La Unió de Kalmar (danès, noruec i ; finès: Kalmarin unioni; ) va ser una unió escandinava entre els regnes de Dinamarca, Noruega i Suècia que es va formar l'any 1397 i va durar fins al 6 de juny de 1523. Així, la unió incloïa zones com Finlàndia, Islàndia, Groenlàndia, les illes Fèroe, les illes Òrcades i les illes Shetland, i incloïa l'àrea políticament unida més gran de la història nòrdica. Després que Suècia abandonés la Unió, Dinamarca i Noruega van romandre-hi fins al 1814, amb importants canvis en la seva forma el 1536.
La unió es va fundar en una trobada a Kalmar l'any 1397, on l'aristocràcia dels tres països es va reunir per coronar Eric de Pomerània com a rei dels tres països (amb la reina Margarida com a corregent inicial). De la reunió es conserva l'anomenada Carta d'Unió. Els historiadors tenen opinions diferents sobre la interpretació de la carta. Alguns sostenen que no era un tractat jurídicament vinculant. Independentment d'això, els tres regnes estaven governats pel mateix monarca. Eric va ser succeït per Cristòfor de Baviera. No obstant això, després de la seva sobtada mort al gener de 1448, no hi va haver successor i Dinamarca i Suècia van triar cadascuna un regent. No va ser fins al 1457 que els tres regnes van tornar a ser governats pel mateix rei, Cristià I. Tanmateix, això va durar poc, i successors com Joan i Cristià II van governar Suècia només durant breus períodes. A Suècia, la unió va ser sempre una alternativa política fins a l'elecció de Gustau Vasa com a rei el 1523.
L'historiador Gottfrid Carlsson caracteritza la unió com un "estat federal" tot i que la Unió de Kalmar no tenia poder legislatiu a nivell federal. La Unió era el país més gran d'Europa per superfície. L'historiador Dick Harrison descriu la unió com:
L'historiador Erik Lönnroth considerava que la Unió era una necessitat política i econòmica per frenar l'expansió alemanya cap al nord al segle XIV. Quan les amenaces anteriors de política exterior, la Lliga Hanseàtica, l'Orde Teutònic i els prínceps del nord d'Alemanya, van desaparèixer al , la idea de la unió també es va afeblir.
Rerefons Unió de Suècia i Noruega miniatura|esquerra|Magnus Eriksson Suècia i Noruega es van unir sota una sola corona amb els reis Magnus Eriksson i Håkan Magnusson. Cristòfor II de Dinamarca havia promès Escània a Joan de Holstein el 1329, però el 1332 va esclatar una rebel·lió a la zona i el novembre del mateix any Joan va optar per lliurar Escània i Blekinge al rei suec a canvi d'un rescat. Magnus va reconèixer Escània com una terra de la corona autònoma, mentre que la gent d'Escània va reconèixer la Casa de Folkung com a família reial. Magnus llavors es va anomenar "rei de Suècia, Noruega i Escània". Tanmateix, el rei danès Valdemar Atterdag va conquerir Escània, Blekinge i el sud de Halland el 1360. L'estiu de 1361 va conquerir Gotland. La pèrdua d'Escània va fer que l'aristocràcia sueca es tornés contra Magnus Eriksson i el 1361 va ser empresonat pel seu propi fill, Håkan Magnusson. Håkan va ser elegit rei de Suècia a les Pedres de Mora el febrer de 1362.
miniatura|Cristòfor II de Dinamarca
Tanmateix, Håkan i el seu pare es van reconciliar a la primavera de 1362 i van acordar cogovernar a Suècia i Noruega. Per obtenir ajuda per derrotar l'aristocràcia sueca, van recórrer a Valdemar Atterdag de Dinamarca. El 1359, Håkan Magnusson s'havia promès amb la filla de sis anys de Valdemar, Margarida. Sota la pressió de l'aristocràcia sueca, Håkan havia trencat el compromís i, en canvi, es'havia compromès amb una princesa de Holstein, Elisabet. Quan la princesa viatjava a Suècia el desembre de 1362 per conèixer el seu futur marit, el seu vaixell va derivar cap a la costa danesa de Bornholm, i allà va ser empresonada. Magnus Eriksson i el seu fill es van afanyar a anar Copenhaguen i el 9 d'abril de 1363, Håkan es va casar amb Margarida. La princesa de Holstein va ser alliberada després de la presó; va viure en un convent la resta de la seva vida.
L'únic fill de Valdemar Atterdag, Cristòfor, havia estat greument ferit durant els combats a Escània el juliol de 1362 i va morir a l'estiu següent. Valdemar va tenir dues filles, Ingeborg i Margarida i, en aquesta situació, ambdues podien ser elegides com a successores al tron. Ingeborg estava casada amb Enric de Mecklemburg, fill d'Albert el Gran de Mecklemburg i Eufèmia Eriksdotter (germana del rei suec Magnus Eriksson). L'oposició dels Grans de Suècia contra Hakan Magnusson es va aliar amb Albert per posar al tron suec el segon fill d'aquest i d'Eufèmia Eriksdotter, Albert de Mecklenburg. Durant la segona meitat de 1363, Valdemar Atterdag es va embarcar en un llarg viatge per Europa i, per tant, els seus aliats Magnus i Håkan no podien esperar cap ajuda de Dinamarca. El novembre de 1363, un gran exèrcit alemany va navegar cap a Suècia per atacar per sorpresa la Casa de Folkung, un fet que va tenir èxit. Per tant, al febrer de 1364, Albert va poder ser aclamat com a rei de Suècia sobre les pedres de Mora. Els dos reis de Folkung, Magnus i Håkan, van conservar el control de Noruega i Suècia occidental, des d'on van llançar un atac militar contra Svealand oriental, però van ser derrotats el 1365 a la batalla de Gataskogen, a la frontera entre Västmanland i Uppland. Valdemar Atterdag va passar a l'ofensiva el 1366 i va tenir un gran èxit al principi. Tanmateix, finalment va ser atacat per les tropes de Mecklenburg, Holstein i hanseàtiques i obligat a fer la pau. El 1371, Valdemar es va veure obligat a acceptar que el seu net, Albert IV de Mecklemburg, fos l'hereu del tron danès. Magnus Eriksson va ser empresonat durant sis anys fins a 1371, però va ser alliberat després que els Folkung prometessin que els territoris de Suècia Occidental que tenia en feu serien lliurats a Albert a la mort de Magnus Eriksson.
Unió de Dinamarca i Noruega miniatura|esquerra|Margarida I de Dinamarca No obstant això, quan Magnus Eriksson va morir el 1374, aquests territoris no van ser lliurats i quan Valdemar Atterdag va morir l'octubre de 1375, Albert IV no va ser nomenat rei danès. En canvi, Håkan Magnusson va presentar un candidat rival, el seu propi fill Olaf. Håkan comptava amb el suport dels grans homes més influents de Dinamarca i en una assemblea celebrada a Slagelse el maig de 1376, Olaf va ser nomenat regent danès. Alhora, es va decidir que el govern seria exercit pels seus pares, Håkan i la seva dona Margarida. És significatiu que tant Håkan com Margarida haguessin estat a Dinamarca per treballar per la candidatura del seu fill, però també que només es pogués considerar que Margarida representava la dinastia reial danesa; aleshores havia mort la seva germana Ingeborg. Per tal d'enfortir la seva pretensió al tron, va començar a anomenar-se "Reina de Dinamarca, Suècia i Noruega" en el període previ a l'elecció del seu fill com a rei.
Amb el nomenament d'Olaf, la unió de Dinamarca i Noruega havia creat un gran imperi que incloïa no només ambdós països, sinó també altres territoris que governaven, com Escània i Gotland. Quan Håkan va morir el 1380, Olaf també es va convertir en rei de Noruega, però Margarida va actuar com a tutora. El rei suec Albert Mecklenburg no es va quedar de braços plegats i va intentar conquerir Escània el 1380-1384 però va haver de conformar-se amb el sud de Halland. L'intent d'Albert d'unir Escània i Suècia sota una sola corona també va tenir un gran suport entre la noblesa escaniana. La influència dels reis a Escània també es va afeblir pel fet que Escània occidental estava compromesa amb la Lliga Hanseàtica alemanya des de 1370. El 1385, però, Olaf Håkansson va arribar a Lund, on va ser aclamat pels escanis després de confirmar-ne llurs privilegis tradicionals. Unes setmanes més tard, la Lliga Hanseàtica va lliurar els seus castells d'Escània occidental al rei danès. A principis de l'estiu de 1385, Olaf Håkansson va començar a utilitzar el títol de "veritable hereu del regne de Suècia" i va tenir llavors l'oportunitat de començar a preparar-se per a la guerra en lloc de per a la defensa.
Guerra contra Albert La posició d'Albert de Mecklenburg com a rei suec s'havia debilitat amb el pas del temps. Per ajudar-lo, havia cridat els alemanys perquè actuessin com a governadors de comtat i agutzils en comptes de l'aristocràcia sueca. Un dels nobles que va donar suport a Albert i es va oposar a la Casa de Folkung fou Bo Jonsson (Grip), entre altres coses amb l'esperança que Albert pogués reconquerir Escània de mans de Valdemar Atterdag. Bo Jonsson no només era el drots del regne, sinó també el seu terratinent més gran. L'abril de 1384 anava de camí cap a Escània per participar en la campanya, però a Vadstena va fer un testament en què declarava com a última voluntat que tots els seus feus a Finlàndia i Suècia autèntica fossin administrats després de la seva mort per vuit nobles seleccionats, per evitar així que el rei Albert es fes amb el control dels comtats. L'esposa de Bo Jonsson a Mecklemburg i els seus fills van ser exclosos de qualsevol control sobre els comtats. No es coneix com va ser la relació entre Bo Jonsson i Albert els darrers anys; probablement la incapacitat d'Albert per conquerir Escània no el va beneficiar. Quan Bo Jonsson va morir l'agost de 1386, es va conèixer el testament i Albert es va declarar tutor de la vídua i els fills en un intent d'anul·lar el testament Albert també va aconseguir el control d'algunes fortaleses. A la crisi política interna que va sorgir a Suècia, els nobles suecs van buscar el suport de Margarida. Alguns d'ells es van reunir amb Olaf i Margarida a Escània l'estiu de 1387. miniatura|Albert de Mecklenburg Margarida es trobava a Ystad quan Olaf va emmalaltir sobtadament de febre i va morir al castell de Falsterbo el 3 d'agost de 1387. No obstant això, Margarida ràpidament es va assegurar que fos aclamada com a regent de Dinamarca, primer en una missa de dol a Lund el 10 d'agost, després al consell del comtat a Ringsted, al consell del comtat de Fyn a Odense i probablement també al consell del comtat de Jutlàndia a Viborg. Margarida també va viatjar a Noruega on el febrer de 1388 va ser aclamada com a regent de Noruega en una reunió de cavallers a Oslo. Després de la visita a Noruega, es va reunir amb els marmessors de Bo Jonsson a Dalaborg. A través del tractat de Dalaborg, Margarida va ser reconeguda com a "esposa del consell i propietària legítima" de Suècia per part de l'aristocràcia allà aplegada. Li van prometre posar els castells suecs a la seva disposició i donar-li suport militar per prendre el poder del rei Albert.
El rei Albert no es va quedar de braços plegats mentre l'oposició a ell s'enfortia. A finals de l'estiu de 1388, va viatjar a Mecklenburg per reunir una força important de mercenaris. Albert i els seus mercenaris van tornar al voltant de l'any nou de 1388/1389, després de desembarcar a Kalmar. A la tardor de 1388, les forces de l'oposició havien posat setge a la Casa Axevalla, als afores de Skara, Västergötland, i les tropes d'Albert van marxar per Jönköping per rescatar Axevalla. Les tropes d'Albert probablement anaven en la seva totalitat a cavall, estaven ben equipades i tenien almenys un nucli de cavalleria preparada per al combat. Les tropes de Margarida i Albert es van encontrar prop de la parròquia d'Åsle, una milla a l'est de Falköping. La batalla d'Åsle va ser tant una victòria militar com política per a Margarida quan tant Albert com el seu fill Eric van poder ser capturats.