Els drets humans es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l'estatus, l'ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l'individu en qüestió.
D'ençà a finals del es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan sols poden ser assegurats o violats.
De forma legal, els drets humans queden recollits en l'ordenació legal de molts països, així com en diversos tractats internacionals, el més important dels quals és la Declaració Universal dels Drets Humans. A més, en la majoria de països avançats, els drets humans són una base ètica i moral al voltant de la qual es pretén construir l'ordre geopolític de la societat moderna, al marge de qualsevol altra consideració legal.
Els drets humans són i han estat objecte d'estudi per part de diversos corrents filosòfics i polítics al llarg de la història, com el dret natural, el racionalisme o el positivisme.
Origen cultural miniatura|Eleanor Roosevelt i la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides Existeix un important debat sobre l'origen cultural dels drets humans. Generalment es considera que tenen la seva arrel en la cultura occidental moderna, però hi ha almenys dues postures principals més.Sánchez Rubio, David. Repensar drets humans. De l'anestèsia a la sinestèsia, 2007, editorial MAD, Sevilla , p. 102 Alguns afirmen que totes les cultures posseeixen visions de dignitat que es plasmen en forma de drets humans, i fan referència a proclamacions com la Carta de Comandament, de 1222, declaració fundacional de l'Imperi de Mali. No obstant això, ni en japonèsRyosuke Inagaki. Els fonaments filosòfics dels drets humans cap. El concepte de drets humans al Japó. 1985|editorial: Serbal / UNESCO, Barcelona , p. 214 ni en sànscrit clàssic,R. C. Pandey. Els fonaments filosòfics dels drets humans cap. Fonaments filosòfics dels drets humans. Perspectiva hindú. 1985 editorial: Serbal / UNESCO, Barcelona , p. 295 per exemple, va existir el terme dret fins que es van produir contactes amb la cultura occidental, ja que aquestes cultures han posat tradicionalment l'accent en els deures. També hi ha qui consideren que Occident no ha creat la idea ni el concepte de drets humans, encara que sí una manera concreta de sistematitzar, una discussió progressiva i el projecte d'una filosofia dels drets humans.Hountondji, Paulin J. Els fonaments filosòfics dels drets humans cap. El discurs de l'amo: observacions sobre el problema dels drets humans a l'Àfrica. 1985 editorial: Serbal / UNESCO, Barcelona , p. 357
Les teories que defensen l'universalisme dels drets humans se solen contraposar al relativisme cultural, que afirma la validesa de tots els sistemes culturals i la impossibilitat de qualsevol valoració absoluta des d'un marc extern, que en aquest cas serien els drets humans universals.
Entre aquestes dues postures extremes se situa una gamma de posicions intermèdies. Moltes declaracions de drets humans emeses per organitzacions internacionals regionals posen un accent més o menys en l'aspecte cultural i donen més importància a determinats drets d'acord amb la seva trajectòria històrica. L'Organització per a la Unitat Africana va proclamar a 1981 la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles, que recollia principis de la Declaració Universal de 1948 i afegia altres que tradicionalment s'havien negat a l'Àfrica, com el dret de lliure determinació o el deure dels Estats d'eliminar totes les formes d'explotació econòmica estrangera. Més tard, els Estats africans que van acordar la Declaració de Tunísia, el 6 de novembre de 1993, van afirmar que no pot prescriure un model determinat a nivell universal, ja que no poden desatendre les realitats històriques i culturals de cada nació i les tradicions, normes i valors de cada poble.Carrillo-Salcedo, Juan Antonio. Dignitat davant barbàrie. La Declaració Universal dels Drets Humans, cinquanta anys després, 1999, Madrid. Editorial Trotta , p. 116 En una línia similar es pronuncien la Declaració de Bangkok, emesa per països asiàtics el 23 d'abril de 1993, i la Declaració del Caire sobre drets humans en l'Islam, signada per l'Organització de la Conferència Islàmica el 5 d'agost de 1990.
També la visió occidental-capitalista dels drets humans, centrada en els drets civils i polítics es va oposar sovint durant la Guerra Freda, destacant en el si de Nacions Unides, a la del bloc socialista, que privilegiava els drets econòmics, socials i culturals i la satisfacció de les necessitats.
Història L'evolució dels drets humans ha sigut descrita com una sèrie de fases: Procés de positivització: deriva dels plantejaments del iusnaturalisme racionalista. Procés de generalització: és la conseqüència de la persecució de la igualtat, establerta en el model americà i de la Declaració Francesa. Procés d'internacionalització: és l'oposició als ordenaments estatals que es limita a un espai finit. Procés d'especificació: és el pas gradual de determinar als titulars dels drets.
Edat antiga 120px|miniatura|Imatge del Codi d'Hammurabi, del segle XVII aC. El concepte de drets humans tal com el coneixem avui en dia, té les seves arrels en la cultura occidental moderna, concretament del moviment conegut com a Il·lustració. No obstant això, cal destacar que la majoria de cultures tenen i han tingut al llarg de la història diversos conceptes similars que es concentren al voltant de la idea de la dignitat de la persona en tant que ésser humà.
Alguns estudis consideren que qualsevol document sobre lleis generals acaba parlant indirectament dels drets humans. En aquest sentit, un dels primers exemples seria el Codi d'Hammurabi, datat del 1760 aC. Es tracta d'una mena de codi penal primitiu on s'inclouen lleis i normes de conducta així com el càstig a aplicar si aquestes eren infringides. El codi legisla sobre una gran varietat de temes, incloent-hi els drets de la dona, dels infants o dels esclaus.
Altres autors creuen que fins a la Civilització persa, al , no es pot parlar d'aquest concepte con un principi general, més enllà de lleis concretes. miniatura|esquerra|El cilindre de Cir data del .En efecte fou sota el regnat del rei persa Cir II el Gran que es creà un document anomenat el Cilindre de Cir. Aquest va ser descobert el 1879, i és reconegut per a molts historiadors com el primer document sobre drets humans de la història.
El cilindre proclama la Llibertat religiosa per a tots els ciutadans de l'imperi, alhora que aboleix l'esclavitud. Aquesta proclamació converteix l'imperi Persa en una de les institucions més avançades de l'època, atorgant a tots els grups ètnics els mateixos drets i donant un tractament igualitari a homes i a dones. El cilindre documenta també la protecció de drets com la llibertat, la seguretat, la llibertat de moviment o el dret a la propietat, així com altres drets socials.
Però la interpretació dels cilindres com una Carta dels drets humans ha estat criticada per molts estudiosos i considerada com a propaganda política per part del règim de Mohammad Reza Pahlavi. L'historiador alemany Josef Wiesehöfer comenta que la imatge de ”Cir com a gran defensor de la política de l'ONU sobre drets humans ... és tan sols un fantasma com l'humà i il·luminat Xa de Pèrsia”.
Edat moderna Més endavant, el 1215 trobem a Anglaterra el que podria ser el precedent dels règims constitucionals en la Carta Magna, un document firmat pel rei Joan sense terra davant la pressió de l'aristocràcia. El document garantia una sèrie de drets com l'habeas corpus i una regulació de la jurisprudència i dels poders del monarca, que fins aleshores eren absoluts. També s'hi introdueix la llibertat religiosa i política. Es tracta d'un fet històric a Europa.
miniatura|La carta de drets de 1689.L'any 1689 va ocórrer un fet similar quan el Parlament d'Anglaterra va obligar el príncep Guillem I d'Orange-Nassau a firmar un document que es va anomenar la carta de drets (Bill of Rights). És un tractat que està generalment acceptat com l'antecedent immediat de moltes altres declaracions modernes, entre elles la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i fins i tot la Declaració Universal dels Drets Humans. El document servirà fonamentalment per retornar al parlament moltes de les seves funcions originals que havien estat debilitades o usurpades per la monarquia absolutista.
Edat contemporània La Declaració de drets de Virgínia o la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà són dos nous tractats que se sustentarien sobre la base de la carta de drets anglesa. Ambdues es produeixen en períodes històrics transcendentals, com són la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa.
La Declaració de drets de Virgínia es proclamà el 12 de juny de 1776 durant la Convenció de Virgínia. És considerada la primera declaració de drets de l'època moderna i va resultar molt influent en el redactat de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica el 4 de juliol del mateix any.
esquerra|miniatura|Il·lustració de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà és una declaració de principis adoptada per l'Assemblea Constituent de França proclamada en 26 d'agost de 1789 i que serviria com a prefaci per a la futura constitució de 1791. Es tracta d'un document avançat al seu temps, que parla dels drets naturals, inalienables i sagrats de l'home i que assegura que a ignorància, la negligència o el menyspreu dels drets humans són les úniques causes de calamitats públiques i de la corrupció dels governs. No obstant això, no parlava de les dones, a les quals (malgrat que posteriorment es volgué ampliar la definició) no se les incloïa com a ciutadanes de ple dret, fet que frustrà les esperances que aquestes havien posat en la Revolució Francesa.
Després de la Segona Guerra Mundial, en resposta a la gran barbàrie comesa, l'ONU començà a treballar en un document que intenti, per primer cop a la història, limitar el poder dels estats en favor d'una universalització dels drets humans per tal d'establir un nou ordre mundial. El tractat es firmà el 10 de desembre de 1948. L'ONU va recomanar que el text fos distribuït, comentat i discutit a les escoles de tot el món, volent establir les bases del que s'anomena actualment Educació en drets humans. Per tal de protegir i vetllar pel compliment de la declaració, s'han establert diverses institucions, com el Tribunal Europeu de Drets Humans el 1998 a Europa (que té també el seu equivalent a Amèrica i a l'Àfrica) o el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el 2006.
Validesa i universalitat dels drets humans Les teories que defensen la universalitat dels drets humans, se solen contraposar al relativisme cultural, doctrina que afirma la validesa de tots els sistemes culturals i la impossibilitat d'establir un sistema absolut de valoració. Segons aquesta teoria és impossible doncs establir un codi o drets universals per a totes les cultures del món. Segons aquesta teoria pràctiques com l'ablació genital femenina, no podrien ser regulades per cap ingerència externa amb voluntat universalitzadora. Val a dir que es tracta d'una postura molt extremista que troba però diferents matisos al llarg de la història.