El heavy metal (literalment en català «metall pesant» o «metall dur») –també anomenat metal o heavy– és un estil musical descendent del rock, molt menys influenciat pel blues que el hard rock, caracteritzat principalment per la contundència del seu so, generalment obtinguda amb l'ús de guitarres elèctriques amb alt grau de distorsió, veus molt extremes i bateries amb doble bombo o doble pedal, i baixos pronunciats i contundents.Definició de la música heavy metal en la web All Music Guide Es va crear a la fi de la dècada del 1960 i principi de la del 1970, al Regne Unit i als Estats Units.
Els primers grups de heavy metal com Led Zeppelin, Black Sabbath i Deep Purple van atraure grans audiències, malgrat que han tingut moltes crítiques, han rebut un estatus important dins la història del gènere. A mitjan anys 1970, Judas Priest va ajudar a deixar enrere la influència amb el blues; Motörhead va introduir una sensibilitat de punk rock i va incrementar l'èmfasi amb la velocitat. Grups de la New Wave of British Heavy Metal com Iron Maiden o Saxon van seguir la mateixa línia. Abans d'una dècada de metal, ja hi havia un seguiment a tot el món, conjuntament amb molts fans, metalheads o headbangers als països angloparlants i heavies aquí.
El terme heavy metal ha evolucionat des de la primeria, actualment refereix a dos conceptes diferents: com a gènere musical (també anomenat metal) i com a subestil tradicional.
Trets definitoria Etimologia L'origen del terme «heavy metal» no és clar. Una versió defensa que va ser encunyat per l'escriptor William S. Burroughs, qui a la seva novel·la de 1961 The Soft Machine, inclou el personatge «Uranian Willy, the Heavy Metal Kid» (Uranian Willy, el noi heavy metal).
A la seva següent novel·la, de l'any 1964, anomenada Nova Express, desenvolupa encara més aquest concepte que converteix en una metàfora de les drogues addictives. Un altre dels aspectes destacables d'aquestes novel·les és l'ús freqüent del so com a agent alliberador de la vida programada i l'alienació causada per un món cada vegada més mecànic. Una altra teoria, possiblement apòcrifa, assenyala com a origen del terme un crític de rock que el 1967 va dir que la música de Jimi Hendrix era «like heavy metal falling from the sky» («com metall pesant caient des del cel»).
Humanoides Associats, una agrupació de creatius del món del còmic francès, van crear una sèrie de còmics de ciència-ficció, a la revista creada per a aquest propòsit, Métal Hurlant (metall cridant) en la versió nord-americana de la francesa Métal Hurlant editada després. La paraula heavy (traduït com seriós o profund de l'argot nord-americà) havia entrat en la contracultura algun temps abans, i les referències a la música heavy, normalment variacions més lentes i amplificades del pop normal, eren comuns. El 1968 apareix per primera vegada el terme heavy metal una cançó, en la frase «heavy metal thunder» de la cançó de Born to be Wild del grup Steppenwolf. Aquest mateix any Iron Butterfly publica el seu àlbum debut anomenat Heavy. Durant molt temps, la creació del terme va ser atribuïda al crític Lester Bangs de la revista Creem, que ho va utilitzar per a descriure una representació del grup MC5 de Detroit el 1968. Es considera que Lester Bangs va popularitzar el terme a principi dels 70 per a descriure grups com Led Zeppelin i Black Sabbath. No obstant això, el primer ús documentat del terme és del maig de 1971, en una crítica del disc Kingdom Come de Sir Lord Baltimore de la revista Creem a càrrec del redactor Mike Saunders. miniatura|Judas Priest, en concert el 2005 Una altra teoria afirma que el 1969 el crític i periodista David Fricke de la revista especialitzada Circus va agrupar diferents formacions com Black Sabbath, Deep Purple i fins i tot Cream dintre del naixent moviment en què va batejar heavy metal a causa de la similitud amb el característic so, densitat i pesantesa que comportaven els temes de Humble Pie (agrupació liderada per Steve Marriott i Peter Frampton) i l'etèria i dura atmosfera experimentada en els seus concerts.
Durant el 1969, John Peel de la BBC va presentar oficialment Humble Pie com la primera formació heavy metal, no en fer referència a la seva música i so, sinó a la quantitat de volum utilitzat en la seva interpretació de talls clàssics de blues consagrats durant la dècada dels cinquanta. Com a dada addicional, el disc de Humble Pie Performance Rockin The Fillmore de 1971 va ser el primer àlbum editat a la contraportada del qual apareixia una petita etiqueta assenyalant-lo com a heavy metal, això als primers tiratges del LP que a causa de la durada va ser originalment llançat com àlbum doble.
Sandy Pearlman, productor, representant i compositor de la formació Blue Öyster Cult, assegura que ell va ser el primer a aplicar el terme heavy metal a la música rock durant la dècada dels 70. El 1971 va realitzar una crítica per a la revista americana Crawdaddy!, de l'àlbum The Notorious Byrd Brothers de The Byrds on qualificava com heavy metal la cançó «Artificial Energy».
Els termes heavy metal i hard rock han estat utilitzat moltes vegades com a sinònims, especialment al parlar de grups dels anys 70. Com el terme es va popularitzar és un assumpte que roman en la foscor. El mateix Ozzy Osbourne sol referir-se al gènere més com a rock and roll que com a heavy metal, de manera que probablement la NWOBHM hagi tingut alguna cosa a veure i una mica després, el 1988, Judas Priest grava una cançó anomenada Heavy Metal.
Instrumentació Els instruments característics d'aquest gènere musical són: bateria, preferiblement doble bombo, baix, una guitarra rítmica, una guitarra solista (en anglès lead guitar) (els primers grups solien usar tan només un guitarrista) i un cantant (el qual de vegades toca algun dels instruments anteriors); també s'inclou eventualment un teclat.
La forma de tocar la guitarra és molt important dintre del heavy metal. L'amplificació de les guitarres, així com l'ús d'efectes innovadors o el processament electrònic és usat freqüentment per a engrossir el so. El resultat, encara que simple, era en principi molt potent, el que en definitiva constituïa el seu objectiu.
Els solos de guitarra virtuosos, l'ús de power chords i, principalment, els riffs basats en progressions d'escala són una de les parts més importants del gènere. Es caracteritza per utilitzar compàs 4/4 i usar tècniques com tresets, sisets, palm mute, bends, hammer ons, pull offs i especialment tècniques com el tapping o el sweep-picking per a aconseguir una gran velocitat en tocar. Un exemple clar de virtuosisme a l'hora d'executar és el quintet Dream Theater o el virtuós Yngwie Malmsteen. De tant en tant sorgeix algun grup que repta les convencions quant a l'esquema de guitarra, baix i bateria; un exemple extrem és el quartet de Violoncels finlandès Apocalyptica, que va començar recreant cançons de Metallica, Sepultura i uns altres mantenint gran part dels elements harmònics i melòdics del heavy metal més fosc. Van Canto, d'Alemanya innova i fa peces de heavy metal (power metal) on recorre a la bateria i un complex ús harmònic de veus, sense baix, guitarres o teclats. Al seu disc A Storm to Come pot apreciar-se el maneig creatiu de les veus corals per a crear harmonies heavy metal incloent solos de guitarra.
A l'apartat vocal hi ha molta varietat, des de les veus netes, que poden anar en rangs mitjans fins a registres molt aguts, passant per les veus guturals (en anglès, growl). Al camp del black metal i el death metal s'usen veus distorsionades i guturals, el que dificulta la comprensió de les lletres. Això s'ha de la crua temàtica (com les de Cannibal Corpse), però hi ha moltes formacions de death i el black metal amb molt bones lletres emmascarades per l'estil de les veus. Kim Bendix Petersen, vocalista líder de les formacions Mercyful Fate i King Diamond, inspirat en els grups Judas Priest i Alice Cooper, bàsicament realitza obres conceptuals on utilitza un ampli rang vocal, personificant als protagonistes de les seves cançons, i assolint des de veus guturals, fins a tons molt aguts.
El grup nord-americà Grand Funk Railroad va ser un dels antics prototips de formació heavy metal (al costat de The Who i altres) que van pujar els nivells de volum durant els seus concerts. El volum de la seva música es considerava un factor important, independentment de la qualitat musical. Aquesta influència és normalment menyspreada i catalogada per molts com inútil, però la realitat és que ha estat molt important i encara domina la forma en què la gent veu aquest gènere de música. Motörhead i Manowar són exemples recents de grups que s'enorgulleixen de ser molt sorollosos. De fet, Manowar va entrar al 1984 el rècord Guinness com el grup més sorollós en directe, encara que posteriorment Guinness va retirar aquesta categoria.
Temes i lletres Abans de res, cal tenir en compte que la temàtica del heavy metal és molt variada i comprèn bàsicament qualsevol tipus de tema, tot i així, es pot destacar que té una tendència pel fosc i ombrívol, així com cal dir que la religió té un paper molt important, ja que sempre es fan èmfasis als temes espirituals i relacionats amb la mort, Déu (o la seva falta), ja sigui recolzant, criticant o simplement referint-se al tema d'una manera reflexiva.
Mentre els components del so van ser influïts pel blues i el rock primitiu, el component visual que fa la mística del gènere es troba més prop de la fantasia de la cultura pop. Cert corrent dintre del heavy metal es va manifestar com reacció a la «pau i l'amor» de la cultura hippie dels seixanta i es va desenvolupar com una contracultura que tendia a desbancar el final feliç del pop combinat amb la visió de les coses que no sempre funcionen en aquest món. Encara que els fans de l'estil defensen que el tema de la foscor no és el missatge de la música, el gènere ha estat repetidament acusat per enaltir els aspectes més negatius de la vida. Així, no són aliens a aquest corrent temes com la guerra, l'aniquilació nuclear, els assumptes ambientals o la propaganda religiosa o política. La cançó War Pigs de Black Sabbath o Thank God for the Bomb d'Ozzy Osbourne en són clars exemples. No obstant això, aquests comentaris perden sovint la seva eficàcia lírica a causa de l'abús de dicotomies com el contrast entre llum i foscor, esperança i desesperació, el bé i el mal o el nosaltres i ells, que li resten profunditat al planteig quan l'assumpte requereix una descomposició en grisos.
Un altre corrent, emanat principalment de la tradició del blues, heavy rock i hard rock dels setanta, dona preponderància als assumptes de caràcter sexual, romàntic o amorós. En algun sentit, algú pot argumentar que aquest corrent en els vuitanta va representar el final lògic o culminació del glam rock o glitter rock britànic dels setanta. No obstant això, malgrat certes coincidències en matèria visual i estètica (maquillatge, vestits fantasiosos, extravagància escènica), les formacions nord-americanes dels vuitanta estaven majorment influïdes per la tradició d'Alice Cooper, KISS o Aerosmith i molt poc per l'ambigüitat sexual que proposava el glitter rock anglès. Per això, és molt relatiu parlar de glam metal en els vuitanta llevat que el terme s'apliqui a formacions molt concretes com Poison, Faster Pussycat o Pretty Boy Floyd, que posaven èmfasis en el glamour escènic encara que ni tan sols feien de l'ambigüitat de la seva imatge personal una bandera, com si era el cas de David Bowie, Gary Glitter i altres abalides del glam dels setanta.