miniatura|Una estàtua commemorant als pioners mormons Els pioners mormons eren membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, també coneguts com a Sants dels Darrers Dies, que van emigrar a través dels Estats Units des del Mig Oest fins a la Vall de Salt Lake, fins al que és avui l'Estat de Utah. El viatge, que van realitzar unes 70.000 persones, es va iniciar a l'abril de 1847 i va concloure amb la finalització de la primera línia de ferrocarril transcontinental el 1869.
Antecedents de la migració L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies va ser fundada l'abril de 1830 per Joseph Smith i un petit grup de seguidors, originat entre el cristianisme de l'est dels Estats Units i que introduïa elements teològics nous amb tendències restauracionistes. El constant proselitisme de la seva nova fe, la seva inclinació cap a la unitat social i política i les seves creences religioses poc ortodoxes van fer que fossin perseguits amb freqüència pels seus veïns. Amb el temps, les diferències religioses, socials i polítiques entre la nova agrupació i els seus veïns van conduir a enfrontaments, moltes vegades sagnants. Al llarg de 15 anys van ser expulsats de quatre estats i això va fer que decidissin fer la seva migració pionera a la Vall de Salt Lake.
Persecució miniatura|Atac en contra de José Smith, fundador del moviment dels Sants dels Últims Dies, Kirtland, Ohio Algunes de les creences, manifestacions i costums dels membres de la recentment fundada església no van ser ben rebudes per altres congregacions cristianes. Així, l'agregat de noves i diferents escriptures com El Llibre de Mormó, la manifestació que Joseph Smith va tenir converses amb Déu, Jesucrist i altres personatges celestials, la seva forma de govern teocràtica i la controvertida pràctica de la poligàmia van ser una combinació de factors que van provocar tensions que, amb el temps, van desembocar en episodis de violència i en la persecució dels nous líders religiosos. Les persecucions i els actes de violència no van ser exclusius dels qui no pertanyien a l'església. En una ocasió, a Kirtland (Ohio), Joseph Smith va ser cobert amb una barreja de brea i plomes per una multitud entre la qual es trobaven individus que havien desertat de l'església. Aquesta persecució, entre d'altres raons, va suposar que la major part dels membres d'aquesta Església es traslladés d'un lloc a un altre: Ohio, Missouri, i després Illinois, on els membres de l'església van construir la ciutat de Nauvoo. El governador de Missouri, Lilburn Boggs, va emetre poc després una ordre d'exterminació contra tot mormó que visqués a l'estat. R
El descontentament amb la percebuda teocràcia també va prendre arrels dintre de l'església, amb grups d'homes separats de l'església organitzant i liderant rebel·lions i formalitzant acusacions legals en contra dels mormons a Nauvoo i el seu alcalde, Joseph Smith. En 1844, mentre llançava formalment la seva candidatura a la presidència dels Estats Units, Joseph Smith va ser empresonat, acusat d'haver dirigit la destrucció d'una impremta opositora.Ontario Consultants on Religious Tolerance. (25 de maig, 2007). The LDS Restorationist movement, including Mormon denominations. History of LDS Restorationism: 1839 to now. ReligiousTolerance.org Último acceso 1 de desembre, 2007. La destrucció de la impremta, fundada per l'excomunicat apòstol mormó William Law, fou una oportunitat aprofitada per crítics com Thomas Sharp, qui pretenia obertament la ruïna de l'església. La creació d'una milícia privada en Nauvoo va pertorbar encara més l'assossec d'altres ciutats del comtat, com Warsaw i Carthage, que temien la propagació de la teocràcia de Nauvoo. La crisi de successió del moviment dels Sants dels Últims Dies va ocórrer després de la mort violenta del seu fundador, Joseph Smith i el seu germà Hyrum a la presó de Carthage, el 27 de juny de 1844. L'església, amb seu encara a Nauvoo, va continuar sota la direcció en quorum dels seus dotze apòstols, sense que en dos anys fos nomenat el successor del seu primer profeta. Finalment, en 1846, la majoria de l'església va donar suport a Brigham Young, de 45 anys, com el nou president, mentre que altres membres van seguir Sidney Rigdon o Joseph Smith III (el fill del fundador del moviment). Al seu torn, alguns altres, com Emma Smith (esposa de Joseph Smith) van romandre a Nauvoo i les seves regions veïnes. Alguns fidels de Nauvoo, van discrepar de l'autoritat dels dotze i van seguir James J. Strang, qui s'hauria proclamat profeta i successor legal de Joseph Smith.
Winter Quarters La tensió religiosa va continuar incrementant-se en Nauvoo fins a desembocar en el que a vegades s'ha anomenat la guerra mormona d'Illinois. Avalats amb un revocatori del poder legislatiu de l'estat, es van organitzar diversos grups civils i, ocasionalment, militars, per a expulsar els mormons d'aquest estat. Brigham Young va poder negociar una treva que permetria als sants de Nauvoo preparar-se amb temps per a abandonar la ciutat, la qual havia aconseguit, per a 1845, una població de 22.559 habitants. La majoria dels membres de l'església van seguir Brigham Young i nou dels dotze apòstols, establint una estació transitòria a Winter Quarters, Nebraska, l'hivern de 1846. En aquest lloc es van fer els preparatius per a l'èxode dels pioners, amb el propòsit d'establir, fora dels Estats Units, un estat lliure associat, independent del sistema federal i on poguessin practicar la seva religió sense l'assetjament dels gentils, és a dir, d'aquells que no pertanyien a la seva església. Young imaginava la creació d'un Estat nou que anomenava «Deseret». Poc queda avui dia de Winter Quarters, lloc on els pioners es van assentar des de 1846-1848 i on la transició física i eclesiàstica de l'església es va fer legal i pública.
Motivació teológica Segons la creença de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, Déu va dirigir a Brigham Young, successor de Joseph Smith com a president de l'Església, perquè ajuntés a tots els membres per emigrar cap a l'oest, més enllà de la frontera occidental dels Estats Units, cap al que en aquell temps era Mèxic. En el que es considera la revelació divina que va dirigir a l'èxode, es comença dient que les instruccions constituïen «la paraula i la voluntat del Senyor quant al Campament d'Israel » i va arribar a ser per als pioners, la constitució que va governar la jornada. Durant l'hivern de 1846-47, els líders Sants dels Últims Dies en Winter Quarters, en altres parts de Nebraska, i a Iowa, van planejar la migració de la major part dels membres de la seva església, les seves pertinences i bestiar. Aquesta enorme tasca va resultar ser un desafiament significatiu per a la capacitat de lideratge mormó, així com per a la xarxa administrativa existent en la recentment reestructurada església.
Brigham Young personalment va recopilar tota la informació disponible sobre la Gran Vall de Salt Lake i la Gran Conca nord-americana, consultant muntanyencs i paranyers que freqüentaven Winter Quarters, i celebrant reunions amb el reverend Pierre-Jean De Smet, un missioner jesuïta familiaritzat amb l'àrea de la Gran Conca. Brigham Young i el seu grup de fidels no eren els únics en trajectòria cap a l'oest nord-americà. Per a 1845, unes 5.000 persones s'havien establert a Oregon, mentre que moltes altres ho farien a Texas i Califòrnia. El cautelós Brigham Young insistia que els mormons poblessin llocs que ningú més volgués i que els proporcionessin suficient aïllament per a poder practicar lliurement la seva religió: va pensar que la Vall de Salt Lake complia amb aquest requisit i que, a més, tindria molts altres avantatges per als Sants. Pel seu paper en aquesta migració i per analogia amb l'Antic Testament, s'ha anomenat de vegades a Brigham Young el" Moisés nord-americà".
Companyia d'avantguarda de 1847 Havent establert una percepció favorable del territori de Utah i sent aprovat l'èxode, Young va organitzar una companyia d'avantguarda per obrir el camí de l'oest fins a les Muntanyes Rocoses, recollir informació sobre les condicions del camí, incloent-hi fonts d'aigua i tribus d'amerindis, i seleccionar, en última instància, el punt central a la Gran Conca en la qual establirien el seu refugi. L'objectiu principal era arribar a un punt de divisió entre els territoris d'Oregon i Califòrnia aproximadament en el paral·lel 42, on es marca una divisió climàtica favorable: massa fred cap al nord i massa desèrtic cap al sud.
La companyia inicial seleccionaria i obriria un camí principal, amb l'expectativa que els pioners posteriors la mantinguessin i milloressin. S'esperava que el grup pogués, on fos possible, establir guals i transbordadores, així com sembrar i conrear amb, fins i tot, les tècniques d'irrigació que es requerissin. A la fi de febrer, es van fer els plans per a recol·lectar els pots portàtils, els mapes, els instruments científics, els instruments de granja i les llavors. Una ruta nova al costat del nord del riu Platte, un afluent del Riu Missouri, va ser triada per a evitar interferir amb els viatgers que havien establert el popular Oregon Trail en el costat del sud del mateix riu. Ateses les necessitats d'un grup de persones tan nombrós com el que es preparava per a viatjar cap a l'oest, els líders de l'església SUD, van decidir evitar conflictes potencials sobre els drets de pastura, l'accés a l'aigua els llocs per a acampar establerts per exploradors del passat. Winter Quarters, lloc de partida dels primeros pioneros mormones.
L'abril del 1847, Young va consultar amb membres del Quórum dels Dotze Apòstols que havien tornat recentment d'una missió britànica. John Taylor, Parley P. Pratt i Orson Hyde van portar diners donats pels Sants dels Últims Dies britànics, un mapa basat en una recent expedició de John C. Fremont a l'oest, i instruments per a calcular la latitud, elevació, temperatura i pressió baromètrica. Triats els membres del grup d'avantguarda, les últimes provisions van ser embalades i el grup es va organitzar en companyies militars.
El grup el van formar 143 homes, incloent tres esclaus negres i vuit membres del Quorum dels dotze Apòstols, tres dones, i dos nens. La companyia va contenir 73 carretes, un canó, 93 cavalls, 52 mules, 66 bous, 19 vaques, 17 gossos i alguns pollastres, portant suficients provisions, completament a la disposició del grup perquè durés un any. Young va dividir aquest grup en 14 companyies, cadascuna amb un capità designat. Per por a la possibilitat d'un atac per part de natius americans, es va formar una milícia i guàrdies nocturnes sota la direcció de Stephen Markham.
La travessia El 15 d'abril de 1847, a les 2 de la tarda, el grup de carretes va començar la seva travessia a l'oest des de Winter Quarters cap a la Gran Conca. En començar la tarda, van recórrer cinc quilòmetres i van acampar en una fila a poca distància d'un dipòsit de fusta. Alguns registres en diaris demostren que Young era qui activament organitzava i coordinava la travessia, supervisant els detalls i ocasionalment renyant, per exemple, quan les recreacions del capvespre o dels diumenges es tornaven desenfrenades o quan algun membre del grup fallava en les seves feines. En una ocasió Young va amonestar als caçadors del campament per «malbaratar la carn... matant més del que es necessitava». El campament s'aixecava a les 5 del matí al so d'un clarí i s'esperava que estiguessin amanits per al viatge a les 7 del matí. El viatge i les seves feines diàries havien d'acabar a les 8:30 de la nit i els del campament havien d'anar-se a dormir a les 9 pm. Viatjaven sis dies a la setmana, generalment descansant el diumenge per a observar el dia de repòs.