El lliri blau, lliri morat, grejol, garitjol blau o gínjol blau (Iris × germanica), és un híbrid de planta amb flors del gènere Iris dins la família de les iridàcies.

Aquest híbrid és natiu dels Balcans però avui dia es troba present a gairebé tot Europa, l'est d'Àsia, el nord d'Àfrica alguns estats dels Estats Units d'Amèrica i a l'Argentina.

A Catalunya és freqüentment cultivada i naturalitzada, en indrets més o menys àrids al voltant dels pobles. Probablement no hi hagi cap població autòctona d'aquest tàxon. Als Països Catalans han estat citades altres quatre espècies autòctones de lliris blaus:

Iris latifolia (un endemisme dels Pirineus i la Serralada Cantàbrica) és freqüent a tota la serralada pirinenca.

Iris xiphium (propi del Sud-oest d'Europa i Nord d'Àfrica) ha estat citat al delta de l'Ebre, la Ribera Baixa i la Safor.

Iris spuria es pot trobar a les terres de l'Ebre, la Ribera Baixa i la Marina Septentrional.

Iris lutescens, el lliri menut, és un endemisme de la Mediterrània occidental que viu en diversos indrets més o menys àrids de Catalunya i el País Valencià.

El nom d'Iris li ve en honor de la deessa grega del valor. Els tres pètals interiors representaven la fe, la saviesa i el valor.

Morfologia miniatura|esquerra|Detall dels estams miniatura|esquerra|Conjunt de lliris blaus És una planta herbàcia vivaç que mesura entre 30 i 110 cm d'alçada. La rel és horitzontal, grossa (fins a 6 cm de diàmetre), subcilíndrica, ramificada i es torna plana a la punta. Es tracta d'un rizoma. Les tiges són epigees, les quals creixen de forma vertical i robusta (erectes o ascendents), tot i que en un principi es desenvolupen de forma subterrània.

Té entre 3 i 10 fulles basals disposades en dues carreres encarades i que s'embeinen unes amb les altres per les bases. La part laminar s'aixeca verticalment. Es tracta de fulles simples i de forma lanceolada o d'espasa. La forma de l'àpex és acuminat i la de la base atenuada. Pel que fa a la divisió del marge es tracta d'una fulla entera que s'insereix a la tija de forma decurrent. Tenen una nervació paral·lela. Es disposen en conjunt de forma esparsa. Fent referència a la textura són fulles gruixudes i labres. Mesuren entre 20 cm i un metre de longitud (sense superar mai la inflorescència) i entre 2 i 5.5 cm d'amplada.

Són plantes bisexuals amb una inflorescència cimosa o tancada disposada en forma de raïm. Les flors són hermafrodites, oloroses, regulars i se'n troben entre 2 i 6 per planta. Tenen tres sèpals estesos i corbats de forma ovalada i de 8-12 cm de llarg per 6 cm d'ample. També tenen tres pètals que s'estenen erectes i es dobleguen sobre la part fèrtil de la flor. És a dir que els segments del periant es disposen en dues sèries; els externs són de color púrpura amb venes basals, blanques-grogues i marrons-púrpures, i barbes grogues, i els interns són d'un color púrpura pàl·lid. L'androceu està format per 3 estams, en aquest cas, monadelfs ja que tots estan soldats pels filaments. Com que es troben enfront dels pètals s'anomenen opositipètals. Fent referència a la forma del tàlem o receptacle floral i la posició relativa de l'ovari respecte als altres verticils florals les flors són epígines, ja que els pètals, sèpals i estams estan inserits per sobre el gineceu. El fruit és una càpsula ovoide que conté l'ovari ínfer fecundat.

Ecologia La seva forma vital de Raunkjaer és hemicriptòfit. Viu en llocs rocosos, en la calçada, en prats secs i murs o bé es cultiva en jardins. Al Principat se'l pot trobar conreat i subespontani en indrets ben diversos pel que el podem trobar en la majoria de llocs.

Usos Tot i les nombroses virtuts que els antics donaven al rizoma d'Iris x germanica, encara més accentuades pels farmacològics medievals, en l'actualitat s'ha anat prescindint del seu ús fins a quedar- se reduït a la perfumeria i a la licoreria. Antigament s'emprava per proporcionar benestar a les genives inflamades dels nens durant la sortida de les dents. També s'utilitza, per exemple per la confecció de pols per a cosmètics i dentífrics.

Es cultiva a ple sol. Admet qualsevol tipus de terreny però s'adapta millor a llocs rocosos. Per aquesta raó, es plantava a la coberta de les barraques i cabanes de pedra en sec, per protegir-les de l'erosió. Lliga la terra amb el seu sistema radicular i esmorteeix la força de la pluja amb les fulles i rizomes; a més, accelera l'expulsió de l'aigua per evapotranspiració. La seva floració confereix a aquestes construccions una personalitat única.

Després de la floració es retiren els talls secs. A final d'hivern es renten les fulles seques i residus que hi hagi entre els rizomes. Després de l'adaptació no necessita pràcticament ser regada, excepte en casos de sequera que els regs han de ser profunds i espaiats.

Composició química Àcids: Àcid isoftàlic (0.002%) Àcid salicílic Àcid làuric Àcid esteàric Àcid palmític L-triacontanol

Oli volàtil (0.025%): el seu principal component és el furfural

Altres: Iridina o Irisina (substància resinosa) beta-sitosterol Iriversical Tanins Triterpens Goma Midó Alcaloide (no identificat)

Usos medicinals Aquesta planta té una gran eficàcia contra l'asma, la bronquitis, la tos, el vòmit i les nàusees. És un diürètic d'efecte segur i el suc de la rel s'utilitza com a purgant. És molt usat en homeopatia per tractar els mals de cap.

Toxicitat Precaució: mai s'ha de superar la dosi recomanada. En estat fresc pot provocar gastroenteritis i vòmits, i rarament pot comportar dermatitis per contacte o neuràlgies facials. El furfural és irritant i pot actuar sobre les mucoses comportant mal de cap, plor dels ulls, injecció conjuntival i irritació de la gola. El compost iridina és hepatotòxic en humans.

Notes i referències

Bibliografia

Enllaços externs

Base de dades GRIN 3866 Herbari virtual de la Mediterrània occidental: iris germanica

Categoria:Iris Categoria:Plantes medicinals asparagals