Joan Borràs i de Palau (Barcelona, 25 de setembre del 1868En el text de Celsa Alonso al vol. II del Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana sobre Joan Borràs de Palau, es data el seu naixement el 24 de septembre 1869 a diferència del Diccionario de la música de J.Pena i H. Anglés, on es marca el 1868. - 29 de gener del 1953)En l'article de Lluís Adan i Ferrer i d'Antoni Martí i Coll del 2003; Joan Borràs de Palau, els seus germans i una precoç violinista, es data la mort de Joan Borràs de Palau el 27 de gener, mentre que en el diccionari de la música de J.Pena i H.Anglés del 1954, es data a 29 de gener. va ser un compositor, pianista, periodista i crític musical català.

Encara que trasplantada a Barcelona, era de família mataronina de tota la vida i net de Gaspar Borràs i Carbonell, que havia estat alcalde de la capital del Maresme. Fou el tercer de set fills del matrimoni entre Manuel Borràs de Bofarull i Francesca de Palau i Català. Els germans Borràs de Palau eren Manuel, Josep, Joan, Maria, Francesca, Teresa i Melcior;Melcior Borràs de Palau va morir al 1930, quan era director de l'Hospital de la Mare de Déu de l'Esperança dos d'ells, Teresa —cantant— i Melcior —metge, violinista i crític musical—, també es van dedicar a la música. En JosepJosep Borràs de Palau morí al 1933 va ser redactor de temes econòmics al Correo Catalán amb el pseudònim «Arturo Irubarri» i en ManuelManuel Borràs de Palau morí el 1930 treballava a l'Ajuntament de Barcelona en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888; posteriorment va ser degà del Col·legi de Notaris de Catalunya de 1920 a 1928.

Joan Borràs de Palau professionalment es va dedicar a l'advocacia, sent la música una afició. També va ser un gran defensor de la regeneració de la música espanyola i estigué compromès amb la recuperació del patrimoni històric. Considerat juntament amb Francesc Alió i Brea un dels iniciadors del liedBorràs de Palau va crear diversos lieder: Cançó de maig, La barca, Voreta la mar, Aimada, Santa Nit, La farigola, Àngel meu, etc. Extret del Diccionario biográfico de la Música de J. Ricart Matas. [Barcelona] Editorial Iberia, segunda edición; 1966. a la Catalunya dels segles i , Joan Borràs va rebre diversos reconeixements públics: el 1896 va obtenir un premi extraordinari atorgat pel Centre Artístic Filharmònic en un concurs internacional on es van presentar una col·lecció de les seves melodies, i ell en va ser l'únic autor espanyol guardonat. L'any 1906 va ser nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando a proposta de T. Bretón i M. Benlliure,AVIÑOA, Xosé. Joan Borràs de Palau. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Diccionari A-H. Direcció: Aviñoa, Xosé. [Barcelona] Edicions 62, 1a edició de març de 2003. vol. IX. pp.101. el 1918 l'ajuntament de Mataró el va fer Fill Adoptiu de la Ciutat i, finalment, se li va concedir la Creu d'Isabel la Catòlica.

Influències i personalitat Es va distingir per ser un defensor de l'òpera nacional i un gran admirador de l'òpera alemanya (tant de l'obra de Weber com de l'estètica wagneriana).Joan Borràs i de Palau. CORTÈS I MIR, Francesc. Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1a edició de juliol del 1999. vol.I. Altres autors del moment com Miquel Domènech i Espanyol o Joaquim Pena van difondre l'obra i figura de Wagner, sent aquest últim un dels fundadors de l'Associació Wagneriana.Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Del Modernisme a la Guerra Civil. (1900-1939) Direcció: AVIÑOA, Xosé. Barcelona: Edicions 62, 1a edició de gener del 1999. vol. IV. pp.219-220. Joan Borràs es va manifestar obertament en contra de l'escola verista italiana, per l'efectisme insofrible, la capriciosa instrumentació i el seu sentimentalisme barat. Segons les seves crítiques, no sabien traduir les situacions dramàtiques, ni crear bé els personatges, i moltes d'aquestes obres que emocionaven al públic espanyol, molts cops anaven en detriment d'òperes espanyoles molt més sòlides. Tampoc era molt partidari de l'escola francesa, ja que per a ell la música no prenia part en l'acció sinó que la glossava perdent així la unitat estructural que es podia veure en les obres de Wagner. No obstant, era objectiu i va valorar positivament algunes de les produccions de Saint-Saëns.

Quant a l'òpera nacional, en un dels seus articles afirmava que era necessari confiar en el futur de l'òpera nacional. Considerava que fins aleshores, a l'entorn del 1914, a causa del poc suport per part del públic espanyol mai havia existit una òpera espanyola com a tal. Era, per tant, més un problema de caràcter social que musical. Admetia el valor fonamental de la sarsuela, de la qual eren deutors tant òperes espanyoles com el género chico, el qual considerava que estava en decadència. Per a resoldre tot aquest problema de l'òpera nacional, la seva solució raïa en l'adopció de la llegenda popular (on es pogués identificar el sentiment nacionalista) com a base per al teatre musical espanyol, tenint com a referència el model de l'òpera alemanya amb obres com El caçador furtiu (Der Freischütz) de Weber. Tot i estar relacionat amb el modernisme català i ser wagnerià, va persistir en l'adopció del model de Weber, el qual ja havia proposat anys enrere Felip Pedrell. El 1914, però, possiblement ja no era un moment en què hagués pogut ser viable la seva proposta degut a d'altres més noves que es començaven a perfilar en la crítica contemporània.

Formació musical i composició Als vuit anys va començar la seva formació musical amb el professor de piano Pere Tintorer (antic deixeble de Franz Liszt), va aprendre harmonia amb Francesc Brunet i contrapunt, composició i instrumentació amb Domènec Mas i Serracant (deixeble de Granados, Pedrell i Morera). Borràs va acabar la carrera de Dret, però va exercir d'advocat poc temps; va treballar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis alhora que es dedicava a la composició i a la crítica musical a la premsa. Encara que els seus inicis van ser bastant tímids, es va convertir ràpidament en un conegut compositor de música de saló. El gènere amb què es va donar a conèixer va ser el de la cançó catalana, amb melodies amb acompanyament per a piano que es van popularitzar ràpidament. Ha sigut l'únic autor espanyol en obtenir un premi extraordinari en el certamen internacional organitzat pel Centre Artístic Filharmònic. Va ser al 1896 quan es va presentar una col·lecció de les seves melodies.ALONSO, Celsa. Joan Borrás de Palau. Diccionario de la música, Española e HispanoAmericana. Director y coordinador: Casares Rodicio, Emilio. vol.II. 1999. p.643-644.

Com a compositor, va ser autor d'obres profanes i religioses, cançons catalanes per a cant i piano o per a orquestra, obres per a corals i per a òperes, a més d'altres poetes. La seva obra va ser nombrosa i variada, amb molts anys de durada. En quasi tota la seva obra relacionarà la poesia catalana amb la música. D'aquesta conjunció en traurà el caràcter popular de les seves obres. Algunes de les seves cançons es basaven en texts d'exponents de la lírica catalana de la Renaixença, com Apel·les Mestres o Mossèn Cinto amb La farigola, de força èxit. Eren obres de gran simplicitat harmònica, melòdica i formal.

Diverses cançons de Borràs van figurar en el repertori d'altres grans figures de la lírica, com ara Mercè Capsir, Francesc Viñas i Dordal, Victòria dels Àngels, Miguel Fleta, Enrico Caruso, Maria Barrientos, Hipólito Lázaro, Toti dal Monte, Tito Schipa, i de Conxita Supervia, que en va enregistrar La farigola i Voreta la mar (el madrigal Voreta la mar va gaudir de gran popularitat en la seva època, la partitura es va reimprimir una munió de vegades i diversos cantants la van enregistrar). Moltes de les seves cançons, a part de ser populars a Catalunya, van ser traduïdes a l'estranger, on va ser conegut i admirat. Tot aquest treball ajudarà a marcar la carrera d'aquest autor de la Renaixença catalana i més tard del Modernisme.

Formació periodística Borràs es va incorporar a la redacció d'El Correo Catalán a partir del 1888, quan encara estudiava a la Universitat, per portar la secció de crítica musical d'aquest diari. Al llarg de cinquanta-quatre anys hi va continuar col·laborant, tasca que va complementar amb col·laboracions a la barcelonina revista Actualidad, a la madrilenya Mundo Gráfico i al mataroní Diario de Mataró y la Comarca. En el camp de la literatura especialitzada, també va publicar a La Música Ilustrada Hispano Americana (1898-1902), Música (1915) i a la Revista Musical Hispano Americana. La seva extensa cultura (que arribava al coneixement del rus per entendre les òperes en aquesta llengua), que es plasmava en les seves crítiques, li va donar un prestigi ciutadà i li va permetre fer de jurat d'importants competicions, i de conèixer i tractar tota mena de personalitats del camp de la música.

D'entre les diverses col·laboracions amb les revistes filharmòniques de finals del , Borràs de Palau va mostrar una gran versatilitat, amb necrològiques, estudis biogràfics, informació bibliogràfica, anàlisis musicològics i tota mena de crítiques musicals (òpera, sarsuela, música simfònica i música de cambra). Es pot veure en elles la seva àmplia formació tècnica i humanista.

Obres destacades Veu i piano TítolData de publicació Comentaris Aïmada 1924 per cant i piano Àngel meu cançó de bressol amb lletra de Joaquim Rubió i Ors Cançó de maig per a veu i piano, amb lletra d'Apel·les Mestres; (una de les cançons que van tenir més èxit, va ser cantada pel baríton Blanchart al Teatre del Liceu i acabarà formant part del repertori de l'Orfeó Català al fer diversos arranjaments per al cor). Cançó de bressol 1905 cançó amb lletra d'Apel·les Mestres Come il ventaglio: romanza amb lletra d'Angelo Bignotti Coplita de Navidad per a veu i piano Els cosinets cançó amb lletra de Jacint Verdaguer Himne de la Escola Nocturna y Dominical del sagrat Cor de Jesús 1903 amb lletra de Francesc de Paula Girbau, per a cor i piano miniatura|Obra de Joan Borràs i de Palau ¡Ingrata!, serenata per a veu i piano, amb lletra de Josep Maria Tous i Maroto L'addio del soldato per a baríton i piano La barca cançó La cirereta: rondalla popular 1907 en dos quadres, amb lletra de Felip SantemLa farigolaper a veu i piano La papallona argentada cançó per a veu i piano amb lletra de M. Emília Fornó Les cireres per a cant i pianoLo filador d'orper a veu i piano Lo somni de sant Joan cançó amb lletra de Jacint Verdaguer; per a veu i pianoLos cosinetsper a veu i pano No et coneixia cançó amb lletra de Maria Domènech de Cañellas; per a cant i pianoMaig, canzone di maggioper a piano i veu Pensament religiós: Tantum ergo per a veu i harmònium o piano, amb lletra de Jacint Verdaguer Santa Nit per a veu i piano, amb lletra d'Apel·les MestresVerdaguerper a piano i veu Volades cançó amb lletra de Jacint Verdaguer Voreta la mar 1896 cançó per a veu i piano, amb lletra de Josep Maria Rabassa i Dalmau; (estrenada en el Teatro de Novedades per Blanchart. És un madrigal que va arribar a ser molt famós, publicant-se fins a cinquanta edicions a la Unión Musical Española i sent interpretada a un teatre a Shanghai.)

Piano TítolData de publicació Comentaris Anaridas: capricho per a piano, dedicada a Josep Rodoreda Añoranzas per a pianoEl rapsoda, alegoría para pianoper a piano Pas a quatre pas-doble per a piano Pensament de tardor per a piano Ricordo per a piano Romàntica per a piano

Música religiosa