, anomenada la Gran, , Iekaterina II Alekséievna Velíkaia, fou una princesa alemanya que esdevingué tsarina de Rússia per l'abdicació del seu marit, el tsar Pere III. Representa la monarquia il·lustrada per antonomàsia del a l'Imperi Rus.
Infància Nasqué com a Sophie Friederike Auguste von Anhalt-Zerbst a la ciutat de Stettin, capital històrica de Pomerània, en aquell moment pertanyent al regne de Prússia i que avui forma part de Polònia, l'any 1729. Era filla del príncep Cristià August d'Anhalt-Zerbst i de la princesa Elisabet de Schleswig-Holstein-Gottorp. La seva era una família de tercer grau dintre de la noblesa alemanya de principis de . La seva educació transcorregué amb una certa precarietat econòmica, encara que no cultural.
Casament i descendència L'any 1745 la princesa d'Anhalt-Zerbst, Sofia Augusta, és l'escollida per la tsarina Elisabet I de Rússia per casar-se amb el seu nebot i hereu, el futur tsar Pere III de Rússia. El llavors tsarèvitx Pere de Rússia era fill del duc Carles Frederic de Holstein-Gottorp i de la gran duquessa Anna de Rússia filla de Pere I de Rússia i germana de la tsarina Elisabet I de Rússia. El casament es produí el 1745, la parella s'establí a Sant Petersburg i tingueren dos fills, la paternitat dels quals s'ha posat més que en dubte:
SM el tsar Pau I nat a Sant Petersburg el 1754 i assassinat al castell dels Mikhailovski de Sant Petersburg l'any 1801. Es casà en primeres núpcies amb la princesa Natàlia de Hessen-Darmstadt i en segones núpcies amb la princesa Sofia de Württemberg. SAI la gran duquessa Maria de Rússia nada el 1757 i morta el 1759 a Sant Petersburg.
miniatura|esquerra|Caterina II en la seva joventut La paternitat dels seus fills s'atribueix a un dels seus múltiples amants, en especial a Serguei Sàltikov. La tsarina tingué múltiples amants i parelles de caràcter sexual.
Esposa de Pere III de Rússia El fracàs del matrimoni ja es fa palès la nit de noces, ja que no serà fins dotze mesos després que el matrimoni serà consumat. Pere pendrà una amant i Caterina iniciarà contactes amb diferents grups de poder contraris al seu marit a la vegada que també iniciava la seva particular, i extensa, llista d'amants.
Extremadament informada de les notícies que ocorrien a Rússia i a la resta d'Europa, mantenia correspondència amb els més grans pensadors del moment, inclosos Diderot i Voltaire.
El 1762 el seu marit accedeix al tron amb el nom de Pere III de Rússia, però les seves excentricitats i les seves polítiques, en especial la seva obsessió amb Prússia i canviant les aliances de la Guerra dels Set Anys pel Tractat de Sant Petersburg que va acabar immediatament amb l'ocupació russa de Prússia Oriental i Pomerània, va mediar la treva de Frederic amb Suècia i va posar un cos de les seves pròpies tropes sota el comandament de Frederic, li crearen múltiples enemics que veuran en Caterina la candidata ideal a ocupar el tron de Rússia. El Regne de Dinamarca i Noruega, neutral durant la guerra, va estar a punt de ser arrossegat al costat de França quan Pere III va voler recuperar el seu títol de ducat de Holstein-Gottorp de mans de Frederic V de Dinamarca, i estava disposat a atacar-los per fer-ho, tanmateix Caterina i el seu amant Grigori Orlov van liderar un cop de palau emprant una tropa que va entrar al palau on residia el tsar, capturant-lo i transportant-lo al castell de Ropxa on una setmana després moriria assassinat pels partidaris de la seva dona. Caterina esdevenia la nova tsarina, adoptant el nom de Caterina II de Rússia.
Tsarina de Rússia miniatura|Retrat de Caterina II En la política interna destaca la voluntat de reforma de lleis i codis que per tal de portar-la a terme convocà una comissió legislativa en què totes les classes socials, a excepció dels serfs, hi eren representats. Mesos després la desconvocà en una onada de conservadorisme després de la revolta cosaca dirigida per Omelian Pugatxov els anys 1774 - 1775. A causa de la revolta reorganitzà les províncies i els districtes russos per aconseguir un control més gran de les àrees rurals.
Afavorí la colonització de les noves àrees ocupades a Alaska i a Ucraïna, donant terres a la noblesa i garantint-los serfs. Va establir la Societat Econòmica Lliure per tal d'encoratjar la modernització de l'agricultura i la indústria. Va animar a la inversió estrangera a establir-se a Rússia per tal de convertir-se en un motor per les regions menys desenvolupades. Reduí la presència de la censura a la societat russa, encoratjant a l'educació de les classes mitjanes i de l'aristocràcia.
Pel que fa a la política exterior de la tsarina Caterina, va posar fi a l'aliança de Rússia amb Prússia i es va retirar de la Guerra dels Set Anys i va aplicar una política de continu avenç de la frontera russa l'oest.MATA, Jordi. «Els Romanov i la Rússia imperial». Sàpiens [Barcelona], núm. 135 (octubre 2013), p. 48-54. ISSN 1695-2014 Durant els primers anys del seu regnat el ministre d'afers estrangers fou Kikita Panin, el qual exercí una influència considerable. El seu exercici estigué encaminat a aconseguir el Pacte del Nord, un pacte entre les monarquies de Rússia, Polònia, Prússia, Suècia i potser el Regne Unit en contra de la unió dels borbons de França i Espanya i dels Habsburg d'Àustria. El pacte fracassà i Panin perdé el suport de la tsarina i hagué de dimitir l'any 1781.
La qüestió polonesa
miniatura|Repartiment de Polònia La pugna ferotge entre el rei August el Fort i l'alta aristocràcia polonesa va generar una progressiva i profunda divisió del país, en la qual els bàndols en disputa no van tenir inconvenient a buscar alternativament suports a l'estranger. A aquests es van sumar els desitjos de Prússia d'estendre el seu territori després de la fi de la Guerra dels Set Anys en 1763, en la qual es va comprovar la debilitat política i militar de Polònia, que va haver d'acceptar que el seu territori sigui lloc de pas de tropes de Rússia. Com a resultat, la influència política i econòmica de l'Imperi Rus havia transformat a la República de les Dues Nacions en un estat debilitat i dependent de Rússia. L'any 1764 Caterina col·locà un antic amant seu al tron de Polònia, Estanislau August. Amb l'excusa que la revolta de la Confederació de Bar generava una perillosa inestabilitat a Polònia exèrcits dels tres països van envair la Confederació de Polònia i Lituània en 1769, i van ocupar els territoris que havien acordat repartir, vencent la resistència militar oposada per la Confederació de Bar. El van publicar el manifest sobre l'ocupació, al·legant que buscaven preservar l'autoritat del rei polonès Estanislau II però demandant territoris a canvi. En la Primera partició de Polònia de 1772 Rússia rep els territoris a l'est de la línia formada pels rius Dvinà, Prut i Dnièper,
La Constitució de Maig de Polònia de 1791 va establir la separació dels tres poders de l'Estat, i va eliminar els abusos de la Repnin Sejm. Aquestes reformes van propiciar accions agressives per part dels seus veïns, preocupats pel potencial de renaixement de la Mancomunitat. Les forces russes van envair la Mancomunitat a petició del nobles de la Confederació de Targowica el 4 de maig de 1792 contra el mateix estat polonès. Rússia acceptà d'intervenir amb l'argument que Polònia havia estat víctima del jacobinisme radical, llavors en seu apogeu a França, i, igual que Prússia, hi envià tropes. L'acord entre totes dues potències va portar al segon repartiment de les terres poloneses entre Rússia i Prússia, que també va ser ratificat per la Dieta polonesa. Àustria en restà al marge perquè tenia les mans lligades per la guerra que li havia declarat la seva antiga aliada, França. Rússia rebé la Belarús lituana i l'Oest d'Ucraïna i Prússia obtingué les ciutats de Danzig i Thorn, així com la resta de la Gran Polònia i una part de la Mazòvia. Després d'aixafar la Insurrecció de Kościuszko en la Tercera Partició de Polònia el 1795 Rússia es va apoderar de la totalitat de Lituània i va fixar la frontera dels seus nous dominis fins al riu Neman en la Tercera partició de Polònia de 1795.
L'Imperi Otomà
Durant el regnat de Caterina, l'Imperi Rus es convertí en la principal potència a l'Europa Oriental. La rivalitat amb l'Imperi Otomà s'expressà en les dues Guerres russoturques, en les què intentà aplicar la filosofia dels repartiments polonesos però no tingué èxit. Tot i així, a través de la guerra de 1768 a 1774 aconseguí debilitar les posicions otomanes i va establir el control rus de facto sobre el sud d'Ucraïna, fins llavors dominada per l'Imperi Otomà a través del seu estat titella, el Kanat de Crimea, una guerra conseqüència inesperada de la tensa relació que es vivia al Regne de Polònia, on diversos nobles es van revoltar contra el govern del rei Estanislau II de Polònia, antic amant i titella de Caterina i atacaven les tropes russes desplegades a Polònia en suport d'Estanislau II i després es retiraven a països veïns per protegir-se de les represàlies russes. El 21 de juliol de 1774 Rússia i Turquia van signar el Tractat de Küçük Kaynarca, que posava fi a la guerra. D'acord amb el tractat, l'Imperi Otomà reconeixia la independència d'un reduït Kanat de Crimea (cosa que el convertia de facto en un estat satèl·lit de Rússia). Rússia guanyava a més el dret a construir dos ports al mar Negre, cosa que fins llavors li havia estat vedada. Finalitzava així el monopoli otomà sobre el mar i s'obria la possibilitat d'un atac naval rus sobre la mateixa Constantinoble en el futur.
El final de la guerra va donar pas a la Qüestió d'Orient doncs es creia que la desfeta total de l'Imperi Otomà tindria lloc de manera imminent, i les potències europees es començaren a disputar els possibles beneficis militars, estratègics i comercials que sorgirien del nou ordre sociopolític a la part oriental d'Europa. L'Imperi Rus suposava que es beneficiaria àmpliament de la derrota otomana. D'altra banda, l'Imperi Austrohongarès i el Regne Unit creien que s'havia de preservar l'imperi per tal de mantenir els seus interessos a la regió i impedir que els russos aconseguissin accés a la mar Mediterrània. El Kanat de Crimea va sobreviure a la guerra sumit en la ruïna i dividit entre faccions fortament enfrontades que donaven suport a Rússia o Turquia. Usant com a pretext la guerra civil que per aquesta causa dessagnava el país, els russos van ocupar Crimea el 1783 i van deposar l'últim kan, Şahin Giray.
Turquia no va acceptar formalment l'annexió de Crimea a Rússia el 1783, per la qual cosa la visita de Caterina II a la península a 1787 va ser utilitzada com a pretext per a la nova guerra russo-turca. La guerra es va declarar el 1787, però els preparatius de Turquia van ser inadequats i el moment mal triat, amb Àustria aliada amb Rússia, fet conegut pels turcs només quan ja era massa tard. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin. Després d'un llarg setge hivernal, Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin, i tots els seus habitants van ser massacrats. Aquesta notícia va afectar tant al sultà Abdul Hamid I que li va causar la mort. El general austríac Laudon van acabar reconquerint Belgrad i Bucarest mentre els russos entraven a Ak Kirman i Bender. Els generals turcs eren incompetents, les expedicions d'auxili a Bender i Ak Kirman fracassaren, la fortalesa inexpugnable d'Izmail va ser capturada per Aleksandr Suvorov mitjançant l'ús d'atacs sorpresa d'infanteria i artilleria combinades, Uixakov va destruir la flota otomana a Fidonisi, Tendra, Estret de Kerch i Caliacria, i la caiguda d'Anapa davant Ivan Gudòvitx va completar la sèrie de desastres turcs.