Literatura alsaciana és la literatura feta a Alsàcia, regió de França amb influència germànica, que ha estat feta en alsacià, francès o alemany estàndard.
Orígens Del 14 de febrer del 842 data el Juraments d'Estrasburg, text bilingüe en antic alt-alemany i dialecte d'oïl, que assenyala l'existència i convivència de dos grups lingüístics diferenciats a la regió. El text es conservà gràcies a Nithard, i en ell l'emperador Carles el Calb es refereix a l'alsacià com a teudisca lingua (de theudisk, de l'alemany theoda "estirp, poble", i d'ací deutsch, alemany). Del 868 data també el primer text literari alemany en fràncic renà, lEvangelienbuc o Krist d'Otfrid von Weissenburg, dedicat a Lluís el Germànic.
El 1463 un deixeble de Gutemberg, Gunther Zainer, instal·là la primera impremta a Estrasburg, tot continuant els treballs de Johann Mantelin de Sélestat el 1458. Això facilitaria l'aparició d'una important literatura tant en alemany com en llatí, de tal manera que serà considerada com a l'Edat d'Or de la literatura alsaciana. Els principals autors foren Sebastian Brant (1428-1521) qui escriví el poema en alsacià Die Narrenschiff (La nau dels bojos, 1494) sobre els costums carnavalescos del baix Rin; Johann Fischart (1545-1591) amb les obres satíriques Geschischtsklitterung (Retalls d'història), Jesuiter hutlein (Barret de jesuïta), Das glückhaff schiff von Zurich (La venturosa nau de Zuric) i Gargantua und Pantagruel; Beatus Rhenanus (1485-1549) de Sélestat, historiador i humanista aristotèlic amic d'Erasme de Rotterdam, autor de Rerum Germanicum libri tres (1535); Jorg Wickram (mort el 1562) de Colmar, amb el conte dialectal Rollwagenbuchlein (Contes per viatjar en carro, 1555); Thomas Murner (1475-1537), frare franciscà, autor de Narrenbescheerung (Conjura de bojos, 1512) i Der Schelme zunft (Tropa de bergants, 1512); Jakob Whimpeling (1450-1528), predicador de Sélestat, amb Germania (1501) i Isidoneus… (1497); Johannes Pauli (1455-1530) de Thann, amb l'obra satírica Schimpfund und ernst (De debò i de broma, 1522); Jorg Obrecht (1547-1612), jurista, autor del tractat en llatí …Secreta politica (1617).
Durant el segle següent, però, les guerres dels pagesos i de religió, com la Guerra dels Trenta Anys, provocaren l'exili o el silenci de molts autors i la ruïna del país. Només hi destacarien alguns jesuïtes, com Johann Michael Moscherosch (1601-1669) amb Wunderliche und wahr haftige Gesichte Philanders von Sittewald (Extravagants i veritables visions de Filander von Sittewald, 1640) amb forta influència dels Somnis de Quevedo i profundament antifrancès, i Die Patientia (La paciència, 1669), i Jacob Balde (1604-1668), llibretista i director de teatre d'Ensisheim, autor en llatí de Batrachomyomachia (1637), Agathyrsos (1638) i Epodon (1645). També fou important Philipp Jakob Spener (1635-1705), teòleg fundador del pietisme, doctrina que resumiria en l'assaig Pia desideria oder herzliches Verlangen nach gott gefallingen Besserung der wahren evangelischen kirche (1675) i el cronista Johann Wencker (mort el 1659) autor d'una crònica de la Guerra dels trenta anys. El 1609 es va publicar a Estrasburg el primer diari en llengua alemanya, Relation aller Fürnemmen und Gedenkuurigen Historien.
Segle i XVIII El es caracteritzarà per la francesització de la cultura alsaciana. Quan el territori passà a França, l'alemany i el dialecte restaren reduïts a la dimensió més regional. El 1771 es crearen les revistes Alsatia Illustrata i Alsatia Diplomatica. Algunes revistes alsacianes, com Sammler (1760) i Burgerfreund (1776) fan edicions en francès. I des del 1767 Koch, professor de la Universitat de Gotinga, hi ensenyà en francès història i política, i publicà Tableau des Revolutions d'Europe…. També hi destacaren els juristes Elias Obrecht (1654-1698) i Ulrich Obrecht (1646-1701) i Jean Schweighouse, així com els germans pedagogs Jérémie-Jacques Oberlin (1735-1806) autor d'un Essai sur le patois lorraine des environs du comté de Bar de la Roche/Wakdersbach (1775) i Johann Friederich Oberlinn (1740-1826) fundador d'escoles maternals a tota Alsàcia. També destacaria Johann Heinrich Lambert (1728-1777), matemàtic i físic de Mülhausen i també membre de l'Acadèmia de Ciències Prussiana, autor de Zur theorie der Parallellinien i Novum Organum, on se’l considera com a precursor del nou criticisme kantià.
Per altra banda, el 1782 es publicaria a Estrasburg la revista Strassbürger Gelehre Nachrichten (Gaseta Literària de Strassburg), sota el patrocini de Blessig, Saltzmann, Massenet i Bartholomai, que el 1785 publicarà el manifest L'esprit des jornaux étrangers. Se’l considera a la capçalera del moviment Sturm und Drang (tempesta i impuls) alsacià, reforçat pel fet que el gran poeta alemany Goethe va passar una gran temporada a Estrasburg (1770-1771), on descobrí la cançó popular i s'enamorà de Frederique Brion, filla del pastor de Sessenheim, i on s'inspirà de la major part de la seva obra. També passarien grans temporades al país escriptors alemanys com Herder i Lenz, que estudiaren a Estrasburg, i Georg Büchner (1813-1837) de Darmstadt, qui estudiaria neurofisiologia a Estrassburg el 1831-1833 i hi escriví el seu inacabat Woyzeck. En aquest nou corrent destacarien l'estrasburguès Heinrich Leopold Wagner (1747-1779) amb Die reve nacht der tat(1775), Die kinder morderin (1776) i Voltaire am abend siner apotheose (Voltaire al caient de la seva apoteosi, 1778), i el colmarià Gottlieb-Konrad Pfeffel (1736-1809), fundador de la Societat Literària de Colmar i autor dels poemes Ibrahim i Der tabakspfeife (La pipa de tabac, 1769).
Primera meitat del Durant aquest període es produí un important desenvolupament cultural tant en alemany com en dialecte alsacià. Ehrenfried Stoeber i Gottlieb Pfeffel del 1806 al 1809 van fundar la revista Alsatische Taschenbuch, i el 1810 es tornaria a obrir la Universitat d'Estrasburg, on s'estrenarien les primeres peces dramàtiques en dialecte alsacià malgrat la política d'assimilació duta a terme pel rector Montbrison, que hi proscriu l'alemany. Entre d'altres, destacarien Johann-Georg-Daniel Arnold (1780-1829) autor de la primera gran obra en dialecte, Der Pfingschtmontag, Lustspiel in Strassburger Mundart (Dilluns de Pasqua, 1816), molt lloada per Goethe; Ehrenfried Stoeber (1779-1835) autor del llibre de poemes Neujahrsbüchlein (Llibret del Nou Any, 1816), que conté el famós poema Wie ich's meine (Com ho entenc); i Johann-Peter Hebel (1760-1826), capellà evangèlic suís, autor del recull en dialecte Alemmanische gedichte (Històries alemanyes, 1803) i l'estudi sobre les parles renàniques Das schatzkastlein der Rheinlandischen hausfreunds (1811).
Del 1825 al 1828 Gottlieb Schweighauser (1776-1854) i Philippe Gobery (1786-1854) publicaren la revista Antiquités de l'Alsace, on apareixerien treballs en francès i llatí sobre la història del país, i el 1836 la revista Revue d'Alsace. L'autor bilingüe Louis Spach (1800-1879) compondria Henri Farel (1834), novel·la en francès, i Gedichte (1839) narracions dialectals. Una altra revista important fou Erwinia, que funcionaria el 1838-1839 sota el patrocini dels fills d'Ehrenfried Stoeber. Auguste Stoeber (1808-1884) compongué Sagen des Elsass (Històries d'Alsàcia, 1852), Alsabilder (Llegendes, 1836) i Elsasser Volksbüchlein (1842), i Adolphe Stoeber (1811-1892) escriví Reisebilder aus de Schweiz (1850) i Elsasser Schatakastlein (1877). Per la seva banda, el 1843 l'alemany Biedermann fundà la revista Germania, on destacava el tarannà francès dels alsacians, tot i que reconeix que la seva parla era germànica.
Incorporació a Alemanya Després de l'annexió d'Alsàcia-Lorena a l'imperi Alemany, la major part de la cultura es va fer en alemany. En el manteniment dels costums populars destacarien els músics Victor Nessler (1841-1890) i Jean-Baptiste-Theodore Weckerlin (1821-1910). Per altra banda, a França destacaria una important literatura francesa de temàtica alsaciana, de la que en foren representatives Alsace (1881) del duet Erckmann-Chatrian, i Au service de l'Allemande (1905) de Maurice Barrès. També contribuí a la difusió de la visió dels "germans perduts d'Alsàcia" la revista Revue Alsacienne Illustrée, publicada a França per Charles Spindler i Anselme Laugel.
Durant aquest període destacarien tres grups literaris alsacians, de diferents sensibilitats però amb idèntic amor pel país: El grup Alsabund (Lliga d'Alsàcia), també anomenat Heimatkunst. El principal exponent fou Friederich Lienhard (1865-1929), proalemany i partidari dels temes localistes, i fundador el 1908 de la revista Tuermer, que fa la "literatura del terror" amb esperit germànic. Escriví les novel·lesDie vorherrschaft Berlins (La supremacía de Berlín, 1900), Lebensfricht (1915) i Boerlieder (Cançons camperoles, 1900). El grup Elsässischer Theater, autors de peces teatrals en dialecte, on destacaren els germans Albert Matthis (1874-1930) i Adolf Matthis (1874-1944), així com Gustave Stosskopf (1869-1944), autor de les comèdies D'r Herr maire (El senyor alcalde), D'r candidat (El candidat), D'r Pariser Reis, D'r verbote fahre als kom, D'heimet (La pàtria) i altres. El 1908 fundaren la revista Strassburger Neue Zeitung (Noves Notícies de Strassburg). El grup expressionista aparegut el 1902 al voltant de la revista Der Sturmer (L'ímpetu), que s'oposa al conservatisme i destaca el caràcter europeu sintetitzant les herències alemanya i francesa, així com el diari Nord und Sud, partidaris d'una entesa francoalemanya. Hi destacarien els autors Ernst Stadler (1883-1914) mort al front, traductor a l'alemany de Balzac i Péguy i autor de la novel·la Der aufbruch (La partida, 1914); René Schickéle (1883-1940) amb les novel·les Der fremde (L'estranger, 1909) i Des erbe am Rhein (L'herència del Rhin, 1925), sobre la situació dels alsacians; Hans Arp (1887-1966) més conegut com a pintor i autor dels poemes surrealistes Die schwabenhoede (El testicle de l'oreneta, 1920); el lorenès Yvain Goll (1911-1950), considerat un dels fundadors del surrealisme que compondria els poemes en alemany Traumkraut (1951); i Otto Flake.
Al marge d'aquests grups, el polític Auguste Schneegans (1835-1898) escriví en alemany Aus dem Elsass (1875), i el seu fill Ludwig Schneegans compongué Samiel Hilf (1881). També fou important el polifacètic Albert Schweitzer (1875-1965), teòleg, pacifista, metge i músic que escriví Zwischer wasser und urwald (Entre aigua i selva verge, 1921), sobre les seves experiències africanes. També foren importants les revistes en dialecte Klapperstei''', de Mulhouse, fundada el 1908 i dirigida per Henri Zislin (1875-1958), i Dur's Elsass, de Jean-Jacques Wlatz Hansi (1873-1951), escriptor i dibuixant, on hi publicà les Vogensebilder, llegendes popular en dibuixos, entre les quals destaca Professour Knatchske.
Literatura d'entreguerres