miniatura|Aquitània (en verd) dins la Gàl·lia miniatura|Fou el rei que envaí Aquitània el 416 Lassentament del poble got a Aquitània tingué lloc al .
Arribada dels huns Els gots, provinents del baix Vistula, a la regió bàltica, a començament del eren a Ucraïna i formaven dos regnes, el dels visigots i el dels ostrogots. Com a conseqüència de diferents envestides godes (a Tràcia, 238; a la costa del mar Negre, 257-258), l'emperador Luci Domici Aurelià els cedí Dàcia (271) des d'on de vegades col·laboraren amb l'imperi. durant el , Roma es veié obligada en repetides ocasions a frenar llur natural desig d'entrar en territori de l'Imperi. El 332 Constantí I el Gran els admeté com a federats, amb totes les obligacions que es derivaven d'aquest estatut. Mentre durà el període de pau que seguí aquest tractat, els gots es convertiren al cristianisme arrià, gràcies a les prèdiques d'Úlfila. El 367 i el 369, a causa de noves hostilitats amb Roma, els gots es retiraren una mica de llurs posicions i s'establiren a l'actual Transsilvània. Al , els visigots ocupaven la regió compresa entre el Danubi i el Dnièster, mentre que els ostrogots habitaven l'actual Ucraïna, o sigui la regió compresa entre el Dniester i el riu Don.
Els huns travessen el Don Quan el 375 els huns travessaren el Don i derrotaren els ostrogots, una part dels visigots, sota el cabdillatge de Fritigern, pactà amb Roma (376) llur establiment a l'altra banda del Danubi –que va traspassar probablement per l'actual Silístria-, ja en territori de l'Imperi. L'estada dels visigots dins aquesta regió fou molt precària; queixosos del tracte rebut de les autoritats romanes (377), envaïren Mèsia, Macedònia i Tràcia, on l'emperador Valent, a Adrianòpolis, fou derrotat i mort en intentar deturar-los (9 d'agost de 378). Aquesta desfeta fou veritablement transcendental, més que pel fet militar en si –que tenia precedents no menys greus, dels quals Roma s'havia pogut refer-, perquè va manifestar la nul·la capacitat de reacció de l'Imperi, la manca de cohesió en tots els seus ordres.
Després d'uns anys de lluita en el transcurs de la qual els visigots adquiriren una part de Pannònia en 380 foren fixats a Mèsia i a Tràcia com a federats (382), i això representava, entre altres coses, que els gots continuarien essent un poble lliure jurídicament i socialment, i que no serien, doncs, assimilats a la civilització romana, per bé que intervindrien militarment en les disputes internes del temps de Teodosi I el Gran. Alaric, cap dels visigots, al·legant que l'emperador li havia promès de nomenar-lo magister militum en pagament dels seus serveis, reclamà en va dels successors d'aquell, Arcadi i Flavi Honori, el compliment de la promesa del pare. Les conseqüències d'aquesta negativa no es feren esperar: Alaric atacà Constantinoble i Rufí, prefecte del pretori a Orient, hagué de comprar la retirada dels visigots (395), que es dirigiren aleshores cap a Tessàlia, combatent Estilicó, que volia evitar llur establiment a la Il·líria oriental. La retirada d'Estilicó, impotent per a contenir Alaric, després que l'exèrcit oriental havia estat cridat a Constantinoble, permeté als visigots d'ocupar tot Grècia. Establerts al Peloponès, es veieren obligats a combatre novament Estilicó (397), el qual fou acusat per la cort d'Orient de tenir tractes amb Alaric. Arcadi, que odiava l'omnipotent Estilicó, concedí l'Epir al rei got amb el pompós títol de magister militum per Il·liricum; Al mateix temps, un altre visigot, Gaïnes –al qual estava reservat un brillant paper els anys següents-, obtenia també un càrrec important dins l'organització militar de l'Imperi d'Orient.
Alaric i Honori irreconciliables miniatura|restes de moneda de Priscus Attalus El 409, quan cada dia es van fent més irreconciliables les relacions entre Alaric i Honori, apareixen en l'escena politicomilitar Ataülf, aquell que fixarà per un breu temps la seva capital a Barcelona uns anys després. Cridat pel seu cunyat Alaric a Itàlia –havia restat a Panònia amb un grup de gots- fou derrotat per un exèrcit d'huns al servei de l'Imperi. Aconseguí, però d'arribar prop de d'alaric. La situació era d'extrema gravetat, però encara s'assajaria de trobar una solució al conflicte que enfrontava gots i romans: el nou prefecte del pretori, Jovis, que coneixia personalment Alaric, entrà en negociacions amb els visigots per posar-se d'acord en la regió on aquests s'haurien d'establir. En fracassar aquests contactes, Alaric marxà sobre Roma i imposà al Senat un nou emperador, Priscus Attalus. El rei got es reservà el títol de magister utrisque militae i concedí a Ataülf el de comes domesticorum. L'oposició del comte d'Àfrica, Heracli – que tallà el forniment d'oli i blat a Roma -, al nou emperador, provocà una diferència de criteris amb relació a l'acció a prendre per a fer front a aquesta nova situació: Alaric era partidari d'envair l'Àfrica, opinió que no era compartida per Attalus. Aquesta negativa, a l'emperador romà li costà la porpra, perquè fou desposseït de la corona l'estiu del 410. Fracassades les negociacions amb Honori, el rei visigot entrà a Roma (24 d'agost del 410), la saquejà i agafà en ostatge Gal·la Placídia, germana d'Honori.
L'impossible camí d'Àfrica En realitat, el pas dels visigots no era sinó una marxa cap al sud, camí de l'Àfrica; una tempesta ensorrà l'intent de passar a les riques terres d'aquest continent. A finals del 410, Alaric morí a Cosenza i fou succeït per Ataülf, que conduí el seu poble cap a la Gàl·lia, on actuà encara un temps a favor d'Honori en la lluita d'aquest contra Joví, un de tants usurpadors imperials (412-413). A partir del 413, Ataülf, que no havia rebut l'ajuda necessària de l'emperador, prengué Narbona, Tolosa i Bordeus i establí els visigots a la Gàl·lia. Amb la intenció d'acabar les hostilitats amb l'Imperi, el mateix Ataülf es casà amb Placídia a Narbona (414). Bordeus es convertí momentàniament en la capital d'un estat encara molt insegur, però que lluitava per trobar un assentament més estable. Segons Orosi, Alaric no va intentar mai d'acabar amb Roma, ans al contrari esperava passar a la posteritat com el restaurador de l'Imperi, el qual volia revitalitzar amb sang goda.
Assentament del poble got a l'Aquitània Quan l'any 416 el rei Wallia clogué amb el patrici Constanci, que actuava en nom de l'emperador Flavi Honori, el tractat de federació pel qual es comprometia a alliberar Hispània dels pobles germànics: vàndals, sueus i alans, que havien envaït el 409, el poble visigot feia més d'una generació, quaranta anys, que errava per les províncies litorals europees de l'Imperi.
Havien passat les aigües del baix Danubi el 376 i havien recorregut Tràcia, la Grècia pròpia, Il·líria, el Vènet i la Llombardia, la Itàlia central i havien saquejat Roma el 410. Havien intentat en va de saltar a l'Àfrica des de Calàbria i, retrocedint en llur camí, havien traspassat els Alps i s'havien establert al Migdia de les Gàl·lies. El 413, llur rei Ataülf arribava a Bordeus. Amb els ports de l'Atlàntic i del Mediterrani bloquejats per les naus del mestre de les milícies Constanci, el poble visigot es veié obligat a passar els Pirineus a la recerca de regions intactes que li permetessin d'atendre a la pròpia subsistència. El 415, i només per uns mesos, Barcelona fou el centre de llur estada. També allí va arribar la persecució de les naus de Constanci i Vàlia, que aleshores acabdillava el poble got, l'hagué de portar de nou cap al sud, a la recerca de l'enyorat repòs, en un nou intent de traspassar a aquelles terres encara impol·lutes d'Àfrica, que als ulls dels bàrbars eren les de l'abundància i de la prosperitat. miniatura|esquerra|Clodeveu rebent l'Esperit Sant
Primer intent fracassat Segurament, el fracàs d'aquest intent va proporcionar les condicions causals que permeteren la conclusió del tractat Wallia-Constanci del 416. Els visigots lliuraren ostatges, entre ells Gal·la Placídia, la germana de l'emperador Honori i vídua d'Ataülf, capturada a Roma, que ara es casaria amb Constanci. Els gots serien avituallats per l'Imperi i, com ja s'ha dit, combatrien els altres pobles bàrbars que ocupaven l'occident i el centre d'Hispània, entre 416 i el 418, lluiten efectivament, contra els vàndals silinges a la Bètica, contra els alans a la Cartaginense i a la Lusitània.
Els visigots s'assentaren en les terres romanes de l'Aquitània Secunda a través de l'aliança de federats entre Vàlia i els romans el 418, establint la seva capital a Tolosa. La terminologia utilitzada per Hidaci, «sedes acceperunt», és molt gràfica; Pròsper d'Aquitània no és menys expressiu: el patrici Constanci –diu- va signar la pau amb Vàlia i li concedí l'Aquitània segona i altres ciutats de les províncies confinant s per habitar-les, ad inhabitandum. Es tractava, docs d'establir, d'assentar un poble que feia tant de temps que vivia com nòmada.
Canvi essencial pels gots L'operació era molt important, tant per als gots com per als romans. Per als gots suposava un canvi essencial en la manera de viure: en lloc de confiar l'existència als productes eventuals d'una avituallament estatal romà i d'un saqueig aleatori dels països que trepitjaven, entraven en un sistema d'economia estabilitzada; d'errants pel món, passaven a fixar-se en una terra; de raptors, esdevenien possessors. Per als romans, el fet d'assentar-los constituïa un element fonamental d'ordre, de pau i de seguretat en la marxa de l'Estat.
És interessant d'analitzar en què consistí l'operació i com es realitzà a la pràctica. El tema ha estat tractat repetidament i profusament discutit sens dubte a causa de la manca de fonts d'informació precises. El primer interrogant que es presenta és d'aclarir les raons que van portar a aquesta nova entesa entre les dues parts, entre Vàlia i Constanci. Hem vist com a Constanci havia bloquejat els visigots al Migdia de les Gal·lies, i com els havia empesos després al llarg de les costes d'Hispània cap a l'estret. Els historiadors contemporanis deixen entreveure, sobretot en Ataülf, certa disposició favorable a un acord; però els fets demostren que, en tot cas, era una tendència prematura, que no arribà a quallar.
El fracàs visigot en la temptativa de passar a l'Àfrica pogué ésser la causa immediata del tractat establert el 416: els romans es comprometien a avituallar el poble visigot i aquest, per la seva banda, a alliberar Hispània dels altres bàrbars invasors. Hem vist també com els visigots van complir el pacte, com van destrossar els vàndals silingis a la Bètica i com anihilaren gairebé els alans de la Cartaginense i de la Lusitània. En aquestes circumstàncies, sense liquidar encara el problema de la Galaica, amb els seus ocupants els sueus i els vàndals asdingis, és quan <<intermisso certamine quod agebant>>, deixant sense acabar la seva tasca, Constanci els crida a establir-se en aquella Aquitània que havien hagut d'evacuar quatre anys abans. Per què era abandonada així l'alliberació total d'Hispània, començada amb tants bons auguris?. miniatura|Moneda de l'emperador Valentinià
Per què les Gàl·lies i no la Hispània Per què els gots no s'establien dins Hispània mateix en comptes de tornar-se'n a la Gàl·lia? La iniciativa d'aquestes decisions. Fou del mateix Constanci, com vol Idaci, o ben al contrari fou una imposició goda?. Com que no traslluu la utilitat que podia reportar al govern romà semblant decisió sobtada, ens sentim inclinats a pensar que més aviat es degué tractar d'una exigència goda. Sembla clar el desig del poble got d'aconseguir un assentament estable i confortable; aquelles temptatives repetides de passar a l'Àfrica, país que no podia ésser de pas són molt significatives en aquest sentit.