miniatura|upright=1.2|Vista del barri de Fener, el centre històric dels grecs otomans de Constantinoble a l'Imperi Otomà, ca. 1900 miniatura|upright=1.2|Una altra vista del barri de Fener, ca. 1900. En primer pla: l'Església de Sant Esteve dels Búlgars; dalt del turó: el Patriarcat de Constantinoble. Els fanariotes (; en : en ) foren un grup de prominents famílies gregues que residien a Fanar (, el modern FenerEncyclopædia Britannica,Phanariote, 2008, O.Ed.), el principal barri de Constantinoble (actual Istanbul), on està situat el Patriarcat EcumènicEls noms Fener i Φανάρι (Fanari) es deriven de la paraula nàutica grega, que significa far (literalment "llanterna" o "làmpada") Els fanariotes van dominar l'administració del Patriarcat i van intervenir amb freqüència en l'elecció de prelats, fins i tot del Patriarca Ecumènic, que té l'estatut de primus inter pares entre els bisbes ortodoxos.
Durant el , alguns membres d'aquestes famílies, que havien acumulat grans fortunes, van accedir a càrrecs de gran importància dins de l'Imperi Otomà, com el d'intèrpret principal de la Sublim Porta, compartint amb el ministre d'afers exteriors otomà la direcció de la política exterior de l'imperi; com a intèrprets del kapudan paixà (almirall de la flota otomana), exercint funcions de govern a les illes de la flota otomana i també entre els anys 1711-1716 i 1821, van ser nomenats "gospodaros" o hospodares (voivodes o prínceps) dels principats danubians (Moldàvia i Valàquia), a aquest període se l'anomena habitualment lèpoca fanariota en la història de Romania.
Juntament amb dignataris de l'Església i les persones influents de les províncies, els fanariotes van representar la classe governant grega durant el regnat otomà, fins a la guerra d'independència de Grècia. Durant la guerra d'independència, els fanariotes van tenir un paper important i van influir en les decisions de l'Assemblea Nacional, el cos representatiu dels revolucionaris grecs, que es van reunir en sis ocasions entre 1821 i 1829.
Ascens de la influència grega a l'Imperi Otomà Després de la conquesta otomana de Constantinoble en 1453, quan el sultà Mehmet el Conqueridor virtualment va reemplaçar l'emperador romà d'Orient "de facto" i "de iure" entre els residents cristians, el patriarca ecumènic va ser reconegut pel sultà com el líder nacional i religiós (etnarca) dels grecs i dels altres grups ètnics de fe ortodoxa grega.Glenny, p. 195. El Patriarcat va adquirir més importància, i va ocupar un paper clau entre els cristians de l'imperi, perquè els otomans no distingien legalment entre nacionalitat i religió, per la qual cosa consideraven tots els cristians ortodoxos de l'Imperi com una sola entitat.Svoronos, p. 83.
La posició del Patriarcat en l'estat otomà va estimular projectes de renaixement grec, centrats en la resurrecció i revitalització de l'Imperi Romà d'Orient. El Patriarca i els dignataris de l'Església van constituir el primer centre de poder per als grecs dins de l'estat otomà, un centre que va aconseguir infiltrar-se en les estructures de l'Imperi Otomà, i va atraure també a l'antiga noblesa romana d'Orient.
Com a resultat de l'administració fanariota i eclesiàstica, els grecs van arribar al zenit del seu poder, al , i es convertiren en l'ètnia més influent entre les sotmeses per l'imperi. Això no havia estat sempre així a l'Imperi Otomà, ja que al els eslaus del sud eren els més importants en els assumptes de l'estat otomà.A diferència dels grecs, hi havia un desig de convertir-se a l'islam (per gaudir de tots els drets de la ciutadania otomana) un fenomen molt poderós entre els habitants de l'Imperi Otomà. Al mateix temps, els serbis preferien no convertir-se, però van intentar aconseguir posicions militars de primer rang.Stavrianos, p. 270
Amb el pas del temps, la presència dels eslaus a l'administració es va convertir en extremadament perillosa per a l'estat otomà, ja que aquests tendien a oferir suport a l'exèrcit dels Habsburg en el context de la guerra entre la Santa Lliga i l'Imperi Otomà. Fins al , el patriarca grec de Constantinoble es va convertir en el líder suprem administratiu i religiós de tots els subdits ortodoxos de l'imperi, independentment de la seva filiació nacional. Tots els patriarques que havien estat independents fins llavors, incloent-hi el patriarcat de Sèrbia, fundat el 1557, passaren a estar sota l'autoritat de l'Església Grega.Hobsbawm pàg. 181–85.
A més, des del els otomans es van enfrontar amb problemes en la seva política exterior, i ja no era tan fàcil imposar condicions als seus veïns; la Porta es va veure, per primera vegada, obligada a participar en negociacions diplomàtiques. A causa de la tradició otomana d'ignorar les llengües i cultures d'Europa occidental en general, els funcionaris otomans es veien incapaços de gestionar aquesta mena d'assumptes. La Porta va designar els grecs com a ambaixadors, ja que eren considerats els més educats de l'imperi. Com a resultat, els així-anomenats "fanariotes", famílies gregues de Constantinoble, van arribar a ocupar càrrecs importants de secretaris i intèrprets per als funcionaris otomans.Hobsbawm pàg. 181-185
Va aparèixer dos grups socials grecs i van contestar el lideratge de l'Església Grega.Svoronos, pàg. 87 Aquestes poderoses classes socials eren els fanariotes a Constantinoble i els homes influents de les províncies de la Grècia otomana (kocabași, gerontes, dimogerontes, prokritoi). Segons afirmacions de Konstandinos Paparrigópulos, un dels historiadors grecs més importants, estantin Paparregopoulus, un dels historiadors grecs més importants, els fanariotes van ocupar es funcions seculars més importants del Tribunal Patriarcal i, per tant, sovint podien intervenir en l'elecció dels bisbes o influir en les decisions del Patriarca.Paparregopoulus, Eb, pàg. 108. Els comerciants grecs i clergues d'origen romà d'Orient, que havien aconseguit una gran prosperitat econòmica i política i van arribar a ser coneguts com a fanariotes, es van assentar en el districte situat en l'extrem nor-oest de Constantinoble, que es va convertir en el centre del grec poder després de l'establiment de la seu del Patriarcat el 1461 (poc temps després que Santa Sofia hagués estat convertida en mesquita).Svoronos, pàg. 88.
Els fanariotes com a funcionaris importants Durant el , els fanariotes eren un grup aristocràtic i clerical hereditari, que gestionava els afers del patriarcat i el poder polític dominant de la comunitat grega otomana. Es van convertir en un important factor polític en l'imperi i, com a agents diplomàtics, van tenir un paper en els assumptes del Regne Unit, França i l'Imperi Rus.
Ells van entrar ràpidament a la competència amb els musulmans per algunes de les funcions administratives més importants de l'imperi: que incloïen recaptar impostos imperials, administrar els monopolis comercials, treballar com a subcontractistes en diferents negocis, ser proveïdors de la Cort del sultà i adquirir la dignitat de governants d'algun dels dos principats danubians - Moldàvia i Valàquia. Mentre complien les seves funcions oficials, es van iniciar en negocis privats, i van obtenir el control sobre el comerç de blat de la mar Negra. Els fanariotes van aconseguir expandir les seves activitats econòmiques al principi fins al Regne d'Hongria, i després fins a tots els estats d'Europa Central. Aquestes activitats van intensificar el seu contacte amb les nacions d'Occident, i els familiaritzaren amb les llengües i cultures europees.Svoronos, pàg. 89.
Just abans de l'esclat de la guerra d'independència de Grècia, els fanariotes s'havien convertit en l'elit política del poble grec. Segons Paparregopoulos, fou una evolució natural, donada l'educació dels fanariotesPaparrigopoulos, Eb, pàg.108 i la seva experiència a supervisar vastes regions de l'imperi. Paral·lelament, Svoronos afirma que va subordinar la identitat nacional de la seva classe social, ja que el seu principal esforç era assegurar la convivència pacífica de conqueridors i conquerits, una convivència pacífica que a més garantís la seva pròpia prosperitat econòmica; Svoronos creu que, per aquest fet, els fanariotes no van enriquir la identitat nacional grega i van perdre el seu poder per enfrontar-se als grups disposats a lluitar a qualsevol cost amb l'Imperi Otomà (al principi el klephtii i després l'exèrcit) Svoronos creu que, per aquest fet, els fanairotes no van enriquir la identitat nacional grega i van perdre el seu poder per enfrontar-se als grups disposats a lluitar a qualsevol cost amb l'Imperi Otomà (al principi els kleftes i després els armatoloi.Svoronos, pàg.91
El domini fanariota als principats danubians Establiment i contrastos Aquest període no s'ha d'entendre com el començament de la presència grega en els dos Principats, ja que prínceps grecs van ser nomenats aquí fins i tot abans del . Després del final de l'època fanariota diverses famílies fanariotes, amb membres nascuts en sòl romanès, va començar a considerar Moldàvia i Muntènia com d'origen romanès i són presents avui en dia a la societat romanesa. Entre les famílies més importants hi ha la família Rosetti, el principal representant de la qual era C. A. Rosetti (promotor del radicalisme i el nacionalisme en el període posterior a la revolució romanesa de 1848) i la família Ghica (els representants de la qual, Grigore IV i Alexandre II, malgrat el seu origen, es consideren els primers governants "de la terra" després de la revolució de 1821).
L'atenció dels fanariotes es va concentrar a ocupar els càrrecs més favorables que l'Imperi podia oferir, així com en l'ocupació dels trons de Moldàvia i Valàquia, que encara eren relativament rics i autònoms - tot i que pagaven tribut com a estats vassalls dels otomans. Molts grecs van trobar aquí condicions favorables per a les seves activitats econòmiques, millors que en el context problemàtic de l'Imperi Otomà, i també van trobar l'oportunitat d'adquirir poder polític. Molts van passar a ser part dels boiars de Valàquia i Moldàvia a través d'aliances matrimonials.
Encara que rars, no estaven exclosos els regnats de prínceps locals. Aquesta situació va determinar a dues famílies romaneses hel·lenitzades de la noblesa, els Callimachi (inicialment "Călmaşul") i els Racoviţă, a penetrar en el nucli de Fanar, per augmentar les seves possibilitats d'ocupar el tron dels principats i, posteriorment, mantenir les seves posicions.
Si bé la majoria de les fonts estarien d'acord que 1711 va ser el moment en el qual l'erosió gradual de les institucions tradicionals va arribar al seu últim estat, aquestes característiques, normalment associades amb l'època fanariota, es van fer sentir molt abans. Els soldans otomans havien pressionat i de vegades forçat l'elecció del seu candidat des del ] i els boiars estrangers - particularment de Grècia o del Llevant mediterrani - van competir amb els boiars locals des del . Governants com Dumitrascu Cantacuzène a Moldàvia Gheorghe Duca a Muntènia, tots dos elegits el 1673, foren obligats a renunciar a tots els membres de les seves famílies, que van passar a ser ostatges a Constantinoble. Al mateix temps, el tradicional sistema electiu dels Principats va ser causa de llargs períodes de desordre polític, i estava dominat per un petit nombre de famílies ambicioses (locals o estrangeres), que va entrar en sagnants batalles amb força freqüència per ocupar ambdós trons, i que, a més, s'havien apoderat de les finques més grans al país.Djuvara, pàg.123, 125-126 Un conflicte característic és el que enfronta les famílies Craioveştu i Cantacuzino, abans de 1711.
1711-1715