Sant Marcel·lí és un barri de la ciutat de València que forma part del districte de Jesús, al sud de la ciutat. La seua àrea administrativa ocupa unes 33 hectàrees i la seua població el 2020 era de 10.125 habitants. Pertany, junt a la resta dels barris de Jesús i el districte de Patraix a la Junta Municipal de Districte de Patraix.

Toponímia L'origen del nom està estretament lligat a la figura de l'arquebisbe de València Marcelino Olaechea. El prelat va promoure a finals dels anys 40 la creació d'este barri obrer a la partida de la Creu Coberta, inaugurat l'abril de 1954, amb l'objectiu de proporcionar habitatges dignes als sectors més desfavorits i a persones sense llar de la ciutat.

Com a homenatge al seu fundador i impulsor, el nou nucli urbà va ser batejat amb el nom de Sant Marcel·lí. Tanmateix, la intenció eclesiàstica va ser posar la barriada baix l'advocació del bisbe cristià Marcel·lí d'Ancona (segle VI), arribant a fer portar una relíquia del sant per a la parròquia. Esta vinculació entre el nom del barri i el del màxim representant de l'arquebisbat valencià també es reflecteix en el seu nomenclàtor, destacant la via principal del barri com avinguda de l'Arquebisbe Olaechea.

Geografia Se situa entre els barris de Camí Real i la Creu Coberta. Al nord, limita amb l'avinguda del Doctor Tomás Sala, part de la Ronda Sud de València; al sud, amb l'autovia CV-400 que uneix la ciutat amb l'Horta Sud; a l'est, amb el carrer de Sant Vicent Màrtir i a l'oest, amb el parc de la Rambleta. Una llenca del barri queda al nord de la Ronda Sud fins al carrer de Tomás de Villarroya.

Dels barris que formen el districte de Jesús, Sant Marcel·lí és el tercer amb més habitants i més densitat de població. D'altra banda, és el barri més menut dels cinc, i la seua superfície és una quarta part de la superfície administrativa del barri de Camí Real, el més gran de tots amb 147,8 hectàrees.

Té una forma de quadrat i compacte, de quatre carrers per cinc. El cor del barri és l'església, que es troba al final del carrer de Sant Marcel·lí, entrada principal al barri. Amb una morfologia quadrada, els seus límits administratius, no són molt més extensos que el seu nucli urbà.Oficina d'estadística València

Història A finals del segle XIX, els terrenys on posteriorment s'alçaria el barri de Sant Marcel·lí formaven part de la partida rural de la Creu Coberta, integrada dins de l'Horta de Patraix. Este territori s'articulava a banda i banda del tram del Camí Real comprés entre el punt on era creuat pel Braç de Jesús —al Pont de Monroig— al nord i l'encreuament amb el Braç de la Gàbia al sud, a partir del qual començava l'horta que envoltava el nucli de la Torre.

Des de mitjan segle XIX, el límit oriental de la partida estava clarament definit per les vies del ferrocarril de València a Xàtiva, mentre que el límit occidental era més difús i discorria entre els camps de cultiu situats entre el Camí Real de Madrid i el Camí Vell de Picassent. Geogràficament, la zona es caracteritza per ser una plana al·luvial situada entre el Túria i el barranc de Torrent. El sector estava travessat pel tàlveg de la Rambleta, el qual provocava inundacions periòdiques abans de la urbanització de l'horta. El paisatge originari era el típic de l'horta meridional del terme de València, configurat per parcel·les de cultiu, camins rurals i construccions disperses.miniatura|330x330px|Mapa aproximat d'entre els anys 1840 i 1850, on es pot vore tota la part d'horta del terme de València al sud del nucli de Patraix.El nucli urbà de Sant Marcel·lí va nàixer com un grup d'habitatges socials destinat a famílies de recursos econòmics molt modests. Durant els anys quaranta del segle XX, a instàncies de l'Ajuntament de València i baix el patrocini de diversos organismes públics i institucions privades, es va iniciar la construcció d'estos grups residencials en la perifèria del terme municipal, allunyats del centre històric, en llocs com Benicalap, la Torre o Aiora.

La construcció d'estos projectes va estar fortament condicionada per la precarietat dels materials de la postguerra i per les estrictes limitacions pressupostàries i normatives. Per este motiu, es va generalitzar el model de blocs de quatre plantes de xicoteta altura; una solució que evitava l'obligatorietat legal d'instal·lar ascensors, tal com ja s'havia aplicat el 1943 en la modificació del projecte del Grup Ramiro Ledesma.

L'adquisició de solars a l'extraradi va ser la solució més viable per a allotjar la població necessitada. La tipologia arquitectònica més utilitzada va ser la de bloc tancat de planta regular articulat al voltant d'un pati central comunitari, un disseny inspirat en models centreeuropeus que també es va aplicar en promocions de major capacitat econòmica de l'època, com la Finca Ferca.

Finalment, el context ideològic del nacionalcatolicisme de l'època va marcar profundament el disseny d'estos nous barris. D'una banda, es va situar l'església com l'element central i vertebrador de la composició urbana. D'una altra, es va intentar dotar els blocs d'edificis d'una estètica inspirada en una modesta arquitectura popular rural, justificant així l'austeritat constructiva derivada de la falta de recursos i materials de qualitat.

Desenvolupament urbanístic i arquitectònic Projecte inicial i configuració del barri miniatura|300x300px|Vista de l'Alqueria del Torrentí, al carrer de Salvador Perles. El primer projecte d'edificació del barri de Sant Marcel·lí data del 1949, firmat pels arquitectes Pablo Soler Lluch i Carlos E. Soria Pérez. Promogut pel Patronat Benèfic de la Mare de Déu dels Desemparats —presidit per l'arquebisbe de València, Marcelino Olaechea—, l'objectiu era oferir habitatges socials amb lloguers assequibles per a les classes més modestes.

L'emplaçament triat se situava en una colònia perifèrica entre el Cementeri General de València i el Camí Real de Madrid (posteriorment carrer de Sant Vicent Màrtir), l'accés principal del qual connectava amb les línies de tramvies i autobusos cap a Silla i Catarroja. Pel costat del cementeri, disposava d'una eixida secundària al Camí del Cementeri (actual avinguda de Gaspar Aguilar) que enllaçava amb la línia 9 del tramvia. Al sud de la barriada es trobava aleshores en construcció l'Institut de Sant Vicent Ferrer o la Ciutat de l'Aprenent.

El disseny urbà es va plantejar amb un alt grau d'autonomia, integrant serveis propis com una escola, una església i huit locals comercials. L'entramat s'organitzava com un conjunt d'illes completes de blocs de pisos de quatre plantes, construïts amb arrebossat en els murs exteriors i disposats al voltant d'una illa central destinada al conjunt parroquial. El solar original de 23.268 m² va quedar reduït a una superfície aprofitable de 17.420 m² en crear-se la xarxa de carrers, dividint-se inicialment en quatre illes (de l'I a la IV), de les quals el Patronat només posseïa completament la primera i l'última.

Desenvolupament de les illes d'habitatges (I, II i III) Les tres primeres illes es van dissenyar amb un model similar: blocs de quatre plantes que evitaven l'obligatorietat legal d'instal·lar ascensors per a abaratir costos, tancats sobre un pati central d'ús comunal i amb locals comercials en els xamfrans de les plantes baixes. Per a previndre les humitats, els baixos s'alçaven 80 centímetres sobre la rasant del terra.miniatura|344x344px|Vista aèria de Sant Marcel·lí, el nou llit del Túria i el parc de la Rambleta. Illa I: Envoltada pels carrers de Joan Perpinyà, Sant Pius X i de l'Arquebisbe Olaechea, abastava 5.130 m². El projecte inicial preveia 184 habitatges distribuits en tres categories segons la superfície (entre 55 i 70 m²), encara que finalment se'n van executar 172. Els baixos disposaven de xicotets jardins privats per a compensar la falta de galeria. El primer bloc va començar a ser habitat l'abril de 1954. Illa II i III: L'illa II (delimitada pels carrers del Reverend José Noguera, Sant Marcel·lí i de l'Arquebisbe Olaechea) es va projectar amb 132 habitatges, component-se finalment de 126. Per la seua part, l'illa III es va dissenyar per a 105 habitatges, dels quals es van construir 102. Les dos van mantindre el mateix esquema de zones verdes centrals i baixos comercials que l'illa I.

L'illa de serveis (Illa IV) L'illa IV es va reservar exclusivament per a equipaments comunitaris, repartits a parts iguals entre el grup escolar i el complex parroquial. El col·legi es va projectar amb sis graus escolars, un saló d'actes i sis habitatges per al personal docent.

El temple parroquial es va dissenyar amb una nau tradicional d'11 metres d'amplària per 35,50 de llargària, capelles laterals i una cúpula davant del presbiteri. Per a estalviar costos econòmics, es van substituir les voltes per una coberta a dos aigües sustentada per bigues metàl·liques sobre pilars de formigó. Esta solució va reduir les pressions sobre els murs exteriors, permetent fer-los més prims, i es va rematar amb un cel ras de cassetons d'escaiola. El complex incloïa una Capella de la Comunió adossada, una torre campanar exempta d'estructura quadrada i la Casa Rectoral, que acollia els locals d'Acció Catòlica en la planta baixa, l'habitatge del sagristà i els pisos del rector i del vicari en les plantes superiors, annexos a un hort parroquial.

Tramitació, deficiències i ampliació del projecte miniatura|300x300px|Vista de Sant Marcel·lí des del Pont de la Solidaritat.L'aprovació del projecte per part de la Comissió d'Urbanisme municipal va patir complicacions a causa de diverses deficiències tècniques i d'emplaçament. L'illa I infringia la normativa de volades (que sobresortien 80 cm, el doble del permés) i va edificar una falsa cinquena planta parcial amb finalitats purament estètiques que l'Ajuntament no considerava ornamental. A més, els locals comercials inicialment no disposaven de lavabos ni de ventilació posterior. L'obstacle principal, però, afectava les illes II i III, situades dins del perímetre de protecció de 500 metres del Cementeri General. La problemàtica legal es va resoldre gràcies a un recurs de reposició de l'arquebisbe Olaechea, qui va argumentar que el mateix Ajuntament havia construït l'Hospital per a Infecciosos en la mateixa zona, a més del Col·legi de Sordmuts de la Diputació. També va al·legar que el projecte comptava amb el reconeixement de l'Instituto Nacional de la Vivienda i de l'Instituto de Crédito para la Reconstrucción Nacional. Una vegada resolta la polèmica del cementeri, la resta d'objeccions tècniques es van solucionar.

El març de 1956 es va presentar un nou projecte que recollia la urbanització del sector (clavegueram, aigua potable i llum) i que constatava la construcció de 400 habitatges fins al moment. No obstant això, l'illa IV no s'havia pogut edificar completament per falta de finançament de l'Instituto de Crédito. Per este motiu, el Patronat va utilitzar fons propis i una subvenció de 450.000 pessetes de l'Instituto Nacional de la Vivienda per a finalitzar únicament el saló d'actes —habilitat provisionalment per a fer misses i tertúlies— i dos locals per a escoles.miniatura|300x300px|Vista de l'església de Sant Marcel·lí.En eixe mateix any (1956), l'arquitecte Pablo Soler Lluch va firmar una ampliació sobre nous terrenys per a habitatges de renda limitada. Encara que el pla original preveia dos noves illes amb 268 pisos, finalment només es va alçar una (delimitada pels carrers de l'Arquebisbe Olaechea, Sant Pius X i Sant Marcel·lí) amb un total de 124 allotjaments. Estos nous habitatges presentaven una tipologia molt heterogènia, amb superfícies que oscil·laven entre els 49 i els 89 m² i lloguers que variaven entre les 90 i les 100 pessetes mensuals. Paral·lelament, es va tornar a sol·licitar la llicència definitiva per a acabar el col·legi i el temple parroquial.

Associacions del barri