La cinesioteràpia o cinesiteràpia és una disciplina que s'engloba dins de la fisioteràpia i es defineix com l'art i la ciència de la prevenció i el tractament de lesions i malalties mitjançant el moviment. La kinesioteràpia és una prescripció mèdica i ha de ser realitzada exclusivament per un fisioterapeuta.
En la terminologia catalana, la cinesioteràpia designa el tractament mitjançant moviments actius o passius.TERMCAT, Centre de Terminologia. «cinesioteràpia». Diccionari d'infermeria. [Consulta: 31 juliol 2026]. En la bibliografia clínica contemporània, el concepte se sol solapar parcialment amb el d'exercici terapèutic, tot i que també pot incloure mobilitzacions passives.Kisner, Carolyn; Colby, Lynn Allen; Borstad, John. Therapeutic Exercise: Foundations and Techniques. 8a ed. Filadèlfia: F. A. Davis, 2022. ISBN 978-1-7196-4047-3. En la descripció internacional de la fisioteràpia, la valoració del moviment, l'establiment d'objectius, l'aplicació d'intervencions i la revisió dels resultats formen part del procés assistencial.World Physiotherapy. Policy statement: Description of physiotherapy. Londres: World Physiotherapy, 2023. [Consulta: 31 juliol 2026]. L'exercici i l'activitat física també es consideren àmbits propis d'actuació de la fisioteràpia.World Physiotherapy. Policy statement: Physiotherapists as exercise and physical activity experts across the life span. Londres: World Physiotherapy, 2023. [Consulta: 31 juliol 2026]. Els models d'accés directe i els requisits de derivació o prescripció varien segons el marc regulador de cada territori.World Physiotherapy. «Direct access and patient/client self-referral to physiotherapy». 2023. [Consulta: 31 juliol 2026].
Terminologia i abast Les formes cinesioteràpia i cinesiteràpia són documentades en català; el Gran Diccionari de la llengua catalana defineix la cinesiteràpia com el tractament mitjançant moviments actius o passius.Enciclopèdia Catalana. «cinesiteràpia». Gran Diccionari de la llengua catalana. [Consulta: 31 juliol 2026]. En la bibliografia clínica contemporània, el concepte se sol solapar parcialment amb el d'exercici terapèutic, tot i que no són necessàriament idèntics. L'exercici terapèutic emfasitza activitats planificades i dosificades, generalment amb participació activa, mentre que la classificació tradicional de la cinesioteràpia també inclou mobilitzacions passives.
No s'ha de confondre la cinesioteràpia amb la cinesiologia, que estudia el moviment corporal i la seva relació amb l'anatomia i la funció fisiològica.American Psychological Association. «Kinesiology». APA Dictionary of Psychology. [Consulta: 31 juliol 2026]. Tampoc no és sinònim de qualsevol agent físic emprat en fisioteràpia: en l'ús clínic restringit, el criteri definidor és que el moviment o l'exercici constitueixi el component central de la intervenció.
Història Els usos terapèutics de la gimnàstica i del moviment tenen antecedents anteriors a la constitució de les professions modernes de rehabilitació. La sistematització que més directament va influir en el significat modern del terme es va desenvolupar a l'Europa del segle XIX, especialment al voltant de la gimnàstica sueca i de la seva pretensió d'organitzar moviments amb finalitats educatives i mèdiques. Aquest procés va contribuir a separar progressivament l'estudi científic del moviment, l'educació física i les pràctiques terapèutiques, encara que durant dècades els seus límits professionals i conceptuals van ser variables.Ottosson, Anders. «The First Historical Movements of Kinesiology: Scientification in the Borderline between Physical Culture and Medicine around 1850». The International Journal of the History of Sport, 27(11), 2010, p. 1892–1919. DOI: 10.1080/09523367.2010.491618. PMID: 20653114.
L'any 1847, Carl August Georgii va publicar a París Kinésithérapie, ou traitement des maladies par le mouvement selon la méthode de Ling, una obra que va contribuir a difondre el terme francès kinésithérapie i a associar-lo explícitament amb el «tractament per mitjà del moviment».Escobar-Cabello, Máximo; et al. «El término kinesiología, sus implicancias en la forma profesional y en el fondo disciplinar». International Journal of Morphology, 40(5), 2022, p. 1376–1385. DOI: 10.4067/S0717-95022022000501376. Durant la segona meitat del segle XIX es van estendre a diversos països europeus la gimnàstica mèdica, la mecanoteràpia i institucions dedicades al tractament mitjançant exercicis, aparells, manipulacions i massatge. Aquestes pràctiques no equivalien exactament a la fisioteràpia actual, però van formar part del procés històric que en va precedir la institucionalització.Terlouw, T. J. A. «Roots of Physical Medicine, Physical Therapy, and Mechanotherapy in the Netherlands in the 19th Century: A Disputed Area within the Healthcare Domain». Journal of Manual & Manipulative Therapy, 15(2), 2007, p. E23–E41. DOI: 10.1179/jmt.2007.15.2.23E.
miniatura|Sala d'exercici i massatge de l'Hospital Militar King George V de Londres, entre 1916 i 1918.
Al segle XX, l'exercici terapèutic es va integrar en la formació i la pràctica de la fisioteràpia, la medicina física i els programes multidisciplinaris de rehabilitació. El desenvolupament de la biomecànica, la fisiologia de l'exercici, el control motor i la recerca clínica va transformar les classificacions tradicionals en programes més orientats a objectius funcionals, mesurables i adaptats a diagnòstics i poblacions concretes.
Principis i objectius La cinesioteràpia parteix de la idea que el moviment pot ser alhora un objecte d'avaluació, un mitjà d'intervenció i una manera d'entrenar la funció. La selecció d'una activitat no depèn només del moviment anatòmic que produeix, sinó també de la força requerida, la velocitat, la durada, el grau d'ajuda o resistència, el context postural, la complexitat de la tasca i la relació amb les activitats que la persona necessita o vol realitzar.
Els objectius poden situar-se en diferents nivells. En les funcions i estructures corporals, es pot buscar conservar o augmentar l'amplitud de moviment, millorar la força, la potència o la resistència muscular, entrenar la capacitat cardiorespiratòria, modular la rigidesa o recuperar el control selectiu. En l'àmbit de l'activitat, es poden practicar transferències, marxa, abast, manipulació d'objectes o altres tasques. En el de la participació, el programa pot orientar-se a facilitar el retorn a activitats personals, educatives, laborals, comunitàries o esportives. Aquesta jerarquia és coherent amb la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut, que organitza el funcionament en relació amb les funcions i estructures corporals, les activitats, la participació i els factors contextuals.Organització Mundial de la Salut. «International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF)». [Consulta: 31 juliol 2026].
Els objectius preventius inclouen reduir les conseqüències de la inactivitat o de la immobilització, mantenir capacitats en persones amb malalties cròniques i disminuir factors de risc funcionals, com ara la pèrdua de força o d'equilibri. Tanmateix, els efectes no són automàtics ni iguals per a totes les persones: depenen del tipus d'exercici, la dosi assolida, l'adherència, l'estat inicial, les comorbiditats i la resta d'intervencions del programa.
Modalitats Les classificacions de la cinesioteràpia varien entre manuals i tradicions professionals. La divisió clàssica diferencia el moviment passiu, l'actiu assistit, l'actiu lliure i l'actiu resistit. Les classificacions actuals també descriuen el contingut funcional del programa, com ara mobilitat, rendiment muscular, condicionament aeròbic, equilibri, coordinació, control motor o entrenament específic de tasques. Aquestes categories se solapen: un mateix exercici pot ser actiu, resistit, funcional i orientat a l'equilibri alhora.
Cinesioteràpia passiva En la cinesioteràpia passiva, el segment corporal és mogut per una força externa i la contracció voluntària de la musculatura que produeix el moviment és absent o mínima. La força pot provenir d'un professional, d'un cuidador entrenat, d'una altra part del cos de la mateixa persona o d'un aparell. Les mobilitzacions passives s'utilitzen sobretot quan el moviment actiu no és possible o està temporalment limitat i quan es pretén conservar la mobilitat disponible o proporcionar informació sensorial sobre el moviment.
El moviment passiu no reprodueix tots els efectes de l'activitat voluntària: per si sol no entrena de manera suficient la força, la resistència ni el control motor actiu. A més, la seva conveniència depèn de la integritat dels teixits, de l'estabilitat articular, de les restriccions postoperatòries i de la fase de reparació. Per això no s'ha d'interpretar com una modalitat innòcua o aplicable de manera indiferenciada.
Cinesioteràpia activa i activa assistida En el moviment actiu, la persona genera la contracció muscular necessària per desplaçar o estabilitzar un segment. L'activitat pot fer-se sense càrrega externa addicional o utilitzar el pes del cos i la gravetat com a resistència. A més de mobilitat, pot entrenar la coordinació, el control neuromuscular i la capacitat de realitzar una tasca.
La modalitat activa assistida combina l'esforç voluntari amb una ajuda externa. Aquesta ajuda pot completar una amplitud que la persona encara no pot assolir, reduir parcialment la càrrega o guiar la trajectòria. S'empra sovint com a transició entre el moviment passiu i l'actiu independent, però també pot ser útil quan es necessita graduar l'esforç o augmentar el nombre de repeticions sense perdre la qualitat del moviment.
Exercici resistit i rendiment muscular L'exercici resistit afegeix una força que s'oposa a l'acció muscular. La resistència pot ser manual, elàstica, inercial, hidrodinàmica o produïda per pesos i màquines. Segons la relació entre la força muscular i la resistència, el múscul pot treballar sense canvi apreciable de longitud —contracció isomètrica—, escurçar-se —contracció concèntrica— o allargar-se mentre produeix tensió —contracció excèntrica—. Els programes poden prioritzar força màxima, potència, resistència muscular o control, que no són resultats intercanviables.
miniatura|Exercici actiu resistit amb una màquina de politges en una consulta de fisioteràpia.
La càrrega s'ha de relacionar amb la capacitat inicial i amb l'objectiu funcional. La progressió pot modificar la resistència, les repeticions, les sèries, la velocitat, el temps sota tensió, el descans, l'estabilitat de la posició o la complexitat de la tasca. La denominació «resistit» descriu, per tant, un principi general i no un protocol únic.
Mobilitat i flexibilitat Els exercicis d'amplitud de moviment poden ser passius, assistits o actius. S'orienten a mantenir o recuperar el recorregut articular necessari, però s'han de distingir dels estiraments, que apliquen una tensió destinada a modificar la tolerància o les propietats de les estructures que limiten el moviment. La limitació pot dependre de músculs, càpsula articular, teixit conjuntiu, dolor, edema, control motor o factors ossis; per això un mateix procediment no és adequat per a totes les causes de rigidesa.
Equilibri, coordinació i control motor Aquesta modalitat utilitza tasques que exigeixen regular la postura, anticipar o respondre a pertorbacions, orientar el cos i coordinar segments. La dificultat es pot modificar alterant la base de sustentació, la informació visual o somatosensorial, la velocitat, la doble tasca o les demandes de precisió. En rehabilitació neurològica i musculoesquelètica, l'entrenament també pot centrar-se en l'aprenentatge o reaprenentatge d'estratègies de moviment, amb pràctica repetida, retroacció i progressió de la tasca.
Condicionament cardiorespiratori