El Govern de Vichy, la França de Vichy o el Règim de Vichy, denominat oficialment Estat francès, fou el govern de França des de juliol de 1940 fins a l'agost de 1944, és a dir, durant la Segona Guerra Mundial des de l'ocupació del país pels alemanys fins a la intervenció dels Aliats mitjançant els desembarcaments de Normandia i Provença.
Introducció El 10 de juliol de 1940, el mariscal Pétain, heroi de la Primera Guerra Mundial com a vencedor de la batalla de Verdun, darrer primer ministre de la Tercera República Francesa, va dissoldre el parlament i va instaurar un règim dictatorial aliat del Tercer Reich, amb el qual es proposava regenerar França mitjançant una "revolució nacional", del tot oposada als valors republicans i hereva dels ideals contrarevolucionaris dels sectors contraris als ideals de la Revolució de 1789. Per això, Charles Maurras, dirigent d'Action Française, partit monàrquic d'extrema dreta, va saludar el nou règim de Vichy qualificant-lo de "sorpresa divina".
El règim de Vichy va establir-se després que França s'hagués rendit a Alemanya el 22 de juny de 1940; rep aquest nom perquè, entre 1940 i 1944, la seu del govern francès fou la ciutat de Vichy. Oficialment, però, París continuava sent la capital de França, a la qual Pétain sempre va aspirar a traslladar-hi el govern quan això fos possible. A partir de l'Armistici de Compiègne, França es declarà neutral, ara bé, el govern de Vichy va col·laborar amb el III Reich fins a l'extrem de la participació de la policia francesa en la captura de jueus i d'altres persones considerades "indesitjables" pels nazis; així, el govern de Vichy deportà més de 70.000 jueus a camps de concentració en diferents països d'Europa i va enviar 650.000 treballadors (entre voluntaris i forçats) a Alemanya com a ajuda a l'esforç de guerra del III Reich. També va fer instal·lar camps de concentració per a dissidents polítics i estrangers sospitosos com ara el de Le Vernet d'Arieja, el de Ribesaltes i a Algèria, llavors sota domini francès, per exemple a Djelfa.
Malgrat la divisió, establerta en l'Armistici, de França en una "zona lliure" i una "zona ocupada", separades per una línia de demarcació que actuava com una frontera, el govern de Vichy tenia jurisdicció sobre tot el país, excepte sobre les regions d'Alsàcia i Lorena posades sota administració alemanya. Així, funcionaris de Bordeus, com ara Maurice Papon, o de Nantes depenien dels ministeris de Vichy; com també foren les autoritats de Vichy les que nomenaren René Bousquet cap de la policia francesa, el qual, a París, juntament amb el seu segon Jean Leguay, va coordinar la seva acció amb la dels nazis.
L'11 de novembre de 1942, després del desembarcament dels Aliats a les colònies franceses del Magrib, els alemanys van iniciar l'Operació Case Anton amb la qual van apoderar-se del territori que, segons l'armistici de 1940, era "zona lliure"; malgrat tot, però, fins a l'arribada dels Aliats (juny de 1944), va mantenir-se l'autoritat administrativa de Vichy, facilitada ara per la desaparició de la línia de demarcació entre les dues zones.
La legitimitat del règim de Vichy i l'autoritat del mariscal Pétain foren qüestionades pel general Charles de Gaulle, qui, exiliat al Regne Unit, va proclamar-se encarnació de la legitimitat i continuïtat de França. El juny de 1944, després de l'ocupació de França pels Aliats que seguí al desembarcament de Normandia, de Gaulle proclamà la instauració d'un Govern Provisional de la República Francesa, el qual, el 31 d'agost, va instal·lar-se a París i, el 23 d'octubre de 1944, fou reconegut com a legítim govern de França pels Aliats. Per altra banda, sobretot des de la fi de 1942, quan els aliats desembarcaren al Magrib i els alemanys s'apoderaren de la zona lliure, el govern de Vichy va haver d'enfrontar-se a les accions armades de la Resistència.
Després de l'alliberament de França, els dirigents i col·laboradors de Vichy fugiren a Alemanya, i establiren un govern a l'exili a Sigmaringen que, sota la direcció de Pétain, actuà fins a l'abril de 1945.
La instauració del Govern de Vichy La Caiguda de França
El 3 de setembre de 1939, arran de la invasió de Polònia pel Tercer Reich, França va declarar la Guerra a Alemanya. Després de vuit mesos de Guerra de Broma al Front Occidental, el 10 de maig de 1940, els alemanys començaren l'ofensiva contra França; al cap de poc dies, els francesos es veieren clarament desbordats per les forces alemanyes; davant de la desfeta, el primer ministre Paul Reynaud volia traslladar el govern al Nord d'Àfrica per continuar la guerra amb la marina i les forces colonials; ara bé, el vice-primer ministre mariscal Pétain i el comandant en cap de les forces armades, general Maxime Weygand, insistiren que el govern s'havia de quedar a la França europea compartint la dissort del seu poble, la qual cosa duia, òbviament, a aturar la guerra.
Mentre es duia a terme aquest debat, per tal d'evitar caure en mans dels alemanys, el govern francès va haver d'abandonar París fins a acabar establint-se a Bordeus. En una situació de desori general amb refugiats fugint caòticament per les carreteres, els partidaris de l'armistici s'imposaren dins del govern. Així, el Consell de Ministres acceptà iniciar negociacions de pau amb Alemanya, amb el benentès, és clar, que si tractaven d'imposar-los unes condicions massa dures, França continuaria la guerra; per això, al general Huntziger, cap de la delegació francesa de l'armistici, se li van donar instruccions de trencar les converses si els alemanys exigien l'ocupació de tota la França europea o la cessió de la flota francesa o de qualsevol territori d'ultramar, però, al final, no fou aquest el cas.
L'Armistici El Primer Ministre Paul Reynaud va dimitir i, seguint el seu consell, el 16 de juny, el President de la República Albert Lebrun va nomenar el mariscal Pétain per substituir-lo. L'Armistici amb Alemanya es va signar el 22 de juny i, a més, també es va signar un tractat amb Itàlia, que havia entrat en la guerra contra França el 10 de juny, quan la batalla ja estava decidida.
Hitler va acceptar l'armistici per tal d'evitar que França continués la guerra des del Nord d'Àfrica i per tal d'assegurar-se que la flota francesa sortia de la guerra; a més, reconeixent l'existència d'un govern francès, s'estalviava el cost d'haver d'administrar França; cosa que li permetia dirigir la seva actuació contra el Regne Unit, on també s'esperava una victòria ràpida.
L'Armistici dividia França en dos territoris: zona ocupada: el nord i l'oest de França, incloent-hi tota la costa atlàntica, amb presència de l'exèrcit alemany zona lliure: els altres dos cinquens del territori on, fins a l'11 de novembre de 1942, no va haver-hi tropes alemanyes
Tant l'una zona com l'altra estava sota l'autoritat del govern del mariscal Pétain, establert a Vichy.
En la seva gran majoria, els 1.600.000 de presoners de guerra francesos enviats a Alemanya vers la fi de l'any 1940 continuarien en captivitat durant tota l'ocupació nazi. A més, França havia de pagar el manteniment de les forces alemanyes d'ocupació, valorats en uns vint milions de marcs al dia, una xifra força superior al cost real. A més, el govern francès havia d'evitar la fugida de francesos cap a l'exili.
A la zona lliure, es va permetre l'existència d'un exèrcit francès, dit l'Armée de l'Armistice (Exèrcit de l'Armistici) com també hi continuaria havent tropes franceses a les colònies; en qualsevol cas, l'exèrcit francès sempre havia de sotmetre's a la direcció alemanya. A més, l'exèrcit francès sempre havia d'estar format per voluntaris; ara bé, Vichy sempre es va trobar amb el problema de no disposar de prou voluntaris, per això, sempre va demanar als alemanys poder recórrer a la lleva forçosa. Finalment, a la França europea, l'exèrcit no podia posseir ni tancs ni d'altres vehicles armats; a les forces colonials sí que se'ls va permetre disposar de vehicles armats, els quals, però, sempre resultaven ser antigalles de l'època de la Primera Guerra Mundial.
L'Exèrcit de l'Armistici no va dedicar-se a lluitar contra la Resistència sinó que aquesta tasca va correspondre a la Milice Française (Milícia Francesa), la qual, a diferència de l'Exèrcit, no fou dissolta després de l'ocupació alemanya de l'antiga zona lliure.
L'Armistici també establia l'obligació de França de lliurar a les autoritats alemanyes qualsevol persona reclamada per Alemanya que es trobés dins de França. Aquesta clàusula fou considerada "deshonorable", ja que exigia a França extradir gent que hi havia entrat fugint d'Alemanya; els intents de renegociar aquesta clàusula amb Alemanya no van donar resultat, i els francesos van decidir acceptar l'armistici tot i desitjar millorar aquesta clàusula en ulteriors negociacions amb Alemanya.
Mers-el-Kebir
Les relacions entre el Regne Unit i Vichy resultaren especialment difícils, ja que França, demanant una pau per separat a Alemanya, havia violat els termes de l'aliança formada el 1939 amb la Gran Bretanya.
Després del fracàs de les gestions de Winston Churchill per evitar la rendició de França, els britànics van demanar a França que destruís la seva pròpia flota per tal d'evitar que se n'apoderés Alemanya o bé que la dugués a un port neutral o bé que continués la guerra contra Alemanya. Com que els francesos no van acceptar cap d'aquestes opcions, el 5 de juliol de 1940, els britànics van enfonsar la flota francesa ancorada al port de Mers-el-Kebir (Algèria), per la qual cosa, França va trencar relacions amb el Regne Unit.
Els fets de Mers-el-Kebir van dur a molts francesos a donar suport a Vichy en contra dels partidaris de la França Lliure establerts a la Gran Bretanya.
El règim dictatorial miniatura|El Grand Casino de Vichy, on es va reunir l'Assemblea Nacional Francesa. L'1 de juliol de 1940, el govern i el parlament francesos es reuniren a Vichy. Pierre Laval i Raphaël Alibert van començar a convèncer els diputats i senadors de votar la concessió de plens poders al mariscal Pétain; Laval i Alibert van intentar influir en la voluntat dels parlamentaris ja fos prometent-los càrrecs ministerials o bé amb l'amenaça i la intimidació; per altra banda, figures carismàtiques que se'ls haurien pogut oposar com ara Georges Mandel, Edouard Daladier, etc., havien fugit cap al Nord d'Àfrica a bord del vaixell Massilia. El 10 de juliol, per 569 vots a 80, el Parlament va votar els plens poders a Pétain a qui, a més, s'autoritzava a establir una nova constitució. Després de l'alliberament de 1944, aquesta votació es va considerar il·legal, i en això es basa la consideració de Vichy com un règim il·legítim.
Els acords constitucionals de l'11 i el 12 de juliol de 1940 concentraren en Pétain, a qui es concedia el títol de chef de l'Etat français (cap de l'Estat francès) l'atribució dels poders legislatiu, executiu i judicial, trencant així amb el principi de separació de poders propi de la democràcia parlamentària. A més, Pétain tenia el dret de designar el seu successor, prerrogativa que exercí el 12 de juliol nomenant vicepresident Pierre Laval, com també va nomenar Fernand de Brinon representant davant de l'Alt Comandament Alemany establert a París. Paul Reynaud, que no havia dimitit oficialment com a primer ministre, fou arrestat el setembre de 1940 pel govern de Vichy i condemnat a cadena perpètua el 1941 al Judici de Riom.
D'acord amb el caràcter contrarevolucionari i antirepublicà del nou règim, el lema Llibertat, igualtat, fraternitat fou abolit i substituït pel de Treball, Família i Pàtria. A més, les llibertats públiques i les garanties constitucionals foren immediatament suprimides; per això, s'establí el delicte d'opinió; els càrrecs públics deixaren de ser elegits per passar a ser designats, i els ajuntaments i els consells generals dels departaments quedaren sota l'autoritat dels prefectes. El gener de 1941, Pétain feu nomenar un Consell Nacional, format per notables de les diferents províncies.