miniatura|Pubilles a Ulldecona 2004. miniatura|Proclamació de la Pubilla de Solsona 2004 miniatura|Representants del pubillatge El Pubillatge, o la Pubilla i l'Hereu, és una tradició folklòrica que es practica des de mitjans del en molts municipis de Catalunya i que consisteix en nomenar durant un any un/a o més joves representants de la vila a nivell cultural i tradicional. Normalment aquesta proclamació és duu a terme en el marc de les festes majors. La tradició s'inspira en la figura de la Pubilla del dret civil català que es va viure als segles i .
Història Segle XX miniatura|Durant la Diada de Sant Jordi 2015, el president Carles Puigdemont va rebre la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2015, acompanyats de les Pubilles i els Hereus de les quatre demarcacions catalanes. A partir de la meitat del , per destacar aquesta originalitat, va començar a celebrar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava molt marcat per la moralitat vigent, imposada pel franquisme, i que es basava en la valoració d'aspectes com la bellesa física i les virtuts morals, com la dedicació a la llar i a la família, de la candidata.Ambaixadors del seu poble d'Ariadna Ventura, publicat a El Punt del 30 de setembre de 2009 El pubillatge vol ser una aposta per la tradició que té com a objectiu la representació dels joves al seu municipi en un context essencialment festiu i sense que hagin d'acudir al vessant polític. Així, les candidates a pubilles han de superar proves basades en el coneixement de la cultura i la història catalanes i l'actualitat, i el «do de paraula».Una pubilla no és una "miss" d'Ariadna Ventura, publicat a El Punt del 30 de setembre de 2009
A moltes fires d'estiu, com a Ripoll, Sitges, L'Escala, Calella o Llançà és habitual organitzar un concurs per elegir la pubilla local com a part de les festes. Aquesta pot ser una bona ocasió per a les noies de vestir-se amb la indumentària tradicional. L'any 2000, davant la presència d'uns tres-cents assistents, a l'elecció de pubilla van aparèixer pancartes en què es demanava la figura de l'Hereu. La petició va provocar desavinences en la junta directiva del Foment de les Tradicions Catalanes, però finalment es va acceptar. Des de llavors un miler de joves ja han obtingut el títol d'hereu, que es planteja com un concurs similar al qual es presenten els nois."Volem hereu" d'Ariadna Ventura, publicat a El Punt del 30 de setembre de 2009 En altres festes, com les de Molins de Rei o les de Manresa hi ha gegants a la processó representant una pubilla i un hereu.
El Foment de les Tradicions Catalanes és una entitat amb personalitat jurídica pròpia que va començar la seva activitat el 19 de novembre de 1979 i estableix el reglament i protocol del pubillatge. El seu propòsit és ajudar i preservar la història i els costums de Catalunya. Té una junta directiva que es renova cada tres anys per votació popular i la seva font de finançament és mitjançant l'aportació econòmica dels socis que en formen part. En el cas del pubillatge, “Foment” té la tasca de proclamar pubilles i hereus arreu del territori català, col·laborant tanmateix amb el poble i actes tradicionals. També són els encarregats de posar unes bases en comú de com el poble ha d'escollir cada representant (és el cas de l'examen i l'entrevista que s'ha parlat anteriorment). Tot i això, no tots els pobles que tenen pubillatge formen part de Foment. Actualment, un total de 69 pobles en formen part. El Foment de les Tradicions Catalanes també són els encarregats d'escollir els representants a nivell nacionals. Cada any s'escullen uns representants i per ser escollit només has de ser hereu o pubilla local i presentar-te a l'examen. Aquest any l'hereu de Catalunya 2015 és en Josep Van Gorkom Fernandez (que va ser l'hereu de Sitges 2014). En Josep descriu el seu nou càrrec com “un canvi de perspectiva i de respecte davant els actes i dels pobles als que ha estat convidat”.
Segle XXI
Avui en dia el pubillatge continua ben viu a Catalunya, però no té res a veure amb el que era abans. Són joves d'entre 16 i 23 anys, solters i vestits amb la roba tradicional catalana, amb l'objectiu de representar el seu poble i la seva cultura per totes les terres catalanes, a més de descobrir nous racons i costums durant l'any que dura la seva vigència amb aquest títol. Els candidats i les candidates han de superar proves basades en el coneixement de la cultura, la història, l'actualitat, i el do de paraula.
Existeixen diferents títols, com per exemple: el Fadrí, la Dama, la Pubilleta, l'Hereuet, la Dameta i el Fadrinet, aquests quatre últims formen part del Pubillatge infantil, una nova forma d'incentivar aquesta tradició i motivar els més petits a quan tinguin l'edat a `presentar-se. A més, també poden arribar a haver-hi segons fadrins i dames. També existeixen títols comarcals: Maresme, La Selva, l'Alt Empordà, el Segrià, la Terra Alta; d'àmbit intercomarcal: Catalunya Central; i Camp de Tarragona i títols nacionals: Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Comarques Tarragonines, Comarques Lleidatanes i l'Hereu i la Pubilla de Catalunya.
Cada poble escull els seus representats de manera diferent, però tots tenen uns punts en comú. Hi ha uns elements bàsics que solen ser un examen escrit de cultura general i una entrevista. Un cop avaluat el candidat, es realitza una votació popular en la qual el poble escull qui vol que sigui el seu representant. Pocs dies després es du a terme un acte de proclamació, en el qual es conviden membres del pubillatge de tota Catalunya i Andorra, també, pot assistir tota la gent del poble que ho desitja. Normalment són actes oberts al públic. Els nous representants també assistiran als actes de proclamació d'altres pobles de Catalunya i sempre vestits amb “l'uniforme” del pubillatge: el vestit tradicional català i, sobretot, amb la faixa o banda que diuen d'on són i els distingeix de les altres persones.
Indumentària miniatura|Representants del pubillatge de Piera 2014-2015 amb el vestit tradicional. El vestit tradicional de catalana sol ser-ho de pagesa, mentre que el de pubilla representa les dues cares de la situació social catalana de l'època: la riquesa i la pobresa. Per una banda, el cos és de vellut negre, un teixit car, representatiu de la classe burgesa, que contrasta amb la camisa de pagesa i el cosset del vestit tradicional. La faldilla de la pubilla és un brocat sota el qual s'amaguen els enagos. A més, la pubilla acompanya aquest vestuari amb un davantal negre, símbol de la dona treballadora. Duu mitges blanques, millor si són de blonda, i sabates de taló o espardenyes de set vetes depenent del poble.Cobrint les espatlles, una mantellina de punta, blanca, que simbolitza la bona posició de la pubilla al poble. El vestuari es completa amb la gandalla i les mitenes, dos elements comuns en el vestit tradicional de catalana i en el de pubilla.La pubilla: Símbol de riquesa i de pobresa d'Ariadna Ventura, publicat a El Punt del 30 de setembre de 2009
El vestuari considerat tradicional català és una recreació de la roba de vestir de mitjans del a Catalunya. Si bé el vestit femení típic més habitual és el de pagesa, el de les pubilles representa les dues cares de la situació social catalana de l'època: la riquesa i la pobresa. Les dones amb les amples faldilles de brocat o domàs, gipó de seda o vellut o del mateix gènere de les faldilles, la gandalla o la mantellina al cap, les mitenes, els davantals i les sabates de sivella de taló mitjà, o les espardenyes, harmonitzen amb els vestits dels homes. El gec i calces curtes, armilla, faixa, espardenyes i barretina tenen un segell propi que els diferencia de tots els altres vestits usats a la Península i Balears. En l'àmbit de Catalunya hi ha variants locals del vestuari adaptades majoritàriament al clima, la forma de ser, el camp o la ciutat.
Vestit de La Pubilla La Gandalla o Ret és una bossa de malla col·locada al cap per a recollir el cabell. Està confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. El ret recull els cabells i cobreix d'una manera flonja la meitat posterior del cap, sol coronar-se amb un llacet del mateix color a sobre del cap i acaba amb una borla al final. Una gran fantasia era estar acabat i adornat en cinta atavellada; o sigui, en plecs amb ruixes (així com puntes de coixí i randes de fil ros). Es confeccionava de punt de mitja, o de puntes de coixí, de colors vermell, blau-gris i negre. Es prou sabut que el ret era usat tant pels homes com per les dones. Era general que acabés amb una cinta de vellut o de seda i que es lligués damunt del cap amb una escaient llaçada. La ret femenina canviava el nom per gandalla quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.
La Mantellina és blanca o negra, de puntes o bé combinada de tafetà i tul amb brodats i puntes i de forma triangular. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del . El comerç dels mariners catalans amb les Antilles va fer pujar summament tal indústria fins al per la fama i el prestigi reconeguts i, per extensió, per la puntaire, que també va representar el model de la dona catalana. Les velles mantellines lluïen una graciosa borla que muntava damunt del front, essent aquest detall distinció de les noies joves. El gambuix de caixmir negre va ser conservat a les Illes Balears com a motiu funerari i va perdre la seva utilitat, utilitzant-se a les hores i, sobretot, en els duels d'honor. En aquestes ocasions, es cobria completament el rostre amb una mantellina de grans dimensions. Aquest tocat fúnebre no es treia ni tan sols per menjar. Es portava sense peineta i estava caiguda damunt del cap, sobre l'espatlla, arribant fins i tot més avall de la cintura. Avui en dia, algunes comarques de l'interior de Catalunya encara conserven l'ús tradicional i la porten per damunt del cap, a la resta de comarques es duu col·locada sobre les espatlles amb una punta en mig de l'esquena i les altres dues fent una llaçada al pit.
El Gipó és un cos de vestir, de seda o vellut de colors vermell o negre, cenyit fins a la cintura i amb mànigues llargues o curtes cordades amb botons al braç depenent de les condicions climàtiques del poble. Aquesta peça femenina era motiu de lluïment i fantasia al confeccionar-se. Curiosament, variava segons la condició social de la dona que la feia servir. Així, entre la gent humil i menestral, les mànigues acostumaven a ser cenyides; en canvi, les classes acomodades assenyalaven la seva presència amb gipons d'amples mànigues arrugades, molt cenyides de cos, fins i tot a extrems exagerats. De vegades, el gipó es presentava escotat amb mànigues curtes, que deixaven veure les puntetes de la camisa, sobretot en les dones joves.
Les Mitenes són uns guants en forma de xarxa de seda o altres materials, de colors rosa-gris, gris-blau o negre. Cobreixen l'avantbraç des del gipó fins a la mà o fins arran del començament del dit gros, subjectades prop del colze per una cinta de vellut, per tal d'estrènyer-la al braç o avantbraç. S'usaven per a resguardar-se del fred però sense impedir-ne el tacte.
El Davantal servia per a protegir la part davantera de la faldilla. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats. De color negre, simbolitza la dona treballadora.
Les Faldilles, assenyalades en plural pel costum establert d'utilitzar-ne diverses -fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Les faldilles també podien dir-se enagos, "ubalta" o "refajos", segons el lloc i moment apropiats. Les amples faldilles poden estar folrades i adornades al gust amb serrells, brocats puntes, etc… o confeccionades en forma de calçó. Solen ser amples, de brocat, domàs o seda llisa i és una de les peces més cares del vestit.