miniatura|El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, exemple arquetípic de bellesa clàssica. La història de l'estètica és una disciplina de les ciències socials que estudia l'evolució de les idees estètiques al llarg del temps. L'estètica és una branca de la filosofia que s'encarrega d'estudiar la manera com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls sensorials que rep del món circumdant. Es podria dir, així com la lògica estudia el coneixement racional, que l'estètica és la ciència que estudia el coneixement sensible, el que adquirim a través dels sentits.Alexander Gottlieb Baumgarten definí a la seva obra Reflexions filosòfiques sobre la poesia (1735) a l'estètica com la «ciència del coneixement sensitiu», «una ciència que dirigeixi la facultat cognoscitiva inferior per al coneixement sensible de les coses». Entre els diversos objectes d'estudi de l'estètica figuren la bellesa o els judicis de gust, així com les diverses maneres d'interpretar-los per part de l'ésser humà. Per tant, l'estètica està íntimament lligada a l'art, analitzant els diversos estils i períodes artístics segons els diversos components estètics que en ells s'hi troben. Sovint se sol denominar l'estètica com una «filosofia de l'art».Denominació introduïda per Hegel, qui va iniciar els estudis de l'estètica aplicada a l'art. Posteriorment, Max Dessoir qualificà l'estètica com la «ciència general de l'art» (allgemeine Kunstwissenschaft).

El terme estètica prové del grec αἴσθησις (aísthêsis), «sensació». Fou introduït pel filòsof alemany Alexander Gottlieb Baumgarten a la seva obra Reflexions filosòfiques sobre la poesia (1735), i més tard a la seva Aesthetica (1750). Així doncs, la Història de l'estètica, pròpiament dita, començaria amb Baumgarten el , sobretot amb la sistematització d'aquesta disciplina realitzada per Immanuel Kant. Malgrat això, el concepte és extrapolable als estudis sobre el tema efectuats pels filòsofs anteriors, especialment des de la Grècia clàssica. Cal assenyalar, per exemple, que els antics grecs tenien una paraula equiparable a l'actual concepte d'estètica, que era Φιλοκαλία (filocalia), «amor a la bellesa».A Contra els Acadèmics, Sant Agustí plantejà un mite segons el qual filosofia i filocalia eren germanes, que vivien al món de les idees; peròo la filocalia, atreta per la llum, perdé les ales i caigué a la terra, quedant reduïda a la forma. Més endavant, al , Joan de Salisbury plantejà un mite semblant, amb tres germanes, filosofia, filologia i filocalia, filles de la «idea». Es podria dir que a Grècia nasqué l'estètica com a concepte, mentre que amb Baumgarten es converteix en una ciència filosòfica.En realitat, la distinció entre estètica i història de l'art és una divisió contemporània, ja que als seus inicis l'estètica no s'ocupava de la temporalitat de l'art o els judicis de gust, sinó que estudiava les idees estètiques d'una forma general i conceptual.

L'estètica és una reflexió filosòfica que es fa sobre objectes artístics i naturals, i que produeix un «judici estètic». La percepció sensorial, un cop analitzada per la intel·ligència humana, produeix idees, que són abstraccions de la ment, i que poden ser objectives o subjectives. Les idees provoquen judicis, en relacionar elements sensorials; al seu cop, la relació de judicis és raonament. L'objectiu de l'estètica és analitzar els raonaments produïts per aquestes relacions de judicis. Les idees evolucionen amb el temps, adaptant-se als corrents culturals de cada època. Aquesta evolució serà per tant l'objecte d'estudi de la Història de l'estètica.

Antiguitat clàssica miniatura|El Diadumen, de Policlet. Grècia Per als grecs preclàssics —com es pot percebre en l'obra d'Homer—, la bellesa era tant la natural com la d'un objecte fet per l'home, si bé no tenia una definició clara i s'associava generalment amb altres qualitats: el bell (τò καλόν) és el que agrada, el que resulta plaent a la mirada de l'espectador.A l'antiga Grècia s'emprava la paraula «bell» més per qualitats morals que no estètiques, mentre que el que nosaltres considerem actualment «bellesa» ells ho descrivien més aviat amb conceptes com «harmonia» (ἁρμονία), «eurítmia» (εὐρυθμία) o «simetria» (συμμετρία, no entesa com l'actual ‘simetria’, sinó com ‘conmensurabilitat’, mesura adequada). El pensament preclàssic era mitològic, interpretaven el món a través de mites, faules. El μύθος (mithos) permeté l'aparició d'altre tipus de pensament, el λόγος (lógos), més lògic i reflexiu, interpretant el món basant-se en conceptes físics, i donant lloc a la filosofia. Hesíode representa el pas entre aquest pensament mític i el lògic, explicant l'origen dels conceptes mitològics de manera racional. El primer a plantejar-se el món de forma racional fou Tales de Milet, que comença a fixar-se en la naturalesa, deduint les seves lleis. Posteriorment, Pitàgores comença a interpretar la naturalesa basant-se en relacions matemàtiques: al seu estudi de la música s'adona que depèn de proporcions matemàtiques, basant-se en la longitud de les cordes tensades als instruments musicals; partint d'aquí crea una teoria terapèutica de la música, la qual és capaç de restaurar l'harmonia de l'ànima de l'ésser humà.

Durant l'era de Pèricles, en el denominat període clàssic grec, l'art gaudeix d'una gran esplendor, generant un estil realista d'interpretar la realitat: els artistes es fixen en la naturalesa basant-se en unes proporcions i unes regles (κανών, cànon) que permeten la captació d'aquesta realitat per part de l'espectador, recorrent si cal a l'escorç. Es persegueix un concepte de bellesa basat en la realitat natural però idealitzat amb la incorporació d'una visió subjectiva que reflecteix l'harmonia de cos i ànima, equiparant bellesa amb bondat (καλοκαγαθία, kalokagathía).Aquest concepte prové d'una frase de la poetisa Safo: «el bell resulta bo, però el que és bo al punt també serà formós».

Un dels primers filòsofs a ocupar-se de temes relacionats amb l'estètica –sobretot l'art i la poesia– fou Demòcrit, qui sota una actitud empírica estudià l'art de forma més descriptiva que conceptual, considerant-lo reflex de l'obra natural de l'home, basat en la naturalesa i amb un objectiu tendent al plaer. Més tard, els sofistes –com Protàgores i Gòrgies– consideren la bellesa com “allò que produeix plaer per mitjà de l'oïda i de la vista”, relativitzant el concepte de bellesa com quelcom diferent per a cada individu. Sòcrates opinà que l'art és la idealització de la naturalesa, i que quan representa a l'ésser humà no ho fa tan sols en cos sinó també en ànima, establint per primer cop el concepte de bellesa espiritual, contràriament al de bellesa física que havia defensat fins llavors la filosofia grega.

Plató miniatura|Plató Plató fou el primer que tractà sobre conceptes estètics com a centre de moltes de les seves reflexions, sobretot en temes relatius a l'art i la bellesa. Al Protàgores parlà de l'art com la capacitat de fer coses per mitjà de la intel·ligència, a través d'un aprenentatge. Per a Plató, l'art (τέχνη, téchnê) té un sentit general, és la capacitat creadora de l'ésser humà. Entenia l'art com «destresa» o «habilitat», tant en el terreny material com l'intel·lectual. Al Sofista distingí entre habilitats «adquisitives» i «productives», dividint al mateix temps aquestes darreres en productives d'objectes o d'imatges (εἴδωλα, eídôla). Introduí el concepte de mimesi (μίμησις), ja que per a ell les imatges són imitacions d'objectes reals, tot i que sense desempenyorar la mateixa funció que els seus originals. Aquestes imitacions poden ser «genuïnes» (εἰκών, eikón), si guarden les mateixes propietats que el seu model; o «aparents» (ϕάνταὓμα, phántasma), si tan sols s'assemblen a l'original. Malgrat això, el mateix Plató considerava aquesta diferència difícil de dilucidar, ja que tota imitació per força deu diferir del seu original en alguna cosa, ja que si fos idèntica ens trobaríem amb un objecte igual al representat. Per a Plató, totes les creacions artístiques són «conjectures» (εἰκασία, eikasía), ja que el seu caràcter imitatiu les allunya de la realitat de les formes, i els confereix fins i tot un sentit pejoratiu, ja que són «aparences enganyoses», ja que els artistes no representen les coses com són, sinó com semblen. Així, qualifica als artistes de «pseudoartífexs», ja que la seva habilitat no és autèntica.

La bellesa la tractà en diversos diàlegs: a Hípies major parlà de la bellesa dels cossos; a Fedre, de la bellesa de les ànimes; i a El banquet, de la bellesa en general.

Hípies major: utilitzant un diàleg entre Hípies i Sòcrates, Plató cerca la bellesa perfecta, la «bellesa ideal platònica».Hípies major és el primer document escrit que suposa un intent de definició de la bellesa: «no per allò que existeix bellament, sinó perquè i per allò que una cosa sembla bella» (τί ἐπι καλόν, ὄτι ἐπὶ τὸ καλόν, 287 d5-d6). Proporciona diverses definicions de bellesa, com la «conveniència», l'adequació a una finalitat, que fa que un objecte sembli bell; o la «utilitat», relacionant la bellesa amb el bé, amb la dimensió moral (la bellesa condueix al bé, en relació causa-efecte). Fedre: en aquest text Plató explica de forma mítica l'origen de l'ésser humà, així com la seva teoria del coneixement basat en les «idees». Sòcrates conta a Fedre que l'ànima és com un carro tirat per dos cavalls, un mans i altre brau, dirigits per la raó. Aquesta ànima es troba originàriament en el món de les idees, però en encarnar-se en un cos les obliden en major o menor grau. Per a Plató, el coneixement és el record d'aquestes idees. La matèria és «ombra de les idees», que a través de l'estímul que ofereixen poden conduir-nos a elles, a través d'un procediment que identifica com “amor” (έρως, érôs). Així, l'amor per les coses belles pot conduir-nos a la idea de bellesa, a la bellesa perfecta, ideal. El banquet: Plató manifesta que l'home té inclinació a buscar la perfecció, la bellesa, i que aquesta es pot aconseguir a través de l'amor, que és un camí de coneixement, una energia que ens orienta. Distingeix dues classes d'amor: el «popular», relacionat amb el cos, les formes i les accions; i el «celestial», associat a la virtut i l'intel·lecte. L'amor és la recerca de la bellesa –que relaciona amb la veritat–, primer la bellesa física (amor dels cossos), i després la bellesa espiritual (amor de les accions), arribant per fi a la bellesa ideal, a l'amor per la ciència. Es passa doncs del cos a la virtut, i d'aquí a l'essència. L'amor ideal –el denominat «amor platònic»– és infinit, no té temps ni forma.

Es percep doncs una clara evolució: de la recerca d'una noció general de bellesa de l'Hípies, utilitzant el sistema socràtic de comparació, dedueix al Fedre que la bellesa està més enllà de la realitat que ens envolta; finalment, a El banquet, identifica la recerca de la bellesa amb la mateixa vida humana, essent l'amor la forma d'accés. Plató fou l'origen de dues de les teories sobre la bellesa més defensades al llarg de l'esdevenir històric: la bellesa com «harmonia i proporció» i la bellesa com a «esplendor». Postula que la bellesa és independent del seu suport físic, així com que no depèn de la visió, que sovint ens enganya: la visió sensible és superada per la visió intel·lectual, que és la que prové de la filosofia. El concepte de bellesa de Plató és molt ampli, abastant tant la bellesa física com l'espiritual, la moral i cognoscitiva, la bellesa dels cossos, dels objectes artístics, tant com la de colors, sons, lleis, actituds morals, etc. Relaciona bellesa amb bondat, que per a ell són sinònims: el subtítol dEl banquet, que tracta amplament la bellesa, és Sobre el bé.

Aristòtil miniatura|Aristòtil.