, també coneguda com a Minty i com a Black Moses, fou una afroamericana estatunidenca, abolicionista, humanitària, que lluità per la llibertat i els drets de les dones, i contra l'esclavitud i el racisme. El luteranisme la commemora com a renovadora de la societat, i l'anglicanisme com a santa.
Biografia miniatura|Els llocs que van importar a la vida de Harriet Tubman
Araminta va néixer al si d'una família d'origen aixanti com a esclava, propietat d'Edward Brodas, un terratinent de Dorchester (Maryland). Els seus pares, Benjamin Ross i Harriet Greene van arribar a tenir onze fills, però gairebé tots van ser venuts pel seu amo. Araminta Ross, que a cinc anys ja treballava ajudant els criats en diferents tasques de la llar, fou maltractada pels diversos amos que tingué. Amb onze anys es va canviar el nom pel de sa mare, Harriet. Encara jove, la van ferir al cap quan l'amo li llençà un pes metàl·lic; com a conseqüència, va patir des de llavors mals de cap i epilèpsia, a més de crisis d'hipersòmnia i episodis de visions i al·lucinacions. Cristiana devota, pensà que aquestes visions eren premonicions divines. Com passa amb molts esclaus als Estats Units, no s'ha registrat ni l'any exacte ni el lloc del seu naixement, i les estimacions dels historiadors varien, entre 1820 i 1825. Kate Larson, una historiadora, proposa l'any 1822, basant-se en el pagament d'una llevadora i en diversos altres documents històrics, mentre que Jean Humez afirma que «les millors dades actuals suggereixen que Tubman va néixer l'any 1820, però podria haver estat un any o dos després». Una segona historiadora, Catherine Clinton, assenyala que Tubman va estimar l'any del seu naixement el 1825, mentre que el seu certificat de defunció diu 1815 i la seva tomba el 1820. Modesty, l'àvia materna de Tubman, va arribar als Estats Units en un vaixell d'esclaus des d'Àfrica; no hi ha informació disponible sobre els seus altres avantpassats. Quan era petita, a Tubman se li va dir que era d'un llinatge Ashanti (que fixaria l'origen geogràfic de la seva família a l'actual Ghana), però no existeix cap element que confirmi o desmenti aquesta afirmació.
La seva mare Rit era cuinera de la família Brodess. El seu pare Ben va supervisar el treball de la fusta a la plantació. Es van casar cap al 1808 i, segons els registres judicials, van tenir nou fills junts.: Linah, nascuda el 1808, Mariah Ritty el 1811, Soph el 1813, Robert el 1816, Minty (Harriet) cap al 1820, Ben el 1823, Rachel el 1825, Henry el 1830 i Moisès el 1832.
El sistema d'esclavitud sovint separava famílies, allunyava els pares dels seus fills, venia a altres propietaris que de vegades residien a grans distàncies. La família Tubman no va ser una excepció. Edward Brodess va vendre tres de les germanes de Harriet (Linah, Mariah Ritty i Soph), separant-les de la resta de la seva família per sempre. Quan un comerciant de Geòrgia es va acostar a Brodess per comprar el seu fill petit Moses, Rit el va amagar durant un mes, ajudat per altres esclaus i negres lliures de la comunitat. Fins i tot es va enfrontar al seu propietari quan aquest, acompanyat de l'home de Geòrgia va venir i va agafar el nen. Va amenaçar d'obrir el cap al primer home que va travessar el llindar de casa seva. Brodess va fer marxa enrere i va abandonar la venda. Diversos biògrafs coincideixen que la importància d'aquest episodi en el romanç familiar nodreix sens dubte la creença de Tubman en les possibilitats de resistència.
Joventut La mare de Harriet treballava a la casa gran i tenia poc temps per a la seva pròpia família. Tubman, per tant, va tenir cura dels seus germans petits des de ben petita.
Als cinc o sis anys, la van llogar a una dona anomenada «senyoreta Susan» on va ser maltractada diàriament. La seva missió era vigilar un nadó mentre dormia; quan es despertava plorant, l'assotaven, cosa que passava cinc vegades al dia. Un altre dia, amenaçada per haver robat un terròs de sucre, Tubman es va amagar durant cinc dies a la porquera d'un veí, lluitant contra animals per les restes de menjar. Morta de fam, va haver de tornar a casa de la senyoreta Susan, on la van colpejar severament. Va portar les cicatrius d'aquests abusos durant la resta de la seva vida. Per protegir-se d'aquest maltractament, es va embolicar amb diverses capes de roba.
Va patir anys de tracte inhumà per part d'altres mestres. Quan era adolescent, la van enviar a una merceria per comprar material. Allà va trobar un capatàs enfadat, perseguint un esclau que havia abandonat els camps sense permís. Va exigir que Tubman l'ajudés a contenir el jove, cosa que ella es va negar a fer. Quan l'esclau estava a punt de fugir, el supervisor li va llançar un pes de dues lliures des del taulell de la botiga. Va fallar el seu objectiu i el pes va colpejar amb força a Tubman al cap. Més tard va explicar que pensava que els seus cabells, que mai s'havien pentinat, podrien haver esmorteït el cop i li havien salvat la vida. Va ser retornada a casa del seu propietari sagnant i inconscient i la van col·locar al seient d'un teler on va romandre sense atenció mèdica durant dos dies. Immediatament, va ser enviada de nou als camps mentre la sang i la suor li continuaven corrent per la cara, impedint-li treballar. L'home que la va llogar va dir que ella «no valia ni un cèntim» i el va tornar a enviar a Brodess, que va intentar vendre-la sense èxit.
Poc després, va començar a tenir convulsions i es va desmaiar sobtadament, tot i que va dir als que l'envoltaven que romania conscient. Aquestes convulsions, que podrien haver estat convulsions epilèptiques temporals, van continuar durant tota la seva vida.
Aquesta greu lesió al cap va arribar en un moment de la seva vida en què Tubman desenvolupava una fe apassionada en Déu. Com molts esclaus en aquella època, va rebutjar la interpretació de la Sagrada Escriptura utilitzada tradicionalment pels esclaus per exhortar els esclaus a ser obedients. Es va inspirar en històries d'alliberament de l'Antic Testament, com la de Moisès que va portar els jueus fora d'Egipte. Després del seu trauma al cap, va començar a tenir visions i somnis que va interpretar com a signes divins. Aquesta perspectiva religiosa la va guiar al llarg de la seva vida. Quan era una jove adulta, va prendre el primer nom Harriet, probablement en honor a la seva mare.
El 1840, el seu pare fou alliberat pel seu amo, amb 55 anys, però continuà treballant per a la mateixa família. Cap al 1844, Harriet es va veure obligada a casar-se amb un negre lliure, Johan Tubman, i a adoptar el seu cognom, però aquest creia que ella havia de continuar essent esclava i de fet ella va continuar actuant més com a serventa que com a esposa.
Evasió miniatura|Anunci publicat per Eliza Brodess al Cambridge Democrat que ofereix una recompensa de tres-cents dòlars per a Harriet (Minty) i els seus germans Harry i Ben El 1849 Tubman va emmalaltir i el seu valor de mercat va disminuir en conseqüència. Edward Brodess estava intentant vendre-la, però no va trobar un comprador. Tubman va començar a pregar perquè el seu propietari canviés d'opinió sobre vendre-la. «Vaig resar cada nit pel meu mestre, fins al primer de març; i al llarg d'aquest període va continuar entrant compradors per dimensionar-me i intentar vendre'm».Cité dans Bradford (1971), p. 14–15. Quan semblava inevitable que la venda es produís finalment, va canviar la naturalesa de la seva sol·licitud. «El primer de març vaig començar a pregar Déu meu, si no canvies el cor d'aquest home, mata'l i allunya't del meu camí».
Una setmana després, a principis de març de 1849, Brodess va morir, deixant enrere una dona, Eliza, i vuit fills. Tubman llavors es va penedir de la seva última petició. Però la mort de Brodess no va eliminar el risc que Tubman fos venuda aviat i la seva família se separarà, perquè per pagar els deutes del seu marit i evitar la confiscació de la seva granja, Eliza va decidir vendre alguns dels esclaus de la família.
Tement de ser venuda, Harriet va prendre la seva pròpia emancipació a les seves pròpies mans. Acompanyada pels seus germans Ben i Henry Ross, va escapar per primera vegada, deixant enrere el seu marit, un home lliure, que no la volia seguir. Tubman havia estat llogat al doctor Anthony Thompson, que posseïa una gran plantació anomenada Poplar Neck als voltants del comtat de Caroline. Havent estat prestats els esclaus, Eliza Brodess probablement no es va adonar immediatament de la seva desaparició. Dues setmanes més tard, però, va publicar un avís de recerca al diari local, The Democrat of Cambridge, oferint una recompensa de cent dòlars per cada esclau retornat. Un cop es van escapar, però, els germans Ross es van veure dominats pel remordiment. Ben va haver de deixar enrere el seu fill molt petit. Espantats pels perills de la vida com a fugitius, els dos homes es van girar enrere, obligant a Harriet a tornar amb ells.
Poc després, va tornar a escapar, aquesta vegada sense els seus dos germans. Va ser ajudada en la seva escapada per simpatitzants dels quàquers i altres membres del moviment abolicionista, blancs i negres, que havien organitzat una vasta xarxa de fugida coneguda com el ferrocarril subterrani. Poc se sap de les circumstàncies exactes de la seva partida; de fet era necessari que mantingués en secret una ruta que va continuar utilitzant altres fugitius després d'ella. I amb l'ajuda d'una dona blanca i, seguint la línia Mason-Dixon, va arribar a Pennsilvània. Poc després va trobar feina de criada a Filadèlfia.
A Pennsilvània amb un sentiment barrejat de meravella i admiració, va descriure els seus sentiments en termes d'experiència religiosa: «Quan vaig saber que havia travessat aquesta línia, em vaig mirar les mans per veure si era la mateixa persona. Hi havia tanta glòria sobretot: el sol apareixia com l'or pels arbres i sobre els camps, i em vaig sentir com si fos al cel.»
El ferrocarril subterrani Des de llavors, amb una xarxa d'activistes abolicionistes, anomenada Underground Railroad, ja que feien servir termes ferroviaris, va participar en dinou missions en què va ajudar a fugir fins a tres-cents esclaus, entre els quals la seva família. Va arribar a oferir-se fins a 40.000 dòlars per la seva captura, viva o morta. En un d'aquests trajectes va descobrir que el seu marit tenia ja una altra dona.
En aquestes missions anaven en grup, caminant de nit i d'amagats fins a sortir de l'estat. Malgrat la recerca que es feia dels fugits, oferint recompenses, mai no es va saber qui els guiava ni n'organitzava la fugida, i Tubman podia continuar treballant en les missions. Quan el 1850 es promulgà una llei contra els fugitius, ajudà a conduir-los fins més al nord, fins i tot al Canadà, on es va establir a la ciutat de St. Catharine entre 1852 i 1857, i ajudava els alliberats a trobar feina.
Immediatament després d'arribar a la ciutat de Filadèlfia, va pensar en la seva família.: «Jo era un estrany en un món estrany […] El meu pare, la meva mare, els meus germans i amics estaven [a Maryland]. Però jo era lliure, i ells també havien de ser lliures». Va trobar feines ocasionals i va començar a estalviar diners. Al cap d'un any, el Congrés dels Estats Units va aprovar Llei dels esclaus fugitius de 1850 dels Estats Units, que obligava a tots els estats, fins i tot aquells que havien prohibit l'esclavitud, a cooperar en la captura d'esclaus fugitius i a imposar greus penes als còmplices de l'esclavitud. La llei va augmentar els riscos per als esclaus fugitius, molts dels quals van empènyer cap al Canadà. Al mateix temps, l'expansió de Filadèlfia estava alimentant les tensions racials.