El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona (S.A.D.) o simplement l'Espanyol és un club de futbol de la ciutat de Barcelona que té la seu social a la ciutat de Cornellà de Llobregat. Fou fundat el 28 d'octubre de 1900,Los Deportes, Barcelona, Any IV n.43 pàg.677 (28 d'octubre de 1900) per una colla de joves estudiants universitaris encapçalats per Àngel Rodríguez Ruiz. La temporada 2025-26, el primer equip masculí de l'Espanyol juga a la Primera divisió espanyola de futbol.
Els seguidors de l'Espanyol s'anomenen popularment "periquitos". El club organitza anualment des de 1974 el Torneig Ciutat de Barcelona a la pretemporada d'estiu.
Estructura de propietat El 29 de juny de 1992 el club passa a ser Societat Anònima Esportiva, de la que Velocity Sports Partners de matru anglesa i participat per accionistes estatunidencs i també propietària del Burnley FC de la Premier League, n'és l'accionista majoritari.
El 2 de novembre de 2015 els fins llavors màxims accionistes, Daniel Sánchez Llibre i Ramon Condal i Escudé venen prop del 50% del capital, que passa a mans del grup xinès Rastar Group de Chen Yansheng, formalitzada el 19 de gener de 2016, i en setembre de 2016 el capital social de l'entitat es va ampliar fins als 77.641.596 euros dividit en 12.940.266 accions. En juny de 2025 es va ampliar el capital en 32 milions d'euros, arribant a 197 milions d'euros de capital social amb un patrimoni net d'uns 112 milions. En juliol de 2025 Rastar Group va vendre les seves accions a Velocity Sports Partners per 130 milions d'euros.
Història Orígens i fundació L'any 1897, Àngel Rodríguez, un estudiant d'enginyeria barceloní, juntament amb altres companys universitaris com Octavi Aballí i Lluís Roca, creen la Sociedad Gimnástica Española dedicada a la pràctica de diversos esports. Tres anys més tard, quan l'eclosió del futbol s'ha fet manifesta a la ciutat comtal, aquest grup d'amics se sent atret per aquest joc en particular, de tal manera que l'Àngel Rodríguez decideix crear-ne una secció coincidint amb la data del seu aniversari, amb el nom de Sociedad Española de Foot-ball. Aquesta denominació es devia al fet de només acceptar jugadors nascuts a l'estat espanyol, a diferència d'altres clubs que acceptaven també jugadors estrangers. Immediatament s'afilien a la Federación Gimnástica Española, de la que n'era president el seu pare, l'andalús Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat de Barcelona. miniatura|Primer escut del RCD Espanyol, quan s'anomenava Club Español de Foot-ball
Els primers anys La Sociedad Española de Foot-ball debuta el 25 de novembre de 1900 empatant a quatre gols un amistós contra l'Hispània AC. El 8 de desembre següent torna a jugar contra l'equip vermell i aquest cop perd per 1 a 7, i l'endemà ho fa contra la Societat Deportiva Santanach perdent per 4 a 0, tot i que en aquest partit es presentà amb només set jugadors. El 3 de gener de 1901 es crea la primera Junta Directiva formada per Àngel Rodríguez Ruiz (president), Jordi Serra Serra (vicepresident), Antoni Ros Vila (secretari), Octavi Aballí Aballí (tresorer), i els vocals Enric Montells Gatell, Telesforo Álvarez Quevedo i Marcel·lí Martino Arroyo. Al mateix mes de gener, just abans de començar la primera edició de la Copa Macaya, l'entitat canvia de nom i passa a dir-se Club Español de Foot-ball després d'ingressar-hi jugadors de la SD Santanach.Un Segle de fútbol català: 1900-2000. Antoni Closa i García, Jaume Rius i Solé, Joan Vidal i Urpí. Barcelona: Federació Catalana de Futbol (2001)
esquerra|miniatura|210x210px|Equip guanyador del Campionat de Catalunya 1903-04 El 1902 el futbol comença a organitzar-se seriosament: el maig s'inaugura la primera Copa d'Espanya en la qual els catalans marquen el primer gol de la història de la competició, obra d'Àngel Ponz i Junyent. El 23 de febrer de 1903 el Reial Madrid juga el seu primer partit a Barcelona contra l'Espanyol (0-0).
El 13 d'abril del mateix any l'Espanyol guanya la seva primera Copa Macaya —competició degana del territori estatal—, trofeu que s'enduu en propietat en guanyar també l'edició de l'any següent. El primer partit que disputa l'entitat amb un club internacional fou el 31 de desembre de 1904: Espanyol - Stade Olympien des Étudiants de Toulouse (7-2). Aquests primers anys són mecenes del club els germans Josep Maria i Laureà Miró i Trepat.
Suspensió de les activitats Del 1906 al 1909 l'Espanyol suspèn les seves activitats per manca de jugadors, ja que la majoria d'ells eren estudiants universitaris i es matricularen per estudiar a universitats de fora de Catalunya, i la resta ingressaren a l'X Sporting Club.
Reactivació i canvi de símbols El ressorgiment de l'entitat data del 27 de desembre de 1908, quan els socis de l'X Sporting Club decideixen canviar el nom a Club Deportivo Español i fusionar-se amb el Club Español de Jujitsu —fundat el 1906 per Julià Clapera Roca i presidit per Alfons Almasqué i Domènech— tot coincidint amb la renovació de la Junta Directiva. A més de les seccions d'esgrima, boxa, jujutsu i una secció recreativa dedicada a l'art de Talia, s'aprofita per incorporar aquells jugadors del Club Espanyol de Foot-ball que marxaren a estudiar a l'estranger, ja de retorn a Barcelona per aquestes dates.Los Deportes. Barcelona, Any XIII n.513 pàg.45-46 (28 de febrer de 1909) Emili Sampere i el mateix Julià Clapera seran els portaestandards d'aquesta nova etapa.
esquerra|miniatura|Equip campió de 1912 amb els primers jugadors estrangers del club. El 1910 l'assemblea de socis decideix canviar l'antic uniforme tot blanc pel blanc-i-blau barrat que encara ara llueix, ja que eren els colors que portaven els Almogàvers amb l'almirall Roger de Llúria, figura emblemàtica de la història de la Corona d'Aragó.
El 1911 l'Espanyol contracta, per primer cop, 3 anglesos del Plumstead FC de Londres, Allack, Hodge i Gibson. Era un pas cap al professionalisme del club. El 1912 Alfons XIII li atorga el títol de Reial.
Dos directius donaren un impuls important a l'Espanyol d'aquella època, principalment pel que fa a l'aspecte econòmic, els senyors Evelio Doncos i Genaro de la Riva. El 1914-15, l'Espanyol inaugura el seu historial de partits a l'estranger després de jugar a Barcelona bastants partits durant els anys anteriors contra diferents clubs forasters, guanyant a Portugal enfront del Benfica (1-2 i 1-2) i una selecció de Lisboa per 1-4.
El títol de Reial atorgat per Alfons XIII seria només el primer de molts acostaments del club a l'espanyolisme polític fins al dia d'avui. El 1918, per exemple, el Barça es va adherir a la petició d'Estatut d'Autonomia per a Catalunya i l'Espanyol no. I, quan a l'estiu del 1925 el camp del Barça (el camp de les Corts) va ser tancat sis mesos per una xiulada a l'himne espanyol, tots els equips menys l'Espanyol van decidir esperar a l'obertura del camp per començar el campionat.
La compra de Sarrià i la consolidació del club els anys 20 En arribar els anys vint, l'Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol de Catalunya, amb l'obtenció dels Campionats de Catalunya dels anys 1904, 1912, 1915 i 1918. Després del desnonament del camp del carrer Muntaner, la família La Riba compra per 170.000 pessetes de l'època la finca Can Ràbia, on el 18 de febrer de 1923 s'inaugura l'estadi de Sarrià, equipat únicament amb les instal·lacions imprescindibles, pagades per la directiva, ja que l'empresa constructora, a la que s'havia avançat una part important dels diners, va fer fallida. Amb el temps, aquest estadi esdevindrà un espai mític per al club.
La dècada dels vint estigué plena d'èxits per l'Espanyol, que disputà molts partits amb equips internacionals, entre els quals destacaren: Neumünster, Imperial de Lisboa, SK Csechie Karlin de Praga, Sparta de Praga, FK Viktoria Žižkov i Nuselsky SK de Praga. L'Espanyol fa el 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on fitxa el jugador Padrón, i en finalitzar la temporada 1925-26, l'Espanyol fa unes reeixides gires per Amèrica i l'Europa Central que serveixen per finançar la tribuna i que l'enfronta amb seleccions argentines i uruguaianesViatge per Sud-amèrica del RCD Espanyol 1926 - RSSSF. en les quals hi ha una enorme expectació, aprofitant la fama aconseguida per Ricard Zamora.
En abril de 1925 naixia la primera penya d'aficionats del club, la Peña Deportiva Ibérica, dirigida per José María Poblador Álvarez, que amb el temps seria un destacat falangista. La penya tenia membres majoritàriament procedents del carlisme dissident, nacionalistes espanyols i pròxims als Sindicats Lliures, que actuen amb violència als estadis i el carrer durant la dictadura de Primo de Rivera.
Les primeres lligues L'Espanyol aconsegueix el seu primer Campionat d'Espanya el 1929, i participa en la primera lliga espanyola, entrant en la història del futbol espanyol de nou en marcar el primer gol oficial en aquesta competició. La figura mítica més destacada d'aquells anys fou Ricard Zamora. Al final de la temporada 1928-29, s'homenatja Patrici Caicedo, qui es convertiria durant molts anys en l'entrenador de l'equip de futbol, i es realitzà una gira per Suècia, però es traspassa a Zamora al Reial Madrid l'any 1930 per la xifra rècord de 100.000 pessetes.
La guerra civil Amb l'adveniment de la República, com moltes altres institucions, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, en ser eliminat prematurament de la copa, l'Espanyol realitzà una gira pel Marroc, i després, conjuntament amb l'Athletic de Madrid realitzà una nova gira per Amèrica. Durant la Guerra Civil espanyola, un comitè de socis va dirigir l'entitat, oposant-se a la col·lectivització de l'entitat, i Crisant Bosch es va negar a lliurar els llistats de socis a les milícies, però tot i això seixanta-dos socis del RCD Espanyol van ser assassinats durant la guerra civil.
L'Espanyol durant la postguerra La postguerra s'inicia amb un gran èxit per al club, que guanya la seva segona Copa d'Espanya el 1940. A les temporades 1943, 1944, 1946 es retiraren tres grans jugadors de l'Espanyol: en Pere Solé, Crisant Bosch i Albert Martorell, i el club els va fer sengles homenatges. El desembre de 1949 l'Espanyol es desplaça a les Filipines, on juga una série de partits amistosos.
El soci número 1, Julià Clapera, dona compte que l'octubre de 1950 es complia el 50è aniversari de la fundació del club. Tanmateix, es tracta d'unes noces d'or anticipades, ja que per la suspensió que va sofrir el club no se celebraran fins pel març de 1953, amb un encontre de celebració en el qual es derrotà el Malmö FF per 3 a 2 amb una alineació que mantenia la filosofia inicial de no incorporar jugadors estrangers. https://web.archive.org/web/20130405190838/http://www.xavierboro.net/nocesdor.html} http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1953/03/29/pagina-4/636347/pdf.html
Entre les temporades 1950-51 i 1951-52 l'equip, dirigit per Pepe Nogués aconsegueix guanyar com a local de manera consecutiva en setze partits, la més llarga de la història.El Punt, L'Espanyol continua polvoritzant registres com a local</ref>
El juliol de 1951 s'iniciaren les obres d'ampliació de Sarrià, i l'estadi, que pertanyia a la família De la Riva, va passar a propietat de l'Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Durant els anys 1950 juga un altre dels grans mites de l'Espanyol, l'andalús Julià Arcas i es fitxa a l'entrenador argentí Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es feu famós perquè feia respirar oxigen als jugadors als descansos dels partits.
Els anys 1960 miniatura|L'equip del RCD Espanyol als anys 80