miniatura|Malaiàlam El malaiàlam (മലയാളം, malayāḷaṁ, [mɐləjaːɭɐm]) o malabar és una de les quatre principals llengües dravídiques del sud de l'Índia. Es parla principalment a Kerala, al sud-oest de l'Índia, i és una de les 22 llengües oficials d'aquest país, també al territori de la Unió de Lakshadweep, on també és oficial, i a l'illa de Mahé (Seychelles). El parlen aproximadament 36 milions de persones.
El malaiàlam va ser designada llengua clàssica de l'Índia el 2013.
Estatus i origen El malaiàlam té estatus de llengua oficial a Kerala, Lakshadweep i Puducherry (Mahé), i també és la principal llengua parlada de Lakshadweep. El malaiàlam és parlat per 35,6 milions de persones a l'Índia. El malaiàlam també és parlat per minories lingüístiques als estats veïns; amb un nombre significatiu de parlants als districtes de kannada de Kodagu i Dakshina de Karnataka, i als districtes de Kanyakumari, Coimbatore i Nilgiris de Tamil Nadu. També és parlat per la diàspora malayali a tot el món, especialment als països del Golf Pèrsic, a causa de les grans poblacions d'expatriats Malayalikal que hi ha. Són una població significativa a totes les ciutats de l'Índia, com ara Mumbai, Bangalore, Chennai, Delhi, Hyderabad, etc.
L'origen del malaiàlam continua sent un tema de controvèrsia entre els estudiosos. La visió dominant sosté que el malaiàlam descendeix d'un dialecte costaner occidental del tàmil mitjà primerenc i se'n va separar en algun moment entre els segles IX i XIII. Aquest dialecte occidental també va conservar alguns arcaismes que suggereixen una divergència anterior dels dialectes parlats en el període prehistòric. Una segona visió argumenta a favor del desenvolupament de les dues llengües a partir del protodravidià o prototàmil-malaiàlam ja sigui en el període prehistòric o a mitjans del primer mil·lenni dC, tot i que això és generalment rebutjat pels lingüistes històrics. Les plaques de coure sirianes Quilon del 849/850 dC són considerades per alguns com la inscripció més antiga disponible escrita en malaiàlam antic. Tanmateix, l'existència de l'antic malaiàlam de vegades és discutida pels estudiosos. Consideren la llengua inscripcional Chera Perumal com un dialecte o varietat divergent del tàmil contemporani. L'obra literària més antiga que es conserva en malaiàlam, diferent de la tradició tàmil, és Ramacharitam (finals del o principis del XIII).
L'escriptura més antiga utilitzada per escriure malaiàlam va ser l'escriptura Vatteluttu. L'escriptura malaiàlam actual es basa en l'escriptura Vatteluttu, que es va ampliar amb lletres de l'escriptura Grantha per adoptar préstecs indoaris. Té una gran similitud amb l'escriptura Tigalari, una escriptura històrica que es va utilitzar per escriure la llengua Tulu al sud de Canara i el sànscrit a la regió adjacent de Malabar. La gramàtica malaiàlam moderna es basa en el llibre Kerala Panineeyam escrit per AR Raja Raja Varma a finals del . El primer relat de viatge en qualsevol llengua índia és el Malaiàlam Varthamanappusthakam, escrit per Paremmakkal Thoma Kathanar el 1785.
Robert Caldwell descriu l'extensió del malaiàlam al com una llengua que s'estenia des de les rodalies de Kumbla, al nord, on substitueix el tulu, fins a Kanyakumari, al sud, on comença a ser substituït pel tàmil, al costat de les illes habitades de Lakshadweep, al mar d'Aràbia.
Etimologia En un poema del del poeta tàmil Sambandar, la gent de Kerala és coneguda com a malaiyāḷar (gent de la muntanya). També es diu que la paraula prové de les paraules , que significa muntanya, i , que significa regió o nau (com a municipi); per tant, es tradueix directament com a la regió muntanyosa. El terme malabar es va utilitzar com a terme alternatiu per al malaiàlam en cercles de comerç exterior per designar la costa sud-oest de la península índia, que també significa La terra dels turons.M. T. Narayanan, Agrarian Relations in Late Medieval Malabar (New Delhi: Northern Book Centre, 2003), xvi–xvii. El terme es referia originalment a la terra muntanyosa occidental de la dinastia Txera (més tard Samorin i el Regne de Cochin), el Regne d'Ezhimala (més tard Kolathunadu) i el Regne d'Ay (més tard Travancore), i només més tard es va convertir en el nom de la seva llengua. La llengua malaiàlam es deia alternativament , , , , , , i fins a principis del .
Les primeres obres literàries existents en la llengua regional de l'actual Kerala probablement daten del . En aquella època, la llengua es diferenciava pel nom Kerala Bhasha. La primera menció del malaiàlam com a llengua es troba fora de Kerala a l'obra telugu del Śrībhīmēśvarapurāṇamu de Śrīnātha. La identitat distintiva amb el nom malaiàlam d'aquesta llengua sembla que va començar a existir a Kerala al voltant del segle XVI, quan era coneguda com a Malayayma o Malayanma; les paraules també s'utilitzaven per referir-se a l'escriptura i a la regió. Segons Duarte Barbosa, un visitant portuguès que va visitar Kerala a principis del , la gent de la costa sud-oest de Malabar a l'Índia, des de Kumbla al nord fins a Kanyakumari al sud, tenia una llengua única, que anomenaven Maliama.
Abans d'aquest període, la gent de Kerala solia anomenar la seva llengua tàmil, i ambdós termes es van superposar durant el període colonial. Abans d'aquesta encunyació relativament moderna de malayalam, la identitat és encara més tensa, ja que la gent de Kerala es referia més sovint a la seva llengua com a tàmil, tal com ho havien fet els dels regnes dominants de Tamil Nadu, a l'est dels Ghats occidentals, des dels primers segles dC. L'ús de l'etiqueta tàmil va continuar superposant-se amb el de malaiàlam durant el període colonial.
Història miniatura|Les plaques de coure sirianes Quilon (849/850 dC) es consideren la inscripció més antiga disponible escrita en malayalam antic. A més de l'antic malayalam, la placa de coure també conté signatures en àrab (escriptura cúfica), persa mitjana (escriptura pahlavi cursiva) i judeopersa (hebreu quadrat estàndard).
A causa de l'aïllament geogràfic de la costa de Malabar de la resta de la península índia a causa de la presència de les serralades dels Ghats Occidentals, que es troben paral·leles a la costa, el dialecte del tàmil antic que es parlava a Kerala era diferent del que es parlava a Tamil Nadu. La visió dominant sosté que el malaiàlam va començar a créixer com a llengua literària diferent del dialecte costaner occidental del tàmil mitjà i que la separació lingüística es va completar entre els segles IX i XIII. Els reconeguts poetes del tàmil clàssic com ara Paranar (segle I dC), Ilango Adigal (segles II-III dC) i Kulasekhara Alvar (segle IX dC) eren keralites. Les obres de Sangam es poden considerar com l'antic predecessor del malaiàlam.
Alguns estudiosos, però, creuen que tant el tàmil com el malaiàlam es van desenvolupar durant el període prehistòric a partir d'un avantpassat comú, el proto-tàmil-malaiàlam, i que la noció que el malaiàlam sigui una filla del tàmil mitjà primerenc és errònia. Això es basa en el fet que el malaiàlam i diverses llengües dravídiques de la costa occidental tenen característiques arcaiques comunes que no es troben ni tan sols a les formes històriques més antigues del tàmil literari. Malgrat això, el malaiàlam comparteix moltes innovacions comunes amb el tàmil que van sorgir durant el període tàmil mitjà primerenc, cosa que fa que la descendència independent sigui insostenible. Per exemple, el tàmil antic no té els pronoms de primera i segona persona plural amb la terminació kaḷ. És a l'etapa del tàmil mitjà primerenc que kaḷ apareix per primera vegada.
De fet, la majoria de les característiques de la morfologia del malaiàlam deriven d'una forma de parla corresponent al tàmil mitjà primerenc.
Robert Caldwell, al seu llibre de 1856 A Comparative Grammar of the Dravidian or South-Indian Family of Languages, va opinar que el malayalam literari es va ramificar del tàmil clàssic i amb el temps va guanyar una gran quantitat de vocabulari sànscrit i va perdre les terminacions personals dels verbs. Com a llengua d'erudició i administració, el tàmil antic, que s'escrivia en tàmil-brahmi i més tard en l'alfabet vatteluttu, va influir enormement en el desenvolupament inicial del malayalam com a llengua literària. L'escriptura malaiàlam va començar a divergir de les escriptures vatteluttu i grantha occidental als segles i de l'era comuna. A finals del , va sorgir una forma escrita de la llengua que era única de l'escriptura vatteluttu que s'utilitzava per escriure tàmil a la costa oriental.
Durant la Wikimania 2010, Jimmy Wales feu la presentació d'un CD de la Viquipèdia en malaiàlam que el govern del Kerala ha distribuït a 7.000 escoles de la regió.
Malaiàlam antic El malaiàlam antic (), una llengua inscripcional que es troba a Kerala des del fins al , és la forma més antiga de malaiàlam testimoniada. L'inici del desenvolupament del malaiàlam antic a partir d'un dialecte costaner occidental del tàmil mitjà es pot datar al voltant del segle VIII. Va romandre com a dialecte de la costa oest fins al o una mica més tard. L'origen del calendari malaiàlam es remunta a l'any 825. En general, s'acorda que el dialecte costaner occidental del tàmil va començar a separar-se, divergir i créixer com a llengua diferent a causa de la separació geogràfica de Kerala del país tàmil i la influència del sànscrit i el pràcrit dels brahmans nambudiri de la costa de Malabar.
L'antic malaiàlam es va emprar en diversos registres i transaccions oficials (al nivell dels reis Chera Perumal, així com als temples dels pobles de casta superior (Nambudiri). La majoria de les inscripcions en antic malaiàlam es van trobar als districtes del nord de Kerala, els que es troben adjacents a Tulu Nadu. L'antic malaiàlam s'escrivia principalment en escriptura Vatteluttu (amb caràcters Pallava/Grantha del sud). L'antic malaiàlam tenia diverses característiques diferents del tàmil contemporani, que inclouen la nasalització dels sons adjacents, la substitució de sons palatals per sons dentals, la contracció de les vocals i el rebuig dels verbs de gènere. Ramacharitam i Thirunizhalmala són les possibles obres literàries d'antic malaiàlam trobades fins ara.
Malaiàlam mitjà El malaiàlam antic es va convertir gradualment en el malaiàlam mitjà (Madhyakaala Malayalam) al segle XIII d.C. La literatura malayalam també va divergir completament de la literatura tàmil durant aquest període. Obres com Unniyachi Charitham, Unnichiruthevi Charitham i Unniyadi Charitham, estan escrites en malaiàlam mitjà i es remunten als segles i de l'Era Comú. Els Sandesha Kavya del segle XIV EC escrits en llenguatge Manipravalam són Unnuneeli Sandesam. Kannassa Ramayanam i Kannassa Bharatham de Rama Panikkar dels poetes Niranam que van viure entre 1350 i 1450, són representatius d'aquesta llengua. Ulloor ha opinat que Rama Panikkar ocupa la mateixa posició en la literatura malaiàlam que Edmund Spenser en la literatura anglesa. Els Champu Kavyas escrits per Punam Nambudiri, un dels Pathinettara Kavikal (divuit poetes i mig) de la cort dels Samorin, també pertanyen al malaiàlam mitjà. Les obres literàries d'aquest període van estar molt influenciades pel Manipravalam, que era una combinació de tàmil i sànscrit contemporanis. La paraula Mani-Pravalam significa literalment Diamant-Coral o Rubí-Coral. El text Lilatilakam del segle XIV afirma que el Manipravalam és una Bhashya (llengua) on «el Dravida i el sànscrit s'han de combinar com el robí i el corall, sense el més mínim rastre de discòrdia». Les escriptures de Kolezhuthu i Malayanma també es van utilitzar per escriure el malayalam mitjà. A més de les escriptures Vatteluthu i Grantha, aquestes es van utilitzar per escriure el malaiàlam antic. Les obres literàries escrites en malaiàlam mitjà van ser fortament influenciades pel sànscrit i el pràcrit, tot i que es comparen amb la literatura malaiàlam moderna.