El regne del Congo (kongo: Kongo dya Ntotila o Wene wa Kongo; portuguès: Reino do Congo) va ser un regne bantu situat a l'oest de l'Àfrica central en el que actualment és el nord d'Angola, Cabinda, la República del Congo, la part occidental de la regió República Democràtica del Congo, i la part més meridional del Gabon.Elikia M'Bokolo, Afrique Noire: Histoire et Civilisations, jusqu'au XVIIIème sicècle, vol. I, Paris: Hatier, 1995 En la seva major extensió va arribar des de l'oceà Atlàntic a l'oest fins al riu Kwango a l'est i del riu Congo al nord al riu Kwanza al sud. El regne va consistir en diverses províncies centrals governades pel manikongo, la versió portuguesa del títol kongo Mwene Kongo, que significa "senyor o governant del regne Kongo", però la seva esfera d'influència es va estendre als regnes veïns, tals com Ngoyo, Kakongo, Ndongo i Matamba.
Des de c. 1390 a 1891 era majoritàriament un estat independent. De 1891 a 1914 va ser un estat vassall del Regne de Portugal. En 1914, la monarquia titular es va veure abolida per la força, després de la victòria portuguesa contra una revolta congo. Els territoris restants del regne van ser assimilats a la colònia d'Angola. La secta actual Bundu dia Kongo afavoreix la reactivació del regne a través de secessió d'Angola, la República del Congo, la República Democràtica del Congo i Gabon.
Història miniatura|esquerra|Kongo (subgrup Boma). Gravador de tomba (Tumba), s. XIX. Els kongo posen figures de pedra a les tombes de persones poderoses, anomenades "tumba". Aquest cabdill es mostra fumant una pipa amb el cap evitat com si estigués en un estat de contemplació. El capell (mpu) amb quatre dents de lleopard, el collaret i el braçalet (nlunga) identifiquen l'individu com a cap. El terme tumba prové de l'antiga paraula portuguesa pwe "tomba", aquest gènere pot haver estat inspirat en monuments greus per als comerciants i missioners europeus als cementiris del Congo. Museu de Brooklyn Les tradicions verbals sobre la història antiga del país van ser escrites per primera vegada a finals del , i les més completes es van registrar a mitjans del , incloses les escrites pel missioner caputxí Giovanni Cavazzi da Montecuccolo. Les investigacions més detallades sobre les tradicions orals modernes, inicialment dutes a terme a principis del segle XX per missioners redemptoristes com Jean Cuvelier i Joseph de Munck, no semblen estar relacionades amb el primer període.
Segons la tradició kongo, l'origen del regne es troba en el país molt gran i no gaire ric de Mpemba Kasi situat al sud de Matadi a la República Democràtica del Congo. Una dinastia dels governants d'aquest petit estat va establir el seu domini al llarg de la vall del riu Kwilu, i els seus membres estan enterrats a Nsi Kwilu, la seva capital. Tradicions del al·ludeixen a aquest enterrament sagrat. Segons el missioner Girolamo da Montesarchio, un caputxí italià que va visitar l'àrea de 1650 a 1652, el lloc era tan sagrat que mirar-lo era mortal. Individus del de Mpemba Kasi van anomenar el seu país "Mare del Rei de Kongo" pel que fa a l'antiguitat del territori. En algun punt al voltant de 1375, Nimi a Nzima, governant de Mpemba Kasi, va fer una aliança amb Nsaku Lau, el sobirà del veí regne Mbata. Aquesta aliança garantia que cadascun dels dos aliats ajudaria a assegurar la successió del llinatge dels seus aliats en el territori de l'altre.
Fundació del Regne El primer rei del regne del Congo Dya Ntotila va ser Lukeni lua Nimi (cap a 1380-1420). El nom de Nimi a Lukeni apareixia en tradicions orals posteriors i alguns historiadors moderns, com Jean Cuvelier, el van popularitzar. Lukeni lua Nimi o Nimi a Lukeni, es va convertir en el fundador del Congo quan va conquistar el regne de Mwene Kabunga (o Mwene Mpangala), que estava en una muntanya cap al sud. Va transferir el seu domini a aquesta muntanya, Mongo dia Kongo o "muntanya de Kongo", i va fer-hi la ciutat de Mbanza Kongo, la seva capital. Dos segles més tard, els descendents de Mwene Kabunga encara desafiaven simbòlicament la conquesta en una celebració anual. Els governants que van seguir a Lukeni van reclamar alguna forma de relació amb el seu "kanda" o "llinatge" i van ser coneguts com els Kilukeni. La kanda Kilukeni o "casa" tal com es va registrar en documents portuguesos, va governar el Congo sense oposició fins a 1567.
Després de la mort de Nimi a Lukeni, el seu germà, Mbokani Mavinga, es va fer càrrec del tron i va governar fins a aproximadament 1467. Va tenir dues dones i nou fills. El seu govern va veure una expansió del regne del Congo fins l'estat veí de Loango i altres àrees actualment englobades per l'actual República del Congo.
Els Mwene Kongos sovint va donar governs als membres de la seva família o dels seus clients. A mesura que aquesta centralització augmentava, les províncies aliades van perdre influència gradual fins que els seus poders només eren simbòlics, manifestats a Mbata, un cop regne, però que el 1620 només es coneixia amb el títol "Avi del Rei de Kongo" (Nkaka'ndi un Mwene Kongo).John Thornton "The Origins and Early History of the Kingdom of Kongo, c. 1350–1550" in International Journal of African Historical Studies (2001), p. 110Mateus Cardoso, "História do Reino de Congo (1624)," (ed. António Brásio,) Chapter 15, fol. 16
L'alta concentració de població al voltant de Mbanza Kongo i els seus afores va tenir un paper crític en la centralització del Congo. La capital era una zona densament poblada en una regió poc poblada, on les densitats de població rural probablement no superaven les 5 persones per quilòmetre quadrat. Els primers viatgers portuguesos van descriure Mbanza Kongo com una gran ciutat, de la mida de la ciutat portuguesa d'Évora, tal com era el 1491. A finals del , la població del Congo probablement era prop de mig milió de persones en un nucli regió d'uns 130.000 quilòmetres quadrats. A principis del , la ciutat i el seu interior tenien una població d'uns 100.000 habitants, un de cada cinc habitants del Regne (segons estadístiques baptismals compilades per sacerdots jesuïtes). Aquesta concentració permetia que els recursos, els soldats i els excedents d'aliments estiguessin a la seva disposició a petició del rei. Això va fer del rei aclaparadorament poderosos i va fer que el regne es tornés altament centralitzat.
En el moment del primer contacte registrat amb els europeus, el Regne del Congo era un estat molt desenvolupat al centre d'una extensa xarxa comercial. A part dels recursos naturals i l'ivori, el país fabricava i comercialitzava objectes de coure, mercaderies metàl·liques ferroses, roba de ràfia, i ceràmica. La gent del Congo parlaven en llengua Kikongo. Les regions orientals, especialment aquella part coneguda com els set regnes de Kongo dia Nlaza (o en Kikongo Mumbwadi o "els set"), eren particularment famoses per la producció de tela.
Els portuguesos i el cristianisme miniatura|João I Nzinga a Nkuwu En 1483 l'explorador portuguès Diogo Cão va navegar pel no topografiat riu Congo, va trobar viles Congo i esdevingué el primer europeu que va trobar el regne del Congo. Durant la seva visita, Cão va deixar els seus homes al Congo mentre duia nobles Congo a Portugal. Va tornar amb els nobles Congo en 1485. En aquest punt, el rei governant, Nzinga a Nkuwu, es va convertir al cristianisme. Cão va tornar al regne amb soldats i sacerdots catòlics romans el 1491, batejant Nzinga a Nkuwu així com els seus principals nobles, començant pel governador de Soyo, la província costanera. Al mateix temps, un ciutadà literat del Congo que tornava de Portugal hi va obrir la primera escola. Nzinga a Nkuwu va prendre el nom cristià de João I en honor del rei de Portugal d'aleshores, João II.
João I va governar fins a la seva mort al voltant de 1506 i va ser succeït pel seu fill Afonso Mvemba a Nzinga. Es va enfrontar a un greu repte d'un mig germà, Mpanzu a Kitima. El rei va vèncer al seu germà en una batalla lliurada a Mbanza Kongo. Segons el propi Afonso, enviat a Portugal el 1506, va poder guanyar la batalla gràcies a la intervenció d'una visió celestial de Sant Jaume i la Mare de Déu. Inspirat per aquests esdeveniments, va dissenyar un escut d'armes per al Congo que va ser utilitzat pels següents reis en documents oficials, parafernàlia reial i similars fins a 1860. Mentre que el rei João I va tornar més tard a les seves creences tradicionals, Afonso I va establir el cristianisme com la religió d'estat del seu regne.
miniatura|Bandera del rei Afonso I El rei Afonso I va treballar per crear una versió viable de l'Església Catòlica Romana al Congo, proporcionant-hi els seus ingressos d'actius reials i tributació que proporcionaven salaris als seus treballadors. Juntament amb els assessors de Portugal com Rui d'Aguiar, el capellà real portuguès enviar per contribuir al desenvolupament religiós del Congo, Afonso va crear una versió sincrètica del cristianisme que continuaria sent una part de la seva cultura durant la resta de l'existència independent del regne. El mateix rei Afonso va estudiar amb força aquesta tasca. Rui d'Aguiar va dir una vegada que Afonso ja sabia més dels principis de l'església que no pas ell.
L'església del Congo sempre va quedar curta de clergat ordenat i es va conformar amb l'ocupació d'un laic fort. Els mestres de l'escola congolesos o "Mestres" van ser l'ancoratge d'aquest sistema. Reclutats entre la noblesa i formats a les escoles del regne, van proporcionar instruccions i serveis religiosos a altres persones que es basaven en la creixent població cristiana del Congo. Al mateix temps, permetien el creixement de formes de cristianisme sincrètiques que incorporaven idees religioses més antigues amb les cristianes. Exemples d'això són la introducció de paraules kikongo per traduir conceptes cristians. Les paraules kikongo "ukisi" (una paraula abstracta que significa encant, però usada per "sant") i "nkanda" (que vol dir llibre) es van fusionar perquè la Bíblia cristiana es conegués com el "nkanda ukisi". L'església va ser coneguda com a nzo a ukisi. Mentre que alguns clergues europeus sovint denunciaven aquestes tradicions mixtes, no eren capaços de desarrelar-les.
miniatura|Una imatge que representa la trobada portuguesa amb la família reial congo Part de l'establiment d'aquesta església va ser la creació d'un gran sacerdoci i, per això, el fill d'Afonso, Henrique va ser enviat a Europa per ser educat. Henrique va ser ordenat sacerdot i el 1518 va ser nomenat bisbe d'Utica (una diòcesi nord-africana recentment recuperada dels musulmans). Va tornar al Congo a principis de la dècada de 1520 per impulsar la nova església del Congo. Va morir el 1531 quan anava a Europa pel Concili de Trent.
Avui, el catolicisme romà és la religió més gran a Angola, la secció de parla portuguesa de l'antic regne del Congo.
Esclavitud i rivalitats reials En les següents dècades, el Regne del Congo es va convertir en una important font d'esclaus per als comerciants portuguesos i altres potències europees. El planisferi de Cantino de 1502 menciona el Congo com a font d'esclaus per a l'illa de São Tomé. L'esclavitud havia existit al Congo molt abans de l'arribada dels portuguesos, i les primeres cartes d'Afonso mostren l'evidència dels mercats esclavistes. També mostren la compra i venda d'esclaus al país i els seus comptes sobre la captura d'esclaus en guerra que van ser lliurats i venuts als comerciants portuguesos. És probable que la majoria dels esclaus exportats als portuguesos foren captius de guerra de les campanyes d'expansió del Congo. A més, les guerres d'esclaus van ajudar a Afonso a consolidar el seu poder a les regions frontereres del sud i l'est.