El papa (del llatí: papa i del grec: πάππας, papas, una fórmula infantil per anomenar el «pare») és el bisbe de Roma i el cap de l'Església Catòlica. En l'Església Catòlica, el papa és considerat el successor de Sant Pere. Actualment el títol està ocupat per Robert Prevost, sota el nom de Lleó XIV. A més del títol de bisbe de Roma, el papa també ostenta els següents títols: Pontífex de l'Església Universal, Servent dels Servents de Déu, Patriarca d'Occident, Arquebisbe de la diòcesi romana, Primat d'Itàlia, Vicari de Crist, Sobirà de la Ciutat Estat del Vaticà, successor del Primat dels Apòstols. Extraoficialment també és pontífex màxim i Pare dels Prínceps i Reis.
El càrrec del papa és conegut com el «Papat». La seva jurisdicció eclesiàstica és sovint anomenada la «Santa Seu» (en llatí Sancta Sedes), o la «Seu apostòlica», basant-se en la tradició que els apòstols Pere i Pau van ser martiritzats a Roma. El papa és també el cap d'estat de la Ciutat del Vaticà, sobirà d'una ciutat estat situada a Roma. El govern del papa s'anomena Pontificat, derivat del llatí Pontifex Maximus, el màxim càrrec religiós en l'antiga Roma.
El papat és una de les institucions més antigues del món i ha tingut un paper preeminent a la història.Collins, Roger. Keepers of the keys of heaven: a history of the papacy. Introduction (One of the most enduring and influential of all human institutions, (...) No one who seeks to make sense of modern issues within Christendom - or, indeed, world history - can neglect the vital shaping role of the popes.) Basic Books. 2009. Antigament els papes ajudaren a la propagació del cristianisme i a la resolució de diverses disputes doctrinals. Durant l'edat mitjana van tenir un paper d'importància secular a l'Europa occidental, sovint actuant com a àrbitres entre els diferents monarques cristians.Faus, José Ignacio Gonzáles. "Autoridade da Verdade - Momentos Obscuros do Magistério Eclesiástico". Capítulo VIII: Os papas repartem terras - Pág.: 64-65 e Capítulo VI: O papa tem poder temporal absoluto – Pág.: 49-55. Edições Loyola. . Embora Faus critique profundamente o poder temporal dos papas ("Mais uma vez isso salienta um dos maiores inconvenientes do status político dos sucessores de Pedro" - pág.: 64), ele também admite um papel secular positivo por parte dos papas ("Não podemos negar que intervenções papais desse gênero evitaram mais de uma guerra na Europa" - pág.: 65).Com en la regulació de la colonització del Nou Mon. Veure Tractat de Tordesillas i Inter caetera. Actualment, a més de l'expansió de la fe cristiana i de la seva doctrina, els papes estan dedicats a l'ecumenisme i el diàleg interreligiós, la caritat i la defensa dels drets humans.História das Religiões. Crenças e práticas religiosas do século XII aos nossos dias. Grandes Livros da Religião. Editora Folio. 2008. Pág.: 89, 156-157.
Gradualment els papes s'han vist forçats a cedir la seva autoritat terrenal, i l'autoritat papal actualment queda exclusivament restringida a matèries de religió. Durant els segles, les afirmacions papals sobre l'autoritat espiritual han estat expressades cada cop més fermament, culminant el 1870 en la proclama del dogma de la infal·libilitat papal per aquelles rares ocasions en què el papa parla ex cathedra (literalment "des de la cadira de Sant Pere") per fer pública una definició formal sobre fe o moral. L'única ocasió en què s'ha emprat explícitament aquest dogma va ser per la definició del dogma de l'Assumpció de Maria el 1950.
Història
Títol i etimologia Popularment hom creu que el terme «Papa» és un acrònim del llatí Petri Apostoli Potestatem Accipiens, el que succeeix a l'apòstol Pere; però, en realitat, el terme «papa» prové del grec πάππας (papas), que significa 'Pare'. Als primers segles del cristianisme, aquest títol s'aplicava, especialment a l'est, a tots els bisbes i al clergat superior, i finalment a l'oest quedà reservat pel bisbe de Roma, reserva que no es va fer oficial fins al . El registre més antic de l'ús d'aquest títol va ser en record del llavors traspassat Patriarca d'Antioquia, Hèracles d'Alexandria (232-248).Eusebius, Historia Ecclesiastica Book VII, chapter 7.7
A partir del el títol esdevingué un terme general per referir-se a tots els bisbes, en especial als metropolitans o als bisbes de les diòcesis majors en extensió o importància. Així, per exemple Cebrià de Cartago és anomenat "papa" (cf. Epist. 8, 23, 30, etc.). La primera vegada que es tingui constància que s'emprà aquest terme per referir-se al bisbe de Roma és una carta de Sirici (cf. Carta VI a PL 13, 1164), a finals del . Des del segle de Julio Cesar el títol començà a ser emprat de manera particular del Bisbe de Roma, i a finals del el papa Gregori VII publicà una declaració que ha estat àmpliament interpretada com la constatació d'aquest fet a occident. També al mateix era la pràctica habitual a la cancelleria imperial de Constantinoble. També es pot veure l'ús reverencial de l'expressió llatina "pene" per referir-se als popes, els sacerdots de l'Església Ortodoxa Russa.
Episcopat monàrquic Els catòlics reconeixen el papa com el successor de sant Pere qui, d'acord amb el magisteri catòlic, Jesús el nomenà com a "pastor" i "roca" de l'Església Catòlica, que d'acord amb el dogma catòlic és l'única Església veritable fundada per Crist."St. Peter", The Catholic Encyclopedia Pere mai no emprà el "títol" de "Papa", que es començaria a fer servir tres segles després, però els catòlics el reconeixen com el primer Papa,Wilken, p. 281: "Some (Christian communities) had been founded by Peter, the disciple Jesus designated as the founder of his church. ...Once the position was institutionalized, historians looked back and recognized Peter as the first pope of the Christian church in Rome" mentre que les declaracions oficials de l'Església només parlen dels papes com a dins del col·legi de bisbes, en un paper anàleg al que Pere tenia al col·legi dels apòstols, del qual el col·legi de bisbes és successor.
L'Església Catòlica ensenya que Jesús personalment nomenà a Pere com a cap de l'Església i a la seva constitució dogmàtica Lumen Gentium fa una clara distinció entre els apòstols i els bisbes, presentant els darrers com a successors dels primers, amb el papa com el successor de Pere en què ell és el cap dels bisbes com Pere era el cap dels apòstols. Alguns historiadors han afirmat que la noció que Pere va ser el primer bisbe de Roma i fundà allà la seu apostòlica no es pot rastrejar abans del . Els escrits d'Ireneu, Pare de l'Església, que va escriure vers el 180, mostren la creença que va ser Pere qui "fundà i organitzà" l'Església a Roma. A més, no va ser el primer a escriure sobre la presència de Pere a l'església romana. Climent de Roma va escriure en una carta als Corintis c. 96 sobre la persecució dels cristians a Roma com la "lluita del nostre temps", i presentava als corintis els seus herois, "primer, les majors i més justes columnes, els bons apòstols" Pere i Pau.Gröber, 510 Ignasi d'Antioquia escrivia poc després de Clement, i en una carta a la ciutat de Esmirna deia que no els manaria, com Pere i Pau van fer. Donades aquestes i d'altres proves, els investigadors acorden que Pere va ser martiritzat a Roma en temps de Neró, encara que diversos investigadors afirmen que podria haver estat martiritzat a Palestina.The Secrets of the 12 Disciples, Channel 4, transmitted on 23 March 2008.
Els protestants generalment accepten que Jesús senyalà a Pere com el centre de l'església del . Malgrat això, afirmen que el Nou Testament no dona proves que Jesús establís el papat ni que senyalés a Pere com el primer bisbe de Roma. D'altres, usant les mateixes paraules de Pere, afirmen que Crist és el fonament mateix de l'Església i no Pere.Was Peter in Rome, Catholic Answers. http://www.catholic.com/tracts/was-peter-in-rome D'altres afirmen que l'església realment és construïda a partir de Jesús i la fe, però també sobre els deixebles com arrels i l'església sobre la base de les ensenyances de Pau a Romans i a Efesis, encara no primàriament a Pere.Proof and Reason for the Papal Office, About Catholics. http://www.aboutcatholics.com/worship/proof_reason_papal_office/
Les comunitats cristianes del primer segle tindrien un grup de preveres-bisbes funcionant com a caps de les seves esglésies locals. Gradualment, aquests episcopats s'anirien establint en zones metropolitanes. Antioquia podria haver desenvolupat una estructura abans i tot que Roma. A Roma hi ha diversos que afirmaren ser el bisbe legítim, encara que Irineu insistí en la validesa d'una genealogia de bisbes des dels temps de Pere fins al seu contemporani, Víctor, relacionant-los. Algunes fonts indiquen que l'emergència d'un únic bisbe a Roma probablement no va tenir lloc fins a mitjans del . Així, Linus, Cletus i Climent possiblement van ser preveres-bisbes preeminents, però no necessàriament bisbes monàrquics.
Durant el segle I i inicis del II la Santa Seu tenia preeminència i prominència a l'Església en conjunt."From an historical perspective, there is no conclusive documentary evidence from the 1st century or the early decades of the second of the exercise of, or even the claim to, a primacy of the Roman bishop or to a connection with Peter, although documents from this period accord the church at Rome some kind of pre‑eminence" (Emmanuel Clapsis, Papal Primacy, extract from Orthodoxy in Conversation (2000), p. 110); and "The see of Rome, whose prominence was associated with the deaths of Peter and Paul, became the principle center in matters concerning the universal Church" (Clapsis, p. 102). The same writer quotes with approval the words of Joseph Ratzinger: "In Phanar, on 25 July 1976, when Patriarch Athenegoras addressed the visiting pope as Peter's successor, the first in honor among us, and the presider over charity, this great church leader was expressing the essential content of the declarations of the primacy of the first millennium" (Clapsis, p. 113).
Inicis del cristianisme (c. 30-325) Sembla que en un inici els termes "episcopos" i "prevere" s'empraven indistintament.Oxford Dictionary of the Christian Church, 1997 edition revised 2005, page 211: "It seems that at first the terms 'episcopos' and 'presbyter' were used interchangeably..." El consens entre els estudiosos ha estat que, entre els segles I i II, les congregacions locals estaven encapçalades pels bisbes i preveres les funcions dels quals se superposaven o eren indistingibles.Cambridge History of Christianity, volume 1, 2006, "The general consensus among scholars has been that, at the turn of the first and second centuries, local congregations were led by bishops and presbyters whose offices were overlapping or indistinguishable." És possible que potser no hi havia un únic bisbe "monàrquic" a Roma abans de mitjans de ... i potser fins després.Cambridge History of Christianity, volume 1, 2006, page 418: "Probably there was no single 'monarchical' bishop in Rome before the middle of the 2nd century...and likely later D'altres investigadors i historiadors es mostren en desacord, citant els registres d'Ignasi d'Antioquia i d'Ireneu de Lió que resseguiren la successió dels Bisbes de Roma (els papes) fins als seus dies. També citen la importància acordada als papes als consells ecumènics, incloent-hi els primers.
Als inicis de l'era cristiana, Roma i diverses ciutats més reclamaren el lideratge de l'Església mundial. Jaume el Just, conegut com "el germà del Senyor", serví com a cap de l'Església de Jerusalem (que encara és honorada com la "Mare Església" a la tradició ortodoxa). Alexandria havia estat un centre d'estudiosos jueus i esdevingué un centre d'estudis cristians. Roma va tenir una gran concentració de fidels ja en el període apostòlic, als quals l'apòstol Pau es dirigí a la seva Epístola als Romans, i d'acord amb la tradició, Pau va ser executat allà.