Els ostrogots van ser un dels pobles germànics procedent de la divisió que van patir els gots arran de les invasions dels huns, cap al 370. El seu nom significaria 'gots de l'est', en oposició als de l'oest, els visigots. Una altra versió més recent, defensada per J. RosalesLes quatre mentides sobre els gots de Jurate Rosales i admesa per Fermín Miranda-García, defensa que els gots eren d'origen bàltic. Van establir el seu regne al voltant del mar Negre.
A les primeres èpoques, van ser vassalls dels huns, fins a la mort del seu líder Àtila. Llavors, van entrar en diversos pactes amb l'Imperi Romà. De fet, el seu gran rei, Teodoric, era també cònsol de Roma. Els ostrogots van envair part d'Itàlia i la Gàl·lia, però van ser derrotats per les tropes romanes d'Orient.
El seu déu tutelar era el senyor de la guerra, una figura que els romans van identificar amb Mart. Com a cultura, van assimilar molts elements romans. Parlaven la llengua gòtica, avui dia extinta, però de gran influència en altres idiomes europeus.
Els ostrogots van constituir un vast regne a l'est del riu Dnièster, a les terres al voltant del mar Negre (el que avui és part de l'actual Ucraïna i Belarús). Els visigots van ser els gots de l'Occident, i el seu domini territorial s'estenia des del Dniéster fins al Danubi.
Els ostrogots van estar sotmesos als huns des del 375, en què vencen el rei Hermanaric, fins a la mort d'Àtila, ocorreguda el 453, quan van recobrar la seva independència i es van establir com un poble federat de Roma. Posteriorment, es van unir a altres gots que havien fugit de les seves terres a l'arribada dels huns. En el 474 en va ser triat rei Teodoric, el més conegut dels monarques ostrogots. Hi va haver diversos períodes de guerres i treves entre ell i l'emperador romà d'Orient Zenó. El 488, Teodoric va envair Itàlia i el 493 va derrotar i va donar mort, a Adda, Odoacre, rei dels hèruls.
Després de la seva mort en el 526, la situació es va tornar tan violenta que en el 535 l'emperador romà d'Orient Justinià I va enviar el seu general Belisari en contra dels exèrcits ostrogots a Itàlia. La superioritat de l'exèrcit romà d'Orient va ser la clau per a l'extermini i l'aixafament de la resistència ostrogoda.
Aquest poble va ser finalment assimilat en forma gradual per altres tribus germàniques, com ara els vàndals i els francs.
Hipòtesis etimològiques El significat del nom ostrogot està subjecte a controvèrsies. Els gots van formar una tribu unida fins al , moment en què es van escindir en dues branques: els ostrogots i els visigots.
Un historiador d'origen got, Jordanes, va proposar una explicació de tipus geogràfic a aquesta terminologia de la divisió. Aquest, autor de la Història dels gots, és avui dia una de les poques fonts disponibles de la prehistòria del seu poble, en la mesura que va resumir un text més extens de Casiodor. El text de Casiodor es va perdre.
Segons Jordanes (XIV, 2), la terminologia es refereix a la regió on habitaven els gots, ja que els visigots eren els gots del 'país de l'oest' i els ostrogots eren els 'gots de l'est'. No obstant això, en el cas d'aquests, Jordanes inclou una altra possibilitat, aquesta vegada de tipus etimològic. El nom dostrogot podria provenir igualment del nom del seu primer rei: Ostrogotha.
Ara bé, es coneix l'existència anterior d'altres noms per a designar una divisió geogràfica dels gots: els tervingis, és a dir, la 'gent del bosc', i els greutingi, la 'gent de l'arenal'.
I a més, l'explicació geogràfica de l'origen dels noms ostrogot i visigot proporcionada per Jordanes ha estat qüestionada i s'ha buscat una explicació de tipus etimològic que, a més, expliqués una diferència anterior al . En aquest cas, ostrogots significaria 'gots brillants' (de l'arrel germànica ostr-) i visigots, 'gots savis' (de l'arrel wise-).
El debat no està tancat, a falta de proves concloents. L'elecció dels historiadors entre una o altra hipòtesi depèn de la confiança que atorguen al testimoniatge de Jordanes.
Orígens dels ostrogots La seva història escrita s'inicia amb la independència de l'Imperi dels huns, després de la mort d'Àtila. Aliant-se amb els seus antics vassalls i rivals, els gèpids, els ostrogots, dirigits per Teodomir, aconsegueixen vèncer les forces hunes comandades pels fills d'Àtila en la batalla de Nedao el 454.
Els ostrogots inicien la seva relació amb l'Imperi Romà i s'instal·len a la Pannònia.
Durant la major part de la segona meitat del , els ostrogots compliren en el sud-est d'Europa el paper que van jugar els visigots un segle abans. La seva relació amb l'Imperi Romà d'Occident va estar marcada per acostaments i allunyaments que van arribar fins a algunes hostilitats. Tot això va durar fins que, com abans els visigots, es van mudar d'Orient a Occident.
El regne de Teodoric el Gran El més gran de tots els sobirans ostrogots va ser Teodoric el Gran, que va néixer cap a l'any 455, poc després de la Batalla de Nedao. La seva infància va transcórrer com a «hoste» forçat a Constantinoble, rebent allí una educació molt completa.
Participà en diversos conflictes, intrigues i guerres de l'Imperi Romà d'Orient, tenint com a rival un parent llunyà, fill de Triarius, conegut com a Teodoric el Borni. Teodoric el Borni va ser el cap (no el rei) de la branca d'ostrogots que s'havien instal·lat als territoris de l'Imperi Romà uns anys abans.
Teodoric el Gran va ser tant amic com enemic de l'Imperi Romà, segons les circumstàncies. Va obtenir diversos títols romans, com el de patrici i el de cònsol, però per sobre de tot seguia sent el rei del poble ostrogot.
El 488, va conquerir la península Itàlica per ordre de l'emperador d'Orient Zenó I, de manera de treure-se'l de la rodalia de Constantinoble, on les seves tropes ja havien mostrat la seva força. A la península, governava Odoacre, que abans havia destronat l'últim emperador romà d'Occident, Ròmul Augústul, el 476.
El 493 Teodoric va conquerir Ravenna, on Teodoric en persona va matar Odoacre. El poder dels ostrogots estava en aquest moment en el seu cim a Itàlia, Sicília, Dalmàcia i a les terres al nord d'Itàlia. En el moment d'aquesta conquesta, els ostrogots i els visigots van començar a col·laborar i aquesta col·laboració es va estrènyer amb el temps, fent d'ostrogots i visigots una sola nació.
El poder de Teodoric es va estendre sobre gran part de la Gàl·lia i d'Hispània en convertir-se en regent del Regne visigot de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse).
Amb la mort del rei visigot Alaric II, gendre de Teodoric, en la batalla de Vouillé contra els francs de Clodoveu I, el rei ostrogot assumeix la tutoria del seu net Amalaric i es reserva el domini sobre la totalitat d'Hispània i sobre una part de la Gàl·lia.
Tolosa passa a mans dels francs, però els gots dominen Narbona i la Septimània: aquesta regió va ser l'última part de la Gàl·lia on encara els gots van dominar i durant molts anys va ser coneguda com a Gòtia. S'ha especulat que el nom de la futura Catalunya derivaria de Godalàndia, 'Terra de gots i alans').
Durant la vida de Teodoric, els pobles got i visigot es van mantenir units. També va establir en aquesta època una espècie de protectorat pel que fa als pobles germànics d'Occident, exceptuant els francs.
Característiques del Regne ostrogot El domini dels ostrogots, aleshores tan gran i molt més esplèndid del que ho va ser en temps d'Hermanaric, va ser sobretot d'un caràcter completament diferent.
Les dues nacions, que es diferenciaven en els seus costums, llengua i religió, habitaven l'una al costat de l'altra a Itàlia. Cadascuna era dirigida per un sobirà únic, però sota el règim de personalitat de les lleis.
És sobretot aquesta imatge del regnat de Teodoric el Gran la que sorgeix a partir d'ordenances elaborades en el seu nom i en el dels seus successors; en síntesi, els gots van romandre concentrats al nord de la península Itàlica. Al sud, amb prou feines s'hi van establir guarnicions.
Segons la concepció de Teodoric, els gots eren els protectors armats dels afables romans, el rei got carregava amb la difícil tasca de governar, mentre que el cònsol romà rebia els honors per això. Així mateix, totes les formes de l'administració romana van subsistir sota el regnat de Teodoric. La política i la cultura romanes van tenir també una gran influència sobre els gots. És allà on la doble cultura del rei bàrbar exerceix un paper fonamental.
És remarcable que la sobirania sobre altres nacions, diferents però establertes sobre el mateix sòl, era necessàriament una concepció romana del poder, que deixava les seves obligacions pesant greument sobre la llibertat de les tropes germàniques. Però, tal sistema tenia necessitat d'un poder fort, exercit per una personalitat com la de Teodoric. A la seva mort, l'edifici es va ensorrar.
El 526, els ostrogots i els visigots es van escindir una vegada més. Alguns exemples en els quals encara es veu que procedeixen d'acord es refereixen a assumptes espaiats i sense importància real. Amalaric va heretar el Regne visigot a Hispània i a Septimània. Es va agregar la Provença al domini del nou rei ostrogot, Atalaric, net de Teodoric per part de la seva mare Amalasunta.
Cap dels dos sobirans va poder liquidar els conflictes que van sobrevenir en el si de les elits godes. Teodat, nebot de Teodoric per part de la germana d'aquest últim, el va succeir després d'haver-los assassinat cruelment. No obstant això, aquesta usurpació desencadenaria majors matances encara. Tres reis gots es van succeir en el tron en l'espai de cinc anys.
La reconquesta d'Itàlia pels romans d'Orient La debilitat de la posició dels ostrogots a Itàlia es va mostrar llavors amb tota evidència. L'emperador romà d'Orient Justinià I sempre s'havia esforçat, en la mesura del possible, per restaurar el poder imperial sobre la totalitat de l'extensió de la Mediterrània i no va deixar escapar aquesta ocasió per actuar.
El 535, va encarregar al seu millor general, Belisari, atacar els ostrogots. Aquest va envair ràpidament Sicília i va desembarcar a Itàlia, on va prendre Nàpols i després Roma el 536. Després va marxar cap al nord i va conquerir Mediolanum (Milà) i Ravenna, la capital dels ostrogots, el 540.
És llavors quan Justinià va oferir als gots un generós acord, massa generós a ulls de Belisari: el dret a mantenir un regne independent al nord-oest d'Itàlia, però a condició que el compensessin amb un tribut consistent en la meitat del seu tresor per a l'Imperi Romà d'Orient.
Belisari va transmetre el missatge als gots, encara que ell mateix no l'aprovés. Els gots, que no confiaven en Justinià, temien una emboscada, però, atès que en la seva opinió Belisari s'havia comportat tan bé després de la reconquesta d'Itàlia, van acceptar reconèixer aquest acord si Belisari hi donava la seva aprovació. Aquesta situació va conduir a un atzucac.
Una facció de la noblesa goda va cedir: decretant que el seu propi rei, Vítiges, que acabava de ser vençut, era un covard, i que necessitaven un nou sobirà, es van tornar cap a Belisari. Eraric, el seu cap, va oferir la corona a aquest últim. Belisari era un soldat fidel a Justinià i no un estadista. Va fer com que acceptava l'oferiment, va tornar cap a Ravenna per fer-se coronar, però ràpidament va fer detenir els caps gots. Tot seguit, va reclamar la totalitat del seu regne per als romans d'Orient.
Justinià estava furiós: els perses havien atacat l'Imperi Romà d'Orient a l'est, i ell desitjava que un estat neutral i estable servís de topall entre la frontera de les seves possessions occidentals i el Regne dels francs. En efecte, aquests últims eren estranys i semblaven hostils en opinió de la cort oriental.
Belisari va ser llavors convocat i enviat a Orient contra els perses, deixant un oficial romà d'Orient, anomenat Joan, com a governador temporal d'Itàlia.