El Moviment Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, més conegut com a Creu Roja, és un moviment humanitari internacional que aplega al voltant de 97 milions de voluntaris arreu del mónEl Moviment Internacional de la Creu Roja, Creu roja Andorrana que va ser fundat per protegir la vida humana i la salut, per garantir el respecte a tots els éssers humans i per prevenir i alleujar el patiment humà, sense cap mena de discriminació basada en la nacionalitat, raça, gènere, creences religioses, classe social o opinions polítiques.
El terme Creu Roja Internacional, que de vegades encara té una certa utilització, no és adequat perquè actualment no hi ha cap organització amb aquest nom. El Moviment està format per diverses organitzacions, jurídicament independents entre si, però unides al Moviment a través d'uns principis bàsics comuns: els objectius, els símbols, els estatuts i els òrgans de govern.
El Moviment està format per les següents organitzacions: Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja (FICR) Societats Nacionals de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja
Història miniatura|Henri Dunant, el fundador de la Creu Roja Fins a mitjans del no existia als exèrcits un servei d'infermeria organitzat i ben establert per atendre les baixes i tampoc cap institució segura i protegida on poder acomodar i atendre els ferits en el camp de batalla. El juny del 1859, l'empresari suís Henri Dunant va viatjar a Itàlia per trobar-se amb l'emperador francès Napoleó III amb la intenció de discutir les dificultats que trobava per fer negocis a Algèria, en aquell moment ocupada per França.
Quan va arribar a la ciutat de Solferino, el vespre del 24 de juny, va ser testimoni de la batalla de Solferino, part de la Segona guerra de la independència italiana. En un sol dia, al voltant de 40.000 soldats d'ambdós bàndols van morir o van quedar ferits al camp. Henri Dunant va quedar commocionat per les terribles seqüeles de la batalla, el patiment dels soldats ferits, i la manca gairebé total d'assistència mèdica i cures bàsiques. Aleshores abandonà totalment el motiu original del seu viatge i durant alguns dies es va dedicar a ajudar en el tractament i l'atenció als ferits. Va tenir èxit en l'organització de l'assistència motivant a la població local a ajudar sense discriminació.
Quan tornà a Ginebra, decidí d'escriure un llibre titulat Record de Solferino, que va publicar amb els seus propis diners el 1862. Va enviar còpies del llibre a les principals figures polítiques i militars en tot Europa. A més de fer una vívida descripció de les seves experiències a Solferino del 1859, va advocar explícitament a favor de la creació d'organitzacions nacionals de socors voluntari per ajudar els soldats ferits en el cas de guerra. A més, va instar a l'elaboració de tractats internacionals per garantir la protecció de metges i hospitals de campanya neutrals per als soldats ferits en el camp de batalla.
El 9 de febrer del 1863, Henri Dunant va fundar a Ginebra el "Comitè dels Cinc", juntament amb el jurista Gustave Moynier, els metges cirurgians Louis Appia i Théodore Maunoir i el general Guillaume-Henri Dufour, com una comissió d'investigació de la Societat pel Benestar Públic de Ginebra. El seu objectiu era examinar la viabilitat de les idees de Dunant i organitzar una conferència internacional sobre la seva possible aplicació. Vuit dies més tard van decidir canviar el nom de la comissió rebatejant-la com a "Comitè Internacional per al Socors dels Ferits". La conferència internacional organitzada pel Comitè es va celebrar a Ginebra entre el 26 i el 29 d'octubre del 1863, amb l'objectiu de desenvolupar les possibles mesures per millorar els serveis mèdics en el camp de batalla.
La conferència de Ginebra La conferència va comptar amb la presència de 36 persones: divuit delegats oficials dels governs, sis delegats d'altres organitzacions no governamentals, set delegats estrangers no oficials, i els cinc membres del Comitè Internacional. Els estats representats per delegats oficials van ser l'Imperi austríac, el Gran Ducat de Baden, el Regne de Baviera, el Segon Imperi Francès, Hesse-Kassel, el Regne d'Itàlia, els Països Baixos, el Regne de Prússia, l'Imperi Rus, el Regne de Saxònia, el Regne d'Espanya, la Unió Suècia-Noruega i el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda.
miniatura|Document original de la Primera Convenció de Ginebra, 1864 Entre les propostes que apareixen a les resolucions finals de la Conferència, aprovades el 29 d'octubre de 1863, hi ha:
La fundació de societats nacionals de socors per als soldats ferits; La neutralitat i la protecció per als soldats ferits; La utilització de forces voluntàries per a l'assistència de socors en el camp de batalla; L'organització de conferències addicionals per a promulgar aquests conceptes en tractats internacionals vinculants legalment, i La introducció d'un símbol distintiu comú de protecció per al personal mèdic en el camp, una banda blanca amb una creu vermella al voltant del braç.
miniatura|Memorial en commemoració del primer ús del símbol de la Creu Roja en un conflicte armat durant la Batalla de Dybbøl (Dinamarca) el 1864; erigit el 1989 conjuntament per les societats nacionals de la Creu Roja de Dinamarca i Alemanya. Un any més tard el govern suís va convidar els governs de tots els països europeus i als Estats Units, el Brasil i Mèxic a assistir a una conferència diplomàtica oficial. Setze països van enviar un total de vint-i-sis delegats a Ginebra. El 22 d'agost de 1864, la conferència va adoptar la primera Convenció de Ginebra per la millora de la sort que corren els militars ferits en els exèrcits en campanya. Els representants de 12 estats van signar el conveni: Baden, Bèlgica, Dinamarca, França, Hesse, Itàlia, Països Baixos, Portugal, Prússia, Suïssa, Espanya, i el Regne de Württemberg.
La convenció conté deu articles, on s'estableixen per primera vegada normes jurídicament vinculants que garanteixi la neutralitat i la protecció per als soldats ferits, el personal sanitari i institucions humanitàries específiques en un conflicte armat. A més, la Convenció defineix dos requisits específics per al reconeixement d'una societat nacional de socors pel Comitè Internacional:
La societat nacional ha de ser reconeguda pel seu propi govern nacional com una societat de socors d'acord amb la convenció, i El govern nacional de cada país ha de formar part de la Convenció de Ginebra.
Tot seguit a l'establiment de la Convenció de Ginebra, les primeres societats nacionals es van fundar a Bèlgica, Dinamarca, França, Oldenburg, Prússia, Espanya i Württemberg. També el 1864, a la Guerra dels Ducats, Louis Appia i Charles Van de Velde, un capità de l'exèrcit neerlandès, es van convertir en els primers delegats independents i neutrals que van treballar sota el símbol de la Creu Roja en un conflicte armat. Tres anys després, el 1867, es va convocar la primera Conferència Internacional de les Societats Nacionals d'Ajuda per a la Infermeria dels ferits de guerra. La primera Conferència Internacional de la Creu roja, amb la participació de nou governs i 16 societats nacionals.
El 1867, Henri Dunant es va veure forçat a declarar-se en fallida a causa dels problemes de les seves empreses a Algèria, en part perquè havia descuidat els seus interessos comercials a causa de les seves activitats pel Comitè Internacional. La controvèrsia que va envoltar les relacions comercials de Dunant i l'opinió pública negativa resultant, en combinació amb un conflicte amb Gustave Moynier, va conduir a la remoció de Dunant del seu càrrec com a membre i secretari. Va ser acusat de fallida fraudulenta i es va arribar a emetre una ordre d'arrest i es va veure obligat a abandonar Ginebra i mai va tornar a la seva ciutat natal. En els anys següents es van fundar societats nacionals a gairebé tots els països d'Europa. El 1876 el comitè va adoptar el nom de "Comitè Internacional de la Creu Roja" (CICR), que segueix sent la seva denominació oficial actual. Cinc anys més tard es va fundar als Estats Units la American Red Cross gràcies als esforços de Clara Barton. Cada cop més i més països van anar signant la Convenció de Ginebra i van començar a respectar-la a la pràctica durant els conflictes armats. En un període relativament curt, la Creu Roja va rebre un gran impuls com un moviment internacional respectat, i les societats nacionals van ser cada vegada més populars com a lloc per al treball voluntari.
miniatura|Retrat d'una infermera de la Creu Roja, pintat per Theodor Grust a les darreries del o a principi del XX Quan el 1901 es va atorgar el primer Premi Nobel de la Pau va ser atorgat, el Comitè Noruec del Nobel va optar per concedir-lo de manera conjunta a Henri Dunant i a Frédéric Passy, un líder pacifista internacional. Més important que l'honor del premi mateix, la felicitació oficial del Comitè Internacional de la Creu Roja a Dunant va suposar la seva rehabilitació pendent i representà un homenatge al seu paper clau en la formació de la Creu Roja.
Dunant va morir nou anys més tard al petit balneari suís de Heiden. Dos mesos abans havia mort Gustave Moynier, el que havia estat el seu adversari durant molt temps, deixant una fita en la història del Comitè Internacional com el president que més temps ha estat en el càrrec.
El 1906 la Convenció de Ginebra del 1864 va ser revisada per primera vegada. Un any més tard, la Segona Conferència de la Haia es va adoptar una resolució que ampliava l'àmbit d'aplicació de la Convenció de Ginebra a la guerra naval.
Poc abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, 50 anys després de la fundació del CICR i de l'adopció de la primera Convenció de Ginebra, ja existien 45 societats nacionals de socors a tot el món.
El moviment s'havia estès més enllà d'Europa i d'Amèrica del Nord, arribant a l'Amèrica Central i l'Amèrica del Sud (Argentina, el Brasil, Xile, Cuba, Mèxic, Perú, El Salvador, Uruguai, Veneçuela), Àsia (República de la Xina, Japó, Corea, Tailàndia), i Àfrica (República de Sud-àfrica).
El CICR a la Primera Guerra Mundial miniatura|esquerra|Cartell de la Creu Roja durant la Primera Guerra Mundial Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) es va enfrontar a uns grans desafiaments que només podria afrontar treballant amb les societats nacionals de la Creu Roja. Infermeres de la Creu Roja d'arreu del món, incloent-hi els Estats Units i el Japó, van anar a donar suport als serveis mèdics de les forces armades dels països europeus implicats en la guerra.
El 15 d'octubre del 1914, immediatament després del començament de la guerra, el CICR va crear la seva Agència Internacional dels Presoners de Guerra, que a la fi del 1914 comptava amb uns 1.200 voluntaris. Al final de la guerra aquesta agència havia transferit al voltant de 20 milions de cartes i missatges, 1,9 milions de paquets i prop de 18 milions de francs suïssos en donacions monetàries als presoners de guerra de tots els països afectats. A més, gràcies a la intervenció de l'Agència, uns 200.000 presoners van ser intercanviats entre les parts en conflicte, alliberats i retornats al seu país d'origen.
El fitxer d'organització de l'Agència va acumular al voltant de 7 milions de registres des del 1914 fins al 1923, cada fitxa corresponia a un presoner o una persona desapareguda. Aquest fitxer va permetre la identificació d'uns 2 milions de presoners de guerra i la possibilitat de contactar amb les seves famílies. El fitxer complet està dipositat al Museu Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja a Ginebra, però l'accés és restringit i només permès al CICR.