Elisabet I (7 de setembre de 1533 – 24 de març de 1603) va ser reina d'Anglaterra i d'Irlanda des del 17 de novembre de 1558 fins a la seva mort. Algunes vegades anomenada la Reina Verge, Gloriana o la Bona Reina Bess, Elisabet va ser la cinquena i última monarca de la dinastia Tudor. Filla del rei Enric VIII d'Anglaterra, va néixer princesa, però la seva mare, Anna Bolena, va ser executada tres anys després del seu naixement i Elisabet va ser declarada il·legítima. Va ser la mort de la seva germana Maria sense successió el que la va convertir en única hereva del regne del seu pare. Elisabet va governar d'una manera més moderada que el seu pare i la seva germana,Starkey, David. "Elizabeth: Woman, Monarch, Mission." Elizabeth: The Exhibition at the National Maritime Museum. Susan Doran (ed.). Londres: Chatto and Windus, 2003, p. 5. i procurà fer-ho guiada pel bon consell. Una de les seves màximes era "Video et taceo" ("Miro, i callo").
La reina es va fer càrrec d'un país dividit per qüestions religioses en la segona meitat del . Afavorí l'església anglicana en contraposició als regnats anteriors, ja que veié una manera de reafirmar l'Estat i ella mateixa. Per aquest motiu, una de les primeres mesures que va prendre va ser establir una església protestant independent de Roma, que després evolucionaria en l'actual església d'Anglaterra o anglicana, de la qual es va convertir en la màxima autoritat. El 1562, amb el restabliment de l'"Acta d'uniformitat", va consolidar el protestantisme anglès.
La reina Maria I d'Escòcia, amb drets sobre el tron anglès, aglutinà l'oposició catòlica, a nivell anglès i internacional, contra Elisabet. Aquesta ajudà els reformistes escocesos, i Maria fugí a Anglaterra i demanà refugi a la seva rival, la qual la retingué presa i, posteriorment, decidí executar-la (1587). S'enfrontà amb Felip II per la qüestió religiosa i també pel conflicte d'interessos entre els dos imperis, essent la batalla de l'Armada Invencible el punt culminant. La guerra amb Felip II va arruïnar econòmicament ambdós països.
S'esperava que Elisabet contragués matrimoni, però malgrat diverses peticions del Parlament, mai ho va fer. Les raons per a aquesta decisió no es coneixen, i han estat àmpliament debatudes. A mesura que Elisabet va anar envellint, la seva virginitat la va tornar famosa, i un culte va créixer al seu voltant, celebrat en retrats, desfilades i en la literatura de l'època. També era temuda pel seu mal geni. Al , Elisabet I -la reina verge, pel fet de no haver-se casat- va introduir la moda de pintar-se la cara de blanc i els llavis de vermell intens, una combinació d'efecte certament inquietant. La pràctica fou imitada per les dames de la cort, però, desapareguda la reina, aviat hi sorgiren veus contràries.
Durant el seu regnat, Anglaterra va tenir un gran esplendor cultural, amb figures com William Shakespeare, Christopher Marlowe, John Dowland i William Byrd; també són importants figures com Francis Drake i John Hawkins. El seu regnat de 44 anys i 127 dies ha estat el quart més llarg de la història anglesa, per darrere dels de Victòria I, Jordi III i Elisabet II. Durant el seu govern, que succeí dos breus regnats de dos germans seus, va contribuir a donar estabilitat al país i va ajudar a forjar un sentit d'identitat nacional.
Infantesa i joventut miniatura|esquerra|Els pares d'Elisabet, Enric VIII i Anna Bolena Elisabet va néixer al Greenwich Palace, a la chamber of virgins, el 7 de setembre de 1533, entre les tres i les quatre de la tarda.Marie Louise Bruce. Anne Boleyn, p. 234 El nom l'adoptà de les seves àvies, Elisabet de York, i Elisabet Howard o Elisabet Bolena, comtessa de Wiltshire. Era la segona filla legítima d'Enric VIII d'Anglaterra (que sobrevisqué a la infantesa) i de la seva segona esposa Anna Bolena. Enric hauria preferit un home per assegurar la successió de la casa Tudor però, després del seu naixement, Elisabet es va convertir en princesa hereva al tron d'Anglaterra. Com que Anna no va donar un hereu al rei, aquest va ordenar executar-la sota l'acusació de traïció (l'adulteri al rei es considerava traïció) i bruixeria, per haver mantingut relacions incestuoses amb seu germà gran, càrrecs que actualment es consideren falsos. Va morir decapitada el 19 de maig de 1536.
Elisabet tenia llavors tres anys quan va ser declarada filla il·legítima, per la qual cosa va perdre el seu títol de princesa. Va viure retirada de la Cort, lluny del seu pare i de les seves successives esposes, encara que la darrera d'aquestes, Caterina Parr, ajudà que el pare i la filla es reconciliessin. Elisabet, juntament amb la seva germana Maria Tudor, filla de Caterina d'Aragó, van recobrar els seus drets dins la línia successòria, per darrere del seu germà el príncep Eduard, fill de Jane Seymour, gràcies a l'Acta de Successió de 1544.
A l'època de l'exili, entre els seus assistents, destaquen Katherine Champernowne i Matthew Parker. La primera va ser inclosa entre els membres de la casa d'Elisabet prèviament a la mort de la seva mare i mantingué amb la futura reina una amistat que es va perllongar fins a la seva mort. Matthew Parker va ser el sacerdot favorit d'Anna Bolena, qui li va fer prometre abans de la seva execució que es preocuparia del benestar de la seva filla.
Pel que fa a la seva personalitat, Elisabet tenia molt en comú amb la seva mare: neuròtica, carismàtica, enamoradissa i amb un gran sentiment religiós protestant. També va heretar la seva delicada estructura òssia, així com els seus trets facials; del rei, només el seu cabell vermellós.
miniatura|Elisabet Tudor cap al 1546 El 1547, després de la mort d'Enric VIII i l'ascens al tron del seu fill, Eduard VI, Caterina Parr va contraure nou matrimoni amb Thomas Seymour, un oncle d'Eduard, i s'emportà Elisabet amb ella. Allà, Elisabet va rebre una exquisida educació que li va propiciar una excel·lent expressió en el seu anglès natal, però també en francès, italià, castellà, grec i llatí. Sota la influència de Caterina, Elisabet es va formar com a protestant. En acabar la seva educació formal l'any 1550, es pot considerar que Elisabet era la dona de la seva generació amb una formació més completa.
Mentre el seu germà es va mantenir en el tron, la posició d'Elisabet va ser inestable. Tanmateix, el 6 de juliol de 1553 Eduard morí, probablement de tuberculosi, quan només tenia 15 anys. Abans de la seva mort, i contravenint l'Acta de Successió a la Corona del 1543, dictada pel seu pare, Eduard va excloure Maria i Elisabet de la successió i va declarar hereva a Lady Jane Grey, neta de la germana d'Enric VIII, Maria, duquessa de Suffolk. Jane Grey va ser proclamada reina pel Privy Council (Consell Privat) però perdé ràpidament el suport i va ser destituïda després de regnar nou dies. Amb el suport del poble, Maria Tudor entrà triomfant a Londres acompanyada de la seva germana Elisabet.
Sense fer cas de l'opinió pública, Maria va contraure matrimoni amb el príncep Felip, el futur rei d'Espanya. La impopularitat d'aquesta unió va despertar en Maria la por a ser derrocada per una revolta popular, impulsada per un sector que volia entronitzar Elisabet. Aquest temor gairebé es va fer realitat l'any 1554, quan la Revolta Wyatt va intentar evitar que es casés. Després del seu fracàs, Elisabet va ser empresonada a la Torre de Londres, des d'on proclamà aterrida la seva innocència. Però la seva execució, sol·licitada per alguns membres del seguici espanyol, no es va materialitzar mai a causa de la resistència de la cort anglesa a enviar un membre dels Tudor al patíbul. Llavors la reina va intentar apartar Elisabet de la línia successòria com a càstig, però el Parlament li ho va impedir. Després de dos mesos de reclusió a la Torre, Elisabet va ser traslladada a Woodstock i va ser posada sota la vigilància de Sir Henry Bedingfield; durant el camí la multitud li manifestà el seu suport. A finals d'aquell any va córrer el fals rumor que Maria estava embarassada. Es va permetre aleshores que Elisabet retornés a la cort, anticipant-se a possibles situacions futures, i, finalment, quan es van desmentir els rumors sobre l'embaràs i es descartà un possible successor al tron, Elisabet assegurà la seva successió.
Ascens al poder miniatura|Elisabet I amb els vestits de la coronació.Els motius amb serrells roses i ermini característics dels Tudor. El seu cabell, lliure sobre les seves espatlles, és una tradició per a la coronació de les reines, i potser també com un símbol de virginitat. La pintura, és d'un autor desconegut, i la data és de la primera dècada del . miniatura|Retrat de Darnley d'Elisabet I, d'autor desconegut (cap al 1575). A la National Portrait Gallery de Londres.Tranya Cooper. A Guide to Tudor & Jacobean Portraits. London: National Portrait Gallery, 2008. El 1558, després de la mort de Maria, Elisabet va pujar al tron, sent coronada el 15 de gener de 1559, i va ser l'última cerimònia de coronació anglesa celebrada en llatí. A partir del seu successor, Jacob I, el ritu de coronació es va fer en anglès. Elisabet era molt més popular que la seva germana Maria i es diu que després de la mort d'aquesta el poble ho va celebrar pels carrers.
Al començament del seu regnat, la política exterior d'Elisabet es va caracteritzar per la seva cautelosa relació amb l'Espanya de Felip II, que s'havia ofert a casar-se amb ella el 1559,Instruccions de Felip II de Castella al seu ambaixador a Londres, sobre el seu possible casament amb Elisabet I. i les seves problemàtiques relacions amb els regnes d'Escòcia i França, país aquest últim amb el qual es trobava en guerra a causa del fet que la seva germana Maria havia decidit de donar suport el seu marit Felip en la guerra gairebé contínua en què es trobaven immerses Espanya i França des de 1522.
La reina d'Escòcia, Maria Stuart, neta de Margarida Tudor, la germana d'Enric VIII d'Anglaterra (el pare d'Elisabet), estava casada amb Francesc II de França. Tot i que residia a França, la seva mare, Maria de Guisa, governava el regne en la seva absència, i defensava els interessos dels catòlics a Escòcia. Els Guisa eren una de les cases nobiliàries franceses més poderoses i eren molt catòliques.
Degut a la guerra entre Anglaterra i França, Francesc II va donar suport a les pretensions de la seva dona Maria Stuart al tron anglès, i Maria de Guisa permetia la presència de tropes franceses en territori escocès. Envoltats per l'amenaça francesa, Elisabet i Felip es van veure forçats a unir forces, malgrat les seves diferències religioses. D'una banda, i gràcies a la mediació de Felip, Anglaterra es va sumar al tractat de pau de Cateau-Cambrésis, el 1559, en el que Elisabet va renunciar formalment a la darrera plaça de sobirania anglesa a França, Calais, que havia estat capturada l'any anterior per Francesc de Guisa, germà de Maria, mentre que França es comprometia a retirar el seu suport a les pretensions de Maria Stuart al tron anglès. Durant les celebracions que van acompanyar a la signatura d'aquest tractat de pau, Francesc II va morir, cosa que va provocar el 1561 el retorn de Maria Stuart a Escòcia.
Per complicar més les coses, el mateix any de 1559, Elisabet va donar suport a la revolució religiosa de John Knox, capdavanter protestant escocès, que buscava eliminar la influència catòlica a Escòcia. Elisabet va enviar un exèrcit a assetjar Leith, on es concentraven les tropes franceses, i una armada va bloquejar el Firth of Forth, on s'esperava que els francesos desembarquessin amb reforços per donar suport als escocesos. Tot i que el setge de Leith va ser un terrible fracàs, l'armada va aconseguir impedir el desembarcament francès, i va facilitar la victòria rebel, aconseguint, rere la mort de Maria de Guisa el 1560, la signatura del tractat d'Edimburg per part dels representants de Maria Stuart, i van aconseguir eliminar la influència francesa a Escòcia, tot i que Maria es va negar sempre a ratificar aquest tractat.