Natalie Wood, nascuda Natalia Nikolaevna Zakharenko, coneguda també com a Natasha Gurdin (San Francisco, Califòrnia, 20 de juliol de 1938 − illa Santa Catalina, Califòrnia, 29 de novembre de 1981), va ser una actriu estatunidenca. Va començar la seva carrera al cinema quan era nena i es va convertir en una estrella de Hollywood quan era una jove adulta. Wood va rebre tres nominacions l'Oscar abans de complir 25 anys. Va començar a actuar en pel·lícules als 4 anys i li van donar un paper co-protagonista als 8 anys a Miracle on 34th Street (1947). Quan era adolescent, va guanyar una nominació al Oscar a la millor actriu secundària per la seva interpretació a Rebel sense causa (1955), seguit d'un paper a la pel·lícula de John Ford Centaures del desert (1956). Wood va protagonitzar les pel·lícules musicals West Side Story (1961) i La reina del vodevil (1962), i va rebre nominacions a l'Oscar a la millor actriu per les seves interpretacions a Esplendor a l'herba (1961) i Love with the Proper Stranger (1963). La seva carrera va continuar amb pel·lícules com El sexe i la noia soltera (1964), La rebel (1964) i Bob, Carol, Ted i Alice (1969).
Va actuar només en dos llargmetratges al llarg de la dècada de 1970, però va aparèixer una mica més sovint en produccions televisives, inclòs un remake de la pel·lícula D'aquí a l'eternitat (1979) pel que va rebre un Globus d'Or. Les pel·lícules de Wood van representar una "majoria d'edat" per a ella i per a les pel·lícules de Hollywood en general. Els crítics han suggerit que la seva carrera cinematogràfica representa un retrat de la modernitat femenina estatunidenca en transició, ja que va ser una de les poques en prendre tant rols infantils com de personatges de mitjana edat.
La seva carrera acaba tràgicament el 1981 quan és trobada ofegada prop de l'illa californiana de Santa Catalina, on passava la festa d'acció de gràcies (Thanksgiving). Peter Bogdanovich li ha retut homenatge en un telefilm titulat The Mystery of Natalie Wood, realitzat el 2004.
Va tenir dues filles: Courtney Wagner i l'actriu Natasha Gregson Wagner. Aquesta última, nascuda de la unió amb el productor anglès Richard Gregson, va ser adoptada per Robert Wagner després de les seves segones núpcies.
Orígens miniatura|esquerra|Natalie Wood el 1947 a San Francisco. Natalia Nikolaïevna Zakharenko era filla de Maria Stepanovna Zakharenko (née Zudilova; 1908–1998) i Nikolai Stepanovich Zakharenko (1912–1980). El seu avi patern va ser assassinat el 1918 en una baralla de carrer a Vladivostok entre soldats russos de l'Exèrcit Roig i el Moviment blanc durant la Guerra Civil Russa. Després d'això, la seu l'esposa i els seus tres fills van fugir amb els seus familiars a Montreal (Quebec). Més tard, es van traslladar a San Francisco (Califòrnia), on Nikolai treballava com a jornaler i fuster, i on va néixer Natalia. En la seva joventut, la seva mare havia somiat amb convertir-se en actriu o ballarina de ballet. Natalia i les seves germanes van ser criades a l'Església Ortodoxa Russa. Quan era adulta, va dir: "Sóc molt russa, ja ho saps." Parlava anglès i rus amb accent estatunidenc.
El biògraf Warren Harris va escriure que, sota les "circumstàncies de necessitat" de la família, la mare de Wood podria haver transferit les seves ambicions a la seva filla mitjana. La seva mare portaria la petita Natalia al cinema tan sovint com pogués: "L'única formació professional de Natalie era veure estrelles infantils de Hollywood des de la falda de la seva mare", assenyala Harris. Wood més tard recordava aquesta època: "La meva mare em deia que el càmera que apuntava el seu objectiu cap al públic al final del reportatge de la Paramount estava prenent la meva imatge. Posaria i somriuria com si em fes famosa o alguna cosa així. Creia tot el que em deia la meva mare."
Poc després que Natalia nasqués a San Francisco, la seva família es va traslladar a Santa Rosa. Natalia (sovint anomenada "Natasha", el diminutiu rus) va ser vista pels membres d'un equip de rodatge al centre de Santa Rosa. La seva mare aviat va traslladar la família a Los Angeles per seguir una carrera cinematogràfica per a la seva filla. Després que Natalia va començar a actuar de petita amb el pesudònim de Natasha Gurdin, David Lewis i William Goetz, executius d'estudi de RKO Radio Pictures, van canviar el seu nom per Natalie Wood, en homenatge al director Sam Wood.
La germana menor de Wood, Svetlana Gurdin (la família havia canviat de cognom), va néixer a Santa Monica després del trasllat. Ara coneguda com Lana Wood, també es va convertir en actriu.
Actriu infantil miniatura|esquerra|Wood com Susan Walker a Miracle on 34th Street (1947) Unes setmanes abans del seu cinquè aniversari, Wood va debutar al cinema com a actriu en una escena de quinze segons de la pel·lícula Happy Land (1943). Tot i la breu part, va atreure l'atenció del director, Irving Pichel. Va romandre en contacte amb la família de Wood durant dos anys, avisant-los quan un altre aparegués un altre paper. El director va trucar per telèfon a la mare de Wood i li va demanar que portés la seva filla a Los Angeles per fer una prova de pantalla. La mare de Wood es va emocionar tant que va "embalar tota la família a Los Angeles per viure-hi", escriu Harris. El pare de Wood es va oposar a la idea, però la "imponent ambició de la seva dona de fer de Natalie una estrella" va tenir prioritat. Segons la germana menor de Wood, Lana, Pichel "la va descobrir i va voler adoptar-la."
Wood, que aleshores tenia set anys, va aconseguir el paper. Va interpretar una orfe alemanya després de la Segona Guerra Mundial, enfront de Orson Welles com a guardiana de Wood i Claudette Colbert, a Tomorrow Is Forever (1946). Per a les escenes lacrimals, la mare de Natalie arribava a arrencar les ales d'una papallona per fer plorar la seva filla. Welles va dir més tard que Wood era un professional nascut, "tan bona, que era terrorífica". Un dia, en un rodatge, es va trencar el puny. La seva mare, espantada amb la idea que el realitzador la tornés casa per aquest accident, ho va amagar i va obligar Natalie a continuar el rodatge sense cuidar-la.
Wood va actuar en una altra pel·lícula dirigida per Pichel, The Bride Wore Boots, va anar a 20th Century Fox per interpretar la filla de Gene Tierney a El fantasma i la senyora Muir (1947).
La pel·lícula més coneguda de Wood quan era nena va ser Miracle on 34th Street (1947), protagonitzada per Maureen O'Hara a Fox. Ella interpreta una noia que creu que Edmund Gwenn és el Pare Noel. La pel·lícula s'ha convertit en un clàssic nadalenc; Wood es va comptar entre les principals estrelles infantils de Hollywood després de la pel·lícula i va ser tan popular que Macy's la va convidar a aparèixer a la desfilada anual de la botiga.
Com que Wood era menor d'edat durant els seus primers anys com a actriu, va rebre la seva educació primària als terrenys de l'estudi allà on la contractessin. La llei de Califòrnia exigia que fins als 18 anys els nens actors haguessin de passar almenys tres hores diàries a l'aula, assenyala Harris. "Era una estudiant aplicada", i un dels pocs actors infantils que va destacar en aritmètica. El director Joseph L. Mankiewicz, que la va dirigir a El fantasma i la senyora Muir (1947), va dir que: "En tots els meus anys de negoci, no vaig conèixer mai cap nen petit més intel·ligent." Wood va recordar aquell període de la seva vida dient:" Sempre em vaig sentir culpable quan vaig saber que l'equip de rodatge estava assegut esperant que acabés les tres hores. Tan aviat com el professor ens deixava anar, corria al plató el més ràpid que podia."
Actriu adolescent miniatura|Natalie Wood i Tom Bernard a The Pride of the Family (1954). La temporada de televisió de 1953–54, Wood va interpretar a Ann Morrison, la filla adolescent de The Pride of the Family, una Sitcom d'ABC. Va aparèixer com a adolescent en episodis de The Pepsi-Cola Playhouse, Public Defender, Mayor of the Town, Four Stay Playhouse, The Ford Television Theatre, i General Electric Theatre, així com una versió televisiva de Heidi. Va descriure l'episodi del GE Theater que va fer, "Carnaval", com una de les millors coses que va fer mai.Working Vacation for Natalie Wood Smith, Cecil. Los Angeles Times 26 Sep 1973: e17.
Va tenir papers en els llargmetratges El calze de plata i One Desire (1955).
Wood va fer amb èxit la transició de l'estrella infantil a ingènua als 16 anys quan va coprotagonitzar amb James Dean i Sal Mineo Rebel sense causa (1955), la pel·lícula de Nicholas Ray sobre la rebel·lió dels adolescents. Wood va haver de signar un contracte a llarg termini amb Warner, però va ser nominada per a un Oscar a la millor actriu secundària. Més tard, va dir que era el primer guió que va llegir que realment volia fer en lloc de que els seus pares li diguessin; també va dir que els seus pares s'oposaven a que el fes. "Fins llavors feia el que em deien", va dir.NATALIE WOOD HITS PROMO TRAIL: Natalie Wood. Blume, Maria. Los Angeles Times (1923-1995); Los Angeles, Califòrnia. 8 de febrer de 1970: q10.
Va continuar sent estrella convidada en programes de televisió com Studio One in Hollywood, Camera Three, Kings Row, Studio 57, Warner Brothers Presents i The Kaiser Aluminum Hour.
Va tenir un paper petit però crucial a Centaures del desert de John Ford (1956) i va ser la protagonista femenina a A Cry in the Night (1956).
Wood es va graduar a Van Nuys High School el 1956. Va signar amb Warner Brothers i es va mantenir ocupada durant la resta de la dècada en molts rols de "núvia", cosa que va trobar insatisfactòria.
L'estudi la va projectar en dues pel·lícules enfront de Tab Hunter, amb l'esperança de convertir el duo en un èxit de taquilla que mai es va materialitzar: Els turons ardents (1956), un western, i The Girl He Left Behind (1956). Va participar com a convidada en episodis de Conflict.
Warners va intentar associar-la amb Efrem Zimbalist Jr. a Bombers B-52 (1957) i després se li va donar el protagonisme en un prestigiós projecte Marjorie Morningstar (1958). Com a Marjorie Morningstar, Wood va interpretar el paper d'una jove jueva a la ciutat de Nova York que ha de fer front a les expectatives socials i religioses de la seva família mentre intenta forjar-se el seu propi camí i separar la seva identitat."Natalie Wood Still Up" per Pruna Dorothy Kilgallen The Washington Post i Times Herald, 13 d'abril de 1957: D11.
Actriu adulta miniatura|Wood el 1958. Tibbetts va observar que els personatges de Wood a Rebel, Centaures i Morningstar van començar a mostrar la seva àmplia gamma d'estils d'actuació. La seva antiga "dolçor infantil" es combinava ara amb una notable "inquietud característica de la joventut dels anys cinquanta".
Va ser el paper femení principal davant Frank Sinatra a Kings Go Forth (1958), després va rebutjar papers i va ser suspesa per Warner. Això va durar un any fins al febrer de 1959.Studio Lifts Suspension of Natalie Wood Los Angeles Times 25 de febrer de 1959: B1. Va tornar a ser el paper femení principal davant James Garner a Cash McCall (1960). Després que Wood aparegués al taulell de taquilla All the Fine Young Cannibals (1960), va perdre impuls. La carrera de Wood estava en un període de transició, consistent fins aleshores en papers com a nena o adolescent.
La biògrafa Suzanne Finstad va escriure que un "punt d'inflexió" a la vida de Wood com a actriu va tenir lloc quan va veure la pel·lícula Un tramvia anomenat desig (1951): "Es va transformar, amb temor pel director Elia Kazan i al rendiment de Vivien Leigh... [qui] es va convertir en un model a seguir per Natalie". «Els seus rols van plantejar la possibilitat que la sensibilitat d'una persona pogués marcar a una persona com una mena de víctima», va assenyalar Tibbetts.