Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km² i una població, l'any 2009, d'1.671.001 habitants. Càller n'és la capital. Històricament dividida en 30 comarques (en sard, curadorias o partes o Merias), l'estat italià la va dividir en quatre províncies (Càller, Nuoro, Oristany i Sàsser). El 2001, va passar a vuit amb la creació de quatre noves segregades de les anteriors: Òlbia-Tempio, Ogliastra, Carbònia-Esglésies i el Campidano Mitjà. Des del 2016 es va fer una nova distribució, i van desaparéixer les quatre províncies creades el 2001, i alhora es va crear la província de Sardenya del Sud i la ciutat metropolitana de Càller que substituïa la província homònima.
Sardenya té especial significat pels catalanoparlants perquè a la ciutat de l'Alguer es parla català, en la seva variant algueresa, mentre que l'idioma propi de la major part de la resta de l'illa és el sard.
Història
A Sardenya, va haver-hi una civilització prehistòrica de la qual queden monuments megalítics. Les primeres domus de janas (cases de les fades) es remunten al 2000-1800 aC, en plena edat del bronze; es tracta de petites tombes excavades en la roca, de vegades reunides en grups nombrosos, en què segons la tradició popular habitaven fades i bruixes. La cultura nuràgica, de la qual queden sobretot els nurags, es va desenvolupar des del fins al . Llavors, van arribar-hi els fenicis, perquè s'han descobert, en les excavacions, terracotes d'origen fenici. Aquests la van anomenar ŠRDN (Shardan/Sherden o variants properes). Als fenicis, els van succeir els cartaginesos, les ciutats més importants dels quals van ser: Caralis, Tharros i Nora. miniatura|esquerra|La ciutat fenícia i romana de Tharros. L'any 230 aC, va ser conquerida pels romans, a conseqüència de la derrota cartaginesa en la primera Guerra púnica. Sardenya es va convertir en una província romana, i les ciutats costaneres que existien van créixer i van ser embellides, mentre que es van fundar colònies com Turris Lybissonis i Feronia. Van ser poblades per immigrants romans. L'ocupació militar romana va acabar amb la civilització nuràgica. Malgrat les campanyes per les serralades centrals, anomenades pels romans Barbaria (en sard modern, "Barbagia"), la dominació romana del centre de Sardenya mai no va ser més que nominal.
La dominació romana de Sardenya va durar 694 anys. Als primers segles de l'edat mitjana, Sardenya va ser saquejada pels vàndals (), que van ocupar Caralis juntament amb altres ciutats costaneres de Sardenya. El domini va durar 77 anys, dels quals poc se sap, tret que el govern vàndal va adoptar una forma similar de la prèvia estructura imperial romana. També la van ocupar els gots. No obstant això, els romans d'Orient la van reconquerir l'any 533, quan els vàndals van ser derrotats pels exèrcits de Justinià I sota el general Belisari en la batalla de Tricamàrum. Els romans d'Orient es van quedar a l'illa fins al . L'autoritat centralitzada a Constantinoble va perdurar fins al voltant de l'any 650; després, l'autoritat va passar a mans dels llegats romans d'Orient locals. Es va deure en gran manera als problemes locals, com els atacs dels moros i dels amazics sobre les costes sardes. Els sarraïns van fer incursions en aquesta illa del Mediterrani, i se'n documenta el primer atac l'any 705: Salvatore Consentino, Byzantine Sardinia between East and West, Millennium – Berlín, Nova York (2004), pàgines 329-367. Aquests atacs van ser cada vegada més intensos, i van donar com a resultat que els habitants abandonessin les ciutats costaneres.
La disgregació del poder romà d'Orient a l'illa i el creixent aïllament causat per les incursions magribines afavoriran la formació de quatre regnes independents i ja consolidats al s. XI. Es tracta dels jutjats (literalment: "jutjats"), que prenen el nom de la figura que els regia, el judike ("jutge"), derivada de la tradició romana d'Orient. N'hi havia quatre: Torres (nord-oest), Gallura (nord-est), Arborea (centre) i Càller (sud), si bé progressivament tots menys el d'Arborea acabaran caient sota l'òrbita de les repúbliques de Gènova i Pisa. A banda del poder del judike i de la seva família, cadascun d'aquests regnes tenia una Corona de Logu, o sigui, un consell, i en alguns casos també una Carta de Logu, un codi de lleis per al territori. L'organització d'aquests regnes autòctons es vertebrava a partir de les curadorias o partes (províncies), dividides al seu torn en les diverses biddas (poblacions).
miniatura|Moneda de Sardenya, de Pere III, rei de Sardenya, 1336-1387, amb les quatre barres catalanes. Als segles i , Gènova, Pisa i el Papat van lluitar llarg temps per imposar-hi el seu poder. A la fi del , el papa Bonifaci VIII va establir que Sardenya passés a la Corona d'Aragó, i se'n formalitzà la cessió l'any 1324, quan el llavors infant i futur rei Alfons el Benigne, pren Sardenya durant els últims anys del regnat de Jaume II d'Aragó.[Cf. «L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», a Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart i Carmen Morte García, La Corona d'Aragó. El poder i la imatge de l'edat mitjana a l'Edat Moderna (segles XII - XVIII), Societat Estatal per a l'Acció Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana i Ministeri de Cultura d'Espanya - Lunwerg, 2006.
El domini de la Corona d'Aragó s'hi va perllongar fins al ; mantingué a l'illa una rígida organització de tipus feudal, i destacà la seva presència sobretot a l'Alguer, repoblada per catalans després d'una revolta. Sardenya va passar a Àustria l'any 1713, en virtut del tractat d'Utrecht. Però el 1718, després del Congrés de Londres, Sardenya va passar a Víctor Amadeu II de Savoia. I, mitjançant la casa de Savoia, es va incorporar al Regne d'Itàlia l'any 1861. Després de la Segona Guerra Mundial, la Constitució d'Itàlia li reconeix certa autonomia.
Geografia Orografia L'illa és força accidentada, i constitueix un fragment del sòcol varisc tallat per nombroses falles, que presenta fragments dispersos de cobertura secundària i eocènica. No presenta cap unitat orogràfica, no té veritables serralades i les formes de relleu són tabulars. Les principals muntanyes de l'illa són: El massís del Gennargentu, amb les alçàries de La Marmora (1.834 m), i el Bruncu Spina (1.829 m), considerada la zona més inhòspita de l'illa. Al nord, la Gaddura, amb els monts Ultana (amb el Pinu, 1.743 m), i els Limbara (amb el Balistreri, 1.363 m). Els monti di Alá, amb el Padrone (831 m), Senaloga (1.076 m), Nieddu (971 m) i Lerno (1.094 m). La depressió de Campidanu, al sud-est. Els monts Albo, al nord, amb el pic Su Mutucrone (1.050 m) i la punta Cupetti (1.200 m). Al centre, la Catena dei Marghine, amb el Palai (1.200 m). Les muntanyes Serpeddi (1.069 m), Tasu (1.359 m), i els Ferru (amb l'Urtigu, 1.050 m).
Rius Els principals rius que travessen l'illa són els Tirsu, Flumendosa, Samascu, Coghinas, Posada, Cedrino, Oliena, Isalle, Mannu, Flumineddu, Cixerri, Canissoni, Liscia i Liscoi. També hi són importants els llacs, que són com albuferes, al costat de la costa, com les de Tirsu, Santa Giusta, Sassu, Sale Porcus, Coghinas i Calaris.
Clima miniatura|El massís del Gennargentu nevat. El clima mediterrani és típic de gran part de Sardenya: al llarg de les zones costaneres, on resideix la gran majoria de la població, els hiverns són suaus gràcies a la presència del mar, amb nevades rares i temperatures quasi mai sota els zero graus. Els estius són càlids i secs, però la baixa humitat i la bona ventilació permeten suportar fàcilment les temperatures elevades, que pugen fins a 35 °C.
A les zones interiors el clima és més rigorós. Als massissos muntanyosos més elevats, hi neva a l'hivern i les temperatures baixen a sota zero. Els estius són frescos, sobretot durant les hores nocturnes, i rarament hi fa calor molts dies consecutius.
Les precipitacions són particularment escasses a la costa meridional, amb mitjanes inferiors als 500 mm anuals; en particular, la localitat de Capo Carbonara té el registre mínim absolut de tot Itàlia, amb una mitjana de 266 mm anuals. A l'interior de Sardenya, la pluviositat mitjana és de 700-800 mm. Per superar el problema de la sequera, des de la fi del fins avui s'han construït prop de 50 embassaments, molts dels quals dotats de centrals hidroelèctriques.
Sardenya és una regió molt ventosa. El vent dominant és el mestral, seguit del xaloc. El primer mitiga les temperatures estivals, però a causa de la seva velocitat crea danys a l'agricultura i afavoreix la propagació d'incendis. El segon és molest cap a la fi de la primavera, ja que intensifica l'evapotranspiració i causa estrès hídric als cultius de secà. El règim de vents ha afavorit la instal·lació de nombroses aerogeneradores en algunes carenes i zones industrials.
Temperatures mitjanes de Sardenya: gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre mínimes (C) 8 8 9 11 14 18 21 21 19 16 13 9 màximes (C) 14 14 16 18 22 26 30 29 27 23 19 16
Demografia
+ Habitants de les províncies de SardenyaProvínciaHabitants Càller [CA] 559.820Carbònia-Esglésies [CI] 130.555Campidano Mitjà [VS] 103.020 Nuoro [NU] 161.444 Ogliastra [OG] 58.097Òlbia-Tempio [OT] 154.319 Oristany [OR] 167.295 Sàsser [SS] 336.451
Tot i que Sardenya ha estat poblada des de fa diversos mil·lennis i que la població resident a l'illa s'ha triplicat ens el darrers 140 anys, aquesta és una de les poques regions europees en la qual una economia moderna i diversificada conviu amb un ecosistema encara intacte, si no verge, en grans àrees del territori. Aquest fet s'explica demogràficament gràcies a la baixa densitat de població, propera als 68 hab./km².
El 31 de desembre de 2008, d'una població d'1.672.422 habitants, hi havia 30.115 estrangers (1,8%). Les famílies compten, de mitjana, amb 2,5 membres.
Ciutats + Les 10 ciutats més pobladesCiutatHabitants1 Càller 157.6862 Sàsser 130.2023 Quartu Sant'Elena 71.2544Òlbia 53.2295 L'Alguer 40.8966 Nuoro 36.4867 Oristany 32.4348Carbònia 30.0399 Selargius 29.08610 Esglésies 27.641 Les dues ciutats més poblades de l'illa són Càller, capital regional, i Sàsser, segon pol de desenvolupament regional, respectivament al sud i al nord de l'illa.
El Càller (163.000 habitants) és el centre d'una àrea metropolitana que té uns 450.000 habitants si s'hi inclouen Quart (Quart de Santa Elena) (71.254 hab.), Selargius (29.086 hab.), Assemini (26.056 hab.), Capoterra (21.391 hab.), Montserrat (20.785 hab.), Sestu (18.237 hab.) i Quart (Quartucciu) (11.996 hab.).
Sàsser té uns 130.000 habitants i és l'única ciutat, a més de Càller, que supera els cent mil habitants. L'àrea urbana de Sàsser s'estén cap al golf d'Asinara i arriba als 270.000 habitants. Els nuclis principals de la zona metropolitana de Sàsser són: l'Alguer (40.896 hab.), Port de Torres (22.011 hab.) i Sorso (14.556 hab.).
La resta de ciutats tenen funcions de polaritat local i tenen totes una població compresa entre 10.000 i 60.000 habitants: Òlbia (53.000 hab.), L'Alguer (40.900 hab.), Nuoro (36.500 hab.), Oristany (32.500 hab.), Carbònia (30.000 hab.), Esglésies (27.600 hab.), Villacidro (14.500 hab.), Tempio Pausania (14.200 hab.), Arzachena (12.800 hab.), Guspini (12.500 hab.), Sant'Antioco (11.700 hab.), La Maddalena (11.700 hab.), Siniscola (11.400 hab.), Ocier (11.000 hab.), Macomer (10.800 hab.), Tortolí (10.500 hab.) i Terralba (10.400 hab.). Encara hi ha els centres menors, amb menys de 10.000 habitants, com ara Sanluri (8.500 hab.) i Lanusei (5.700 hab.).
Administració miniatura|Les quatre províncies actuals i la ciutat metropolitana de Càller (=Castèl) a Sardenya.