El Bismarck fou un cuirassat pertanyent a la Kriegsmarine alemanya que participà en la Batalla de l'Atlàntic de la Segona Guerra Mundial. Va ser el líder de la classe Bismarck, que incloïa el seu buc germà Tirpitz. Rebé el nom en honor del canceller Otto von Bismarck, el principal impulsor de la Unificació alemanya de 1871. El vaixell fou construït a les drassanes Blöhm & Voss, a Hamburg. La col·locació de quilla va ser realitzada l'1 de juliol de 1936, i el seu avarament més de tres anys després, el 14 de febrer de 1939. Fou completat el 24 d'agost de 1940, quan fou assignat a la flota. Tant el Bismarck com el Tirpitz foren els cuirassats més grans mai construïts per Alemanya, i uns dels més grans mai construïts per qualsevol altre poder europeu.
En el curs de la seva carrera de vuit mesos, sota el seu únic comandant, el capità Ernst Lindemann, el Bismarck conduí una sola incursió al maig de 1941, anomenada Operació Rheinübung. La nau, junt amb el creuer pesat Prinz Eugen, havia d'infiltrar-se a l'Atlàntic i fer una ràtzia contra els mercants aliats des d'Amèrica del Nord fins a Gran Bretanya. Els dos vaixells foren detectats estant a Escandinavia, i una força britànica composta pel cuirassat HMS Prince of Wales, el creuer de batalla HMS Hood, els creuers pesats HMS Suffolk i HMS Norfolk i sis destructors fou enviada a interceptar-los. Això desencadenà en la Batalla del Estret de Dinamarca, en la que els bucs alemanys enfonsaren el Hood, l'orgull de la Royal Navy, i danyaren greument el Prince of Wales, obligant a la força britànica a retirar-se. El Prinz Eugen quedà il·lès, però el Bismarck rebé tres impactes que trencaren un dipòsit d'oli, fent que deixés una estela fàcilment rastrejable.
L'enfonsament del Hood provocà una persecució a gran escala, incloent dotzenes de naus de guerra. Dos dies després de la batalla, el Bismarck fou atacat per avions torpediners biplans Fairey Swordfish procedents del portaavions HMS Ark Royal. El Bismarck rebé un únic impacte que destruí completament el seu timó, fent-lo inoperable. Això feu que la nau no pogués avançar en línia recta i, per tant, va quedar exposada a la força anglesa. Al següent matí, el Bismarck fou atacat pels cuirassats HMS King George V i HMS Rodney, junt amb els creuers pesats HMS Norfolk i HMS Dorsetshire, que neutralitzaren el Bismarck després d'un foc sostingut. El vaixell fou barrinat per la seva pròpia tripulació per evitar que caigués en mans enemigues, amb una gran quantitat de baixes. La majoria d'experts estan d'acord que el Bismarck s'hauria enfonsat sol només amb els danys causats per la flota anglesa. Les restes foren localitzades el juny de 1989 per Robert Ballard, i des de llavors s'han anat muntant expedicions per explorar-les.
Antecedents Durant la Primera Guerra Mundial, la Flota d'Alta Mar (Hochseeflotte) de la Kaiserliche Marine del II Reich del Kàiser Guillem II, obeint uns principis estratègics-tàctics condicionats per la circumstància de tenir una armada potent però numèricament inferior a la Grand Fleet britànica (llavors la flota major i més poderosa del món), va seguir a l'amara dels seus ports durant períodes prolongats i efectuant unes sortides ràpides i furtives, aplicant variables tàctiques com l'adoptada pel Groβadmiral Reinhard Scheer de colpejar i atraure als vaixells de línia britànics usant com a esquer la seva esquadra de ràpids creuers de batalla (almirall von Hipper) a només segments de la Grand Fleet per així, segons paraules de Scheer, enfonsar-los la flota a poc a poc i tractar de reduir la mencionada desigualtat numèrica. Aquesta fórmula va ser repetida en diverses ocasions, amb resultats variables.
miniatura|esquerra|El Bismarck abans de la seva avarada el 1939.|225px
Com un antecedent a destacar per a explicar les difícils condicions que la Hochseeflotte hagué d'encarar, està el fet que durant la Gran Guerra, Alemanya només podia comptar amb el seu litoral (a més del belga) per a recalar en un petit i encaixonat segment del mar del Nord, sumat al litoral bàltic que, en aquestes circumstàncies, no tenia gaire valor geo-estratègic de cara a la missió d'haver de sortir, conquerir l'Atlàntic i tallar les rutes de subministraments britàniques (missió gairebé exclusiva dels submarins). El fet de posseir els codis secrets de ràdio alemanys i la patrulla constant de les úniques sortides frustrà qualsevol intent alemany d'aconseguir-ho.
La proximitat del final d'aquell drama bèl·lic que ensangonava Europa per l'esgotament material i de la moral de combat alemanya, la viva impressió que restava de la carnisseria de Jutlàndia, a més dels preparatius que Scheer ordenà a Kiel per a una sortida de tota la flota per a una batalla a tot o res, precipitaren l'amotinament de les tripulacions de la flota, constituint el principi del final de la monarquia (octubre-novembre de 1918). Un cop signat l'Armistici a Compiegne l'11 de novembre de 1918, que posà final a les hostilitats, i després el Tractat de Versalles al juny de 1919, la Hochseeflotte, en virtut de l'estipulat, va ser conduïda per la seva tripulació, sota les ordres de l'almirall Reuter, fins a la base britànica de Scapa Flow on romangué a l'espera de ser repartida entre els guanyadors. Va ser enfonsada per sorpresa a fi d'evitar la humiliació d'aquell repartiment de les despulles. El Tractat de Versalles obligava a la República de Weimar a tenir una marina de guerra gairebé simbòlica consistent en només 6 petits cuirassats de més de 10.000 tones de desplaçament i amb un màxim de 6 canons d'un calibre no superior a 280mm, sense submarins ni portaavions. És a partir d'aquests paràmetres que renaixeria la nova flota alemanya sota el comandament de l'almirall Zenker. La primera nau botada va ser el creuer lleuger Emden el 1925.
El final de la República de Weimar (1933), la crisi econòmica mundial de 1929-38 (que afavorí l'arribada al poder del nacionalsocialisme d'Adolf Hitler i l'expiració del Tractat Naval de Washington (signat el 1922 pels Estats Units, el Regne Unit, França, Itàlia i Japó), així com les posteriors modificacions del mateix (1r i 2n Tractats Navals de Londres de 1930 i 1936; i els fracassos de les Conferències de Desarmament de Gènova de 1927 i 1932) obriren nous espais de pressió per part d'Alemanya i Japó, així com d'omissió per part d'Itàlia, respecte al nombre, tipus i mides de les noves construccions navals de guerra. El 2n Tractat de Londres, del 25 de març de 1936, emanat de la Conferència Naval de Londres inaugurada el 9 de desembre de 1935 va ser signat per França, el Regne Unit i els Estats Units. Japó, que si bé havia signat el Tractat de 1930, es retirà d'aquesta conferència el 15 de gener de 1936 al no poder convèncer a les altres potències d'igualar la seva flota amb la d'aquelles; Itàlia declinà signat, principalment pel repudi internacional causat de la seva invasió d'Abissínia. França es queixà (amb raó) de què no se li permetés un augment de la proporció comparativa amb Itàlia a l'haver de defensar dues costes (mediterrània i atlàntica). L'efectivitat d'aquest tractat efímer, que caducà amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va esdevenir en merament teòrica, doncs ni els Estats Units ni la Gran Bretanya van respectar a la pràctica les especificacions de volums de foc i tonatge.
Davant d'aquesta atmosfera política de la dècada de 1930, en la que la consigna tàcita semblava ser facis el que es vulgui, aparegué el tractat bilateral entre el Regne Unit i l'Alemanya Nazi, anomenat "Tractat Naval Anglo-Alemany" (Tractat AGNA, de l'anglès Anglo-German Naval Agreement), suscrit el 18 de juny de 1935, segons el qual la Gran Bretanya consentia, amb la intenció de millorar les relacions entre ambdós països, l'augment del tonatge de la Kriegsmarine fins al 35% del de la Royal Navy. Per a Hitler, l'AGNA podria ser un punt d'inici per a una aliança contra França i la Unió Soviètica. Emperò, això no arribà a cristal·litzar-se a causa de la divergència d'interessos i enfocaments polítics d'ambdues nacions. Per al Regne Unit, l'AGNA era l'inici d'una sèrie de tractats per tal d'aturar el creixent rearmament alemany i d'així la seva política d'expansionisme i revanxa.
Les conseqüències de l'AGNA són tan controvertides com les del Tractat de Múnic de 1938, perquè en ell, la Gran Bretanya, en un aparent temptativa de guanyar temps i calmar els ànims bel·licosos de Hitler, li concedí el dret de construir una flota en proporció del 35/100 a la britànica, que incloïa 5 cuirassats de 35.000 tones, violant els terminis del Tractat de Versalles i sense consultar-ho prèviament amb França i Itàlia.
Encara que fins i tot abans d'aquests tractats, Alemanya ja havia ordenat el disseny i la construcció de dos vaixells del línia: el Scharnhorst i el Gneisenau, ambdós de 31.500 tones (gener de 1934). El desembre de 1935 s'encarregà el disseny dels cuirassats classe "Bismarck", i la posada de quilla va ser l'1 de juliol de 1936 a les drassanes Blohm & Voss d'Hamburg.
El Bismarck va ser un cuirassat de la Segona Guerra Mundial, batejat així en honor de l'antic Canceller Otto von Bismarck. Movia 41.700 tones i 50.900 amb la càrrega completa. Les seves dimensions eren 251m d'eslora, 36m de mànega i 10,2m de calat. Construït a les drassanes Blohm und Voss d'Hamburg, va ser un navili millorat respecte a la classe Scharnhorst, i se'n construí un altre de la mateixa classe: el Tirpitz. Armat amb 8 canons de 380mm i 12 de 150, va ser durant alguns mesos el cuirassat més poderós del món, només superat un any després pels de classe Yamato japonesos. Botat el 1939, entrà en servei el 24 d'agost de 1940, completant les seves proves a finals d'aquell any sota el comandament del Kapitän zur See Ernst Lindemann. A partir d'aquell moment, esperà la posada a punt de Tirpitz i la prompta reparació del i del, a més del nou creuer pesant Prinz Eugen per a llançar l'Operació Exercici Rin (Rheinübung), planificada per al maig de 1941, que era una extensió de l'Operació Berlín, realitzada entre el 22 de gener i el 22 de març de 1941 a l'Atlàntic nord, sota el comandament de l'almirall Günther Lütjens, en la que s'aconseguiren enfonsar fins a 22 mercants aliats.
Tàctiques contra el tràfic enemic miniatura|El Bismarck durant el seu període de proves entre 1940 i 1941.|300px El 1939 s'adoptà l'estratègia de comprometre als grans navilis de manera aïllada. Era necessari enfonsar els vaixells de càrrega de l'enemic, els petrolers i els transports, i després desaparèixer per a no ser atrapats. Així va néixer la tàctica dels "navilis fantasmes": apareixien vertiginosament i de manera misteriosa on no se'ls esperava, enfonsaven un vaixell i desapareixien en la immensitat de l'oceà. La ràdio està en silenci i els avions no tenen prou autonomia per patrullar tot l'oceà.
Operacions anteriors a l'Exercici Rin Els primers resultats van sobrepassar les majors expectatives: els tres cuirassats de butxaca Deutschland (reanomenat posteriorment "Lützow"), Admiral Graf Spee i Admiral Scheer, als quals s'afegirien el creuer pesant Admiral Hipper i els creuers auxiliars, es dediquen a caçar els navilis comercials aliats per tots els mars, enviant al fons de l'oceà centenars de milers de tones.
A inicis de 1941, els cuirassats Scharnhorst i Gneisenau arriben al centre de l'Atlàntic, enfonsant en dos mesos 22 vaixells (115.622 tones MoorsonLa tona Moorson no és una mesura de pes sinó de volum que equival a 2,83 m³. Mesura els espais interiors dels vaixells de passatgers i mercants. El «tonatge d'arqueig brut» inclou tots els espais interiors d'una nau, mentre que el «tonatge d'arqueig net» es refereix als espais que són destinats efectivament a la càrrega.). Aquesta és l'època en què els mariners alemanys poden navegar amb tota facilitat emprant el seu Seetakt, l'aparell de detecció radioelèctric o radiotelèmetre, quan el radar aliat encara estava germinant.