el Quattrocento, el primer renaixement, un art a la mesura de l'home, amb la perspectiva com a recurs pictòric, recurs que produïa la il·lusió d'una tercera dimensió. Els antecedents d'aquest nou llenguatge es trobaven a les representacions escultòriques de Ghiberti, Della Quercia i Donatello. Va ser a Florència, el 1427, en el quadre de la Trinitat, on el pintor Masaccio, en col·laboració amb l'arquitecte Brunelleschi, van resoldre els problemes de la perspectiva. Posteriorment, Leon Battista Alberti, arquitecte i amic de Brunelleschi, que havia conegut els debats a la Trinitat sobre la forma de representar la perspectiva, els va saber transmetre a la seva obra De Pictura. Més endavant, a partir de 1430 Paolo Uccello, Andrea del Castagno, Piero della Francesca i Andrea Mantegna van acabar d'elaborar el nou llenguatge pictòric. França estava immersa en la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) contra Anglaterra. El 1415 Enric V d'Anglaterra va desembarcar a Normandia i va derrotar els francesos en la batalla d'Azincourt; va prendre París, va capturar com a ostatge el rei francès Carles VI, i el va obligar a reconèixer el monarca anglès com a hereu al tron francès. En aquests anys, la guerra i el caos van fer desaparèixer quasi completament l'activitat artística a França.
A la mort de Carles VI el 1429, França, incomplint l'acordat, va coronar el fill de Carles VI com a nou rei, amb el nom de Carles VII; aquest va establir la seva cort a Bourges. Fins a l'any 1453 no es va alliberar totalment el país dels anglesos. Carles VII va morir el 1461 i el va succeir el seu fill Lluís XI, que va establir la capital de França a Tours.
Biografia miniatura|Retrat del bufó Jester Gonella, Kunsthistorisches Museum, Viena. Jean Fouquet va néixer entre 1415 i 1420 a Tours i va morir entre 1478 i 1481, probablement a la mateixa ciutat. No se'n sap gaire cosa de la seva vida i de la seva trajectòria artística, que està poc documentada. El mitjà artístic on va rebre la seva formació és objecte de debat. És probable que es formés a tallers de miniaturistes, entorn del Mestre de Bedford . Se suposa que el Mestre de Bedford era Haincelin de Haquenan, qui s'havia format amb Jacques Coene, pintor i il·luminador flamenc establert a París. A partir de la mort del gran mecenes Jean de Berry el 1416 i l'ocupació anglesa de París el 1418, els grans tallers de flamencs, italians i francesos van abandonar París. Haincelin de Haquenan va ser un dels que es va quedar al París ocupat. El jove Fouquet, probablement, degué arribar a aquest taller quan la ciutat acabava de ser alliberada. Aquesta teoria sosté la tradició que Fouquet va ser un continuador dels il·luminadors francesos, tot i que no s'ha pogut confirmar amb l'anàlisi de les obres de joventut, ni tampoc la possible influència dels germans de Limburg en la seva obra.
Al voltant de 1443-1447, va emprendre un viatge a Itàlia on va realitzar el retrat perdut del papa Eugeni IV amb dos dignataris, que en el passat es trobava a la sagristia de l'església de Santa Maria sopra Minerva, a Roma.Volum 9, La Gran Enciclopèdia en català (2004) Barcelona, Edicions 62 Allà va entrar en contacte, i potser va col·laborar, amb Fra Angelico, la influència del qual és perceptible a la seva obra posterior. Possiblement va ser també a Florència, on va conèixer el treball dels grans renovadors toscans. Potser va recalar també a Màntua, on va pintar el Bufó Gonella. Segons Vasari, Fouquet va ser un artista molt admirat a Itàlia.
A més de la trobada amb Fra Angelico, que també treballava pel papa, a Roma va haver de conèixer les reconstruccions de vil·les i l'excavació d'antiguitats. A Florència, a San Michele i Santa Maria Novella, potser va poder analitzar la mestria de Brunelleschi i Donatello. També segurament va contactar amb Masaccio, Uccello i Piero della Francesca. A Pàdua, va poder posar-se en contacte amb Castagno i, a Venècia, amb Jacopo Bellini. La influència del Quattrocento italià en ell és triple: va interioritzar la concepció de l'espai, la seva decoració i els seus interiors; va aprendre la seva visió dels colors, vius i calents; i va desenvolupar la costruzione legittima descrita pel teòric Leon Battista Alberti al seu tractat Della Pittura. Entre 1448 i 1450 va retornar a França i, a partir de llavors, va desenvolupar el seu treball principalment a Tours, la seva ciutat natal. Cap al 1450 també va treballar a la cort de Carles VII. Sí que és segur que en aquesta època va rebre l'encàrrec del tresorer de França, Étienne Chevalier, per fer el Díptic de Melun i les miniatures del seu llibre d'hores. Ambdues han esdevingut les seves obres mestres.
El període en què es va pintar el retrat de Carles VII també és una font d'especulació. Una part dels estudiosos defensen que és un quadre que no té cap influència italiana i que va ser pintat, per tant, abans del viatge a Itàlia, i és l'obra més primerenca del pintor. Un altre sector de la crítica defensa que la inscripció del quadre, Rei molt victoriós, demostraria que el quadre es va pintar després de la victòria sobre els anglesos el 1450, en la batalla de Formigny o, encara més tard, a la conquesta de Guyenne el 1453. A partir de 1459, disposà d'un excel·lent col·laborador, conegut com el Mestre de Boccace de Múnic. Era segurament un fill seu, Louis o François, que va participar activament en el taller familiar. Entre 1460-1470, va pintar el retrat del canceller de França Jouvenel des Ursins i la Pietà de Nouans.
El 1461 va morir Carles VII i va ser elegit rei el seu fill, Lluís XI, del que va esdevenir pintor oficial a partir de 1475. Aquest mateix any va rebre l'encàrrec de Jean d'Armagnac per acabar les Antiguitats judaiques de Flavi Josep, que havien quedat incompletes amb la mort del duc Jean de Berry. Aquesta obra, la primera totalment confirmada de Fouquet, ha servit per identificar tot el corpus del pintor. Va morir entre 1478 i 1481.
Va ser un artista polivalent. Pintor i miniaturista de llibres, va practicar l'esmalt, el vitrall, i segurament la tapisseria. També va organitzar espectacles pels reis. Tal com s'ha assenyalat, la seva vida és poc coneguda i s'està reconstruint a través de testimonis escrits dels seus contemporanis. Tant el seu aprenentatge, com el seu viatge a Itàlia, el seu treball a Tours, i fins i tot la seva obra -que està molt escampada i ha estat atribuïda parcialment a altres artistes-, és encara una font de debat.
Tècnica i composició 108px|Retrat del bufó de la cort de Ferrara151px|Composició del retrat de Carles VII Els seus dissenys estaven acuradament pensats per endavant. Coneixia els aspectes tècnics necessaris per captar l'atenció de l'espectador mitjançant una composició que basava en cercles, en el nombre auri i en polígons regulars.
Pel que fa als cercles, habitualment emprava el cercle central i un segon que inscrivia en la meitat superior del quadre. S'aprecia la relació entre ambdós i com el primer, més general, dirigeix el segon que és més particular. Es comprova en els tres primers quadres com la variació de l'ample i el llarg d'aquest, afecta els dos cercles: En el primer quadre, el cercle major emmarca el rostre, braços i mans, mentre que el menor circumscriu el rostre i la gorra. En el segon quadre, el del rei, el cercle major determina la posició de les mans, braços i cortines, mentre que el menor emmarca el rostre, el barret i el coll de pell. En el tercer quadre, el de la crucifixió, el cercle major perfila, a la part inferior, el cos de Maria i el soldat ajagut que juga als daus, mentre que el menor emmarca clarament les tres figures crucificades.
El quart, la Pietà, és un quadre horitzontal, disposició a la qual no estava habituat, ja que la majoria dels seus quadres eren verticals. Va decidir compondre'l aplicant els dos cercles, amb un resultat una mica estrany, potser perquè la mirada de l'espectador engloba amb més facilitat els dos cercles verticals que els horitzontals. O potser perquè desconeixia que la mirada de l'espectador dretà es dirigeix primer a examinar la part dreta del quadre abans que l'esquerra. En el cinquè quadre, el pintor transforma els dos cercles verticals en un únic cercle que fa tangent al costat superior.
Quant a la proporció àuria o nombre auri, es coneix des de l'antiguitat i es va usar molt al Renaixement, ja que es considera que és la proporció perfecta. 257px|Pietà de Nouans125px|L'Emperador Carles IV El seu valor exacte és:
Els pitagòrics ho van deduir de les formes geomètriques del quadrat i del cercle que ells consideraven les formes perfectes.
Així, AS(a) és el segment auri d'AB (a+b). També SB (b) és el segment auri d'AS(a) 300px|Secció àuria