miniatura|Antic MBI del tipus Tità II, en servei amb les Forces Aèries dels Estats Units entre 1962 i 1986. La guerra nuclear és un tipus de guerra que es duu a terme mitjançant l'ús d'armes nuclears, una classe d'arma de destrucció massiva. Pot tractar-se d'una "guerra nuclear limitada" o una "guerra nuclear total". Aquest tipus de conflagració té les seves pròpies teories, estratègies, tàctiques i conceptes, diferents de les de la guerra convencional, que han anat variant al llarg de les dècades. Pot lliurar-se en terra, mar, aire, l'espai i fins i tot en el subsòl, a diferents escales, amb mitjans molt diferents.
S'ha postulat que, en una guerra nuclear total, la radiació i el canvi climàtic que aquesta produiria deixarien l'atmosfera de la Terra molt afectada i possiblement l'espècie humana i la resta d'éssers vius del món sofririen els efectes d'un hivern nuclear. Els supervivents haurien de reconstruir les infraestructures del planeta en unes condicions molt difícils. La flora i la fauna es veurien afectades per centenars de mutacions.
Fins al moment, l'única batalla nuclear de la història ha estat el bombardeig estratègic de les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels Estats Units, que van conduir a finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aquestes dues bombes van causar entorn de 200.000 morts i un nombre encara major de ferits i afectats, la majoria civils. Malgrat això, l'escàs nombre i reduïda potència d'aquestes armes primitives no permeten col·legir els resultats d'una guerra nuclear a gran escala amb armament contemporani.
Alguns autors apunten que una guerra nuclear a gran escala equivaldria a un esdeveniment lligat a l'extinció. Sense arribar a aquest extrem, existeixen pocs dubtes sobre la seva capacitat per a aniquilar pobles, nacions i models de civilització sencers, amb centenars i fins i tot milers de milions de baixes.
La possibilitat d'una destrucció completa de la civilització humana a conseqüència de la guerra nuclear va inspirar també el moviment pacifista contemporani, a partir dels treballs del Comitè d'Emergència dels Científics Atòmics, compost per nombroses personalitats que havien participat en el desenvolupament de les primeres armes d'aquest tipus i eren plenament conscients de les seves possibilitats aniquil·ladores. Entre aquests, es comptaven Albert Einstein, Harold C. Urey, Linus Pauling i Leó Szilárd.
A causa del seu enorme poder devastador, les armes nuclears han estat freqüentment objecte de nombrosos tractats i negociacions internacionals, i estan subjectes a règims de vigilància, protecció i inspecció especials.
La guerra nuclear és un recurs utilitzat comunament en la literatura de ciència-ficció que es va posar de moda durant la Guerra Freda a causa de la tensió entre les dues superpotències, ambdues posseïdores d'armes nuclears, el que va derivar en multitud de relats en els quals les armes nuclears i els seus efectes eren les protagonistes. L'aparent inevitabilitat d'aquest conflicte en cas d'un enfrontament entre grans potències ha conduït a moltes persones a considerar que "guerra nuclear" i "Tercera Guerra Mundial" són sinònims en la pràctica.
La guerra nuclear ha inspirat també nombrosos autors i artistes com a símbol del mal, l'abús de la raó d'estat, la violència, la mort o la destrucció absoluta.
Història miniatura|Explosió nuclear a Nagasaki (9 d'agost de 1945). Foto presa des d'un dels B-29 que van efectuar l'atac.
El va portar amb si la Teoria de la Relativitat, la mecànica quàntica i el descobriment de la física atòmica, que van permetre postular vies per a obtenir energia del nucli de l'àtom.
El dia 12 de setembre de 1933, sis anys abans del descobriment de la fissió nuclear i només set mesos després del descobriment del neutró, el físic hongarès Leó Szilárd va descobrir que era possible alliberar grans quantitats d'energia mitjançant reaccions neutròniques en cadena. El 4 de juliol de 1934, Szilard va sol·licitar la patent d'una "bomba atòmica" on no sols descrivia aquesta reacció en cadena neutrònica, sinó també el concepte essencial de massa crítica. La patent li va ser concedida, la qual cosa converteix a Leo Szilard en l'inventor de la bomba atòmica.
El novembre de 1938, la física alemanya Lise Meitner va assolir identificar traces de bari en una mostra d'urani. La presència d'aquest element només es va poder explicar assumint que s'havia produït una fissió nuclear. El descobriment se li va adjudicar a Otto Hahn. El gener de 1939, Niels Bohr "redescobriria" la fissió en els Estats Units. El físic teòric Julius Robert H. Oppenheimer, tres dies després de llegir la conferència de Bohr, es va adonar que la fissió de l'àtom produiria un excés de neutrons utilitzable per a construir la bomba concebuda per Szilard.
El projecte Manhattan: Hiroshima i Nagasaki
Als inicis de la Segona Guerra Mundial, per tant, molts científics i governs eren conscients de la possibilitat de crear una arma nuclear. No obstant això, només Alemanya i els Estats Units estaven en condicions d'embarcar-se en el projecte amb serietat. Des del principi, el programa alemany va estar plagat de dificultats, limitacions i errors, probablement per l'absència d'una percepció teòrica clara sobre les seves possibilitats. Els Estats Units, en canvi, comptava amb els recursos industrials i els millors cervells del seu temps: Albert Einstein, Leó Szilárd, Robert Oppenheimer, Enrico Fermi, Arthur Compton i molts més. Això els va permetre iniciar en secret el monumental Projecte Manhattan, amb l'objecte de construir bombes atòmiques que els atorguessin un avantatge decisiu en la Segona Guerra Mundial.
El Projecte Manhattan els va permetre construir almenys tres nuclis experimentals d'urani i plutoni, pesants i primitius. El primer, denominat simplement "The Gadget" ("el dispositiu"), va ser detonat en el Desert Jornada de la Mort de Nou Mèxic (Estats Units continentals), a les 05:29:45 del 16 de juliol de 1945 (hora local). Es tractava d'una arma de fissió de plutoni de 19 kt de potència. Va ser la primera detonació nuclear produïda per l'espècie humana.
Poc després, els dies 6 i 9 d'agost de 1945, les Forces Aèries dels Estats Units va llançar des de bombarders B-29 sengles bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki. La primera era una bomba d'urani d'uns 15 kt, anomenada "Little Boy", i la segona funcionava per implosió de plutoni sota el nom "Fat Man", amb uns 25 kt de potència. Això equival a la vintena part de la potència de les armes nuclears actuals, i una mil·lèsima de les més potents desenvolupades durant la Guerra Freda. Ambdues ciutats van resultar aniquilades instantàniament, amb un saldo aproximat d'entre 150.000 i 220.000 morts, la gran majoria civils. Un nombre indeterminat de persones van morir amb posterioritat a causa de les seves ferides i a l'efecte de la radiació. S'ha produït un elevat nombre de mutacions en bebès, durant diverses generacions. Aquests fets, que constitueixen el primer i fins ara únic ús d'armes nuclears en un conflicte real, van precipitar la capitulació del Japó i la fi de la Segona Guerra Mundial.
Preparatius per a la Guerra Termonuclear Total L'evident poder que atorgaven aquestes armes va iniciar una enorme cursa armamentística entre les potències que ja s'endevinaven enfrontades en la Guerra Freda, tant pel que fa a les armes atòmiques en si mateixes com als vectors de llançament que permeten dur-les fins als seus blancs i els mitjans tècnics i humans extensius necessaris per a operar-les eficaçment. La Unió Soviètica, que havia seguit molt estretament el Projecte Manhattan des d'almenys el 1943 i havia desenvolupat ja les seves pròpies investigacions en l'Institut Kurtxatov, va assolir detonar una rèplica de la bomba de Nagasaki ("Joe 1") en el polígon de Semipalàtinsk, el matí del 29 d'agost de 1949. No obstant això, l'URSS desenvolupava paral·lelament una arma de disseny totalment propi ("Joe 2") que va detonar el 24 de setembre de 1951, alliberant 38 Kt. La Guerra Freda Nuclear havia començat. Els van seguir el Regne Unit el 3 d'octubre de 1952 ("Operació Hurricane"), França el 13 de febrer de 1960 ("Gerboise Bleue") i la Xina, el 16 d'octubre de 1964 ("Dispositiu 596").
Simultàniament, a aquests esdeveniments, s'havia tornat evident que existia una manera de desenvolupar mecanismes per fer armes de magnitud més potent: la fusió nuclear, que imita les reaccions energètiques de les estrelles. Mitjançant una segona fase composta d'isòtops de l'hidrogen i el liti, Estats Units va aconseguir fer esclatar la primera arma termonuclear o bomba d'hidrogen l'1 de novembre de 1952 ("Operació Ivy", Illes Marshall). Els va seguir la Unió Soviètica menys d'un any després, primer amb una bomba de fusió parcial ("Joe 4", 12 d'agost de 1953) i després amb una de fusió completa. A diferència de les armes nord-americanes, aquestes primeres armes russes de fusió eren utilitzables militarment, no mers dispositius experimentals. Els Estats Units no tindria una arma de fusió militaritzable fins al 1954.
Paral·lelament, es lliurava una altra batalla entre les superpotències: la carrera espacial. A més de les seves aplicacions civils i científiques, a ningú se li va escapar que la disponibilitat de grans coets espacials permetria també desenvolupar míssils pesants d'abast intercontinental, molt superiors als bombarders aeris utilitzats fins llavors i impossibles de derrocar. Generalment inspirats en la V-2 alemanya de la Segona Guerra Mundial, aquests míssils atorgarien el poder de llançar gran nombre d'armes nuclears contra blancs remots, situats en altres continents. La possibilitat de llançar bombes atòmiques amb coets havia estat evident des del principi, però no es disposava de vectors grans i fiables per fer-ho amb eficàcia.
miniatura|esquerra|R-7 8K72 Vostok exhibit en el Centre Panrus d'Exposicions, variant civil del primer míssil balístic intercontinental.
El primer míssil balístic intercontinental veritable va ser el R-7 Semiorka soviètic (anomenat a Occident SS-6 Sapwood), una variant del mateix propulsor utilitzat per a llançar l'Spútnik, la primera nau espacial en òrbita. Podia llançar una bomba de 3 Mt a 8.800 km de distància, el que li permetia arribar als Estats Units continentals, Europa i la major part de l'Hemisferi nord. Aquesta variant militar es va provar per primera vegada el 15 de desembre de 1959. Aviat els van seguir els Titans nord-americans de 9 Mt.
Per primera vegada en la història humana, era possible dur la devastació més absoluta al cor de l'enemic. La consciència d'aquest fet va significar profundes transformacions en la mentalitat política i social, en general pessimistes i ominoses, i va donar lloc a nombroses novetats culturals i en la civilització. Militarment, les armes nuclears van adquirir un caràcter igualador que impedia a qualsevol potència iniciar una guerra contra l'altra, sobretot des que el seu nombre i prestacions van garantir la destrucció mútua assegurada. Va caldre crear nous conceptes, teories, tàctiques i estratègies per a aquesta arma radicalment diferent, així com formar a generacions de tècnics i soldats, i desplegar nombrosos equips avançats (des de radars i satèl·lits fins a sistemes nous de comandament, control, comunicacions i intel·ligència) per a poder-les usar eficientment. Això va estimular el desenvolupament de nombroses invencions, entre les quals cal incloure Internet (que es deriva d'ARPANET, una xarxa que comptava entre les seves capacitats la de ser especialment resistent a un atac nuclear limitat, encara que no fos la seva característica essencial). L'aparent imminència d'una guerra nuclear va donar ales per a la creació del moviment pacifista contemporani, iniciat pels mateixos científics atòmics, més conscients que els altres dels seus riscos.