miniatura|Estats amb més d'un 10% de població musulmanaVerd: zones sunnites, Vermell: zones xiïtes, Negre: zones ibadites (Oman) Libadisme () és un corrent minoritari de l'islam independent del sunnisme i del xiisme que encara es practica a Oman i a certs indrets d'Algèria, Tunísia i Líbia. Fou la branca principal dels kharigites, dels que representaven el sector moderat, i se la considera una de les escoles jurídiques (màdhhab) més antigues del món musulmà, sorgida menys de 50 anys després de la mort del profeta Mahoma.
El nom deriva del d'Abd-Al·lah ibn Ibad, tot i que els seus seguidors consideren que el fundador de l'escola va ser Jàbir ibn Zayd al-Azdí, originari de l'actual Oman i deixeble d'Àixa bint Abi-Bakr, la tercera esposa del Profeta.
Història Inicis La tradició del diu que la secta va aparèixer vers 684/685 quan Abd-Al·lah ibn Ibad es va separar dels extremistes kharigites, però podria ser anterior. Els historiadors consideren el seu sorgiment contemporani al d'una altra branca moderada dels kharigites, els sufrites, que es va formar vers la meitat del per Abu-Bilal Mirdàs ibn Udayya at-Tamimí, mestre de l'autèntic organitzador dels ibadites, Jàbir ibn Zayd al-Azdí, i d'Al-Walid al-Abdí, un altre cap moderat que es va separar dels extremistes kharigites de Nafi ibn al-Àzraq (que va formar la branca azraquita).
La comunitat ibadita de Bàssora Abu-Bilal Mirdàs ibn Udayya at-Tamimí es va revoltar a Bàssora el 680 i va morir en combat. Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí, History of al-Tabari Vol. 20, p.97 (Traducció de Gerald R. Hawting) El 681 era cap dels moderats locals Abd-Al·lah ibn Ibad. Els extremistes azraquites van sortir de Bàssora però Ibn Ibad hi va restar amb els seus seguidors. Així va començar una època anomenada de l'hitman secret. Se sap molt poc dels esdeveniments interns. Ibn Ibad va participar en la defensa de Medina el 684, però després d'aquesta data l'existència d'un imamat ibadita en sentit polític sembla força improbable i només seria un consell religiós per decidir sobre els afers que afectaven a la comunitat; Ibn Ibad esperava a veure què passava amb el nou califa Malik ibn Marwan amb el qual havia entrat en contacte.
Mort a una data desconeguda (que alguns situen vers 745, però fou segurament anterior potser a l'entorn del 700) el va succeir Abu l-Shatha Djabir ibn Ziyad al-Azdi, nadiu de la regió de Nazwa a Oman (nascut vers 639 i mort entre 711 i 720) que és considerat l'organitzador efectiu de la secta. Va estar en bones relacions amb el governador de l'Iraq al-Hajjaj ibn Yússuf (695-714) fins a la mort del califa Abd-al-Màlik ibn Marwan el 705; els ibadites van entrar en contacte amb els muhallàbides, rivals d'al-Hajjaj, molts dels quals es van convertir. Els ibadites es van tornar a dividir en la facció radical i la moderada, la primera dirigida per Bistam ibn Umar ibn al-Musib al-Dabbi àlies Maskala, antic sufrita que havia lluitat amb Shahib i després de la seva derrota el 696 es va convertir al ibadisme i es va establir a Bàssora; aquests radicals van participar en la revolta del general Ibn al-Àixath (701), però va morir en lluita contra els lleials. Després del 705 al-Hajjaj, per alguns incidents, va trencar amb els ibadites i els va desterrar; Jabir fou enviat a Oman junt amb molts altres.
A la seva mort abans del 720 o ja abans el va succeir el seu deixeble Abu-Ubayda Múslim ibn Abi-Karima at-Tamimí, un iraquià que havia estat empresonat fins a la mort del governador al-Hajjaj el 714 però fou alliberat pel seu successor Yazid ibn al-Muhallab i va assolir tot seguit o poc després la direcció de la comunitat ibadita amb centre a Bàssora. La seva política fou buscar l'entesa amb els omeies. Quan va pujar al tron el califa Umar II o Úmar ibn Abd-al-Aziz (717–720) li va enviar una delegació; el mateix va fer un altre grup kharigita que estava instal·lat al Diyar Rabia dirigit per Shawdhab i es creu que l'ibadita Ilyas ibn Muawiya fou nomenat cadi de Bàssora. Però Umar va morir aviat i el va succeir Yazid I que estava mal disposat contra la secta, ja que era enemic dels seus protectors el muhallàbides. Això va fer desenvolupar les tendències radicals entre les quals es van destacar Abu Nuh, i Abu Muhammad al-Nahdi que cridava a enderrocar al governador de l'Iraq Khalid ibn Abd Allah (724-738) davant la indiferència del governador de Bàssora Bilal ibn Abi Burda al-Ashari.
Llavors Abu Ubayda va planejar crear un imamat ibadita universal sobre la base de la propaganda que havia de sortir de Bàssora, establint el poder arreu on fos possible a costa dels omeies. A Bàssora operava el centre internacional de la revolució i s'obtenia el finançament dels comerciants i notables ibadites alguns dels quals eren molt rics. Les predicacions ibadites havien d'aconseguir un nombre d'adherents i una vegada adquirissin força havien de proclamar un imamat. Revoltes ibadites van esclatar al Magreb, Hadramaut i Oman i van aprofitar el desordre general dels darrers anys dels omeies. En canvi al centre neuràlgic de la revolució, Bàssora, els ibadites dissimulaven la seva realitat i mantenien una teòrica lleialtat.
La data de la mort d'Abu Ubayda no és coneguda, però ha de ser anterior a la que dona l'historiador ibadita Abu Zakkaria Yahya ibn Abi Bakr al-Wardjlani (a l'entorn del 800). A la seva mort (probablement abans del 750) el va succeir al-Rabi ibn Habib al-Basri. Tot i un cert suport del califa abbàssida Abu Djafar al-Mansur (754-775) en el seu temps ja es constata un debilitament de la comunitat ibadita de Bàssora. Al final del es va produir la secessió dels nukkarites en què la comunitat de Bàssora va actuar com a àrbitre. Al-Rabi fou el darrer a residir a Bàssora i el seu successor Abu Sufyan Mahbub ibn al-Rahil ja residia a Oman.
Grups ibadites fora de Bàssora Grups ibadites importants es van organitzar a Kufa i van subsistir fins al final del . A la resta de l'Iraq hi havia ibadites als pobles de la ruta entre Bagdad i Mossul. També hi havia grups ibadites a aquesta ciutat, i al Hijaz (a Medina i la Meca) on encara hi havia restes de la comunitat al . A l'Aràbia central els kharigites de la secta al-Najdiyya van tenir un imamat a la Yamama i sembla que alguns van esdevenir ibadites.
Ibadites del Iemen i Hadramaut Vegeu: Imamat ibadita de l'Hadramaut
Ibadites d'Oman Vegeu: Imamat ibadita d'Oman
Ibadites de Pèrsia, Índia i Egipte A Pèrsia hi havia un grup ibadita al Khurasan al i un grup de certa importància a Fars al mateix segle. A l'illa de Kishm (Djazirat ibn Kawan a l'edat mitjana) estava habitada per ibadites al .
Comerciants principalment i alguns soldats indis que havien servit a Oman van portar les doctrines ibadites al Sind. A Mansura existien encara al quan l'imam d'Oman Rashid ibn Said (1050-1053) els va enviar una carta. Egipte va donar alguns savis ibadites però la doctrina no va prendre peu al país fora de casos individuals.
Ibadites d'Ifríqiya i el Magrib A Ifríqiya i el Magrib les doctrines ibadites van ser ben acollides pels amazics com a signe d'oposició als àrabs. El primer predicador fou Salama ibn Said (o Salma ibn Sad) de Bàssora que va predicar a Kairuan després del 700. El primer estat ibadita es va fundar uns anys després.
Vegeu: Primer imamat ibadita de Tripolitana
L'estat ibadita es va enfonsar però la població va restar fidel a l'ibadisme. Molts notables locals van anar a Bàssora a estudiar i van retornar coma missioners. Un àrab del sud de nom Abu-l-Khattab al-Maafirí fou després enviat a Tripolitana com a imam designat amb orde de restablir l'imamat; va tenir èxit entre les tribus i el 757 els notables de la regió reunits en assemblea a Sayyad, al costat de Trípoli, van reconèixer Abu-l-Khattab com imam.
Vegeu: Segon imamat ibadita de Tripolitana
Derrotats per les forces califals les restes dels ibadites es van retirar cap a l'interior de Tripolitana i al Magreb central. A Tripolitana es va nomenar nou imam al cap hawwarita Abu-Hàtim al-Malzuzí. Entre els que havien fugit al Magreb central hi havia un dels que havia anat a estudiar a Bàssora i que el 760 havia estat nomenat per l'imam governador de Kairuan: Abd-ar-Rahman ibn Rustam (o Rustum). Se li van unir altres caps ibadites i van refundar una antiga vila anomenada Tahert o Tahart; aviat se li van unir faccions amazigues ibadites com els lamaya, els lawata i els nafzawa.
El 768 o poc després els ibadites, amb el suport dels sufrites, van iniciar una revolta general amaziga i ibadita contra el governador abbàssida d'Ifríqiya, Umar ben Hafs conegut com a Hazarmard. Abu-Hàtim al-Malzuzí es va posar al front (vers 771) amb el títol d'imam al-difa (imam de la defensa). La lluita fou important i és relativament ben coneguda per les fonts àrabs. Va participar amb la seva gent al setge de Tubna al Zab mentre que altres forces de la Tripolitana romanien al setge de Kairuan que fou conquerida el 155 de l'hègira (771/772).
Poc després un exèrcit abbàssida enviat des d'Egipte va aparèixer a la frontera oriental de Tripolitana. Abu Hatim ja era a Trípoli i va sortir d'aquesta ciutat i va derrotar l'exèrcit abbàssida a un lloc que segons els historiadors ibadites fou prop de Maghmadas (la clàssica Macomades Syrtis, moderna Marsa Zafran) indicació que podria ser errònia. Un segon exèrcit abbàssida més potent fou despatxat des del Caire el 772, sota la direcció de Yazid ben Hatim al-Azdi. Abu-Hàtim va cridar a les tribus ibadites de Tripolitana per fer-hi front: els nafusa, els hawwara, els darisa i altres, i va atacar els invasors lliurant una batalla decisiva el 7 de març del 772 a l'oest de la localitat de DjanbiCrònica d'Abu Zakariya o DjandubaShamakhi a Siyar en la qual els ibadites foren derrotats i dispersats. L'imam va morir junt amb milers dels seus, potser fins a trenta mil.
Dominada Tripolitana els ibadites van emigrar a l'oest d'aquest territori i a Tunísia. D'aquesta emigració va resultar la dels kharigites d'Ifríqiya cap al país dels Kutama el 773, que esmenta Ibn Khaldun. Els emigrants es van unir a l'imam ibadita, Ibn Rustum que dominava Tahert. En una data incerta entre el 776 i 778 fou escollit imam. L'imam Abu-Hàtim al-Malzuzí de Tripolitana ja l'havia reconegut com a dirigent suprem i els seus successors van portar el títol de valís com a senyal de submissió a l'imam rustúmida.
Vegeu: Governadors rustúmides de Tripolitana i dinastia rustúmida (Tahert)
Ibadites del Jabal Nafusa Eliminats els rustúmides del poder a Tripolitana el 896, al Jabal Nafusa es va refundar l'estat ibadita. Un dels seus principals caps fou l'imam mudafi Abu Yahya Zakariyya al-Urjani (vers 908-923) únic imam conegut després dels rustúmides que van ser eliminats el 909; només dominava les muntanyes Nafusa però va aconseguir mantenir la independència envers els fatimites; els hakim que el van seguir van conservar la independència fins a una data incerta vers 1040/1055 quan un d'ells va haver de reconèixer la sobirania dels zírides. Els hakims i més tard xeics del Djabal Nafusa encara existien en el .Lewicki, Les Hakims du Gabal Nafusa
Ibadites d'Ifríqiya, Abu Yazis «l'home de l'ase»