miniatura|La plaça de Tian'anmen. Les protestes de la plaça de Tian'anmen de 1989, també conegudes com la massacre de Tian'anmen, la revolta de Tian'anmen, els fets de la plaça de Tian'anmen o lincident del 4 de juny, van consistir en una sèrie de manifestacions liderades per estudiants a la República Popular de la Xina que van tenir lloc entre el 15 d'abril i el 4 de juny de 1989. La protesta rep el nom del lloc on l'Exèrcit Popular d'Alliberament va ofegar la mobilització: la plaça de Tian'anmen de Pequín. L'esdeveniment que va iniciar les protestes va ser la defunció de Hu Yaobang.
Els manifestants provenien de diferents grups, des d'intel·lectuals que creien que el govern del Partit Comunista era massa repressiu i corrupte, a treballadors de la ciutat que creien que les reformes econòmiques a la Xina havien anat massa lluny i que la inflació i l'atur estaven amenaçant les seues formes de vida. Amb l'excepció de les capes agrícoles, representants de tots els sectors de la societat xinesa hi participaren, incloent-hi oficials del Partit Comunista.
Després de les protestes i les crides del Govern demanant la seua dissolució, es va produir dins el govern una divisió de criteri sobre com respondre als manifestants. La decisió presa va ser la de suprimir les protestes per la força, en lloc d'accedir a les seues reivindicacions. El 20 de maig, el Govern va declarar la llei marcial i en la nit del 3 de juny, va enviar els tancs i la infanteria de l'exèrcit a la plaça de Tian'anmen per a dissoldre la protesta. Les estimacions de les morts civils varien: 400-800 (CIA), 2600 (segons fonts no identificades de la Creu Roja Xinesa). El nombre de ferits s'estima entre 7.000 i 10.000. Després de la violència, el Govern va emprendre un gran nombre d'arrests per a suprimir als instigadors del moviment, va expulsar la premsa estrangera i va controlar estrictament la cobertura dels esdeveniments en la premsa xinesa. La cruel repressió de la protesta de la plaça de Tian'anmen va causar la condemna internacional de l'actuació del govern de la República Popular de la Xina.
En un dels últims dies d'aquestes protestes es va prendre la foto guanyadora del World Press Photo de 1989, en la qual es veu un jove opositor («l'home del tanc de Tiananmen») aturat enmig d'una avinguda detenint una columna de tancs que circulava per la via.
Rerefons Des del 1978, Deng Xiaoping havia liderat una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que comportaven l'establiment gradual d'una economia de mercat i certa liberalització política que distenia el sistema establert per Mao Zedong. Al principi de 1989, aquestes reformes polítiques i econòmiques havien portat dos grups socials cap a la insatisfacció amb el Govern.
El primer grup incloïa estudiants i intel·lectuals, els quals creien que les reformes no eren suficients i que la Xina necessitava reformar el seu sistema polític, atès que les reformes econòmiques només afectaven els grangers i als obrers de les fàbriques. A més a més, els ingressos dels intel·lectuals quedaven molt per darrere respecte als dels beneficiats per les reformes. Estaven descontents amb els controls polítics i socials que exercia el Partit Comunista de la Xina. Per afegiment, aquest grup coneixia la liberalització política empresa en la Unió Soviètica amb el nom de glàsnost duta a terme per Mikhaïl Gorbatxov. El segon grup estava constituït principalment per obrers industrials de les ciutats, que creien que les reformes havien anat massa lluny. Les reformes econòmiques havien començat a causar inflació i atur, el que, jutjaven, amenaçava les seues formes de vida. Des de mitjans de la dècada del 1980 s'hi havien produït diverses protestes estudiantils, però sempre a escala reduïda. Entre elles hi havia la de finals del 1986, que provocà, precisament, la destitució de Hu Yaobang.
El 1989, el principal suport del Govern estava constituït pels camperols rurals, que havien vist com els seus ingressos s'incrementaven considerablement durant la dècada del 1980 com a resultat de les reformes del Partit. No obstant això, aquest suport tenia una utilitat limitada perquè els camperols rurals estaven distribuïts al llarg de país, i van romandre desorganitzats i amb dificultats per a mobilitzar-se, en contrast amb els grups urbans, que estaven organitzats en escoles i unitats de treball.
L'esdeveniment que va encendre l'espurna de les protestes va ser la mort, per malaltia, de l'ex secretari general del Partit Comunista Xinès Hu Yaobang, que havia estat expulsat del govern per Deng Xiaoping el febrer de 1987. Hu era vist com un liberal, i la seua expulsió en resposta a les protestes estudiantils de finals del 1986 va ser vista com a injusta en determinats cercles. A més, la mort de Hu va permetre als ciutadans de la República Popular de la Xina expressar el seu descontentament amb els seus successors sense por de la repressió política, atès que hauria resultat estrany expulsar al poble del funeral d'un exsecretari General del Partit.
Inici de les protestes Les protestes van començar com menuts disturbis, en la forma d'oracions per Hu Yaobang i reivindicacions perquè el partit revisara la visió oficial de la figura de Hu. Les protestes van créixer després de les notícies d'enfrontaments amb la policia; els estudiants van creure que els mitjans de comunicació xinesos estaven distorsionant la naturalesa de les seues activitats, el que va incrementar el suport a la seua protesta. En el funeral de Hu, un gran grup d'estudiants es va trobar en la plaça de Tian'anmen i va demanar reunir-se amb el Primer Ministre Li Peng, àmpliament reconegut com el rival polític de Hu, petició que no va ser atesa. En conseqüència, els estudiants van fer una crida a la vaga en les universitats de Pequín. El 26 d'abril, un editorial en el Diari del Poble, després d'un discurs intern fet per Deng Xiaoping, va acusar els estudiants de crear aldarulls. El discurs va empipar els estudiants, i el 29 d'abril 50.000 estudiants van acudir a un dels carrers de Pequín, fent cas omís dels avisos dissuasius realitzats per les autoritats i van insistir en la retirada del que s'ha dit en el discurs.
A Pequín, la majoria d'estudiants de la ciutat va participar en les protestes amb el suport dels seus instructors i altres intel·lectuals. Els estudiants van rebutjar les associacions oficials d'estudiants controlades pel partit Comunista i van establir les seues pròpies associacions. Els estudiants es veien a si mateixos com patriotes xinesos, hereus del Moviment del Quatre de Maig per la «ciència i la democràcia» de 1919. Les protestes evocaven també els records de les protestes de la plaça de Tian'anmen del 1976 que van dur a l'expulsió de la Banda dels Quatre. Des dels seus orígens en el funeral de Hu Yaobang, considerat pels estudiants com un defensor de la democràcia, l'activitat estudiantil es va desenvolupar gradualment durant el curs de les seues protestes des de protestes contra la corrupció política fins a demandes de llibertat de premsa o la reforma del control sobre l'Estat per part del Partit Comunista de la Xina i de Deng Xiaoping, el líder xinès de facto. També es van realitzar alguns intents parcialment reeixits d'entrar en contacte amb estudiants i obrers d'altres ciutats.
Encara que les protestes inicials van ser dutes a terme per estudiantes i intel·lectuals que creien que les reformes de Deng Xiaoping no havien anat prou lluny i que la Xina necessitava reformar el seu sistema polític, prompte van atraure el suport dels treballadors urbans, que creien per la seua banda que les reformes havien anat massa lluny. Açò va ocórrer perquè els líders van enfocar les seues protestes en la corrupció, protesta que ambdós grups exercien en comú, i perquè els estudiants van ser capaços d'invocar arquetips xinesos en el seu benefici.
En contrast amb les protestes del 1987, que les van fer principalment estudiants i intel·lectuals, les protestes de 1989 van aconseguir un ampli suport dels treballadors urbans, alarmats per la inflació creixent i la corrupció. A Pequín van ser recolzades per una àmplia fracció de la ciutadania. En altres ciutats com Ürümchi, Xangai i Chongqing es van aconseguir percentatges similars de suport, i més tard a Hong Kong, Taiwan i les comunitats xineses d'Amèrica del Nord i Europa.
Les protestes s'intensifiquen A inicis de mes, els mitjans de comunicació, de titularitat pública, comencen a informar de les protestes, donant abast nacional als fets. Així, el 4 de maig, aproximadament 100.000 estudiants i obrers van marxar a Pequín demanant reformes per a la llibertat d'expressió i un diàleg formal entre les autoritats i els representants dels estudiants. El Govern va rebutjar la proposta de diàleg tal com se'ls presentava, mostrant-se, en canvi, disposats a parlar amb les organitzacions estudiantils oficials. El 13 de maig grans grups d'estudiants van ocupar la plaça de Tian'anmen i van emprendre una vaga de fam, demanant al Govern la retirada de l'acusació realitzada en l'editorial del Diari del Poble i que començaren les converses amb els representants triats pels estudiants. Centenars d'estudiants van seguir la vaga de fam i van rebre el suport d'uns altres milers d'estudiants i residents de Pequín, que van continuar les protestes durant tota la setmana.
Les protestes i les vagues van començar en moltes universitats d'altres ciutats, des d'on van viatjar molts estudiants a Pequín per a unir-se a les manifestacions. Generalment, les manifestacions en la plaça de Tian'anmen mantenien un cert ordre, amb marxes diàries d'estudiantes de diverses universitats de Pequín mostrant la seua solidaritat amb el boicot a les classes acadèmiques i amb el desenvolupament de les protestes. Els estudiants van cantar «La Internacional» en diverses manifestacions i van mostrar així mateix el seu suport al socialisme xinès ajudant a la policia a arrestar a tres homes de la província de Hunan que havien llançat tinta sobre un gran retrat de Mao que es trobava al nord de la plaça de Tian'anmen. Un d'aquests homes, Yu Dongyue, va estar en presó fins al 22 de febrer de 2006.
L'estratègia principal dels manifestants va consistir en una vaga de fam portada a terme per un nombre aproximat d'entre alguns centenars i un miler d'estudiants. Aquesta vaga va arribar gran ressonància entre el poble xinès. Encara que no es van observar vaguistes d'aspecte demacrat, una llegenda urbana xinesa, que persisteix en l'actualitat, diu que alguns d'ells van morir de fam.
Es van fer alguns intents parcialment satisfactoris per als propòsits dels manifestants amb l'objectiu de negociar amb els governants de la República Popular, que estaven prop, en els edificis centrals del Partit Comunista en Zhongnanhai. A causa de la visita de Mikhaïl Gorbatxov al maig, molts periodistes de mitjans de comunicació estrangers es van presentar a la Xina. La cobertura que van realitzar de les protestes va ser intensiva i generalment favorable als manifestants, però pessimista sobre les seues possibilitats d'assolir els seus objectius. Cap al final de les protestes, el 30 de maig, es va erigir una estàtua a la Deessa de la Democràcia en la plaça, esculpida pels estudiants de Belles Arts, que va constituir un símbol visual de la protesta per als televidents que seguien la cobertura de la premsa en tot el món.