miniatura|Gran Mesquita Ma'arrat al-Numan, Maarrat al-Numan o Maarat an-Numan () és una ciutat artesanal i comercial del nord-oest de Síria. Està situada entre Alep i Hamat, uns 70 km al sud-oest de la primera, prop de les restes de les ciutats desaparegudes d'al-Bara i Serjilla. És capital del districte del mateix nom a la província o governació d'Idlib, i és la ciutat més gran de la província tot i no ser-ne la capital. El districte està format per la part sud del Djabal Zawiya, que al seu torn és la part sud del massís de Belus. El seu personatge més famós és el poeta cec Abu l-Alà al-Maarrí conegut simplement com al-Maarrí. El 1932 tenia 5.250 habitants, i va passar a 9.140 el 1945 i a 20.000 el 1975. Després el creixement ha estat espectacular i ha quadruplicat la població en 40 anys; la població estimada el 2009 és de 87.742 habitants.
Monuments miniatura|esquerra|Mercat Es conserven les muralles amb les set portes: Bab Halab, Bab al-Kabir, Bab Shith, Bab al-Djinan, Bab-Hunak, Bab Hims i Bab Kadha.
La gran mesquita ocupa el lloc de l'antiga església romana d'Orient. Disposa d'un minaret de cinc pisos que estaria datat vers 1155 o abans, i probablement restaurat després del terratrèmol del 1157; altra vegada damnat en un terratrèmol el 1170, hauria estat arranjat altre cop el 1199. Al costat de la mesquita hi ha dos mercats (suks). Al sud de la gran mesquita hi ha la madrassa xafiïta en la que una inscripció a la volta diu que fou construïda el 1199 sota el príncep aiúbida d'Hamat al-Malik al-Mansur Abu l-Maali Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar, per Abu-l-Farawís; la madrassa inclou un mihrab.
Es conserven algunes restes de l'església de Sant Andreu del temps dels croats. No s'ha trobat el convent monofisita siríac però si nombroses restes de marcs de tombes esculpits en basalt d'origen cristià antic.
També hi ha les reste d'un kan o caravanserrall d'època otomana, al sud de la gran mesquita a l'est de la ciutat; el kan era gran, quadrat, en pedra tallada i amb una petita mesquita al centre del pati i fou construït el 1566-1567 per Murad Çelebi defterdar d'Àsia Menor (mort vers el 1573/1574).
Un lloc de pelegrinatge és el makam de Nabi Allah Yusha ibn Nun, al sud de la ciutat fora dels murs; la tomba de Josuè (Yusha) estaria sobre el lloc d'un antic santuari preislàmic;Yaqut al-Hamawí diu que la verdadera tomba de Josuè estava a Nablús el lloc fou construït per al-Malik Adh-Dhàhir Ghazi ibn Salah-ad-Din el 1207 sent governador local Murshid ibn Salim ibn al-Muhadhdhib.
El mausoleu del poeta Abu l-Alà al-Maarrí (el personatge més notables dels nascuts a la ciutat) és relativament modern.
Prop de la porta de Bab Shith hi ha la tomba de Set, tercer fill d'Adam. La tomba d'Abd Allah ibn Ammar ibn Yasir, net del company del Profeta, és assenyalada per al-Baladhuri. A poca distància a l'est de la ciutat hi ha la tomba del califa Umar II ibn Abd al-Aziz on va pelegrinar Saladí el 1188 quan va visitar al xeic Abu Zakariyya Yahya ibn Mansur al-Maghribi, que vivia al lloc i que fou enterrat al darrere de la sepultura del califa.
La ciutat posseeix un museu que exposa mosaics de les restes arqueològiques de les denominades ciutats mortes d'al-Bara i Serjilla. Queden també restes de l'antiga ciutadella. miniatura|esquerra|Abu-Zayd declara front el cadi de Maarat. (1335)
Història Al primer mil·lenni aC hi ha restes d'habitació humana que s'han trobat a l'excavació de Tell Mannas, uns quilòmetres a l'est. El 738 aC una ciutat de nom Aras és esmentada entre les conquestes assíries. Estrabó esmenta una ciutat de nom Megara i l'Itinerari d'Antoní assenyala una ciutat amb el nom d'Arra que seria la mateix Megara i lAras assíria, però la identificació amb Maarrat al-Numan no s'ha pogut demostrar encara, tot i que és molt probable. A l'edat mitjana els historiadors llatins i grecs l'esmenten com a Marra (del que deriva el nom que els historiadors occidentals de les croades li donaren: la Marre o la Maire).
La ciutat fou ocupada pels musulmans d'Abu-Ubayda ibn al-Jarrah el 637 i l'anomena Maarra Hims per dependre d'Homs i per diferenciar-la d'altres ciutats amb el nom de Maarra o Maarrat. Els habitants que no es van fer musulmans van haver de pagar la djizya i el kharadj. Prop de la ciutat, a la Dayr Saman d'al-Nakira (al sud-oest), fou enterrat el califa Umar II el febrer del 720.
La forma Maarrat al-Numan apareix a partir del segle VIII entre els àrabs tant per la vila com pel districte a l'entorn, dins del jund d'Homs (Hims) fins que sota Harun ar-Raixid va passar al jund de Qinnasrin. Alguns geògrafs àrabs com al-Baladhuri i Yakubi diuen que la ciutat fou anomenada antigament Dhat al-Kusur (La Ciutat dels Palaus) i al-Dimaskhi li diu Dhat Kasrayn (La dels Dos Palaus). El nom de Maarat al-Numan és el resultat (segons al-Baladhuri seguit per altres) de la combinació del nom original àrab, Maarrat i el del primer governant de la ciutat An-Numan ibn Baixir al-Ansarí,Fou governador de Kufa i d' Homs sota el califa Muàwiya I; va governar Maarrat indirectament, com a governador d'Homs, província que aleshores incloïa la població; el fill de Numan va morir a aquesta població company de Mahoma desaparegut el 684.Una altra tradició atribueix el nom al-Numan a un membre de la família local dels Banu Tanukh anomenat al-Numan ibn Adi al-Sati En tota l'edat mitjana fou un punt de la ruta que anava entre Kurus, a les muntanyes del Taure, i fins a Palestina (via Alep, Hamat, Damasc). Una via auxiliar la unia a Antioquia, i entremig el Castell Roig (Rudjiyya) centre de la comarca del Rudj. La manca d'aigua va provocar la construcció de nombroses cisternes i pous que van convertir la comarca en una zona agrícola fèrtil.
El 822 el califa al-Mamun va nomenar governador de Síria a Abd Allah ibn Tahir, com a successor del seu pare Tahir Abu l-Tayyib Dhu'l-Yaminayn; el nou governador va haver de combatre a Nasr ibn Shabith i en la lluita les fortificacions de Maarrat foren destruïdes igual que les de Kafr, Hunak i alguna més. El 903 la regió fou devastada pels càrmates manats per Sahib al-Kahl, devastació que va afectar les regions properes d'Homs, Hamat i Salamiya; milers de persones van morir i les dones i infants foren agafats com esclaus. A partir del 936/937 van entrar a Síria els Banu Kilab procedents del Nedjd, i van fer presoner al governador local Muadh ibn Said i part de les seves forces.En un lloc esmentat com al-Buraghithi que no s'ha localitzat; més tard fou alliberat per Abu l-Abbas Ahmad ibn Said, comandant dels Banu Kilab a Alep El 943/944 al-Husayn ibn Said, oncle de l'hamdànida Sayf-ad-Dawla, que combatia al servei d'aquest, es va apoderar d'AlepD'on va expulsar els kilabites Abu l-Abbas Ahmad ibn Said i Yanis al-Munisi i en el seu camí cap a Homs va passar per la ciutat. Yanis al-Munisi es va refugiar a Egipte. El maig del 945 l'emir ikhxídida d'Egipte va sortir de Damasc i va marxar contra Sayf-ad-Dawla, ocupant Maarat al-Numan on va restaurar com a governador a Muadh ibn Said, però aquest fou mort poc després per Sayf-ad-Dawla a la batalla de Kinnasrin (juny del 945), que no obstant l'hamdànida va perdre, i es va ajustar una treva.
El 959 els càrmates eren nombrosos a la regió i el governador local dels Banu Uqayl, Shabib ibn Djarir, es va posar al front d'una banda de càrmates i va atacar Damasc. El 968 Nicèfor Focas en la seva ofensiva contra els hamdànides es va apoderar de Maarrat al-Numan i va destruir la gran mesquita damnat una part de les muralles. En la treva del safar 359 (desembre 969/gener 970) la ciutat va quedar en el territori reconegut a Kharguyah i el seu lloctinent Bakdjur, usurpadors del tron d'Alep amb suport romà d'Orient, i que pagaven tribut a l'imperi.Abans de l'acord la ciutat feia la khutba en nom de l'emir hamdànida Abu l-Maali Sad al-Dawla; quan els romans d'Orient es van presentar davant d'Alep l'octubre del 969, l'emir Sad al-Dawla es va retirar a Maarrat on va nomenar governador a Zuhayr, que havia estat ghulam del seu pare, i va marxar a Homs. Al cap de poc va retornar i Zuhayr li va tancar les portes i Sad va decidir un atac en regla, però finalment Zuhayr es va sotmetre i va obtenir laman. Zuhayr havia d'entregar la ciutat a Karghuwayh el 970 en virtut del pacte entre romans d'Orient i hamdànides però s'hi va negar i va restar fidel a Sad al-Dawla i el va ajudar en l'atac a Alep; llavors va arribar el romà d'Orient Pere l'Estratopedarca (anomenat per algun historiador àrab com al-Turbazi) en ajut de Karghuwayh; Zuhayr i Sad al-Dawla es van haver de replegar cap a al-Khunasira i Maarrat al-Numan. Finalment Zuhayr es devia sotmetre a Karghuwayh perquè el 975 Sad al-Dawla va venir des d'Homs a assetjar-lo, rebent el suport dels Banu Kilab; l'emir hi va entrar per la porta d'Hunak però fou expulsat i llavors va atacar per la porta d'Hims i finalment Zuhayr es va rendir i fou executat. Kharghuyah (o Karghuwayh) va ser assassinat per Bakdjur (que el va succeir) el 977 i llavors l'hamdànida Abu l-Maali Sad al-Dawla va recuperar Alep i els romans d'Orient no tenien prou tropes per seguir imposant el tribut. El maig/juny del 977 el castell fou saquejat. Un atac fatimita a la població va fracassar el 996 però finalment els fatimites van aconseguir imposar el seu control a totes les poblacions de Síria fins a MaarratSaïd-ad-Dawla, fill i successor de Sad-ad-Dawla va nomenar governador de la ciutat a Rummah (que havia estat mameluc del seu avi Sayf-ad-Dawla), el qual es va revoltar i va cridar en ajut a Mangutegin, un general turc al servei dels fatimites, per fer front a les forces enviades a sotmetre'l des de Alep. Però el 1001 els romans d'Orient i fatimites van signar un tractat de pau i l'emir d'Alep, que era vassall romà d'Orient, va haver de reconèixer la sobirania del califa fatimita i a canvi se li van concedir algunes poblacions entre les quals Maarrat al-Numan. La dinastia hamdànida fou deposada el 1002 per l'atabeg Lulu que va usurpar el tron i el 1003 va atacar Maarrat al-Numan que no devia acceptar la usurpació o encara no havia estat transferida. La va ocupar i va desmantellar les defenses igual que d'altres poblacions de la comarca i de la de Rudj. Lulu va morir el 1008 i el va succeir el seu fill Murtada al-Dawla Mansur ben Lulu.
El 1015 Mansur ibn Lulu fou enderrocat per Fath l'Esclau que el 1023/1024 fou eliminat per Salih ben Mirdas que va establir la dinastia mirdàsida. El seu poder es va consolidar el 1024 i en aquestos anys Maarrat al-Numan va canviar de mans sovint. Husayn Abu Muhammad Nasir al-Dawla descendent dels hamdànides i destacat general a Egipte, fou governador de Síria, i el 1042/1043 va lluitar contra el mirdasida Muizz al-Dawla Thimal, que governava a Alep, i va ocupar Maarrat al-Numan. El 1060 Thimal, durant una expedició contra el seu nebot Mahmud ibn Nasr (fill de Dhibl al-Dawla Nasr, germà i predecessor de Thimal) en la primera revolta d'aquest, va residir per un temps a Maarrat que havia estat en mans de Mahmud. Thimal va morir el 1062 i el va succeir el seu germà Asad al-Dawla Atiyya però Mahmud ibn Nasr es va revoltar per segon cop i amb ajut romà d'Orient va agafar el poder el 1065 a Alep, i va enviar al general turc Harun a ocupar Maarrat. Harun, amb mil homes turc, kurds i daylamites en majoria,Hi van participar membres de la tribu àrab dels al-Awdj la va conquerir el 10 de setembre de 1066. Els Banu Kilab pel seu costat donaven suport a Atiyya i les disciplinades tropes d'Harun van evacuar la ciutat per anar a ajudar a Mahmud.