El nom àrab clàssic estava compost de diverses parts, on l'ordre no es mantenia sempre igual i algunes parts podien ser omeses. Entre els àrabs actuals, aquest sistema clàssic ha evolucionat, sovint per la influència dels sistemes antroponímics europeus, cap a diversos sistemes, que podem anomenar «moderns».
El nom àrab clàssic Estructura Els noms àrabs clàssics poden constar de sis parts: el prenom (ism), que correspon al prenom o nom pròpiament dit de la persona; l'indicador de paternitat o maternitat (kunya), amb què s'indica la relació de paternitat o maternitat, fictícia o real, o, més rar, un concepte abstracte; l'indicatiu de filiació (nàssab), format per una enumeració més o menys llarga dels ascendents; l'indicatiu ètnic o geogràfic (nisba), que designa la tribu, clan o família a la qual es pertany o el lloc on s'ha nascut o viscut o d'on prové la família; l'àlies o mot o títol honorífic (làqab), relatiu a alguna característica física, moral o honorífica, i l'indicatiu d'ofici (ism mànsab), relatiu, com el nom indica, a l'ofici de la persona.
Alguns d'aquests elements formen part del nom des del naixement (ism, nàssab, kunya, nisba, làqab), d'altres s'afegeixen al llarg de la vida (kunya, nisba, làqab, ism mànsab). Alguns noms poden tenir més d'un mateix element, la qual cosa explica que algunes parts es puguin rebre tant al naixement com durant la vida. Per exemple, algú nascut a Medina, pot ser conegut de ben petit amb la nisba al-Madiní, però si acaba residint tota la vida a Alexandria, potser finalment serà conegut per la nisba al-Iskandarí, rebuda en vida, o encara rebre la nisba al-Baghdadí si mor a la capital iraquiana.
Ism ()
Lism, també anomenat àlam () o ism àlam (), és el prenom o nom propi de la persona. Se li dona poc després del seu naixement i pot ser simple o compost. És la part del nom que hom utilitza per referir-se a amics o familiars.
Entre els prenoms simples, la majoria neixen de la tradició àrab i tenen significat en aquesta llengua: Àhmad (‘més lloable’), Mahmud (‘lloable’), Àixa (‘viva’), Àmina (‘tranquil·la’), Atà (‘regal’), Amir (‘príncep’)... Però també n'hi ha de presos d'altres llengües com el bíblic i alcorànic Ibrahim, pres de l'hebreu Avrāhām i equivalent al català Abraham, el cristià Jirjis, pres del grec Georgios, Jordi, el també cristià Butrus, pres del llatí Petrus, Pere, el modern Imil o Emil, pres del francès Émile, Emili, etc.
La majoria de noms compostos tenen caràcter religiós, com per exemple els noms teòfors formats amb la partícula Abd (‘servidor de’) seguida d'algun apel·latiu de la divinitat (per exemple, els islàmics Abd-Al·lah, ‘Servidor de Déu’, o Abd-ar-Rahman, ‘Servidor del Misericordiós’, o el cristià Abd-as-Salib, ‘Servidor de la Creu’). Alguns làqabs, com ara els formats per la paraula din, ‘religió’ (per ex., Nur-ad-Din, ‘Llum de la religió’), així com algunes kunyes de musulmans especialment significats, com Abu-Bakr o Umm-Kulthum, han acabat esdevenint prenoms compostos comuns.
Kunya () La kunya està formada per la partícula de filiació Abu (, ‘pare’) per als homes o Umm (, ‘mare’) per a les dones, seguida d'un nom propi (ism): Abu-Àhmad, Abu-Zayd... Umm-Àhmad, Umm-Zayd...
La kunya serveix per indicar la relació genètica de paternitat o maternitat envers, normalment, el fill (mascle) primogènit. L'origen de la kunya cal buscar-lo en la tendència general, entre els pobles primitius, a considerar la pronúncia del nom propi d'algú com a tabú; en aquest context, anomenar algú pel nom del seu fill, resoldria aquesta «prohibició». Tot i que, com s'ha dit, la kunya s'acostuma a referir al fill mascle primogènit, també es pot referir a altres fills i fins i tot a una filla, així com es pot donar a un menor sense fills, com un signe de l'esperança que en pugui tenir en el futur. En alguns casos, alguns isms acostumen a anar acompanyats d'una kunya, independentment del nom del fill primogènit o que es pren abans i tot de tenir cap fill; és el cas, per exemple, de la kunya Abu-l-Hussayn que sovint acompanya al nom Alí, en remembrança de la figura d'Alí ibn Abi-Tàlib, pare d'al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib (per ex. el general almohade d'origen català Abu-l-Hussayn Alí ibn Reverter). Encara que habitualment solament es pot tenir una kunya, existeixen persones amb dues o fins i tot tres, com Uthman ibn Affan, que tenia les kunyes Abu-Amr, Abu-Abd-Al·lah i Abu-Laylà. En alguns casos, la kunya pot tenir un sentit metafòric i servir per vincular a la persona amb un símbol concret o a una noció abstracta i, en aquest sentit, pot apropar-se a la noció de làqab. Les kunyes Abu-l-Fadl (‘pare del mèrit’) i Umm-l-Khayr (‘mare de bondat’) al·ludeixen a una qualitat desitjada en el fill, mentre que la kunya del califa al-Mansur, Abu-d-Dawàniq (‘pare dels asos’, en referència a la unitat monetària romana), al·ludeix a la gasiveria que caracteritzava aquest abbàssida, i la kunya Abu-Hurayra (‘pare del gatet’), duta pel company del Profeta Abu-Hurayra ad-Dawsí al-Yamaní, indica el seu amor pels gats. En aquest context, algunes kunyes podien tenir connotacions pejoratives, com Abu-Jahl (‘pare d'ignorància’), o referir-se a alguna peculiaritat física, com Abu-Xama (‘l'home amb una marca de naixement’). En aquests casos, el mot Abu perd el seu significat original de ‘pare’ i pren el de ‘persona amb’.Encyclopaedia of Islam, Brill Publishers, Leiden, s.v. "kunya"
La kunya indica pertinença a la comunitat i la seva existència valora a l'individu i a la família i permet caracteritzar a l'home lliure musulmà (els esclaus tradicionalment no tenien kunya)., Ana. Aproximación al estudio onomástico de la kunya en fuentes romances de Andalucía oriental . Anaquel de Estudios Árabes, VII (Madrid: Universidad Complutense, 1996), p. 19-25.
Nàssab () El nàssab indica la filiació d'una persona. Es forma amb la partícula de filiació ibn (,Aquest mot àrab és, de cara a llur transcripció, problemàtic. En àrab es pronuncia sempre unit a la paraula que el precedeix i a la que el segueix, la qual cosa fa que llur vocalització variï segons la funció sintàctica d'aquestes paraules (per ex., Muhàmmad ibn Àhmad ibn Àmir es pronunciaria, en nominatiu, Muhàmmadu-bnu-Àhmadi-bni-Àmir, mentre que si el nom fos en genitiu es pronunciaria Muhàmmadi-bni-Àhmadi-bni-Àmir). De fet, quan ibn es troba en posició inicial en un nom propi, l'ortografia àrab obliga a precedir el mot d'un àlif inicial (ابن) que en "permet" la lectura —ja que l'àrab clàssic no accepta dues consonants seguides en posició inicial. Aquest àlif, tanmateix, no indica la vocal que s'ha de pronunciar, sinó que aquesta segueix sent indicada per la posició sintàctica del nom en la frase (ubnu, abna, ibni). Aquesta peculiaritat ortogràfica i fonètica explica que la paraula "ibn", de fet "bn", s'hagi transcrit tradicionalment de formes diverses. Tradicionalment en català, així com en francès i castellà, la transcripció ha estat "ben", influenciada per la pronúncia dialectal àrab, en què, per facilitar la pronunciació, pot semblar que s'empra una "e" epentètica. Influenciada també per la pronúncia de l'àrab del Golf, en el món anglosaxó darrerament s'ha "popularitzat" la transcripció "bin". Entre els arabistes, la transcripció més habitual és "ibn", en què es respecta la manca de vocal entre "b" i "n" i es decideix, arbitràriament, suposar una vocal "i" de suport, independentment de la funció sintàctica que el mot ocupi. Totes tres solucions són arbitràries i neixen de la voluntat de facilitar la lectura. A la Viquipèdia en català caldria inclinar-se per l'ús d'"ibn", excepte quan tradicionalment s'hagi consolidat una altra transcripció (Bin Laden, en lloc del més clàssic Ibn Làdin, per exemple) o quan la persona que duu el nom empri sistemàticament una altra solució (Tahar Ben Jelloun, en lloc del més clàssic Tàhir ibn Jal·lun). ‘fill’) per als homes i bint (, ‘filla’) per a les dones, seguida normalment del prenom (ism) del progenitor, tot i que a vegades en comptes del prenom es fa servir aquella part del nom de l'avantpassat per la qual era conegut —si el pare era més conegut per la seva kunya o el seu làqab que pel seu ism, es poden usar els primers, per ex.: el company del Profeta al-Àrqam ibn Abi-l-Àrqam o el príncep abbàssida al-Abbàs ibn al-Mamun. Aquesta estructura bàsica es pot repetir per al progenitor de cada progenitor fins a arribar, a vegades, a familiars llegendaris o avantpassats mítics. Aquesta cadena de patronímics era important per a identificar a la persona i per situar-la en la societat. De fet, històricament, la possibilitat de recordar els teus avantpassats fins, pràcticament, al principi dels temps, era un signe de noblesa o notabilitat, especialment entre els llinatges reials i els llinatges tribals beduïns. En aquest sentit, per exemple, la genealogia del profeta Muhàmmad es remunta a Adam o el nàssab dels monarques alauites del Marroc s'allarga fins al mateix Profeta, tot avalant l'origen religiós del seu poder. Fora de casos especials, sovint el nàssab no es remunta més enllà de dues o tres generacions o, encara que se'n coneguin més, per comoditat no se'n citen més de dues o tres.
Per tal de facilitar l'escriptura, de vegades la partícula ibn es pot abreujar b.: Muhàmmad b. Àhmad b. Abi-Bakr b. Sulayman b. Ibrahim b. Talha b. Ilham b. Aws. Al Sàhara, la partícula ibn és sovint substituïda per la paraula walad, pronunciada dialectalment, uld, d'idèntic significat (per ex., el primer president maurità, Mukhtar uld Dada).
Nisba ()
En el seu origen, la nisba indicava la tribu, el clan i/o la família a la qual es pertanyia, però amb les transformacions socials que portaren un increment del món urbà i la decadència del sistema tribal, acabà indicant també la procedència geogràfica, el lloc de residència o la pertinença a determinat grup ètnic, social o religiós. La procedència geogràfica podia ser tant la regió o lloc de naixement com la regió o lloc d'on era originària la família., A.F.L. Arabic nomenclature... , p. 5.
La nisba es forma, de manera general, afegint la terminació -í (Exactament, la terminació masculina és -iyy, però per convenció i ja que en la transliteració s'omet normalment la declinació, es transcriu sistemàticament -ī.), per als homes, i -iyya (), per a les dones, al nom de la tribu, clan, família, regió o lloc. D'aquesta manera s'obté un adjectiu gentilici; per ex., un membre de la tribu de Qudaa és un qudaí i, per tant, la seva nisba és al-Qudaí, ‘el de (la tribu de) Qudaa’; un membre de la tribu d'al-Aws és un awsí i la seva nisba és al-Awsí; un habitant de Jerusalem, al-Quds en àrab, és un qudsí i la seva nisba al-Qudsí, ‘el Jerosolimità’; un habitant de la regió de la Tihama, al Iemen, és un tihamí i la seva nisba és at-Tihamí; els Ansar són els primers medinesos que es van convertir a l'islam, això els va permetre rebre la nisba al-Ansarí (‘membre dels Ansar’); un copte, en àrab qibtí, pot rebre la nisba al-Qibtí, o al-Qibtiyya si és una dona, com és el cas d'una de les concubines del profeta Muhàmmad, Màriya al-Qibtiyya, ‘Maria la Copta’, etc.
Algunes nisbes escapen a la norma de derivació esmentada més amunt. D'aquestes, algunes de les més comunes són: al-Umawí, relatiu a Umayya, és a dir ‘l'omeia’; as-Sulamí, relatiu a la tribu de Sulaym; al-Bahraní, relatiu a la tribu de Bahrà; al-Badawí, relatiu a al-bàdiya («zona desèrtica»), és a dir ‘el beduí’; al-Atakí, relatiu a Atik, nom propi; al-Quraixí, relatiu a la tribu de Qurayx, ‘el quraixita’; ath-Thaqafí, relatiu a la tribu de Thaqif; al-Marwazí, relatiu a la ciutat de Merv, al Turkmenistan; al-Marwarudhí, relatiu a l'antiga ciutat Marw ar-Rudh, a l'Afganistan; al-Hudhlí, relatiu a la tribu de Hudhayl; ar-Razí, relatiu a la ciutat de Rayy, a l'Iran…