La Catedral Nova de Lleida o Seu Nova és l'actual seu del Bisbat de Lleida. Se situa al bell mig de la ciutat, davant de l’Antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. És un elegant edifici d'estil barroc amb tendència al classicisme academicista, construït entre 1761 i 1781 per substituir la Seu Vella, que havia estat convertida en caserna. Tot i les diferents destruccions i espolis que ha patit, la Seu Nova de Lleida conserva importants conjunts artístícs i decoratius, com les pintures murals, els vitralls o els ornaments litúrgics. S'hi venera també la Mare de Déu del Blau, una imatge de l'escultor Jordi Safont (1447), restaurada el 1989 i objecte de devoció per part dels lleidatans.
Descripció Exterior La composició de la façana té precedents en la tradició de l'arquitectura religiosa hispano-lusitana de finals del Renaixement, i és sobretot una clara mostra del barroc classicista, molt en línia de l'eclecticisme professat pels enginyers militars. La façana de la catedral es defineix per les seves severes línies tardobarroques, elegants, sense motius superflus.
Es tracta d'un ampli edifici de pedra grisenca amb murs no gaire decorats, encara que la seva articulació vertical es realitza a base de pilastres clàssiques amb capitell corinti.
La façana principal es veu animada per una sèrie d'arcs de mig punt i les torres campanar rematades per cúpules i amplíssimes troneres d'arc semicircular (una a cada cara de les torres) amb balustrada. En un dels murs hi ha una sèrie de finestres rectangulars adovellades, les més baixes rematades en frontó corb. miniatura|327x327px|Catedral Nova de Lleida (1761-1781) esquerra|miniatura|Façana de la Catedral nova de Lleida A la part de dalt de l'alçat hi ha l'entaulament, amb múltiples motllures que sobresurten. L'àtic està resolt amb una balustrada que al mig hi té l'escut d'Armes del rei Carles III, impulsor de la construcció, coronat al mig per una creu perforada de ferro forjat del 2014, imitant la creu perduda el 1936.
L'imponent frontisici es divideix en un cos central i dos laterals, com un arc de triomf. A la part inferior hi té un elevat sòcol, del que en sorgeixen parelles de pilastres adossades de fust llis que acaben en capitells corintis, els quals emmarquen els 3 cossos verticals i s'intercalen entre els 3 arcs d'accés.
Dels cossos laterals n'emergeixen 2 imponents torres-campanar de base quadrangular, que es coronen per sengles cúpules de perfil acampanat i decorades amb 4 òculs cecs. Les torres, de tres pisos, també responen a solucions italianes del de manera que l'elegant tipologia ideada per Cermeño està empeltada i connecta amb un ampli repertori culte i cosmopolita. Aquests campanars no han tingut mai campanes, perquè a Lleida sempre s'han fet servir les de la Seu Vella.
Els gerros amb flames que decoren la tanca són producte de les restauracions de postguerra.
Per accedir al temple s'ha de pujar l'escalinata amb accessos laterals. Després de pujar les escales s'entra a l'atri, un espai antecedent a les naus, que serveis d'aixopluc i vestíbul a manera d'extensió de la nau, en el qual s'obren 3 grans arcades amb sòbries reixes treballades amb forja. Les reixes també van ser reconstruïdes el 1940.
Interior En aquesta catedral, malgrat l'estil marcadament sever, acadèmic i alhora barroc del temple, alguns aspectes remeten a esquemes d'una llarga tradició medieval. És el cas de la planta, que segueix el tipus conegut com a planta de saló, caracteritzada per la seva forma rectangular i per estar dividida en 3 naus de la mateixa alçada, de manera que la llum que rep a l'interior, és de les obertures d'aquests col·laterals.
Això afavoreix no sols la percepció d'un espai unitari, sinó que també de la seva diafanitat.miniatura|esquerra|Interior. S'hi pot apreciar els capitells de les columnes.|319x319pxLes naus del temple se separen per grans pilars, 3 per banda, als quals s'adossen 4 pilastres de fust estriat amb capitells corintis que produeixen un efecte de severitat i elegància.
Les naus estan cobertes amb voltes bufades, de tradició florentina, característiques del primer Renaixement de Brunelleschi. En tindre una planta quadrada, les voltes bufades serveixen per ensostrar espais quadrangulars. En aquest cas s'utilitzen en els trams en que es divideixen i es compartimenten les naus de la catedral.
A banda i banda de les naus laterals, hi ha 4 capelles; a la capçelera que s'articula amb una girola o deambulatori s'hi obren 7 capelles més, a les quals s'hi accedeix per arcs de mig punt sostinguts per columnes amb capitells corintis.
A la planta del temple hi ha també un deambulatori, que fa de continuació de les naus laterals donant la volta al absis. El deambulatori,així com les naus, té contraforts interiors, entre els quals se situen les capelles esmentades. La part exterior de la capçelera forma un conjunt rectangular al voltant d'una girola absidial.
En definitiva, segueix un plantejament de caràcter eclèctic que va marcar l'arquitectura del s. XVIII; primer per les reminiscències barroques, i segon per les innovacions franceses i italianes de caràcter més classiques.
Nau central Un ampli espai que impressiona per la robusta i sòbria fermesa dels pilars, folrats de pilastres acanalades, els quals s'aixequen a banda i banda com una mena de bosc de pedra gris.
Presbiteri i absis Aquest és l'espai més important del temple, ja que s'hi reuneixen algunes de les obres més rellevants de la catedral, com la Mare de Déu del Blau o les pintures de la volta de l'absis, dedicades a l'Assumpta. alt=Absis i presbiteri|center|miniatura|570x570px| Absis i presbiteri. S'hi veuen les pintures i la Mare de Déu del Blau
Pintures de l'absis i presbiteri Amb la reconstrucció de la Catedral, les voltes del presbiteri i de l'absis es van decorar amb unes pintures murals molt ben resoltes, executades amb la tècnica del fresc i que són obra de Josep Serrasanta, el qual les va pintar entre 1954 i 1955. Presenten temes dedicats a l'Assumpció de la Mare de Déu, titular de la Catedral. A la volta absidial, Maria es troba damunt d'una roca monolítica, triomfant sobre el pecat, que es plasma en figures representades per la serp, rèptil que representa les tenèbres, el mal i el pecat. A la dreta, hi té el Sant Pare Pius XII, envoltat per dignitats eclesiàstiques i, a l'esquerra, l'escena de l'anunciació, amb l'encarnació de Jesucrist, fill de Déu. A la volta del presbiteri s'hi recull el tema de la mediació de la mare de Déu sobre la creació, l'evolució i la salvació de la humanitat, envoltada d'angels i flanquejada per apòstols i sants.
En aquesta pintura el dibuixos i els equilibris compositius esdevenen protagonistes, amb acumulacions piramidals de figures i cossos naturalistes amb colors de gammes neutres. La pintura de Serrasanta es caracteritzada per unes figures humanes força monumentals, molt energètiques i expressives.
La Mare de Déu del Blau miniatura|esquerra|La Mare de Déu del BlauAl flanc esquerre de la boca del presbiteri s'hi venera, des del 2001, la Mare de Déu del Blau, una de les obres més representatives del patrimoni artístic lleidatà. Pertanyent al gòtic tardà, va ser executada l'any 1447 per Jordi Safont, escultor i mestre d'obra de la Seu Vella de Lleida.
És tracta d'una admirable imatge tallada en pedra, que conserva importants restes policromàtiques, amb unes proporcions superiors a les de l'escala humana.
Originàriament, estava situada a la porta dels Apòstols de la Seu Vella, de la qual presidia el mainell, i estava acompanyada de les figures dels 12 apòstols. Pensada pel lloc que havia d'ocupar, Maria inclina el cap per mirar maternalment els fidels quan entraven al conjunt catedralici per la porta que senyorejava.
Maria, de peu, sosté el Nen amb el braç esquerre. Els dos vesteixen túniques cenyides a la cintura, i Maria es cobreix amb un ampli mantell que li cau des del cap. La peça va ser restaurada l'any 1972, moment en què se li va restaurar la mà i se li posà l'ocell que sosté.
Capelles Capella Baptismal La primera de les Capelles de la nau de l'Epistola (a mà dreta) és la capella baptismal, és a dir, la capella utilitzada per a batejar, que abans de la Guerra Civil havia estat la capella de Sant Isidre.
Aquesta capella està decorada amb un mural sobre fusta fet amb pa d'or i acrílics, que representa el baptisme de Jesús. Hi apareixen les figures centrals de Jesús i Sant Joan Baptista, que tenen per sobre l'Esperit Sant en forma de colom, juntament amb més de 30 personatges, entre els quals es distingeix la Mare de Déu. El mural, amb figures molt tradicionals, tons molt vius i amb preeminència de colors primaris, és obra de la pintora Carme Benet, iniciat el 2007 amb motiu del 276è aniversari de la Catedral.
Capella de Santa Cecília miniatura|Capella Santa Cecília. Aquesta capella, estrenada l'any 1964, va ser realitzada íntegrament per l'escultor Jaume Perelló. El retaule, dedicat a la santa màrtir, va ser una donació de la Guàrdia Urbana de Lleida, de la qual és la patrona. Els lleidatans han considerat Santa Cecília l'alliberadora de Lleida. L'any 1643 els lleidatans van acceptar el rei Felip IV perquè van considerar que era pitjor que entressin els francesos, els quals van sotmetre a Lleida a 2 setges, el més conegut el de Santa Cecília, quan es produir la retirada de les tropes.
El retaule s'estructura mitjançant 6 columnes, 3 a cada banda, amb la figura de la màrtir al centre, flanquejada per sengles àngels amb filacteris. Realitzat a base de línies geomètriques simples, presenta una figuració molt estilitzada. A la part inferior hi han representats 4 àngels tocant instruments. El conjunt és coronat per una sèrie de 9 àngels, els dels extrems amb la palma i la corona al·lusives al martiri de la Santa.
Capella de la Sagrada família Aquesta capella es decora amb un retaule de línies neoclàssiques dissenyat per l'arquitecte Francisco Clavera, que es va inspirar en l'antic i desaparegut retaule del Pilar, el qual havia realitzat Juan Adán en 1781. En aquest conjunt els daurats, les filigranes, els ornaments i les motllures estan molt ben resolts des del punt de vista tècnic. El ben resolt tractament de la llum, una llum que realment sembla ontològica, demostren l'alt nivell creatiu de l'autor.
El retaule és un moble litúrgic resolt en dos cossos: a l'inferior presenta 4 columnes (2 per banda), coronades per capitells coríntis; i per sobre hi ha una majestuosa cimera, en la qual hi destaca una talla amb Crist crucificat.
El centre del retaule l'ocupa el llenç de la Sagrada Família, una de les millors pintures de la catedral, obra de Albert Ràfols-Casamada, el qual la va pintar l'any 1959. Amb Sant Josep i Maria amb el Nen a la falda, situa l'escena en un ambient modest i, com a complement, el taller del fuster, amb una taula plena d'eines. Les mirades dels personatges transmeten tendresa.
Capella de Sant Anastasi Aquesta capella va ser reoberta al culte l'any 1961 al lloc ocupat per l'antiga capella de sant Jaume. La gran figura de Sant Anastasi que hi ha al retaule és la talla en fusta més antiga que hi ha en la Catedral Nova i s'atribueix a un escultor anomenat Fernando del Campo. Amb quasi 3 metres d'alçada, parlem d'una monumental imatge del barroc tardà classicista plena de dinamisme, especialment en la vestimenta, i amb una acurada policromia a base de daurat i espolinats envellits.
Aquesta imatge antigament presidia el retaule major dels l'Església de l'antic convent de Santa Teresa de l'Orde de les Carmelites Descalces.
Capella de la Mare de Déu de l'Acadèmia