miniatura|Mapa de les tres principals branques del budisme. miniatura|Pintura del primer sermó de Buda, Wat Chedi Liem El budisme theravada (en pali: थेरवाद theravāda, en sànscrit: स्थविरवाद sthaviravāda, literalment: 'doctrina dels ancians' o 'l'antic ensenyament') és la forma de budisme dominant a l'Àsia del Sud i del Sud-est (Sri Lanka, Tailàndia, Cambodja, Myanmar, Laos i parts del Vietnam), entre els xinesos d'Indonèsia i de Malàisia, així com en certes ètnies del sud-oest de la Xina. La seva implantació a Occident és més recent que la dels corrents zen o vajrayana.
Aquest corrent, fundat a l'Índia, és l'escola budista més antiga i es defineix com l'hereu de la doctrina original de Siddharta Gautama (el Buda); per això, és relativament conservador. La doctrina dels ancians es recolza en un cànon anomenat cànon pali o tipitaka, que comprèn nombrosos texts basats en les paraules del Buda, recollides pels seus contemporanis i fixades en el tercer concili (247 aC), organitzat a Palatiputra per l'emperador Aixoca.
Sovint, es fa servir el terme hinayana com a sinònim de theravada, malgrat les objeccions de nombrosos practicants d'aquest corrent que avui dia inclou uns 100 milions d'adeptes a escala mundial.
Durant la dècada del 2010 a Tailàndia, Sri Lanka i Birmània els monjos theravada van començar a defendre postures violentes, tenint un paper polític dirigit contra els musulmans, als quals consideraven causants del retrocés del budisme theravada des de l'Afganistan fins a Malàisia. Aquest extremisme religiós fou unit a un nacionalisme. Són exemples el partit polític fundat el 2012 per monjos de Sri Lanka Bodu Bala Sena i el moviment de Birmania Ma Ba Tha, fundat el mateix any. El moviment Ma Ba Tha és el responsable del genocidi dels musulmans rohingya. El 2015 a Tailàndia hi sorgeix el moviment polític independentista del sud encapçalat per Banjob Bannaruji.
El 2017 el budisme theravada es trobava implatat a Birmània, Cambodja, Laos, Sri Lanka, Tailàndia i part del Vietnam.
Etimologia El terme pali Theravāda es tradueix com a Doctrina dels Ancians; thera (sànscrit sthavira) significa ancià o monjo sènior, mentre que vāda significa doctrina, ensenyament o escola. El terme fa referència a les arrels afirmades de l'escola en el primerenc budisme Sthavira nikāya.
Segons Kate Crosby, al Gran Vihara d'Anuradhapura, Sri Lanka, al segle V dC... el terme thera-vāda s'utilitzava per referir-se als ensenyaments de... aquells monjos sèniors que es van reunir [al] primer concili . Aquest ús atribuïa les codificacions canòniques i els comentaris del Tipitaka del propi Mahāvihāra als deixebles Arhat immediats de Buda. Al segle XII, la tradició monàstica Mahāvihāra va arribar a dominar el budisme de Sri Lanka i [des d'allà] del sud-est asiàtic.
Però és només en el període modern que el terme thera-vāda... va arribar a ser equiparat amb la religió comunitària d'aquesta regió, convertint-se en la seva designació oficial a la Germandat Mundial de Budistes el 1950. L'erudició de l'època colonial dels segles XIX i XX va anomenar inicialment aquesta tradició budisme meridional, associant-la amb les 222 tesis doctrinals afirmades com a ortodoxes al llibre de l’Abhidhamma, el Kathāvatthu. Això va portar a ser etiquetada com una de les escoles de vehicle inferior Hinayana, un terme pejoratiu que es troba als sūtres Mahayana per referir-se al budisme dels oponents... Va ser en reacció a aquesta identificació que els representants... de finals del van buscar una etiqueta comuna acceptable, i finalment es van decidir per Theravada. Doctrina Com apunta l'historiador Richard Gombrich: «En termes doctrinals els theravadin aclareixen que ells són vibhajja-vadin, és a dir ‘analistes' que es complauen a classificar els estats psicològics».Richard Gombrich: Budismo theravada. Historia social desde el antiguo Benarés hasta el moderno Colombo (pàg. 202). Ediciones Cristiandad, 2002. Aquesta doctrina sosté que la introspecció clara ha de ser el resultat de l'experiència individual, recerca crítica i raonament, és a dir allò oposat a la fe cega. No obstant, les escriptures tradicionals també emfatitzen el fet de seguir els consells dels savis, perquè ells i l'avaluació de les pròpies experiències han de ser els instruments per jutjar les pràctiques.
L'objectiu theravada és l'alliberament (o llibertat) de dukkha, segons les quatre nobles veritats, la qual cosa s'aconsegueix a l'assolir el nirvana, que també completa el continu cicle de naixement i mort. El theravada ensenya que el nirvana s'aconsegueix abans sent un noble deixeble de Buda: un arhat.
Cànon Pali El budisme theravada considera el Cànon Pali com la versió autoritzada dels ensenyaments de Buda. Segons Bhikkhu Bodhi, aquest Cànon va ser compilat en els tres grans concilis budistes durant els primers tres segles després de la mort del Buda: «El primer a Rajagaha, convocat tres mesos després del Parinirvana de Buda per cinc-cents monjos sota el lideratge del monjo Mahakassapa; el segon a Vesali, cent anys després i el tercer a Pataliputta, 200 anys més tard. El Cànon que va resultar d'aquests concilis, conservat en el llenguatge indi mitjà ara anomenat pali, es coneix com a Tipitaka, 'els tres cistells' o col·leccions de les lliçons».
Història Preàmbul L'expressió Budisme Theravada, que s'utilitza generalment avui dia, és d'origen relativament recent. No va ser fins a mitjans del segle XX que el terme es va establir, designant totes les poblacions budistes del sud i sud-est d'Àsia, que s'adhereixen de manera aclaparadora al Cànon Pali. Abans del segle XX, theravada és un terme d'ús restringit i força rar; només s'utilitza per designar una línia d'ordenació, la fundada a Ceilan per Mahinda, fill del rei Aixoca, l'any 240 aC. El terme theravada apareix per primera vegada a les cròniques cingaleses (la Dīpavaṃsa i la Mahavansa), escrites entre els segles IV i VI dC. Contràriament a l'ús actual, el terme theravada per tant, mai s'hauria d'utilitzar per referir-se al budisme antic o primitiu, sinó només al corrent singalès que es va formalitzar al voltant del segle V dC. El terme sànscrit Sthaviravā, per la seva banda, no apareix abans del segle VII dC i probablement va ser encunyat a partir del terme pali theravāda per designar, a posteriori, un dels corrents del budisme indi primerenc del qual Theravāda afirma haver-se originat.
Orígens La història de les diferents escoles i corrents budistes comença després del Paranirvana del Buda Siddharta Gautamamm, que va tenir lloc al segle V aC. De fet, tres mesos després de la seva mort, la Sangha budista es va reunir a Rajagriha, al regne de Magadha, per perpetuar la doctrina ensenyada per Siddharta Gautama, anomenada Dharma, i per establir les primeres regles monàstiques, Vinaya. Aquest esdeveniment es designa com el 1er Concili Budista de la història del Budisme. Aleshores, a l'Índia, va sorgir el que els especialistes angloparlants anomenen budisme presectari, que, amb els anys, va evolucionar i es va estructurar en divuit escoles antigues. Aquest primer període de difusió constitueix l'era del budisme primitiu.
Cal recordar que al segle V aC aquesta disseminació no es va estendre gaire més enllà de la vall del Ganges, el mateix lloc on es diu que va viure el Buda Siddharta Gautama després del seu Bodhi. Alguns deixebles semblen haver anat fins a la costa oest de l'Índia, així com als primers contraforts de l'Himàlaia, per difondre el Dhamma. El budisme era, per tant, en aquella època, un ensenyament transmès principalment oralment i una pràctica minoritària a l'Índia.
Regnat d'Aixoca Budisme indi miniatura|250x250px| L'Imperi Màuria, sota el regnat d'Aśokaḥ. En el segle III aC la dinastia Màuria governava l'Índia, aleshores governada pel jainisme i el brahmanisme, una forma antiga d'hinduisme. L'emperador Aixoca va ascendir al tron el 273 aC i es va esforçar per consolidar i expandir el seu Imperi. Després de la batalla de Kalinga, i malgrat la victòria del seu regne, el governant va quedar commocionat per la violència i el vessament de sang que el seu exèrcit havia patit com a tribut. Aixoca va adoptar llavors el principi d'Ahimsa, es va retirar durant un any a un monestir i es va convertir en vegetarià. Va promoure el budisme i va fer nombroses donacions a la Saṅgha, així com als jains i bramans. Posteriorment, Aixoca va imposar el vegetarianisme i va prohibir els rituals de sang i la tortura. A més, els regnes i les tribus conquerides abans de la seva conversió podien conservar la seva autonomia, sempre que s'adherissin als principis del Dhamma.
El sobirà va portar pau i prosperitat a l'Índia en aquell moment. En fer-ho, va contribuir a la difusió generalitzada del budisme primitiu per tot el seu territori. Es diu que va fer construir 84.000 stupes i va convocar dos consells durant el seu regnat.
Consells sota Aixoca Durant el segle següent al 1er Concili Budista, la Sangha es va dividir en dues parts, els monjos de la ciutat i els monjos itinerants. Aquests últims trobaven els primers laxos i massa propers als laics, i volien més rigor per part d'ells en les regles monàstiques instituïdes pel Buda Siddharta Gautama.
miniatura|333x333px| Temple de Mahabodhi, situat a Bodhgayā. Classificat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El 2n Concili Budista, presidit per l'emperador Aixoca, es va convocar precisament per condemnar les relaxacions del Vinaya dutes a terme per uns quants monjos. Per primera vegada a la seva història, el Sangha es va dividir en dos moviments diferents: l'Sthaviravāda, que s'adheria als principis ortodoxos, i el Mahāsāṃghika, que defensava reformes en les regles monàstiques. Les diverses escoles dins del moviment Sthaviravāda van constituir posteriorment el budisme indi.
Després d'aquest esdeveniment, l'emperador Ashoka va convocar un altre concili a la seva capital, Pataliputra. El 3r Concili Budista és conegut com el catalitzador del primer cisma de la història del budisme. Les dues escoles de pensament es van enfrontar i es van dividir. El budisme Theravada pertany a l'escola Sthaviravada, i més concretament a l'escola ancestral índia de l'època, Vibhajjavada.
Expansió del budisme primitiu Tot i que el budisme primerenc havia guanyat certa importància al nord de l'Índia, com ara a Sarnath, Nalanda i Ajanta, va seguir sent una pràctica minoritària. Després del 3r Concili Budista, que va organitzar, l'emperador Aixoca va enviar missioners per difondre el Dharma per tot el seu Imperi i més enllà de les seves fronteres.
miniatura|250x250px| Jaciment arqueològic de Sarnath Vista de l'estupa de Dhamek al fons.
Es poden trobar rastres de les seves missions al llarg de la Ruta de la seda. A l'oest de l'Imperi Màuria, als actuals Afganistan i Pakistan, el budisme primerenc es va trobar amb el pensament hel·lenístic, donant lloc al grecobudisme i al seu art. Al nord, el Dhamma es va trobar amb la filosofia xinesa, el confucianisme i la religió Bon al Tibet. A l'est, els missioners van difondre el pensament budista per tot el sud-est asiàtic continental, concretament als actuals Myanmar i Tailàndia.
Finalment, al sud del seu Imperi, en el que ara són les regions índies de Tamil Nadu i Kerala, així com a Sri Lanka, Aixoca va enviar el seu fill, Mahinda, a difondre el Dharma. El budisme primerenc va arribar ràpidament al cor del regne de Ceilan. El rei d'aquesta illa, Devanampiya Tissa, va convertir i construir el primer monestir, el Gran Vihara d'Anuradhapura, a Anuradhapura, la capital del país en aquell moment. Aquest va ser el lloc on, dos segles més tard, es va escriure el Tripiṭaka. L'escola budista Vibhajjavāda es va desenvolupar ràpidament a Ceilan i es va convertir en l'escola predominant del budisme.