miniatura|Dispensació de medicaments La farmàcia o apotecaria (del grec φάρμακον /fármakon/, medicament) és la ciència i pràctica de la preparació, conservació, presentació i dispensació de medicaments.
També pot ser el lloc on es preparen els productes medicinals i el lloc on es dispensen, però l'espai físic és millor anomenar-lo oficina de farmàcia (antigament anomenat apotecaria)Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ; p. 50; entrada: "apotecaria" per a distingir el concepte de ciència i pràctica, i el concepte de lloc.
Aquesta definició és la més universal i clàssica que se superposa amb el concepte de farmàcia galènica (Galè va ser un metge romà del segle II expert a preparar medicaments). A partir del la gran preparadora de medicaments és la indústria farmacèutica i no tant els farmacèutics individualment (per descomptat els farmacèutics coordinen i investiguen la formulació i preparació de medicaments en les grans empreses farmacèutiques). És a dir, si abans tot farmacèutic era galènic per definició, actualment ja no és així.
Avui dia, la farmàcia és una àrea de les ciències de la salut que estudia la procedència, naturalesa, propietats i tècniques de preparació de medicaments per al seu correcte aprofitament terapèutic així com l'efecte de l'organisme sobre els medicaments i el dels medicaments sobre l'organisme (és a dir, té un triple component químic-biològic-clínic). Recentment, es considera també pràctica de la farmàcia aconsellar el pacient pel que fa a la seva medicació i assessorar els metges o altres professionals sobre els medicaments i la seva utilització (farmàcia clínica i atenció farmacèutica).
Els farmacèutics col·laboren amb els químics, els bioquímics i els farmacòlegs per descobrir i desenvolupar compostos químics (i biològics) amb valor terapèutic. A més, cada vegada amb més freqüència es demana consell a la comunitat de farmacèutics en matèria d'higiene i salut pública.
Disciplines de la farmàcia La farmàcia s'ha desenvolupat a partir de diverses ciències com la química orgànica, la bioquímica, la fisiologia, la botànica, la biologia cel·lular i la biologia molecular. En els seus orígens la pràctica mèdica i la farmacèutica estaven fusionades. Després es van separar i divergir. Actualment, són complementàries, no s'entén una medicina sense farmàcia i no té sentit una farmàcia sense medicina. Així, la farmàcia és, en veritat, una reunió de múltiples disciplines de la ciència, i es pot dividir en dues branques principals: Ciències Farmacèutiques i Pràctica Farmacèutica.
Ciències farmacèutiques Farmacologia Farmacodinàmia Farmacocinètica Farmacometria Farmacogenètica i farmacogenòmica Toxicologia Química farmacèutica Disseny molecular de fàrmacs Síntesi química de fàrmacs Anàlisi farmacèutica Farmacognòsia Fitoquímica Etnobotànica farmacèutica o Etnofarmacologia Farmàcia Galènica Tecnologia farmacèutica o farmacotècnia Cosmetologia Biofarmàcia i farmacocinètica Pràctica farmacèutica Atenció farmacèutica i farmàcia clínica Farmàcia Hospitalària Farmàcia d'atenció primària, sobretot al Regne Unit i Espanya Farmàcia comunitària o oficinal Algunes activitats de l'Atenció farmacèutica i farmàcia clínica sobretot en la pràctica hospitalària i primària són: (Segons la Societat Espanyola de Farmàcia Hospitalària]) Farmacovigilància i farmacoepidemiologia Informació i avaluació de medicaments Farmacocinètica clínica i monitoratge terapèutic Suport nutricional (Nutrició parenteral) Preparació i control de mescles intravenoses Seguiment farmacoterapèutic Educació sanitària al pacient Anàlisis clíniques, sobretot a França i altres països europeus, inclosa Espanya
La farmacologia i toxicologia, en alguns entorns i potser per raons històriques, es consideren com a ciències separades de les ciències farmacèutiques, en qualsevol cas actualment són bàsiques en la formació dels graduats en farmàcia. Les facultats de Medicina solen tenir també programes de farmacologia a la formació dels seus graduats. La farmacologia clínica és, en alguns països (USA i Holanda són excepcions),Schellens, jhm et al. The Dutch model for clinical pharmacology: collaboration between physicians and pharmacists-clinical pharmacologists. Br J Clin Pharmacol. 2008 July; 66 (1): 146-147. una disciplina exclusiva per a graduats en Medicina, però la farmacocinètica clínica és una disciplina on els graduats en farmàcia en alguns casos han contribuït a la mateixa de forma important en termes acadèmics i en la seva aplicació industrialJM Pla Delfina, A del Pozo Ojeda. Manual d'iniciació a la Biofarmàcia (Farmacocinètica aplicada). Ed Romargraf. 1974. i en altres suposa una part de la pràctica habitual de la Farmàcia Hospitalària.
En els últims anys també es parla de l'ús de la teràpia gènica com una altra forma de remei contra moltes noves malalties per la qual cosa també cobra interès entre els farmacèutics tot el relacionat amb la Biotecnologia farmacèutica.
Contingut dels estudis de farmàcia a Espanya (directiva europea):
El Reial decret 1464/1990, de 26 d'octubre estableix el títol universitari oficial de Llicenciat en Farmàcia i les directrius generals pròpies dels plans d'estudis conduents a la seva obtenció. Segons estableix el Reial Decret 1464/1990, les Directrius generals pròpies dels plans d'estudis conduents a l'obtenció del títol oficial de Llicenciat en Farmàcia són: Un coneixement adequat dels medicaments i de les substàncies utilitzades per a la fabricació d'aquests. Un coneixement adequat de la tecnologia farmacèutica i del control físic, químic, biològic i microbiològic dels medicaments. Un coneixement adequat del metabolisme i dels efectes dels medicaments i de l'acció dels tòxics, així com de la utilització d'aquells. Un coneixement adequat que permeti avaluar les dades científiques relatives als medicaments per poder proporcionar, sobre aquesta base, informació apropiada. Un coneixement adequat de les condicions legals i d'altres en matèria d'exercici de les activitats farmacèutiques. Així mateix, es proporcionaran els coneixements de salut pública, educació sanitària i de les anàlisis clíniques, i relacionats amb la salut pública, necessaris en matèria d'exercici de les activitats farmacèutiques.
Un cop obtingut el títol de llicenciat o grau en Farmàcia (necessari per a escoles i exercir la professió de farmacèutic) hi ha vies de formació postgraduada com el títol de doctorat en qualsevol de les ciències farmacèutiques o biomèdiques que configuren la carrera, així com la formació especialitzada (a través del sistema MIR-FIR de residència en centres hospitalaris) en diverses àrees com farmàcia hospitalària, anàlisis clíniques, radiofarmàcia, farmàcia galènica i industrial (les dues primeres de quatre anys addicionals i les dues últimes de dos anys addicionals de residència). Així doncs, per exemple, un farmacèutic d'hospital, a Espanya ha cursat 9 anys i mig de formació teoricopràctica.
Història breu de la farmàcia miniatura|Metge i farmacèutic
En l'antiguitat, la farmàcia i la pràctica mèdica generalment estaven unides, a vegades sota la direcció de sacerdots, homes i dones, que assistien també als malalts mitjançant l'ús de ritus religiosos. En el món, moltes persones mantenen l'estreta associació entre els fàrmacs i la medicina amb la religió i la fe. La separació entre medicina i farmàcia es va fer per primera vegada al món islàmic (en el context de la medicina inani tibb) amb la primera escola de Farmàcia a Bagdad a principis del , estudiant-s'hi principalment botànica i química. Aquesta, es va estendre a Europa de forma gradual com a alquímia, que amb el temps va evolucionar cap a la química, a mesura que els metges van començar a abandonar les creences indemostrables en el món físic. Durant l'edat medieval a casa nostra l'ofici era conegut amb el nom d'apotecari o especier. En aquella època per obrir un establiment i poder preparar i vendre els seus remeis medicinals a la ciutat de Barcelona havien de complir diverses condicions que controlava rigorosament el Col·legi d'Apotecaris: Demostrar la pròpia puresa de sang, és a dir no tenir ascendents (ni descendents) de la família que fossin jueus. Superar un examen teòric. Estar en pràctiques durant diversos anys (aquest foren finalment reduïts a només cinc a la fi del ), després dels quals s'adquiria el títol de mestre apotecari. Els cònsols d'aquesta institució nascuda el 1445 eren els responsables de reglamentar les normes per exercir la professió, aprovar la farmacopea local i elaborar els exàmens.
La farmàcia moderna comprèn remeis complexos que difereixen molt dels elixirs, beuratges, i pols descrites en la Farmacopea de Londres (1618) i en la Farmacopea de París (1639), provinents la majoria de preparats d'obres clàssiques (com De Materia Medica), obres àrabs i jueves com les d'Avicena o Maimònides i de les primeres farmacopees europees com Antiditarium Florentinum (1498) o les Concòrdies de Barcelona (1511).Museu de la Farmàcia Catalana
Segle a Espanya La distinció entre el farmacèutic com a fabricant de medicaments i el metge com a terapeuta no es va començar a generalitzar fins ben avançat el . Ja en aquella època ambdós tenien una formació universitària reglada. De fet és llavors quan es popularitzen els termes farmacèutic i farmàcia (o oficina de farmàcia) en comptes d'apotecari i apotecaria. Moltes vegades els metges preparaven i prescrivien els medicaments; i igualment alguns farmacèutics feien ells mateixos les prescripcions a més de fabricar-ne grans volums per a la seua comercialització.
Amb l'aparició de les institucions modernes d'ensenyament mèdic com ara el Reial Col·legi de Farmàcia, la Facultat Reunida de Medicina i Cirurgia i l'Escola Especial de la Ciència de Guarir (precedents de l'actual Facultat de Farmàcia) els vells col·legis gremials passaren a ocupar-se només de tasques administratives de la professió.
Els farmacèutics en la primera meitat del que ensenyaven Farmàcia a les facultats solien tenir dobles llicenciatures: Farmàcia-Ciències Naturals (botànica), Farmàcia-Ciències Químiques (aquesta era la més freqüent per l'alt contingut de matèries comunes) tot i que també havien farmacèutics dedicats a la galènica. Aquests farmacèutics estudiar amb el pla de 1886 (que va durar 50 anys). La llicenciatura constava de cinc cursos: el preparatori que es cursava en una Facultat de Ciències i s'estudiava Ampliació de Física, Mineralogia i Botànica, Química general i Zoologia. Primer curs de Farmàcia .- Instruments i aparells de Física aplicats a la Farmàcia, Mineralogia Aplicada, i Zoologia Aplicada. Segon Curs de Farmàcia .- Botànica descriptiva i determinació de plantes medicinals, Química Inorgànica aplicada a Farmàcia. Tercer Curs de Farmàcia .- Matèria farmacèutica vegetal, i Química Orgànica aplicada a la Farmàcia. Quart Curs de Farmàcia .- Anàlisi Química i en particular dels aliments, medicaments i verins, i Farmàcia pràctica o galènica, Legislació relativa a la Farmàcia, i Pràctiques de Matèria animal, mineral i vegetal. Curs de Doctorat .- S'estudiava Química biològica amb la seva anàlisi, i Història crítica de la Farmàcia i Bibliografia farmacèutica.Jose Luis Gómez Caamaño. Pàgines d'Història de la Farmàcia. Societat Nestlé AEPA. 1986.
Era obligatori fer pràctiques i per al doctorat defensar una tesi d'investigació.