LInstitut Nacional de Colonització i Desenvolupament Rural (INC) va ser un organisme creat a Espanya a l'octubre de 1939, depenent del Ministeri d'Agricultura, arran de la necessitat d'efectuar una reforma tant social com econòmica de la terra després de la devastació de la guerra civil espanyola. L'objectiu principal del mateix era dur a terme la necessària transformació de l'espai productiu mitjançant la reorganització i reactivació del sector agrícola i l'increment de la producció amb vistes als plans autàrquics de l'època mitjançant l'augment de terres de conreu i la superfície de reg. A la fi, aquest procés, el qual entroncava tant amb els antics precedents de reforma promoguts durant tot el com també amb els intents de remodelació agrícola per part de la II República, acabaria donant com a resultat la creació de l'entorn d'uns tres-cents nous pobles. Val a dir, a més, que les iniciatives dutes a terme per l'INC, el qual posteriorment canviaria el seu nom pel d'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari, ja s'havien anunciat en part per Joaquín Costa a finals del , qui defensava una reforma del sistema agrari i una nova política hidràulica.
Així doncs, entre les dècades de 1940 i 1970 es construïren una sèrie de pobles, sovint de nova planta, amb l'objectiu principal de transformar el medi agrícola en regadiu, tot establint-hi diferents colons per a que el treballessin. Així, per tal de complir la seva funció, l'Institut Nacional de Colonització era posseïdor de les terres, les quals eren transferides per arrendament o altres formes de tinença als colons, petits productors agropecuaris que havien de pagar un cànon o arrendament a aquest organisme fins que finalment adquirien la propietat.
L'Institut va realitzar així ambiciosos projectes de parcel·lació per tot Espanya, construint poblats de colonització a l'efecte, i que alguns encara subsisteixen en l'actualitat. Molts d'aquests pobles van adoptar el nom del riu en què es basava el regadiu seguit de l'afegitó del Caudillo, o bé tenien en el nom altres referències al dictador Francisco Franco, com Villafranco del Delta (el Poblenou del Delta), al Montsià. Amb l'arribada de la democràcia, alguns van eliminar aquestes referències però d'altres encara les mantenen. A més, també hi ha altres pobles el nom dels quals no deriva d'un riu, com per exemple Llanos del Caudillo o Isla Mayor, conegut abans comVillafranco del Guadalquivir. En qualsevol cas, moltes vegades en aquests pobles eren reallotjades les famílies procedents dels pobles propers, els quals s'havien inundat pels pantans creats per a posar les seves terres en regadiu, com foren els casos valencians de Loriguilla, Benaixeve, Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve, Tous o bé Cortitxelles.
Història Antecedents Històrics Per tal de comprendre els motius de la creació d'aquest organisme cal retrocedir i fer un cop d'ull al panorama social i polític que hi havia a Espanya a mitjans del . Com en altres economies europees, el creixement de les zones urbanes propicià un impuls tant en l'urbanisme com en la voluntat de promoure noves edificacions que fossin més rendibles econòmicament i al mateix temps amb unes millors condicions de sanitat. A partir de la participació de tot un conjunt de pensadors i reformadors, bé neoliberals o bé més conservadors, i tot ajudant-se de totes les millores sanitàries i descobriments científics, intentaren iniciar tot un procés de sanejament d'aquestes zones urbanes, repletes de barris mig destruïts i amb mitja societat enfonsada en la misèria arran de les múltiples epidèmies que els havia dessolat.
Tot i això, les múltiples propostes i models que es presentaren, ja fossin a nivell arquitectònic o a nivell legislatiu mitjançant l'establiment de diferents lleis específiques, no aconseguiren l'objectiu esperat. D'aquesta manera, i tot i que a nivell local alguns projectes arribessin a complir aquests objectius més globals, com fou el cas de l'arquitecte Mariano Belmás, l'obra del qual es focalitzà en la construcció de barris obrers aplicant els nous criteris, aquesta iniciativa no va poder ser consolidada a nivell estatal.
Quant al seu plantejament, i tenint en compte que les seves propostes de sanejament, tant per a les classes burgeses com per a les dels treballadors, eren difícilment aplicables a l'estructura de les ciutats preexistents, el seu nou plantejament era el de crear un nou model de ciutat, i per tant, ocupat per un nou model d'habitatge, el qual: Podia disposar d'una o de dues plantes Podia disposar-se en un espai aïllat o bé en filera Permetia abaratir els costos a l'hora de la seva fabricació Permetia reduir el preu del seu sòl, ja que es trobava allunyat del nucli urbà Disposava de fàcil accés a la zona habitual de treball, gràcies a la implantació del nous tipus de transport.
La Primera Guerra Mundial Davant d'aquest panorama, el debat entre aquest grup de pensadors s'estengué fins als anys vint del , i un cop iniciat el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, on s'enfrontarien la major part de les grans potències del moment, les perspectives canviaren.
Aquesta nova situació sociopolítica comportà d'una banda que els mercats a nivell europeu patissin un gran cop, ja que durant el conflicte però sobretot un cop finalitzat, l'any 1918, una gran crisi assolà aquest territori, afectant entre d'altres al món de la construcció. Davant de la necessitat de reconstruir bona part d'Europa, veient-se obligats així els Estats a edificar noves infraestructures i habitatges, es reuniren en diversos actes tant els propis tècnics, arquitectes i enginyers com l'administració pública de cada territori, a fi de promoure una nova política ambiciosa que tingués com a objectiu consolidar les noves estructures d'habitatge mínim, de mode que repercutissin i projectessin una pròspera aparença a nivell internacional.
Retornant al cas d'Espanya, si bé és cert que s'havia mantingut neutral durant el conflicte, esdevenint així font de proveïment de recursos en determinats moments i enriquint al mateix temps la seva economia, un cop acabat el conflicte i davant d'aquest nou panorama de reactivació de les urbs, alguns personatges com Lacasa, Giralt Casadesus o bé López Valencia decidiren incorporar alguns dels nous models que veieren en el panorama europeu a les terres espanyoles, a mode de símbol de progrés i modernitat, i que marcarien un primer pas en aquest constructe dels nous habitatges.
Dins d'aquest nou plantejament sobre l'habitatge mínim, s'inicià tot un procés renovador a nivell europeu amb la voluntat de refer l'auge de les indústries a partir de la regularització de les noves tipologies constructives. Així doncs, mentre que les potències es refeien adoptant nous materials i noves formes amb grans projeccions cap a futur, el panorama que trobem a Espanya és completament diferent. Si bé és cert que la mà d'obra tenia un gran excedent i era al mateix temps econòmica, l'equipament a nivell d'indústries i infraestructures no estava a l'alçada i en certa manera escassejava, de tal manera que els arquitectes del moment optaren per una altra solució: incorporar noves formes innovadores i transformadores però a partir de l'ús de tipologies tradicionals. D'aquesta manera, i a partir de les paraules de Carlos Sambricio:(...) Normalitzar fou aleshores estandarditzar allò vernacle, fou buscar una solució al problema de construir habitatges econòmics i higiènics. (...) [Era possible a partir de l'ús d'aquests determinats] detalls constructius, per exemple, que s'havien utilitzat i assajat durant generacions, [tot] introduint-se en ells canvis i aconseguint-se per fi models que poguessin ser presos en l'arquitectura econòmica, des de la voluntat de normalitzar.
L'habitatge rural, un nou model miniatura|Josep Lluís Sert, arquitecte i urbanista català que en el context de 1929-1930 plantejà noves propostes d'habitatge econòmic. Legalment, la Ley de Casas Baratas que s'havia incorporat al reglament l'any 1922 presentava uns estàndards de dimensions mínimes molt distants respecte a una proposta factible d'habitatges a l'abast de les classes treballadores. Set anys després, durant el Concurs d'Habitatge Mínim celebrat a càrrec de Garcia Mercadal, les propostes presentades evidenciaren novament el mateix error: tot i ser models innovadors, el fet de voler adaptar les típiques cases burgeses a una nova tipologia feta per als obrers continuava esdevenint una solució excessivament cara. Altrament, aquest panorama fou el que propicià que algunes personalitats del moment, com bé Sert o el propi Amós Salvador, readaptessin aquestes propostes però abaratint-ne els costos. En aquest context, el Seminari d'Urbanologia de l'Escola d'Arquitectura de Madrid fou qui feu el següent pas, en aquest cas tractant el tema de l'habitatge rural. José Fonseca, director en aquell moment, ajudaria a l'increment d'alguns dels fonaments que s'acabarien consolidant durant l'autarquia, un cop assumís el càrrec de director del Instituto Nacional de Vivienda (INV).
En tot aquest procés, la tasca d'investigació del Seminari va recaure sobre un ampli estudi sistemàtic de l'habitatge rural, les condicions òptimes d'aquests espais i la conseqüent racionalització en quant a dimensions però també en quant a costos. D'aquesta manera, l'estudi no anà encarat únicament a la voluntat d'implantar tècniques i models constructius típics de cada zona, els quals al mateix temps esdevenien menys costosos respecte a d'altres materials industrials, sinó que també s'aplicaren mesures d'economia espacial, aprofitant al màxim tots els espais disponibles i de la forma més rendible possible. Així doncs, si bé és cert que incorporaven noves formes, encara es recorria a materials i a certs elements tradicionals de cada territori, però l'ús d'aquests, i a diferència d'altres construccions on adquiria una funció simbòlica i nostàlgica, anava ara lligat a una voluntat més pràctica i funcional. En qualsevol cas, aquesta tria i selecció racional d'aquestes formes i materials seria fonamental com a base i punt de partida del futur Institut Nacional de Colonització, el qual seria fundat el 1939.
Quant al model que prengué a com a referent el Seminari durant tot aquest procés, resultà ser la tipologia d'habitatges rurals propugnada per la zona de l'Agro Pontino italià, tot i que s'hi aplicaren algunes variacions. D'aquesta manera, mentre que el model italià s'enclavava en tradicions típiques de la zona rural, el model espanyol ja no unificava les dependències en un mateix edifici, sinó que solia separar les sales de treball del camp de les de residència, sovint a partir d'un pati. A més, mentre que el model italià solia disposar els diferents habitatges aïllats els uns d'entre els altres, el Seminari optava més per la disposició d'aquests en petits nuclis urbans, conformant així diferents pobles, els quals presentaven més beneficis en quant a sociabilitat. A partir d'aleshores, el model de concentració d'aquests nous habitatges guanyà molta importància i s'implantà ja en règim de Primo de Rivera, tot i que amb la Segona República aquest auge constructiu prosperà, sobretot a partir del Concurs d'Avantprojectes per a la construcció de poblats a les zones regables del Guadalquivir i Guadalmellato, a càrrec de l'OPER (Obres de Posada en Reg). Fou aleshores quan les noves propostes de traçat urbà com també d'habitatge rural adquiriren major protagonisme, afavorint així la creació de nous models, tant d'habitatges com de sectors residencials concrets.
La reforma agrària i la política hidràulica (1931-1936)