Giovanni Rota Rinaldi, conegut com a Nino Rota (Milà, 3 de desembre de 1911 - Roma, 10 d'abril de 1979), va ser un compositor, pianista, director d'orquestra i acadèmic italià que conegut especialment per la seva música per a cinema, sobretot per a les pel·lícules de Federico Fellini i Luchino Visconti. També va compondre la música de dues de les adaptacions cinematogràfiques de Shakespeare de Franco Zeffirelli i de les dues primeres entregues de la trilogia El Padrí de Francis Ford Coppola. Va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora original per El Padrí II (1974).
Durant la seva llarga carrera, Rota va ser un compositor extraordinàriament prolífic, especialment de música per al cinema. Va escriure més de 150 bandes sonores per a produccions italianes i internacionals des de la dècada de 1930 fins a la seva mort el 1979 —una mitjana de tres bandes sonores cada any durant un període de quaranta-sis anys, i en el seu període més productiu, des de finals de la dècada de 1940 fins a mitjans de la de 1950, va escriure fins a deu bandes sonores cada any, i de vegades més, amb un màxim de tretze bandes sonores el 1954. Al costat d'aquesta gran obra cinematogràfica, va compondre deu òperes, cinc ballets i desenes d'altres obres orquestrals, corals i de cambra, la més coneguda de les quals és el seu Concert per a orquestra de corda. També va compondre la música de nombroses produccions teatrals de Visconti, Zeffirelli i Eduardo De Filippo, a més de mantenir una llarga carrera docent al Liceo Musicale de Bari (Itàlia), on va ser el director durant gairebé trenta anys.
Carrera inicial esquerra|miniatura|239x239px| Rota als 12 anys Rota va néixer Giovanni Rota Rinaldi el 3 de desembre de 1911 en una família de músics a Milà, Itàlia. Va ser un nen prodigi reconegut: el seu primer oratori, L'infanzia di San Giovanni Battista, escrit als onze anysNicholas Slonimsky, The Concise Baker's Biographical Dictionary of Composers and Musicians (Simon & Schuster, London, 1988, ), p. 1063 va ser interpretat a Milà i París ja el 1923; després, va compondre la seva comèdia lírica en tres actes de Hans Christian Andersen, Il Principe Porcaro, quan només tenia tretze anys i es va publicar el 1926. Va estudiar al conservatori de Milà amb Giacomo Orefice i després va emprendre un estudi seriós de composició amb Ildebrando Pizzetti i Alfredo Casella al Conservatorio Santa Cecilia de Roma, on es va graduar el 1930.Slonimsky, p. 1063
Encoratjat per Arturo Toscanini, Rota es va traslladar als Estats Units, on va viure de 1930 a 1932. Va guanyar una beca al Curtis Institute de Filadèlfia, on va estudiar direcció amb Fritz Reiner i composició amb Rosario Scalero.Slonimsky, p. 1063 De tornada a Milà, va escriure una tesi sobre el compositor renaixentista Gioseffo Zarlino. Rota es va llicenciar el 1937 en literatura a la Universitat de Milà i va començar una carrera docent que el va portar a la direcció del Liceo Musicale de Bari, càrrec que va ocupar des de 1950 fins a 1978.
Partitures de pel·lícules Nino Rota va escriure la partitura de la pel·lícula The Glass Mountain el 1949. Cal destacar la cançó de Tito Gobbi. La pel·lícula va guanyar diversos premis.
En la seva entrada sobre Rota a l'edició de 1988 de The Concise Baker's Biographical Dictionary of Composers and Musicians, l'estudiós de música Nicolas Slonimsky el va descriure com a «brillant» i va afirmar que el seu estil musical:
Un dels hàbits compositius de Rota, però, va ser objecte de comentaris desaprovadors: la seva inclinació pel pastitx de diversos estils passats, que sovint es convertia en una cita directa de la seva pròpia música anterior o fins i tot de la música d'altres. Un dels exemples més destacats d'aquesta incorporació és el seu ús del Larghetto de la Serenata per a cordes en mi major de Dvorák com a tema per a un personatge de La Strada de Fellini.AllMusic. Nino Rota - Le Molière imaginaire, ballet suite for orchestra
Durant la dècada de 1940, Rota va compondre partitures per a més de trenta-dues pel·lícules, inclosa Zaza de Renato Castellani. (1944). La seva associació amb Fellini va començar amb Lo Sceicco Bianco (El xeic blanc) (1952), seguida de I Vitelloni (1953) i La Strada (El camí) (1954). Van continuar treballant junts durant dècades, i Fellini va recordar:
La relació entre Fellini i Rota era tan forta que al funeral de Fellini, Giulietta Masina, l'esposa de Fellini, va demanar al trompetista Mauro Maur que interpretés l'lmprovviso dell'Angelo de Rota a la Basílica de Santa Maria degli Angeli e dei Martiri de Roma.
La partitura de Rota per a 8½ de Fellini (1963) se cita sovint com un dels factors que fan cohesionar la pel·lícula. La seva partitura per a Giulietta dels esperits (1965), també de Fellini, incloïa una col·laboració amb Eugene Walter a la cançó Go Milk the Moon (extreta de la versió final de la pel·lícula), i de nou van fer equip per a la cançó What Is a Youth?, part de la partitura de Rota per a Romeo and Juliet de Franco Zeffirelli.
L'American Film Institute va classificar la partitura de Rota per a El Padrí en el número 5 a la llista de les millors partitures de pel·lícules. Després de ser nominat a un Premi de l'Acadèmia per aquesta banda sonora, la nominació va ser posteriorment revocada quan es va descobrir que Rota havia reutilitzat un tema d'una banda sonora anterior, que havia escrit dues dècades abans per a la pel·lícula Fortunella i, per tant, ja no es considerava original tot i ser interpretada de manera diferent. Aleshores, la nominació es va donar a la pel·lícula Sleuth, mentre que Charlie Chaplin i dos coautors per la seva partitura van aparèixer a Limelight, una pel·lícula de vint-i-un anys que acabava de ser elegible per guanyar el premi perquè no s'havia projectat a Los Angeles fins al 1972. Va guanyar un Oscar per la seva partitura per a El Padrí II. La seva partitura per a Guerra i pau també va ser nominada a la llista. En total, Rota va escriure partitures per a més de 150 pel·lícules.
Música orquestral, de cambra i coral Rota va escriure nombrosos concerts i altres obres orquestrals, així com música per a piano, cambra i coral, gran part dels quals s'han enregistrat i editat en CD. Després de la seva mort per insuficiència cardíaca el 1979, la música de Rota va ser el tema de l'àlbum tribut de Hal Willner de 1981 Amarcord Nino Rota, que va comptar amb diversos músics de jazz relativament desconeguts però ara famosos. Gus Van Sant va utilitzar part de la música de Rota a la seva pel·lícula Paranoid Park de 2007 i el director Michael Winterbottom va utilitzar diverses seleccions de Rota a la pel·lícula de 2005 Tristram Shandy: A Cock and Bull Story. Danny Elfman cita freqüentment Nino Rota com una influència important (sobretot en les seves partitures per a les pel·lícules de Pee-Wee). El director Mario Monicelli va filmar un documental Un amico magico: il maestro Nino Rota que va incloure entrevistes a Franco Zeffirelli i Riccardo Muti (estudiant de Rota al Conservatori de Bari), i va seguir un documental alemany Nino Rota - Un maestro della musica. Tots dos van explorar el vessant cinematogràfic i de concert del compositor.
Òperes La seva òpera de 1955 Il cappello di paglia di Firenze (El barret de palla de Florència) és una adaptació de l'obra d'Eugène Labiche i va ser presentada per l'Òpera de Santa Fe el 1977. L'any 2005 la seva òpera Aladino e la lampada magica (Aladí i la làmpada màgica), amb Cosmin Ifrim en el paper principal, es va representar en traducció alemanya a l'Òpera Estatal de Viena i es va publicar en DVD. Il cappello di paglia di Firenze i Aladino e la lampada magica es posen en escena regularment a Europa, així com molts títols simfònics i de cambra.
Escrita per a una producció de ràdio per la RAI l'any 1950, la seva òpera curta, I due timidi (Els dos tímids), va ser presentada per l'Òpera de Santa Fe com a part del seu programa de pretemporada One-Hour Opera al maig/juny de 2008.
Vida personal i mort Rota va tenir una filla, Nina Rota, d'una relació amb la pianista Magda Longari.Lombardi, Francesco, "Nino Rota: un timido protagonista del Novecento musicale" (EDT, Torino, 2012, ISBN 9788866397946, 8866397946), p. 189
Rota va morir a Roma el 10 d'abril de 1979, als seixanta-set anys, d'una trombosi coronària.
Llista de composicions Òperes Ariodante (1938–1942) Torquemada (1943) I due timidi (1950) Il cappello di paglia di Firenze (1944–1945) La notte di un nevrastenico (1959) Lo scoiattolo in gamba (1959) Aladino e la lampada magica (1963–1965) La visita meravigliosa (1965–1969) Napoli milionaria! (1973–1977)
Ballets La rappresentazione di Adamo ed Eva (1957) La Strada (1965) Aci e Galatea (1971) Le Molière imaginaire (1976) Amor di poeta (1978)
Simfonies i música orquestral Simfonia núm. 1 en sol major (1935–1939) Simfonia núm. 2 en fa major (1937–1939) Simfonia núm. 3 en do major (1956–1957) Concert per a cordes (1964–1965) Concert festiu (1958–1961) Balli per piccola orchestra (1973) Rabelaisiana (1977)
Música concertant Concert per a violoncel (1925) Concert per a arpa (1947–1950) Variazioni e fuga nei dodici toni sul nome di Bach, per a piano i orquestra (1950) Concert per a piano en do major (1959–1960) Fantasia sopra 12 note del Don Giovanni, per a piano i orquestra (1960) Concerto soirée, per a piano i orquestra (1961–1962) Concert per a trombó (1966) Divertimento concertante, per a contrabaix i orquestra (1968–1973) Concert per a violoncel núm. 1 (1972) Concert per a violoncel núm. 2 (1973) Concert per a fagot (1974–1977) Concert per a piano en mi major (1978)
Música de cambra Sonata per a viola i piano (1935) Quintet per a flauta, oboè, viola, violoncel i arpa (1935) Sonata per a flauta i arpa (1937) Sonata per a violí i piano (1937) Piccola offerta musicale, per a quintet de vent (1943) Quartet de corda (1948–1954) Trio per a flauta, violí i piano (1958) Nonet (1959) Trio per a clarinet, violoncel i piano (1973)
Música vocal i religiosa Mysterium, oratori (1962) Missa breu (1961) Tota pulchra es (1961) Psallite nato de Maria Virgine (1958) Salve Regina (1958) La vita di Maria, oratori (1969–1970)
Bandes sonores 1933: Treno popolare, direcció de Raffaello Matarazzo 1942: Giorno di nozze, direcció de Raffaello Matarazzo 1943: Il birichino di papà, direcció de Raffaello Matarazzo 1944: Zazà, direcció de Renato Castellani La donna della montagna, direcció de Renato Castellani 1945: La freccia nel fianco, direcció d'Alberto Lattuada i, sense acreditar, Mario Costa Lo sbaglio di essere vivo, direcció de Carlo Ludovico Bragaglia Le miserie del signor Travet, direcció de Mario Soldati 1946: Vanità, direcció de Giorgio Pàstina Un americano in vacanza, direcció de Luigi Zampa Albergo Luna, camera 34, direcció de Carlo Ludovico Bragaglia Mio figlio professore, direcció de Renato Castellani Roma città libera o Roma città libera (La notte porta consiglio), direcció de Marcello Pagliero 1947: Il delitto di Giovanni Episcopo, direcció d'Alberto Lattuada Daniele Cortis, direcció de Mario Soldati Come persi la guerra, direcció de Carlo Borghesio Vivere in pace, direcció de Luigi Zampa 1948: Totò al giro d'Italia, direcció de Mario Mattoli Proibito rubare, direcció de Luigi Comencini (1948) Molti sogni per le strade, direcció de Mario Camerini (1948) Sotto il sole di Roma, direcció de Renato Castellani (1948) Fuga in Francia, direcció de Mario Soldati (1948) È primavera..., direcció de Renato Castellani (1948) Senza pietà, direcció d'Alberto Lattuada (1948) Arrivederci, papà!, direcció de Camillo Mastrocinque (1948) Amanti senza amore, direcció de Gianni Franciolini (1948) Anni difficili, direcció de Luigi Zampa (1948) L'eroe della strada, direcció de Carlo Borghesio (1948) 1949: Quel bandito sono io, direcció de Mario Soldati La montagna di cristallo (The Glass Mountain), direcció d'Edoardo Anton i Henry Cass