Al Tall va ser un conjunt valencià de música d'arrel tradicional fundat el 1975, reconegut per la fecunda trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora del seu país a l'estil de la Riproposta italiana, emmarcada dins d'una concepció mediterrània de la música popular. Interfolk , Al Tall: antología
Sovint es comparen amb altres grups cabdals en la revisitació de la cançó tradicional com La Bullonera a l'Aragó, Milladoiro a Galícia, Nuevo Mester de Juglaría a Castella i Oskorri al País Basc.La Xarxa d'estudiants de la UAB Al Tall i Kàtiva: dues generacions... Dels quatre membres inicials, Vicent Torrent i Manolo Miralles són els únics dos que han continuat ininterrompudament en el grup fins a la seua dissolució el 2013;Enderrock.cat Al Tall i els millors discos de folk del 2006... de tots els músics que han passat pel grup, Miquel Gil és l'exmembre més conegut (per la seua actual carrera en solitari) i qui més hi ha col·laborat esporàdicament.
Cronologia La història del grup s'estén al llarg de pràcticament trenta-huit anys, amb més de catorze discs editats durant aquestes quatre dècades, de les que els primers deu anys de trajectòria foren els més productius.Botiboti.org Al Tall A l'octubre de 2012 anunciaren formalment la finalització de la seua activitat artística com a grup i van realitzar l'últim concert el 18 d'octubre de 2013 al Palau de Congressos de València.
Anys 70 Al Tall es va fundar a principi de 1975 amb Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent com a integrants, eren tots músics autodidactes d'altres formacions ja extintes (cas de Lledó en Els Sols i de Torrent en l'Equip València-Folk) o amb una discreta carrera en solitari (cas de Miralles, que va arribar a ser teloner de Raimon): Vicent Torrent i Miquel Gil es van conèixer en una acampada del Centre Excursionista de València al Bosquet de Moixent en la primavera d'aquest any. Uns mesos més tard, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada van decidir crear el nou grup junt amb Lledó, el qual va proposar a Miralles. Després d'un parell d'aparicions a Albal i a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, el grup va debutar oficialment a la Pobla de Vallbona en el pati de les Escoles Colon el 21 de juny de 1975 .
Cançó popular, País Valencià Ja sense Lledó, el mateix any gravaren i editaren el primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals com Per Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) o D'avui és el cantar; poemes musicats com La mel (d'Eugeni Evtutxenko), A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (de Marià Manent) o Tots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes com L'hereu Riera o la Cançó de la llum, que els ocasionà més d'un maldecap amb les autoritats: el primer va ser a Borriana, el setembre del 1976.El Periódico Mediteráneo Al Tall, per Vicent Usó
Deixeu que rode la roda El segon disc, Deixeu que rode la roda, va aparèixer cap a la fi de l'any 1976: dedicat a Ramon el Pansot —seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any, que sempre els cantava El casament de Maria la Xapa—, el repertori inclou la peça original més emblemàtica, la del Tio Canya, a més d'altres cançons destacables com Darrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig), Del Saler (en protesta per la imminent urbanització de la Platja del Saler de l'Albufera) o la Cançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'Alberic Enric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua dona Empar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977 Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i menejador del grup.
Posa vi, posa vi, posa vi… Enric Ortega va morir el 14 de maig de 1978, poc després de la presentació del tercer disc: en Posa vi, posa vi, posa vi…, un recull monogràfic de cançons populars de taverna on el d'Alberic va intervindre tant en la selecció de temes com en l'arranjament de les versions. La resta de membres d'Al Tall el van homenatjar —junt amb altres figures destacades de la cançó valenciana (i també la seua viuda)— en un recital als Vivers de València. El mateix Enric havia participat abans en un altre homenatge: poc després de l'edició del Posa vi…, els Al Tall van traure l'únic senzill, A Miquel assassinaren, una petenera gravada expressament en record del comunista alacantí Miquel Grau, amb lletra d'Ortega.
Quan el mal ve d'Almansa…
El mateix any 1978, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany de Tubinga (en un festival d'homenatge a Víctor Jara) i a les Sis Hores de Cançó a Canet (en desgreuge a Albert Boadella); i, ja el 1979, a París (per la Primera Setmana del País Valencià), a les Sis Hores de Cançó de Perpinyà, i a Vilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 1979 veia la llum Quan el mal ve d'Almansa…, el disc més conegut de la banda i, fins llavors, el seu projecte més ambiciós: donar a conèixer, per mitjà de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arriba a omplir una cara, la cantata aporta peces emblemàtiques com Processó, Lladres i Cant de Maulets; la cara B conté cançons com Nuclears? No, gràcies, la ja coneguda A Miquel assassinaren i la darrera aportació, pòstuma, d'Enric Ortega: Bolero.
Anys 80 Som de la pelitrúmpeli El setembre de 1980 participaren per primera volta en els Rescontres de la Mar a la ciutat provençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occità Jan-Mari Carlotti que els Al Tall s'encarregarien d'importar a València més avant. En desembre del mateix any van traure al mercat el segon disc monogràfic, Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes per mitjà de cançons populars emblemàtiques com «La Bolangera» o «Les Tomasines»: va ser, possiblement, el primer treball de la Nova Cançó adreçat expressament a la xicalla.
L'any 1981 participaren en l'acte de desgreuge a Fuster organitzat per Acció Cultural a la Plaça de Bous de València: l'assagista suecà, que havia sigut objecte d'un atemptat amb bomba, va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festival Som una nació, celebrat al Camp Nou amb cent mil espectadors, i tornaren a actuar en els Rescontres d'Arles i a Marsella, la qual cosa els inspirà per a traslladar el concepte al seu país: la Trobada de Música del Mediterrani. L'experiència els va introduir de ple en el fenomen musical de la Riproposta i els va posar a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com la Nova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols, els Músics del Nil d'Egipte, els occitans Mont-Jòia (amb Carlotti al capdavant) o els saharians Muluk el-Hwa, amb els quals va tornar a col·laborar més endavant.
Cançons de la nostra Mediterrània L'any 1982 gravaren un disc amb la mallorquina Maria del Mar Bonet: Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt dels Països Catalans entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. Pel que es llig en la carpeta, la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes, calabreses o xipriotes) amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes de Catalunya («El segador més petit»), les Illes («Sa mort d'en Colomer») i València (el «Bolero de l'Alcúdia»). Aquell any van tornar a participar en els Rescontres de Marsella i Grassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània a Roma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen), a les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i a la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pel blaverisme local.
Tocs i vares L'any següent van reprendre l'evolució interrompuda pel disc amb la Bonet i editaren Tocs i vares, un experiment on portaven els principis de la Riproposta a la màxima expressió en imitar les maneres antigues d'afinar, de compondre i d'improvisar sobre una sèrie de «vares» (equivalents als palos del flamenc): Los sonidos del planeta azul Envit a vares jotes, havaneres, valencianes i marxes mores de nova creació, amb lletres originals que intenten reflectir la realitat social del moment. Les crítiques a este enregistrament anaven del suport més unànime a la condemna més explícita: Tocs i vares va suposar, per tant, un punt d'inflexió en la carrera dels Al Tall, per la forma i pel contingut de les cançons; sorprenentment, la «Cançó de la llum» era l'única peça del seu repertori que els donava problemes amb les autoritats, com va passar aquell any a Alberic. A banda d'eixe incident, el grup va presentar el seu disc en directe a Montpeller, Besiers, Barcelona, Palma i a sengles festivals d'Almansa i de Benidorm. La gira continuava el 1984 al Théâtre de la Ville de París, als escenaris d'Ais de Provença, Aosta, Còrsega, Marsella, Toló i a lEncuentro de la Música Popular de les Palmes de Gran Canària. La polèmica amb la «Cançó de la llum» es va repetir al poble alcoià de Biar; l'alcalde de Benetússer també els va prohibir gravar un documental a este poble que, finalment, es va gravar a Picanya, però que no es va estrenar fins a l'any 1990.
Xarq al-Andalus Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any 85, van editar un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa conjuntament amb la seua antiga discogràfica Edigsa, llavors ja PDI. L'any de l'efemèride publicaren el seu disc més exòtic amb la col·laboració dels Muluk el-Hwa: Xarq al-Andalus: el títol fa referència a la Xàrquia, o siga, la part oriental d'al-Àndalus que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual, ja que s'estenia des de Múrcia fins a les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaren alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptor gandià Josep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació del Regne de València en fusionar-se amb el flamenc i els ritmes gnawa. Músicas de la Tierra Al Tall El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a la Societat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostra Cançons de la Mediterrània de Palma.
Xavier «el Coixo» L'any 1986 el grup seguia rodant el Xarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat a Alemanya: el 10 d'octubre de 1987 actuaren junt amb els Muluk en el programa de televisió Nachtmusik im WDR a Berlín. L'octubre del 1988 arribaven a Mèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a la Ciutat de Mèxic i a Cuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren el seu disc més informal, Xavier «el Coixo», amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora de La Xafigà que li dona nom, peces populars com els «Porrots de Silla» i mediterrànies com el «Ballu cantadu» sard (però cantat en valencià) o una cançó del seu amic Carlotti; l'únic original del disc, «La Maregassa», és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
Anys 90 Quart Creixent