El llibre dels reis o Xahnamé (, Śāhnāmeh o Śāh Nāmeh) és un poema èpic escrit pel poeta persa Firdawsí cap a l'any 1000, que exposa la història i la mitologia de l'Afganistan, Tadjikistan i l'Iran (territori d'esplendor de l'Imperi persa, el centre del qual era Afganistan) des de la creació del món fins a la conquesta de l'islam al . Consta d'uns 60.000 versos.
El treball té una importància central en la cultura persa; és considerada com una obra mestra literària, i imprescindible per a la identitat cultural etnonacional tant de l'Afganistan, com del Tadjikistan, de l'Iran i fins i tot de Turquia. És considerat com la cloenda de la literatura clàssica en llengua persa.
A més de la seva importància literària, el Xahnamé, que va ser escrit en un persa pur gairebé lliure d'influxos de l'àrab, ha estat un element clau per a la recuperació del persa més pur, després de la influència exercida per l'àrab. De fet, escriure el Xahnamé en persa era per a Firdawsí una manera de lluitar per la pròpia d'identitat, perquè era considerat pels perses una llengua poc culta. Aquesta obra, molt extensa, és considerada com una obra mestra de la literatura, i recull la història de l'Imperi persa, els seus valors culturals, les seves religions ancestrals (zoroastrisme) i un sentit pregon de pàtria. Firdawsí conclou el Xahnamé en un moment en el qual la independència de l'imperi era ja amenaçada. Si bé hi ha diversos herois i heroïnes memorables de característiques clàssiques en aquesta obra, el gran heroi és el mateix imperi.
L'historiador Alí ibn al-Athir el va qualificar d'«Alcorà persa», i malgrat que aquest títol no s'usa correntment entre els parlants farsi (persa de l'Iran)/dari (persa de l'Afganistan), mostra la importància d'aquesta obra.
Aquest llibre també és important per als 200.000 zoroastrians que queden al món, ja que permet relacionar els inicis del zoroastrisme amb la desfeta del darrer rei zoroàstric a mans dels invasors àrabs. I mostra com el sufisme sorgeix de la barreja del misticisme zoroàstric amb la religió musulmana.
Autor
El poeta persa Ferdosi o Firdawsí pertanyia a una família de nobles terratinents (dihkans) i va romandre quasi tota la seva vida a la regió del Gran Khorasan, que estava constituïda per les tres províncies orientals de l'Iran actual; arriba pel nord a Samarcanda i Bukharà, part de Tadjikistan i la part oest de l'Afganistan. Així doncs, va viatjar per la seva extensa província entre Balkh, Gazni i els territoris situats al nord del riu Oxus. Els dihkans, en particular, guardaven més estretament que el poble les antigues tradicions orals, els mites i llegendes perses antics.Dick Davis The Shahnameh (Viking Penguin, 2006) p.xviii Ferdosi va saber aprofitar aquesta circumstància per a elaborar la seva epopeia i elaborar un monument literari, amb el qual va veure que s'estava començant a perdre. Va aprofitar el treball dels poetes èpics de la generació anterior, com el del bard de la cort samànida i poeta zoroastrià Daqiqi-i Balkhí, autor d'una obra inacabada, i la va prosseguir, de manera que aquests mil versos més o menys van quedar incorporats a la seva gran epopeia Shahnamé, que és el relat èpic més llarg de la literatura després del Mahabharata.
El treball de recuperar tot el passat, història, mites i llegendes de l'Iran el va absorbir durant 30 anys, per la qual cosa va abandonar el seu treball com a terratinent i es va veure obligat a vendre moltes de les seves terres. Quan va completar la primera versió del Shahnameh l'any 994, va rebre el patrocini del príncep Nuh II ibn Mansur de la dinastia samànida. Quan va estar acabat cap a l'any 1010, la dinastia samànida havia estat enderrocada pels gaznèvides, que res tenia a veure ni en l'origen ni en llengua amb l'anterior. Els gaznèvides eren turcs de l'Àsia central i de parla i cultura turca i, quan Ferdosi va aparèixer a la cort del soldà Mahmud de Ghazni no va ser ben rebut, ja que lloava una dinastia que no era la seva, i del passat, una cosa políticament incorrecta. L'heroi del poema Rostam és persa i noble; el soldà era d'origen humil i no es podia identificar amb ell, amb el seu llinatge, amb els seus costums, amb la seva llengua; a més a més, els uraloaltaics (turcs de l'Àsia central) quedaven en mal lloc en l'obra, i encara que el soldà va prometre a Firdawsí un dinar d'or per cada vers (60.000), en pagar li va donar un dirhem de plata per cada vers; ofès el poeta, segons la llegenda, va donar tots els diners a un venedor ambulant. També hi havia desacord per motius religiosos, ja que el soldà era sunnita i Firdawsí xiïta; el poeta va dedicar al soldà versos burlescs sobre el seu origen humil de fill de cuiner de la cort samànida. Temorós que se n'assabentés, va fugir a Herat i uns mesos més tard a Tus, i d'allà a Mazanderan. En aquesta última província va ser on va trobar un mecenes en el rei local de la regió, Shariyar, que sí que era persa, encara que li va demanar que destruís els seus versos satírics contra el soldà. Es diu que Mahmud va cedir a donar-li el pagament amb monedes d'or, però la tramesa va arribar en el moment de la mort del poeta.
Ferdosi va dir de si mateix en el seu Shahnameh: بسی رنج بردم در این سال سیعجم زنده کردم بدین پارسی Per trenta anys vaig patir molt de dolor i congoixa, amb la llengua persa vaig donar l'empenta de l'Ajam i la vida".Ajam en àrab significa literalment "qui és illetrat en una llengua".
Fonts i composició miniatura|L'assassinat de Còsroes II en un manuscrit mongol l'any 1535. Poema del Xahnamé de Firdawsí El Xahnamé de Firdawsí és un poema èpic amb més de 60.000 apariats i es basa principalment en una obra en prosa del mateix nom compilada pel poeta en els seus primers anys a Tus, la zona de la qual era natiu. Firdawsí va començar la composició del Llibre dels reis durant l'era samànida, l'any 977, i el va completar el 8 de març del 1010, ja en l'era Ghazni.Encyclopedia Iranica, , Ferdowsi, Djalal Khaleghi-Motlagh "the poet refers to... date of the Šāh-nāma’s completion as the day of Ard (i.e., 25th) of Esfand in the year 378 Š. (400 Lunar)/8 març 1010..."
Hi ha certa controvèrsia entre els especialistes sobre les fonts del Llibre dels reis. L'èpica de Firdawsí està basada, probablement, en una versió en prosa que deuria ser una compilació d'antigues històries iranianes, fets històrics i llegendes. Tanmateix, sens dubte, hi ha una forta influència oral, que es manifesta en l'estil del Llibre dels reis que presenta característiques de la literatura escrita i oral. Alguns dels personatges de l'èpica són d'origen indoiranià i hi ha referències de fonts tan antigues com lAvesta zoroastrià i el Rigveda hindú. El Llibre dels reis va ser escrit en un persa mitjà (pahlavi), que en aquesta època estava en remissió.
Aquesta obra en prosa era, en gran part, una traducció d'una obra en pahlavi coneguda com el Xvatāynamāk (Llibre dels reis), una compilació tardana sassànida de la història dels reis i herois de Pèrsia des de temps mítics fins al regnat de Còsroes II (Khosro II) (590-628), però també conté informació addicional, ja que continua la història amb la caiguda dels sassànides a mans dels àrabs a mitjans del segle VII. El primer a començar la versificació d'aquesta crònica de la Pèrsia llegendària i preislàmica va ser Daqiqi-i Balkhí, un poeta de la cort dels samànides contemporani de Firdawsí, que només va poder completar uns 1.000 versos abans de morir. Aquests versos, que contenien el sorgiment del profeta Zoroastre, van ser posteriorment incorporats per Firdawsi al seu propi poema, tot manifestant el degut reconeixement:
Moltes altres fonts van ser utilitzades en la composició de l'epopeia; entre aquestes, en destaca el Kārnāmag-ī Ardaxšīr-ī Pābagān (Llibre dels fets d'Artaxerxes, fill de Papak), que va ser originàriament escrit en l'època sassànida tardana, en el qual es relata, de forma èpica, com Artaxerxes I, fundador de l'Imperi Sassànida, va arribar al poder. Donada la proximitat històrica de l'obra es creu que és altament precisa. A més, el text està escrit en persa mitjà tardà, que va ser l'antecessor immediat del persa modern. Per tant, una gran part de les cròniques històriques que figuren en el Llibre dels reis es basen en aquesta obra; de fet, i d'acord amb l'estudiós Zabihollah Safa, hi ha diverses frases i paraules que poden ser equiparades entre aquestes dues fonts.Zabihollah Safa, Hamase-sarâ’i dar Iran, Tehran 1945
L'obra miniatura|Xahnamé o Llibre dels reis El Xahnamé relata la història de l'Iran, començant amb la creació del món i la introducció de les arts de la civilització (el foc, la cuina, la metal·lúrgia, la llei) als aris-pobles irànics i conclou amb la conquesta de Pèrsia pels àrabs. L'obra no és estrictament cronològica, encara que existeix un cert flux d'esdeveniments mitjançant el temps. Alguns dels personatges viuen centenars d'anys (igual que alguns dels personatges de la Bíblia), però la majoria viuen vides de durada normal. N'hi ha molts shāhs que apareixen i s'eclipsen, igual que herois i vilans, que també transcorren pels relats. Les úniques imatges que subsisteixen al llarg de l'obra són les del gran Iran, i una successió d'albades i postes de sol, cap de les quals és exactament igual a l'altra, i que il·lustren el pas del temps.
El «pare Temps», una imatge símil de Saturn, és un recordatori de la tragèdia de la mort i la pèrdua, a la qual li succeeix una nova albada, comportant l'esperança d'un nou dia. En el primer cicle de la creació, la maldat és externa (el dimoni). En el segon cicle, s'observa el començament de l'odi familiar, la mala conducta, i la maldat penetrant la naturalesa humana. Els dos fills més grans del xa Faridun senten avarícia i enveja cap al seu germà més jove, que és innocent i, pensant que el seu pare l'afavoreix a ell, el maten. El fill del príncep assassinat venja la mort del seu pare, i tots es veuen immergits en un sagnant cicle de mort i venjança.
En el tercer cicle, es presenten una sèrie de shahs amb debilitats i punts febles. Hi ha una història com la de Fedra en la mitologia grega, del xa Kay Kāūs, la seva esposa Sūdāba, i la seva passió i rebuig pel seu fillastre, Sīyāvash.
En el pròxim cicle, tots els personatges són egoistes i malvats. Aquesta èpica és la més fosca de totes les èpiques, molta de la qual conté algun tipus de resolució i catarsi. Aquest to semblaria ser reflexiu en dos temes: la conquesta de Pèrsia pels àrabs, i els últims dies del zoroastrisme persa. La religió antiga està infestada d'heretgies, i d'alguna forma la visió optimista de Zoroastre sobre l'habilitat humana per escollir li ha donat l'esquena a la vida i al món. Aquí hi ha abundància de mala sort i malaurat destí.
És en la caracterització de les nombroses figures de l'obra, tant masculines com femenines, on es manifesta la visió de Zoroastre sobre la condició humana. Zoroastre emfasitza el lliure arbitri dels humans. Tots els personatges de Firdawsí són complexos. Cap no és un arquetip o una marioneta. Els millors personatges tenen punts febles, i els pitjors tenen llampades d'humanitat.
Sinopsi Només una petita part de l'obra de Firdawsí, en distintes seccions del Xahnamé, és completament obra seva. A més de les descripcions detallades de diverses escenes i fenòmens, aquesta obra expressa les seves reflexions sobre la vida, les seves creences religioses i ètiques i la seva admiració per la virtut, la lloança als seus patrons i les referències que utilitzà. La resta de l'obra es divideix en tres parts successives: l'edat mítica, l'edat heroica, i l'edat històrica.
L'edat mítica