miniatura|La Paeria, seu de l'Ajuntament de Lleida miniatura|El Claustre de la Catedral miniatura|Capitell de la Seu Vella La història de Lleida s'ha desenvolupat al voltant del turó de la Seu, ja que sempre ha estat el lloc on s'han situat les infraestructures representatives del poder de control social: la fortalesa andalusina (La Suda) i la mesquita, i més tard la catedral (la Seu Vella). El Turó era, a més, un bon lloc per a defensar-se de possibles atacs, i ben aviat es va envoltar amb muralles. Aquestes van deixar d'ésser útils amb l'arribada de la revolució industrial i demogràfica del . Una vegada enderrocades, Lleida va poder expandir-se per la plana, això sí, havent de salvar els obstacles que representaven el riu Segre i la via del tren, que es va construir sense preveure que la ciutat creixeria tal com ho va fer.
De fet, la seua situació com a nus important en la xarxa de comunicacions es remunta a fa més de vint segles, a la conversió del nucli ilerget a la nova manera de fer dels romans, que s'estaven expandint cap a l'interior de la península Ibèrica. D'aquesta manera Iltirta (Lleida) passaria a ser un assentament com a lloc de pas en el camí entre l'interior (Osca i el nord-oest de la península) i la mar (Tarraco, Barcino, i d'aquí a la península Itàlica).
Domini ilerget miniatura|esquerra|Indíbil i Mandoni, caps ilergetes
Lleida va ser la nova capital de la tribu ibèrica que els autors romans anomenaren ilergets, un cop abandonada l'antiga capital, la ciutat d'Atanagrum (Tornabous). Iltirda estava situada al turó de la Seu Vella, a la vora del riu Sicoris (Segre), on han sortir restes ibèriques de poca entitat, i que corresponen al , en ple domini romà. Estrabó esmenta les ciutats d'Ilerda i Ileosca (Osca) al país dels ilergets.
Les monedes dels ilergets que es coneixen, que també estarien datades a l'època romana republicana, portaven una inscripció ibèrica que deia ilt(ze)rd (de il =altura i tzerda o tzurda, referent al poble que l'habitava); Plini els anomena ilergetes surdaonum; algunes monedes estaven relacionades amb Massília, amb Cose (Tarraco), Salauris (Salou) que demostrava que eren un poble fort i donat al comerç, i van destacar com amants de la independència per la resistència que van oferir primer als cartaginesos, dirigits per Istolaci i Indortes, i després als romans sota Indíbil i Mandoni.
Domini romà
Lleida va portar el nom d'Ilerda durant el període romà. Fou elegida pels llegats de Pompeu, Afrani i Petreius com a base per la seua defensa d'Hispània el 49 aC; els llegats tenien cinc legions a Ilerda; Ilerda fou assetjada per CèsarCesar que va narrar el setge personalment i la ciutat es va rendir; Luci Afrani i Marc Petrei van quedar lliures per la generositat de Cèsar però no van fer després honor a la seua paraula.
Sota l'imperi fou primer ciutat i després municipi en temps d'August, segons les monedes que es conserven. D'un pont romà sobre el Segre encara es conserven els fonaments.
El 449 els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueu Requiari. i van atacar Turiaso, on es trobaven els federats amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac i amb Requiari assaltaren Lleida i després Saragossa.
Domini visigot Dominada pels visigots en data incerta del , va ser bisbat durant tot el període.
Domini àrab i musulmà
El seu nom àrab fou Làrida (Lārida) a la riba del nahr al-Seghire antic Secoris. No se sap la data exacta en què fou conquerida però ho fou després de Saragossa i de Tarragona, que s'havien sotmès sense lluita. Segons al-Razí la regió de Làrida fou objecte de saqueig i devastació per part dels francs al segle VIII i pels hispanii emigrats a França.
Fou capital d'un districte (amal) de la Marca Superior (al-Thaghr al-Ala) del que depenien altres viles i un gran nombre de castells i fortaleses. Estava situada en una plana fèrtil i rodejada de jardins i horts i una de les seves principals fonts de riquesa eren les plantacions de lli d'alta qualitat, que es venia per tota la Marca. Al riu s'hi trobava or; el districte incloïa les planes que anaven fins al Cinca (Nahr Zaytun) amb oliveres i vinyes; nombroses explotacions agrícoles (diya) tenien terres per cereals i per pastures. Totes les entitats rurals (daya) posseïen una torre de vigilància fortificada (al-burdj) amb galeries soterrànies on la població es podia refugiar en cas d'atac.al-Himyari esmenta aquest fet com a característica pròpia de Làrida Era punt de pas obligat en la ruta militar cap a la Marca Superior i element important en el sistema defensiu. Fou governada per valins amb atribucions militars, i a causa de la seva llunyania de Còrdova sovint l'autoritat de l'emir hi fou nominal. Els Banu Qasi d'un costat, els Banu Tawil de l'altra, i els Tugibites ocupan la història de la regió durant els segles IX i X.
Ismail ibn Musa ibn Musa ibn Qasi va reconstruir i fortificar Làrida el 883/884. Els seus fills van haver de lluitar des del 890 contra Muhammad al-Tawil d'Osca que els disputava la Barbitània (Barbastre i Llitera a la Ribagorça).
L'any 942 una ràtzia hongaresa travessà saquejant els comtats carolingis, en especial els comtats de Besalú i Girona,Diversos autors, Santa Coloma de Farners a l'alta edat mitjana: La vila, l'ermita, el castell arribaren a les portes de Barcelona i després s'encaminaren a les muralles de la ciutat andalusina de Làrida, on foren derrotats per l'exèrcit musulmàMuseu d'Història de Catalunya, Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l'edat mitjana i en la seva fugida per traspassar els Pirineus van ésser derrotats a la batalla de BaltargaAntoni Carreras Casanovas, A propòsit del poblament de la Conca de Barberà abans del domini comtal per les hosts conjuntes catalanes i provençals.
Els valins de Làrida es van enfrontar diverses vegades, sols o amb ajut de tropes de Còrdova, als comtes de Pallars i de Barcelona. A l'inici del Llop ibn Muhàmmad ibn Qasi va fer construir la gran mesquita a la part superior de la fortalesa. Al darrer terç del apareix com a cadi Rashid al-Barghawati que va rebre orde d'entregar a Hashim ibn Muhammad ibn Hashim al-Tugibí, fill de Muhammad ibn Hashim al-Tugibí el districte de Làrida, que va restar a mans dels tugibites fins vers 1018 i nominalment fins al 1037 quan Sulayman ibn Muhàmmad al-Mustaín, oficial tugibita a Làrida, es va proclamar emir fundant la dinastia Banu Hud.
El 1039 Sulayman va conquerir Saragossa. A la mort de Sulayman el 1046 el seu fill Yússuf ibn Sulayman al-Mudhàffar va rebre Lleida que ja governava en vida del seu pare com a delegat seu. El 1064 va perdre Barbastre i el seu germà Abu-Jàfar Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir, que havia rebut Saragossa, el va fer responsable de la derrota i les relacions van esdevenir tenses i Abu-Jàfar Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir de Saragossa va ocupar Lleida el 1079. Al morir Àhmad va deixar la taifa de Lleida, amb els de Tortosa i Dénia, al seu fill al-Múndhir Imad-ad-Dawla (1082-1090), el qual va fer aliança amb Berenguer Ramon II, comte de Barcelona, contra el Cid. A la seva mort (1090) el regne de Lleida va passar al seu jove hereu Sulayman Sayyid-ad-Dawla (1090-1102), el darrer dels Banu Hud.
Posteriorment (1102) caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians, el més conegut dels quals va ser Abu-Hilal, conegut també com a Avin-Hilet o Avifelel, que pactà amb Ramon Berenguer III en 1120 a canvi d'evitar la caiguda de Lleida en mans aragoneses i bloquejar el seu l'avanç cap al Mediterrani, atès que avançaven a l'Aragó i conquerien Saragossa el 1118. Alfons el Bataller, que aspirava a conquerir la taifa, es va enutjar i va posar setge a la ciutat el maig de 1122; el març de 1123 es construí un castell enfront de Lleida, on s'enfrontaren Ramon Berenguer III i Guillem IX de Poitiers contra Alfons el Bataller sense poder aixecar el setge, que el Bataller aixecà en juny de 1123. Després de les conquestes de fortaleses fetes per Ermengol VI d'Urgell i de Ramon Berenguer IV de Barcelona, el valí al-Muzaffar ibn Sulayman es va haver de rendir als comtes catalans el 24 d'octubre de 1149. El valí va poder marxar a Mallorca amb 200 cavallers.
Lleida a la Corona d'Aragó Quan s'incorpora al comtat de Barcelona, s'integra en una nova xarxa nord-sud, estructurada als voltants dels rius, alhora que continua en la xarxa est-oest que anava de Barcelona a Sant Jaume de Galícia. Els comtes de Barcelona i Urgell delegaren la seva autoritat i defensa del territori a dos castlans, un per a cadascun dels comtes. Aquest règim mixt de castlanies, funció que ocuparen les famílies Cervera i Montcada, perdurà fins ben avançat el , quan el rei Jaume I aconseguí col·locar el conjunt de la ciutat sota el domini reial. Tornant a l'època de la incorporació al comtat de Barcelona, els primers anys d'aquesta s'hi crea el Tribunal de les Coltellades. Dins l'ordenament jurídic feudal el 1150 se li concedeix a Lleida una carta de poblament amb amples drets i llibertats. El 1197 Pere I li dona la categoria de municipi i el 1264 Jaume el Conqueridor li atorga el Privilegi de Concessió de la Paeria.
El 1228 els cònsols municipals encarreguen al també cònsol i jurista de la ciutat Guillem Botet la redacció dels Costums de Lleida, primer Còdex de dret local escrit a Catalunya que recopila no tan sols Costums escrits sinó també la normativa atorgada pels reis a la ciutat, Estatuts, Bans que havien dictat els cònsols lleidatans i Usatges no escrits. Van romandre vigents per un període de gairebé 600 anys, i van contribuir a la formació de la ciutat i de la societat civil lleidatana. El text original en llatí Consuetudines Ilerdenses fou traduït al català durant el .
Al es va crear l'Estudi General de Lleida, un dels principals centres culturals de l'edat mitjana. Entre 1325 i 1328 Ramon Muntaner va escriure a la seva Crònica la famosa frase Barcelona és cap de Catalunya en la marina, i en la terra ferma, Lleida. A la ciutat fou jurat com a comte de Barcelona, el rei Pere III el Cerimoniós el 1336. El 1364 Na Eleonor va presidir les corts catalanes. El 1410 es va declarar per Ferran d'Antequera a la mort de Martí l'Humà i va celebrar corts presidides per la reina Maria. Jaume d'Urgell va atacar la ciutat i la va assetjar el 1413 (vegeu setge de Lleida ) però fou rebutjat. Sota el rei Joan II el príncep de Viana fou fet presoner a Lleida durant la celebració de corts, tot i la seva condició d'ambaixador; els lleidatans es van aixecar contra aquesta injustícia i es van declarar pel príncep i el rei va haver de fugir de la ciutat cap a Fraga; en revenja Joan II va assetjar Lleida el 1464 i la ciutat va resistir un temps fins que es va rendir honorablement jurant el rei els furs i privilegis de la ciutat. Com a altres llocs els jueus foren desterrats el 1492.
El 1519 l'emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic va visitar la ciutat; Felip II la va visitar el 1585. En aquest temps la zona estava infectada de bandolers. El 1589 una pesta va delmar la població. El 1610 foren expulsats els moriscs. Durant la Guerra dels Segadors la ciutat fou un dels principals escenaris del conflicte. Va resistir l'atac castellà el 1642 però va caure en mans espanyoles després del setge de 1644 quan es va rendir al general Felipe de Silva el 2 d'agost de 1644,Felip IV hi va entrar el dia 6 i el 1645 les tropes franceses i catalanes s'aproximaren fins a Balaguer i Camarasa, per poder assetjar la ciutat el 1646els catalans manats pel comte d'Harcourt, i els defensors pel governador Gregorio de Brito i el marquès de Leganes; el setge va durar sis mesos i es va cabar el novembre i 1647els catalans manats pel virrei de Catalunya, el príncep de Condé; a la ciutat continuava com a governador el portuguès Gregorio de Brito; els assetjants van iniciar operacions l'abril i van desistir el 18 de juny sense èxit. El 1677 l'horta lleidatana fou devastada per una terrible inundació.