Rabindranath Thakur, anglicitzat Tagore (Calcuta, Raj britànic, 7 de maig de 1861 - 7 d'agost de 1941), fou un homo universalis indi (escriptor, poeta, músic i pintor, però també mestre espiritual, pedagog i reformador social"Tagore, Rabindranath." Microsoft® Encarta® 2009 [DVD]. © 1993-2008 Microsoft Corporation. Tous droits réservés.), i el primer no-europeu en guanyar el premi Nobel de literatura. Místic, humanista i universalista, va obrar tota la seva vida en aprofundir els intercanvis culturals entre l'Índia i l'Occident realitzant, entre altres activitats, nombroses conferències arreu del món.
Va començar a escriure poemes des dels vuit anys; amb setze, va publicar la seva primera obra poètica substancial sota el pseudònim Bhanushingho ("Lleó Sol")Thompson 1926, p. 27–28 i va escriure les seves primeres històries curtes i teatrals l'any 1877. En les seves obres, amb un estil molt acolorit i un to profundament místic, Tagore va expressar-hi el seu amor per la natura i pel seu país, l'Índia "eterna". Va revolucionar les literatures bengalí i índia amb textos com La llar i el món i Gitanjali, i va enriquir-ne i modernitzar-ne l'art en general amb multitud de poemes, històries curtes, assaigs, obres de teatre, cançons i pintures.
El 1882 va viure una experiència mística que el guiaria durant la resta de la seva vida. El 1901 va fundar una escola on mestres hindús i cristians ensenyaven les filosofies orientals i occidentals; aquesta escola va esdevenir, el 1921, la Universitat Visva-Bharati ("Índia i el món"), un centre internacional d'estudis humanístics. Igualment va obrar per a instaurar un sistema pedagògic adaptat pels camperols.
Políticament va denunciar els abusos dels britànics i va donar suport a la independència del seu país. Dues de les seves cançons són ara els himnes nacionals del Bangladesh i l'Índia: Amar Shonar Bangla i Jana Gana Mana.
Biografia miniatura|esquerra|Fotografia de Tagore realitzada l'any 1905 per Sukumar Ray, pare de Satyajit Ray Primers anys miniatura|esquerra|Tagore a Londres vers el 1878 Va néixer el 7 de maig de 1861 a la ciutat de Calcuta, en una Índia que en aquells moments formava part de l'imperi Britànic. Fou el petit dels tretze fills supervivents de Debendranath Tagore (1817-1905) i Sarada Devi (1830-1875),Dutta & Robinson 1995, p. 37 una família selecta de Calcuta i amant de la filosofia i de les arts. El seu germà gran, Dwijendranath, fou un respectat poeta i filòsof, Satyendranath fou el primer membre d'una ètnia índia admès en l'elitista Servei civil indi i Jyotirindranath fou un músic i compositor cèlebre en el seu moment. Va ser criats en gran part pels servents, car la seva mare morí a principis de la seva infantesa i el seu pare viatjava molt sovint.Thompson 1926, p. 20 Tagore evità en gran manera assistir a l'escola i preferia vagar per la mansió o pels voltants: Bolpur, Panihati, i altres llocs.Thompson 1926, p. 21–24 Cita: […] El jardí a Panihati on, algun temps, el nen Rabindranath, acompanyant la seva família, hi havia estat durant una epidèmia de dengue. Aquesta va ser la primera vegada que el poeta de 12 anys, que mai havia sortit de la seva casa Chitpur, topava cara a cara amb la natura i la vegetació en un poblet de Bengala. miniatura|El llibre Gitanjali de Rabindranath Tagore en una traducció al català publicada a Barcelona l'any 1928 Inicià el seu upanayam (ritual d'iniciació) a l'edat d'onze anys; el 14 de febrer de 1873 deixà Calcuta per iniciar amb el seu pare un viatge de diversos mesos a través l'Índia. Van visitar Santiniketan, ciutat del seu pare, i es va aturar a Amritsar abans d'arribar a l'estació de muntanya de Dalhousie, a l'Himàlaia. Allà, el jove "rabi" llegia biografies i va ser educat a casa en història, astronomia, ciència moderna i el sànscrit; estudià la poesia de Kalidasa.Dutta & Robinson 1995, p. 55–56Stewart & Twichell 2003, p. 91
El 1878 va anar a Anglaterra per estudiar a l'escola pública de Brighton i posteriorment aconseguí ser admès a la Universitat de Londres; això no obstant, va deixar els seus estudis per conèixer l'obra de Shakespeare i altres autors: Religio Medici de Thomas Browne, Coriolanus, i Antoni i Cleopatra de Shakespeare.Thompson 1926, p. 31 Va abandonar Anglaterra al cap d'un any. Aquesta exposició a la cultura anglesa i la seva llengua es filtraria en els seus primers passos dins la tradició de la música bengalí per crear nous estils musicals. Tagore no va abraçar mai completament les rígides normes angleses ni l'estricta interpretació de la tradicional religió hindú per part de la seva família en la seva vida o en el seu art, sinó que va escollir prendre el millor d'ambdues esferes d'experiència.
Vida a Shilaidaha miniatura|Rabindranath Tagore i la seva esposa vers el 1883 El 9 de desembre de 1883 es va casar amb Mrinalini Devi (nascuda a Bhabatarini, 1873–1906), amb la qual va tenir cinc criatures, dos fills i tres filles, dos dels quals van morir de ben petits.Dutta & Robinson 1995, p. 373 En aquell moment ja s'havia convertit en el centre d'atenció del món literari amb diverses obres, incloent un poema llarg adaptat a l'estil Maithili del que va ser pioner Vidyapati, que al seu torn reclamava que pertanyia al poeta perdut anomenat Bhanu Simha. La seva reputació es va consolidar amb Bhikharini (1877; "La dona captaire"—la primera història curta en bengalí)Dutta & Robinson 1997, p. 265 i amb recopilacions com Sandhya Sangit (1882), que inclou el famós poema Nirjharer Svapnabhanga (El crit de la cascada).
L'any 1890 començà a gestionar les propietats familiars de Shilaidaha, una regió en un estuari situada a l'actual Bangladesh, on va viure en una casa-vaixell sobre el sistema tributari del riu Padma. Treballs d'aquest període com ara Sonar Tari (1894), Chitra (1896) i Katha O Kahini (1900) van acabar de crear-li una gran fama com a poeta. A més, estava guanyant-se també una reputació com assagista, escriptor d'obres i d'històries curtes, on reflectia la vida del poble que veia al seu al voltant, cosa que li feu obtenir considerables elogis.Dutta & Robinson 1995, p. 109 Entre els anys 1891 i 1895 va ser l'època més fecunda; escrigué més de la meitat de les històries dels tres volums i vuitanta-quatre històries de Galpaguchchha.Chakravarty 1961, p. 45
Vida a Santiniketan El 1901 va abandonar Shilaidaha i es va traslladar a Santiniketan, població situada a Bengala Occidental, on va posar en funcionament una escola experimental en unes propietats donades pel seu pare, envoltada d'arbredes i jardins, i una biblioteca.Dutta & Robinson 1995, p. 133 Aquesta escola, o àixram, establerta segons la tradicional estructura Brahmacharya amb els estudiants vivint al costat del seu guru en una comunitat autosuficient, va atreure grups d'estudiants, artistes, lingüistes i músics d'arreu del món. Tagore va dedicar prodigioses quantitats d'energia a obtenir fons per a aquesta escola, utilitzant per exemple l'import concedit amb el Premi Nobel. Avui dia la institució és coneguda com a Universitat Visva-Bharati (en bengalí: বিশ্বভারতী, Índia al món), sota el control del govern indi.
El seu pare morí el 19 de gener de 1905 i cap al 1906 va morir la seva esposa i dos dels seus fills, la qual cosa el sumí en una gran pena. En aquells anys obtenia ingressos dels pagaments mensuals com a part de la seva herència i els ingressos addicionals del maharajà de Tripura, les vendes de joies de la seva família, del seu bungalow a Puri, i uns mediocres beneficis (2.000 rupies) pels drets de les seves obres.Dutta & Robinson 1995, p. 139–140 En aquells moments però ja tenia un ampli nombre de seguidors entre els lectors bengalís, i gràcies a les primeres traduccions de les seves obres començà a ser reconegut fora de les fronteres del seu país. miniatura|esquerra|Tagore i Gandhi l'any 1940 En resposta a alguns admiradors anglesos, com el pintor William Rothenstein, va començar a traduir alguns dels seus poemes en vers lliure. El 1912 va anar a Anglaterra per realitzar-hi diverses xerrades i donar a conèixer els seus versos, i va deixar impressionat, entre d'altres, el poeta irlandès William Butler Yeats. Posteriorment aquest autor va escriure el prefaci de la versió anglesa del Gitanjali. L'any 1913 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura "pel seu vers profund i sensible, fresc i bell, pel qual, amb habilitat consumada, ha fet del seu pensament poètic, expressat en les seves pròpies paraules angleses, una part de la literatura d'Occident".
El 1916 va iniciar un seguit de conferències que el van dur al Japó i als Estats Units d'Amèrica, moment en el qual va denunciar el xovinisme nacionalista així com els nacionalismes bel·ligerants. Aquest posicionament polític va suscitar moltes crítiques però també rebé elogis dels pacifistes com Romain Rolland. La seva experiència en aquests països fou recollida en el seu llibre Japanyatri, i la visita el 1927 a Bali, Java, Kuala Lumpur, Malaca, Penang, Siam i Singapur s'observà en la seva obra Jatri.
L'any 1915 fou nomenat Cavaller pel rei Jordi V del Regne Unit, però l'any 1919 renuncià a aquest títol com a protesta per l'acció de l'exèrcit britànic a la massacre de Jallianwala Bagh. Al llarg de la seva vida va mantenir múltiples contactes amb altres intel·lectuals del seu temps, entre altres Henri Bergson, Albert Einstein, Robert Frost, Mahatma Gandhi, Thomas Mann, George Bernard Shaw, H.G. Wells i Romain Rolland.
Els quatre últims anys de la seva vida van estar marcats per un dolor crònic i dos llargs períodes de malaltia. Aquests començaren quan Tagore va perdre la consciència a la darreria del 1937, on caigué comatós i estigué vora la mort durant un llarg període. La poesia de Tagore durant aquells últims tres anys és considerada com la millor i és distintiva per la seva preocupació per la mort.Dutta & Robinson 1995, p. 338 Després d'aquest període de patiment, Tagore va morir el 7 d'agost de 1941 a la seva residència de Calcuta,Dutta & Robinson 1995, p. 367Dutta & Robinson 1995, p. 363 un dia que encara és recordat en actes públics en el món de parla bengalí.
Teoria i praxis polítiques miniatura|Tagore (a la dreta, a l'altar) hostatja el Mahatma Gandhi i la muller Kasturba a Santiniketan el 1940. El pensament polític de Tagore es caracteritza per una marcada complexitat. Va ser molt crític envers l'imperialisme europeu, alhora que va donar suport als nacionalistes indis. Es va implicar en el procés judicial de la Conspiració indogermànica, i es va entrevistar en nom dels conspiradors amb l'aleshores primer ministre, Terauchi Masatake, i l'anterior primer ministre, Okuma Shigenobu, per tal de guanyar-se el favor japonès.
Tot i així, també va escarnir el moviment Swadeshi, denunciant-lo corrosivament a El culte de txarka, un assaig del 1925. En contraposició, va emfatitzar l'autosuficiència i formació intel·lectual de les masses, declarant que l'imperialisme britànic era "un símptoma polític de la nostra malaltia social", i animava als indis a acceptar que "no es tracta d'una revolució cega, sinó d'una educació sòlida i decidida".
Inevitablement, aquests punts de vista van irritar a molts, fins al punt de posar la seva vida en perill. Es va salvar de miracle de l'intent d'assassinat per part d'expatriats indis durant una estada a un hotel de San Francisco, a la fi de 1916. El complot va fallar només perquè els qui havien de ser els assassins no es van posar d'acord en l'execució.
No obstant això, Tagore va compondre cançons en què exaltava el moviment independentista de l'Índia, i va renunciar al seu títol nobiliari en protesta contra la massacre de Jallianwala Bagh del 1919.
Les relacions amb el líder Gandhi van ser conflictives. Tot i així, Tagore va ser clau, per exemple, a resoldre una disputa entre el Mahatma i B. R. Ambedkar (sobre els sectors electorals separats per als intocables), aconseguint que Gandhi abandonés la seva vaga de fam "fins a la mort".