miniatura|La Diada Nacional de Catalunya és un símbol nacional segons l'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia. La Diada Nacional de Catalunya o Diada de l'11 de Setembre és la festa nacional de Catalunya i es commemora anualment recordant la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714 per part dels últims vigatanistes que defensaven el monarca Habsburg de la casa d'Àustria que respectava un model descentralitzat i prometia defensar les institucions locals davant les forces que suportaven la monarquia borbònica i un model d'estat centralitzat.
Diada Nacional de Catalunya La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya l'any 1980 va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya:
El 2006, en l'Estatut d'Autonomia es promulgà legalment que la bandera de Catalunya, l'himne Els segadors, i la Diada de l'Onze de Setembre, eren els símbols nacionals de Catalunya:
Història La Guerra de Successió Espanyola i la instauració de l'Absolutisme borbònic
L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa de Barcelona després de 14 mesos de setge davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la qual els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tot Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil, ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
Vindicació del model constitucional abolit el 1714
La primera reivindicació dels extints estats de la Corona d'Aragó denunciant el règim absolutista resultat de la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenat Representación (1760); el document contenia una denúncia de diversos crítics a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel Consell de Castella i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Els Decrets de Nova Planta que implantaren l'absolutisme a la monarquia espanyola quedaren derogats, de manera efímera, amb la Constitució Espanyola de 1812 (1812-1814); durant les sessions constituents el delegat català Antoni de Capmany va evocar les següents paraules:
miniatura|El 1812, davant el col·lapse de l'absolutisme borbònic, els diputats catalans a les corts de Cadis, amb Antoni de Capmany al capdavant, vindicaren les Constitucions catalanes abolides el 1714 per Felip V, 98 anys enrere. La incapacitat del liberalisme espanyol per encabir en el naixent regne constitucional d'Espanya les reivindacions de Catalunya donaren carta de naturalesa al carlisme català.
miniatura|esquerra|upright=1.3|Mapa polític d'Espanya de 1852, per Jorge Torres Villegas. El mapa identifica políticament els territoris «purament constitucionals» (Corona de Castella), els territoris «forals» (País Basc i Navarra), els territoris «colonials» (Marroc, Filipines i Cuba) i els «territoris assimilats» (Corona d'Aragó).
Els Decrets de Nova Planta quedaren definitivament abolits quan col·lapsà l'Antic règim absolutista i es posà fi a la Monarquia Absoluta Borbònica l'any 1833, un segle després de la seva imposició per les armes, i quedà instaurat el Regne constitucional d'Espanya. Això no obstant, però, l'establiment d'un estat liberal no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne constitucional d'Espanya com un règim polític únic, uniforme, i centralitzat –excepció feta dels territoris amb drets històrics i règim foral–, que era l'herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la Nació Espanyola. La derogació dels decrets de Nova Planta i del règim absolutista fou ratificada legalment per la Constitució Espanyola de 1837; poc després, el 1839, Pau Piferrer dedicaria a les pàgines del segon volum Recuerdos y bellezas de España, noves consideracions sobre el govern municipal propi dels estats de la Corona d'Aragó abolit per Felip V el 1714. La incapacitat del naixent regne constitucional d'Espanya per encabir les reivindacions de Catalunya dins el règim liberal espanyol donaren carta de naturalesa al carlisme català, que durant tot el abanderà sublevacions i tres guerres civils: la Regència d'Urgell, la Guerra dels Malcontents (1827), la Primera Guerra Carlina (1833–1840), la Segona guerra carlina (1846–1849), i la Tercera guerra carlina (1872–1876).
Lluita per la restauració de les constitucions catalanes miniatura|Francesc Solà, cap de la intendència carlina, i el seu fill eren de Taradell (Osona). El carlisme portà a Espanya a tres guerres civils tot al llarg del . El 1874 els carlins instauraren la Diputació General de Catalunya o Generalitat carlina, que restaurava la Diputació del General de Catalunya abolida per Felip V el 1714.
El 1841 Antoni Llinàs inicià l'enderroc de la Ciutadella militar de Barcelona al crit de «Victòria per Catalunya i per Barcelona!», per bé que poc després Espartero ordenà l'arrest d'aquell i la feu restaurar; el 1863 l'historiador Víctor Balaguer redactà Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, i dos carrers de l'Eixample de Barcelona foren dedicats a Rafael Casanova i Antonio de Villarroel. Amb la Revolució de Setembre de 1868, el nou cap del govern espanyol fou el general català Joan Prim, que, coneixedor dels anhels dels barcelonins, decretà la cessió de la fortalesa a la ciutat i aquesta n'ordenà immediatament l'enderroc amb la instauració d'una placa que deia: «La tiranía de Felipe V, primer Borbón, levantó la Ciudadela. La libertad, al arrojar de España al último Borbón, la derriba». El 1871 l'historiador Mateu Bruguera publicà Historia del memorable sitio de Barcelona i el 1874, en el marc de la Tercera Guerra Carlina, fou instaurada la Diputació General de Catalunya o Generalitat carlina, que restaurava la Diputació del General de Catalunya abolida per Felip V el 1714, en virtut del decret signat a Estella-Lizarra pel pretendent Carles VII i mitjançant el qual es comprometia a la restitució dels Furs catalans; el decret de restauració de la Generalitat de Catalunya constava de vint articles que forjaven els pilars de la recuperació de les llibertats catalanes i retornava a Catalunya les competències en impostos, justícia, municipis, policia, exèrcit, ensenyament i funcionaris entre d'altres.
El 1886 l'ajuntament de Barcelona aprovà la construcció de dues estàtues per embellir el passeig de Sant Joan, l'una dedicada a Bernat Desclot i l'altre a Rafael Casanova. El 1889, quan no havia ni transcorregut un any de la seva inauguració, l'estàtua dedicada a Rafael Casanova es convertí en símbol de la defensa de les institucions catalanes quan fou punt de concentració de la manifestació organitzada en protesta per la promulgació a Madrid de la reforma del codi civil espanyol, que arraconava a la pràctica el dret civil català, que havia sobreviscut a l'abolició del dret públic català el 1714.
Inici de la commemoració anual miniatura|esquerra|Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona de l'historiador carlí Mateu Bruguera publicat el 1871. El primer acte de commemoració de l'Onze de Setembre fou la missa oficiada a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, en honor dels màrtirs morts, que es dugué a terme l'11 de setembre de 1886. La cerimònia es veié entorpida per la prohibició del sermó que havia d'anar a càrrec del canonge de la seu de Vic Jaume Collell. L'acte també fou criticat pels republicans pel seu caràcter religiós, i es mostraren crítics amb Jaume Collel pels seus plantejaments catalanistes i catòlics; malgrat les crítiques dels republicans radicals, la missa del 1886 en honor dels màrtirs que moriren defensant les llibertats catalanes fou primera commemoració de l'11 de setembre. La missa, sense sermó, fou oficiada per Jaume Collel, i comptà amb la presència d'Àngel Guimerà i Valentí Almirall. La tradicional missa en honor dels morts el 1714 fou, a partir del 1900, oficiada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, l'associació seglar fundada per Josep Torras i Bages, a la parròquia de Sant Just i Sant Pastor.
miniatura|La Veu del Montserrat, portaveu del catalanisme de dretes i catòlic, convocant a la missa pels màrtirs del 1714: «perque tots los catalans aprengan en son exemple, com se deu amar la Patria com devem trevallar per restaurarla y enaltirla, ab amor al passat y fe en l'esdevenidor». El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal, s'instal·là l'estàtua en honor de Rafael Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. Del 1891 enllà l'entitat Foment Catalanista, entitat adherida a la Unió Catalanista, s'encarregà d'organitzar la tradicional vetlla necrològica en honor dels màrtirs del 1714 a Barcelona, actes que s'anaren expandint a altres viles i ciutats. L'estructura dels actes de commemoració de l'11 de setembre era similar arreu: misses pels morts, conferències històriques, dissertacions erudites, discursos, càntics, representacions de les obres de teatre que evocaven els fets de 1714, i lectures literàries de poemes; els textos més llegits eren els de l'obra d'Aulèstia i Pijoan relatius a la caiguda de Barcelona, així com els de Víctor Balaguer, els de Mateu Bruguera, i els de Sanpere i Miquel. Finalitzats els actes, i a partir de l'any 1894, els assistents a l'acte sortien dels locals i en processó anaven a l'estàtua en honor de Rafael Casanova per fer-hi acte d'homenatge amb ofrenes florals. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada. Les publicacions catalanistes emulaven així a les publicacions republicanes i obreristes, que tenien com a dies assenyalats l'11 de febrer, l'1 de maig, i el 14 de juliol, mentre que els espanyolistes commemoraven el 2 de maig i el 12 d'octubre.
En la commemoració del 1901 davant el monument a Rafael Casanova i convocada per Lluís Marsans i Sola amb les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul, es produïren les primeres detencions arran dels enfrontaments amb els lerrouxistes que volien boicotejar i rebentar l'acte. Després de fer l'ofrena d'una corona de flors, es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Altres dos detinguts d'aquell dia, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15, el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones. Aquestes detencions convertiren un acte, que fins aleshores era cultural i elegíac, en un acte de reivindicació política.