David Wark Griffith, conegut artísticament com a D. W. Griffith (La Grange, Kentucky, 22 de gener de 1875 – Hollywood, Califòrnia, 23 de juliol de 1948) fou un director de cinema estatunidenc. Fou un dels creadors de la tècnica cinematogràfica, innovador de la narrativa fílmica i creador del llenguatge cinematogràfic. Va dirigir més de 500 pel·lícules i entre elles té sis pel·lícules conservades al National Film Registry de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units que es consideren "culturalment, històricament o estèticament significatives". Es tracta de Lady Helen's Escapade (1909), A Corner in Wheat (1909), The Musketeers of Pig Alley (1912), The Birth of a Nation (1915), Intolerance (1916) i Broken Blossoms (1919). El 1935 rebé un Oscar honorari al conjunt de la seva carrera. Griffith ha estat qualificat com “el pare de la tècnica cinematogràfica”, “l'home que va inventar Hollywood” o “el primer fotògraf del pensament” però també com un dels racistes més perniciosos dels Estats Units.
Biografia El noi que volia ser dramaturg David Wark Griffith va néixer el 1875 a la granja familiar, Lofty Green, a la vora de La Grange, Kentucky, fill de Mary Perkins Oglesby i del coronel Jacob Wark “Roaring Jake” Griffith, un heroi del bàndol confederat a la Guerra Civil Nord-americana. El pare havia estat tinent coronel de l'Exèrcit Confederat servint a la Kentucky Orphan Brigade sota la direcció del general John C. Breckinridge. "Roaring Jake" va ser ferit diverses vegades durant la guerra, inclosa una greu ferida a l'estòmac. Griffith havia nascut lluny dels centres culturals de Nova York i Los Angeles i va créixer al Sud, on rebé una visió del món molt conservadora i cristiana. El seu pare, a qui tota la vida idolatrà, va acabar a la bancarrota i morí de peritonitis quan el noi tenia 10 anys, per lo que ell va haver d'ajudar la seva família per tirar endavant. Va tenir diverses feines, com per exemple la d'ascensorista o la de caixer en una botiga, però el seu anhel era ser escriptor i dramaturg. No va tenir èxit en aquests àmbits i el 1896 va acabar fent d'actor amb un àlies, Lawrence Griffith, ja que no estava gens orgullós de la seva manera de guanyar-se la vida. Va realitzar gires amb petites companyies per tot el país suplementant els guanys amb petites feines que podia anar fent. El 1904 va coincidir en la representació de l'obra “Sephora” amb l'actriu californiana Linda Arvidson i se sentiren fortament atrets. El 1906, l'actriu es trobava a San Francisco quan es va produir el gran terratrèmol. Escrigué un telegrama a Griffith, que es trobava a Boston, informant-lo de la seva situació i l'actor li envià un bitllet de tren per a que es reunís amb ell. Només arribar, espontàniament es dirigiren a una església i es casaren.
L'any 1907, desesperat de no trobar feina va intentar vendre les seves històries per ser utilitzades com a pel·lícules. Es va presentar als estudis Edison amb una història basada en Tosca. L'estudi no va mostrar interès per aquestes però li van oferir l'oportunitat d'actuar com a actor. En aquell moment, per a un actor teatral, treballar en el cinema era el súmmum de la degradació però Griffith es va empassar l'orgull i va acceptar. La seva primera actuació va ser a “Rescued from an Eagle's Nest” (1908).
A la Biograph miniatura|esquerra|The Adventures of Dollie (1908) Entre 1907 i 1908 va treballar per a l'Edison en diverses pel·lícules dirigides per realitzades per Edwin S. Porter tot i que també actuà per a altres companyies entre les quals hi havia l'American Mutuscope & Biograph Co. (més endavant coneguda simplement com la Biograph) que no era de les que tenia més èxit. Finalment aquesta companyia li va comprar les seves històries i el va contractar com actor. Allà va tenir l'oportunitat de passar-se a la direcció quan el director principal de la Biograph, Wallace McCutcheon Sr., es va posar malalt i el responsable de guionatge de la companyia, Lee Dougherty, va recomanar contractar Griffith per a substituir-lo. Per a la seva primera pel·lícula, “The Adventures of Dollie” 1908) va comptar amb el consell d'un dels càmeres de la Biograph, G. W. “Billy” Bitzer, començant d'aquesta manera una de les associacions més importants en la història del cinema dels Estats Units, que duraria uns 16 anys. La pel·lícula va tenir un cert èxit per lo que Griffith va acabar agafant les regnes creatives de la companyia.
Entre el juny 1908 i el desembre de 1909 seria el director de pràcticament totes les pel·lícules de la Biograph i posteriorment i fins al 1913 el de les més importants. La Biograph va començar a esdevenir una companyia important i el 1911 va deixar d'utilitzar el nom de Lawrence per tornar al seu propi signant artísticament com D. W. Griffith. En aquells anys, Griffith, conjuntament amb Bitzer, van desenvolupar moltes de les idees que donarien forma al cinema com a llenguatge. A més a més, va entendre que per al nou art necessitava una nova fornada d'actors que poguessin aguantar l'escrutini dels primers plans de la càmera. Va contractar adol·lescents com Mary Pickford, Mabel Normand, Florence Lawrence, Mae Marsh, Blanche Sweet, Lillian i Dorothy Gish, Mack Sennett, Lionel Barrymore Robert Harron o Richard Barthelmess que acabarien esdevenint grans estrelles del món del cinema mut. Entre les millors pel·lícules d'aquells primers anys es poden citar "A Corner in Wheat" (1909), "Ramona" (1910), "The Lonedale Operator "(1911), "The Musketeers of Pig Alley" (1912) o "The New York Hat" (1912). miniatura|Griffith dirigint una escena de "Intolerance" (1916) El 1910 la Biograph va enviar Griffith amb una companyia d'actors a Califòrnia per aprofitar el clima i la llum que hi havia allà durant l'hivern, seguint l'exemple de Selig i de la New York Motion Picture Company (Bison) que ja s'hi havien traslladat. Allà descobrí un poblet de Califòrnia on rodaria nombroses pel·lícules per a Biograph, la primera de les quals fou “In Old California” (1910). El poble s'anomenava Hollywood. A partir d'aquell moment Griffith passaria a rodar diferents tipus de pel·lícules segons l'època de l'any i ell lloc on es trobava.
Fins al 1913, la majoria de pel·lícules de Griffith són d'una bobina (uns 12-15 minuts) que normalment s'exhibien en petits Nickelodeons a preus mòdics. S'ha apuntat que aquesta limitació, imposada per la productora, va forçar el director a focalitzar-se en les seves millors qualitats com a artista. Per contra, algunes de les pel·lícules importades d'Itàlia eren molt més llargues i plenes d'extres i grans decorats cosa que feia que el públic estigués disposat a pagar preus més alts d'entrada i que s'exhibissin en teatres amb molta més audiència. Griffith, conscient d'això volia realitzar pel·lícules amb aquesta filosofia. Inicialment, a partir de 1913 la Biograph solament li permeté ampliar algunes de les seves pel·lícules fins a dues bobines, o sigui, uns 25 minuts de durada. Lillian Gish va afirmar que això donava a Griffith més temps per pensar i experimentar. Una de les millors obres d'aquest període és "The Mothering Heart" (1913) en la que el Lillian aconsegueix dotar d'una gran profunditat emocional el seu paper com a mare a la que se li mor el seu nadó. La Biograph però seguia convençuda que el públic no seria capaç d'aguantar pel·lícules de 4 o 5 bobines (una hora de pel·lícula). A finals del 1913 però, Griffith aconseguí rodar el seu primer llargmetratge, "Judith of Bethulia" (1914), amb unes despeses que van duplicar el pressupost per a la pel·lícula. La Biograph va arribar a la conclusió que més que un actiu per a la companyia, Griffith era un perill per a la seva viabilitat econòmica. Per això li van indicar que si volia continuar a la Biograph ja no dirigiria més sinó que seria el supervisor d'altres directors. Griffith va abandonar la productora per continuar el seu creixement artístic per formar la Mutual Film Corporation.
Anys de maduresa: Un llegat dicotòmic miniatura|Douglas Fairbanks, Mary Pickford, Charlie Chaplin i D.W. Griffith, creadors de la United Artists el 1919. En marxar de la Biograph Griffith s'endugué Billy Bitzer amb ell i la seva fidel companyia d'actors. A la Reliance/Majestic va co-produir "The Life of General Villa" (1914), una pel·lícula biogràfica protagonitzada pel mateix Pancho Villa. S'associà amb Harry Aitken, manager dels Majestic Studios, per crear el Reliance-Majestic Studios al que posteriorment canviaren el nom pel de Fine Arts Studios. La nova companyia produïa per a la Triangle Film Corporation juntament amb Thomas H. Ince i els estudis de la Keystone de Mack Sennett.
Aviat va començar a treballar en la pel·lícula que canviaria el curs de la creació cinematogràfica, “El naixement d'una nació” (1915), una epopeia tècnicament magistral sobre la Guerra de Secessió que narra els problemes de dues famílies blanques del sud, una de nordista i l'altra, sudista, que ha de suportar la tragèdia de la derrota i d'una pau imposada abans de ressorgir mercès al Ku Klux Klan. Malgrat que el seu rodatge triplicà els costos previstos (fins a 100.000 dòlars), la pel·lícula fou un èxit colossal, aconseguint uns ingressos d'uns 18 milions de dòlars. Tot i això va ser boicotejada en molts llocs especialment per la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP) per la defensa explícita del Ku Klux Klan i els evidents elements racistes que presentava. Posteriorment, la seva glorificació del Ku Klux Klan el va portar a ser acusat de ser un dels racistes més perniciosos dels Estats Units. Així, malgrat que el “Directors Guild of America” inicialment anomenava amb el seu nom el premi que concedia en homenatge als èxits aconseguit al llarg de tota una carrera, el 1999 es va decidir suprimir-lo.
A rel del boicot, Griffith es va sentir obligat a mostrar que no era racista rodant “Intolerance: Love's Struggle Throughout the Ages” (1916) amb les guanys de la pel·lícula anterior. La pel·lícula, que narrava en paral·lel quatre històries situades a diferents moments històris, va involucrar més de 2.000 extres, pagats a 2 dòlars diaris, milers de cavalls i altres animals, i escenaris grandiosos però, tot i que el final es resolia amb gran mestria, va resultar un gran fracàs comercial i enfonsà econòmicament el director que hagué de dedicar bona part dels ingressos posteriors a satisfer els seus creditors. Actualment, "Intolerance" es reconeix com una de les grans pel·lícules de la història del cinema i ha influenciat a molts directors posteriors.
Malgrat que el prestigi de Griffith es basa en aquestes dues pel·lícules, el director realitzà posteriorment altres obres destacables. El 1919, Griffith es va associar als altres grans estrelles del cinema, Charles Chaplin. Mary Pickford, i Douglas Fairbanks per formar la United Artists amb l'objectiu d'obtenir la independència creativa i ser capaços de controlar plenament els seus projectes cinematogràfics, cosa que era impossible amb les productores del moment. La seva primera pel·lícula per a la nova companyia va ser “Lliris trencats” (1919) amb Lillian Gish i Richard Barthelmess. Era una senzilla història d'amor interracial que va tocar al gran públic i que es considera una pel·lícula important en el desenvolupament de l'art cinematogràfic per la seva subtil atenció als detalls visuals. De fet, la pel·lícula havia de ser distribuïda per la Famous Players-Lasky Corp. però Griffith va decidir adquirir-la per 250.000 dòlars per distribuir-la a través de la United Artists obtenint uns guanys de 700.000 dòlars. En els anys següents va rodar diverses pel·lícules amb èxit, sent les més populars “Way Down East” (1920) i “Orphans of the Storm” (1922).
Darreres pel·lícules i retirada