Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 - Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora. Va ser la primera a enarborar la bandera negra, que sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista.Louise Michel a AGOR@, darrera actualització: 30 de setembre de 2000, data de la consulta: 27/3/2011 Louise Michel a Athéisme, vegeu la portada, © 2002 de Site Meter, consulta 27/3/2011
Preocupada per l'educació infantil, Michel es va dedicar a l'ensenyament fins al 1856, any en què es va instal·lar a París.Historie de ma vie: seconde et troisième parties: Londres 1904, p. 35. Louise Michel, Xaviere Gauthier. http://books.google.cat/books?id=qSAMP5K0wR4C&pg=PA35&dq=louise+michel+1856&hl=ca&ei=DsJSTZnIJIy08QON3oCjCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=6&ved=0CEUQ6AEwBTgK#v=onepage&q=louise_michel_1856&f=false Allà, als 26 anys, va desenvolupar una activitat literària, pedagògica, política i activista important i s'uneix amb diverses prominents personalitats blanquistes revolucionàries del París de la dècada del 1860. El 1871, va participar activament en els esdeveniments de la Comuna de París en la primera línia de suport. Capturada al maig, va ser deportada a Nova Caledònia, on el seu pensament es va tornar anarquista. Va tornar a França el 1880 i, molt popular, multiplicà les seves manifestacions i reunions en favor del proletariat. Era controlada per la policia i va ser empresonada diverses vegades, però va continuar sense descans un important activisme polític a França fins a la seva mort, a l'edat de 74 anys.
Resta una figura influent en el pensament anarquista i revolucionari.
Joventut esquerra|miniatura|Louise Michel als nou anys Louise Michel va néixer el 29 de maig del 1830 a Haute-Marne, al castell Vroncourt: filla del senyor del castell Étienne-Charles Demahis, o més probablement del seu fill Laurent Demahis, i la seva criada, Marie-Anne Michel.Jean Maitron, Dictionnaire biographique du Mouvement ouvrier français, Les Éditions de l'Atelier, 1997, article «Louise Michel»Marie, Anne són els noms materns com s'enumeren a l'acta de naixement de Louise, a vegades es troba Marie-Anne a les biografies. Va créixer en la família dels pares d'Étienne-Charles Demahis, que ella anomena els seus avis, i en què sembla haver sigut feliç, mostrant, a una edat molt primerenca, un temperament altruista. Va rebre una bona educació liberal, llegint Voltaire i Rousseau.
Des del 1851 va estudiar a ChaumontChronologie de la vie de Louise Michel , a ac-creteil.fr on suspèn el primer de setembre l'examen al títol d'habilitació per a exercir la professió de "submestre" (el que es diria avui una institutriu), títol que obté per fi el 25 de març del 1852 a Versalles. Al setembre del 1852, als 22 anys, va fundar una escola gratuïta, on ensenya a Audeloncourt durant un any abans d'anar a París.
A finals del 1854, va obrir una escola i va ensenyar a Clefmont i, de nou, durant un any.
A París El 1856 es va traslladar a París, on ensenya al barri del Château d'Eau a la pensió de Madame Voillier, amb la qui manté una relació gairebé filial. Llavors, va començar per a ella un període d'intensa activitat. Durant els quinze anys que van seguir, va continuar el seu ensenyament amb regularitat. El 1865 va obrir una escola (externat) al número 24 del carrer Houdon, i després una altra el 1868 al carrer Oudot. Està a favor d'idees molt noves, com escoles professionals i orfenats laics.
Interessada en la literatura, va publicar diversos textos, incloent-hi poemes, que va signar sota el pseudònim d’Enjolras.«Louise-Michel», a la plana terresdecrivains.com És probable que li hagués agradat viure de la seva ploma, si aquella època ho hagués permès. Des d'agost del 1851, hauria conegut Victor Hugo, un dels autors més famosos i respectats de l'època. Manté una correspondència amb ell des del 1850-1879,«Louise-Michel», a la plana toupie.org i li va adreçar alguns poemes. Louise està completament sota el seu encanteri.Entrevista de Xavière Gauthier a biosoc.univ-paris1.fr Es diu, àdhuc, que li hauria donat una filla, Victorine, posada a dida quan va néixer,Yves Murie, Victorine, le grand secret de Louise Michel, SAEP, 2000 hipòtesi que continua sent molt controvertida. Victor Hugo la pinta en Judith, l'ombra jueva i Ària, la romana, en el seu poema Viro Major, dones amb destins excepcionals i tràgics.
Ella irromp en els cercles revolucionaris en aquell moment i es reuneix amb Jules Vallès, Eugène Varlin, Raoul Rigault i Émile Eudes, en col·laboració amb diaris de l'oposició, com Le Cri du Peuple.Académie de Grenoble, Mémoires - Louise Michel, , consultat el 9 de maig de 2009 El 1862, es va convertir en membre de la Unió dels poetes; el 1869, va ser secretària de la Lliga Democràtica de moralització, creada per ajudar els treballadors. En aquest moment, Louise és blanquista, és a dir, seguidora del moviment revolucionari i republicà socialista fundat per Louis Auguste Blanqui.
L'agost de 1870, als 40 anys, en plena guerra francoprussiana, es mostra en contra de la detenció dels blanquistes Eudes i Brideau. Al setembre, després de la caiguda de l'imperi, va participar en el Comitè de Vigilància dels ciutadans del districte XVIII de París, en què va ser elegida presidenta, es va reunir amb Théophile Ferré, el germà de Marie Ferré, de qui s'enamora apassionadament. Dins un París mort de fam, crea un menjador per als seus estudiants. Va conèixer Georges Clemenceau, l'alcalde de Montmartre. A continuació, s'observen alguns fets sorprenents: les dones, els nens, els guàrdies federats envolten els soldats que fraternitzen amb la gent feliç i pacíficament. Louise Michel va ser, llavors, part de l'ala revolucionària més radical al costat dels anarquistes, i pensa que s'ha de continuar l'ofensiva a Versalles per dissoldre el govern d'Adolphe Thiers, que llavors no tenia més que unes tropes molt minses. Ella, fins i tot, es va oferir per anar sola i matar Thiers a Versalles.Fernand Planche, La vie ardente et intrépide de Louise Michel, Édition Tops-H. Trinquier, 2005 Ella no continua i el projecte avorta.
La Comuna miniatura|Arrest de Louise Michel el maig del 1871 Als quaranta anys, membre del Comitè de Vigilància de Montmartre, Louise és molt activa en la Comuna de París. Segons una famosa anècdota, el 22 de gener del 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, va disparar contra l'Ajuntament. Propagandista, guarda al 61 batalló de Montmartre, porta l'ambulància, i combatent, també anima el club de la Revolució a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle. Es va reunir en aquesta ocasió amb l'alcalde del districte XVIII de París, Clemenceau. El 17 i 18 de març, va participar activament en el cas dels canons de la Guàrdia Nacional al turó de Montmartre.
A l'abril i maig, després dels atacs de Versalles contra la Comuna, va participar en les batalles de Clamart, Issy-les-Moulineaux, Neuilly. A la barricada de Clignancourt, al maig, va participar en el combat al carrer en el qual tira els darrers trets i es lliura després de la Semaine Sanglante perquè sa mare, que estava retinguda com a ostatge, sigui alliberada. Després, va assistir a les execucions i veu morir els seus amics, incloent-hi al seu amic Théophile Ferré (executat amb l'exministre de la Guerra de la Comuna, Louis Rossel), a qui va enviar un poema de comiat: Els clavells vermells (Les Œillets rouges. Reclama la mort al tribunal, i sens dubte i fent referència a aquest fet, Victor Hugo li dedica el seu poema Viro Major. Entre 1871 i 1873, es va passar vint mesos de detenció a l'abadia Auberive (transformada en una presó) i va ser condemnada a la deportació. Aquest és el moment en què la premsa versallesca en diu la Lloba assedegada de sang o la Bonne Louise (la bona Lluïsa).Louise Michel, Xavière Gauthier, Histoire de ma vie – 2e et 3e parties, Presses Universitaires de Lyon, coll. « Hors Collection », 2000,
Jean-Baptiste Clément, un camarada comunard, li dedicà un poema que esdevindria una cançó popular, Le Temps des Cerises —Temps de Cireres, escrit el 1867, i dedicat el 1885 a Louise Michel, infermera d'ambulància a les darreres barricades de la Comuna.
La deportació miniatura|esquerra|Louise Michel a Nouméa És deportada a Nova Caledònia i arriba a l'illa després de quatre mesos de viatge. A bord, es va reunir amb Henri Rochefort, polemista famós, i Nathalie Lemel, gran animadora també de la Comuna; és, probablement, en contacte amb aquesta última, que Louise esdevé anarquista. Resta set anys a Nova Caledònia, refusant beneficiar-se d'un règim diferent al dels homes. Creà la revista Petites Affiches de la Nouvelle-Calédonie (Petits Cartells de la Nova Caledònia) i va editar Légendes et chansons de gestes canaques (Llegendes i cançons de gesta canacs). El seu objectiu és educar els indígenes canacs i, a diferència d'alguns comunards que s'uneixen a llur repressió, pren llur defensa durant llur revolta, el 1878. A l'any següent, va obtenir permís per instal·lar-se a Noumea i reprendre el seu treball com a professora, primer amb els fills dels deportats, després a les escoles de nenes.
El Tigre Clemenceau, que l'admirava molt, va continuar escrivint-li durant llur deportació i li va enviar una mica de diners.
Retorn a França De tornada a París el 9 de novembre del 1880, va ser rebuda calorosament per la multitud. Va tornar al seu treball com a activista incansable, donant nombroses conferències i parlant en reunions polítiques. Dos mesos després del seu retorn, va començar a publicar el seu llibre La Misère (La misèria) com una novel·la de fulletó, que va ser un gran èxit.« Collection des Œuvres de Louise Michel, fondée par Xavière Gauthier, dirigée par Véronique Fau-Vincenti et Claude Rétat » , al web ish-lyon.cnrs.fr
Només s'involucra moderadament en els disturbis provocats pel cas Dreyfus (es tractava per a ella de protegir el «germà» Henri Rochefort, atacat en aquesta ocasió), però es declarà anarquista sense ambigüitat fins a la seva mort. És el 18 de març del 1882, durant una reunió política a la sala Favié a París, que Louise Michel, desitjant desvincular-se dels socialistes autoritaris i parlamentaris es pronuncià de manera inequívoca per adoptar la bandera negra pels anarquistes (socialistes llibertaris).