Els àrabs (en ) són un poble semita originari d'Aràbia, present de forma majoritària al nord i est d'Àfrica i de forma minoritària a l'Índia, Indonèsia, l'Iran, el Kazakhstan, el Pakistan, Turquia i altres països.
Tot i que el concepte de poble àrab o de nació àrab ha anat canviant molt al llarg dels temps i dels diversos contexts sociopolítics, i que sovint s'ha confós amb agrupaments de tipus religiós (concretament, amb l'islam), actualment es defineix principalment pel fet de parlar la llengua àrab i no té cap connotació racial, cultural, religiosa ni política. A causa de l'extensió de la llengua àrab per tot l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica a partir del , modernament se solen considerar àrabs les persones que tenen com a llengua materna l'àrab, sigui quin sigui el seu origen ètnic o la seva religió, i, per extensió, també es consideren àrabs tots els naturals dels anomenats països àrabs, encara que en alguns d'aquests països hi hagi minories ètniques significatives de llengua no àrab.Gellner, Ernest, i Micaud, Charles, Eds. Arabs and Berbers: from tribe to nation in North Africa, Lexington Books, 1972.
Etimologia del nom L'ús més antic documentat del mot «àrab», a Mesopotàmia, es refereix a un grup de tribus nòmades existents al .Retsö, 2003, p. 105.
L'arrel de la paraula «àrab» (ʻ-r-b) té molts significats diferents en les llengües semítiques: ‘ponent’, ‘desert’, ‘barrejar’, ‘mercader’ o ‘corb’. Fins i tot és possible que algunes d'aquestes formes provinguin d'una metàtesi de l'arrel ʻ-b-r, que significaria ‘traslladar-se’, ‘travessar’, i per tant, se suposa, ‘nòmada’. Si l'àrab és inicialment ‘l'home o dona del desert’ o ‘l'home o dona que travessa el desert’, representaria la identitat beduïna en sentit estricte, és a dir, el conjunt de les tribus nòmades que vivien del pastoreig a Aràbia. Aquesta arrel (ʻ-r-b) també podria designar ‘el lloc on es pon el sol' (i d'aquí lÈreb, les tenebres), és a dir, l'Occident. Els mots «àrab» i «Europa», doncs, podrien provenir ambdós del semític ereb, que significa ‘posta de sol’ (i per tant, ‘occident’); aquesta hipòtesi no és del tot acceptada, de moment.
Identitat àrab miniatura|Família àrab de Ramal·lah, a l'inici del La identitat ètnica dels àrabs no s'ha de confondre amb la seva adscripció religiosa, i és anterior a l'aparició de l'islam, tal com es demostra històricament per l'existència de regnes àrabs cristians i de tribus àrabs jueves a l'antiga Aràbia. Tanmateix, actualment la gran majoria dels àrabs són musulmans, amb petites minories que segueixen altres religions, principalment el cristianisme.
D'altra banda, els pobles islamitzats però no arabitzats, que constitueixen el 80% de la població musulmana mundial, no formen part del món àrab, però sí del món islàmic, que és geogràficament molt més extens i divers.
En l'actualitat, la definició de qui és o no és àrab ha d'incloure un o més dels tres criteris següents:
Criteri genealògic Àrabs són els descendents de les antigues tribus d'Aràbia, habitants inicials de la península Aràbiga i de Síria. Aquesta definició fou molt emprada a l'edat mitjana, per exemple per Ibn Khaldun, que distingeix en els Prolegòmens entre els àrabs sedentaris que havien estat nòmades en el passat i els àrabs beduïns que encara eren nòmades al desert. Utilitza l'expressió «àrabs exnòmades» per referir-se als musulmans sedentaris, però anomenant-los tot seguit segons la ciutat o el país on vivien, és a dir, egipcis, hispans o iemenites.
Els genealogistes àrabs medievals dividien els àrabs en tres grups: «Àrabs antics»: tribus que havien desaparegut o que havien estat desfetes, com els A'ad i els Thamud, sovint esmentades en l'Alcorà com a exemples del poder de Déu per destruir els pobles impius. «Àrabs purs»: els del sud d'Aràbia, especialment del Iemen, descendents de Qahtan (molts d'ells emigrats després de la destrucció de la presa de Marib), i els seus rivals del nord, descendents d'Adnan. «Àrabs arabitzats» (mustàriba): els del centre i nord d'Aràbia, descendents d'Ismael, fill d'Abraham. El Llibre dels Jubileus explica que els fills d'Ismael es van barrejar amb els fills de Queturà i Abraham, i que els seus descendents s'anomenaren «àrabs» i «ismaelites». El criteri genealògic, però, va anar perdent força a mesura que diferents pobles s'anaven identificant progressivament com a àrabs.
Ara bé, des de finals dels anys 1980, i sobretot des de principis de segle, els genetistes han treballat sobre el cromosoma Y (transmès de pare a fill) i sobre l'ADN mitocondrial (transmès de la mare als fills), que tenen la particularitat de ser transmesos íntegrament (llevat del cas d'una mutació). Per tant, és possible remuntar-se als ancestres comuns de les diferents poblacions del món i, en particular en aquest cas, als de les poblacions àrabs. D'altra banda, s'han fet estudis molt recentment sobre un gran nombre de gens dels cromosomes homòlegs o autosomes (tots els cromosomes amb l'excepció dels cromosomes X i Y).Bekada A, Fregel R, Cabrera VM, Larruga JM, Pestano J, et al. (2013) Introducing the Algerian Mitochondrial DNA and Y-Chromosome Profiles into the North African Landscape. PLoS ONE 8(2): e56775. doi:10.1371/journal.pone.0056775,
Criteri lingüístic Els àrabs són els que parlen àrab com a llengua materna, incloent-hi qualsevol de les seves varietats locals. Aquesta definició abasta més de 300 milions de persones. Tanmateix, alguns grups que compleixen aquest criteri rebutgen d'anomenar-se àrabs pel fet que no tenen ancestres àrabs. Per exemple, els egipcis prefereixen definir-se pròpiament com a egipcis, i no àrabs.Jankowski, James, "Egypt and Early Arab Nationalism", a Rashid Kakhlidi, ed., Origins of Arab Nationalism, pàg. 244-245 Citat per Dawisha, Adeed, Arab Nationalism in the Twentieth Century, Princeton University Press, 2003, , pàg. 99
Criteri geopolític En el context del modern nacionalisme, és àrab qualsevol ciutadà de qualsevol estat on l'àrab és l'idioma oficial o un dels idiomes oficials, o que simplement forma part de la Lliga Àrab (amb la qual cosa l'àrab és idioma oficial d'aquell país, encara que no el parli la majoria de la població). Aquesta definició també inclouria més de 300 milions de persones, però és la més contestada i la més simplista de les tres. És un criteri que exclou tota la diàspora àrab fora del món àrab i, en canvi, inclou no sols els que es consideren àrabs sinó també poblacions arabitzades que no es consideren àrabs elles mateixes, com ara la majoria de libanesos i d'egipcis, tant cristians com musulmans, i també minories ètniques no arabitzades que han conservat les pròpies llengües, diferents de l'àrab, com els amazics del Marroc i d'Algèria, els kurds de l'Iraq o els somalis, majoritaris a Somàlia, un país no àrab i tanmateix membre de la Lliga Àrab.
Diversitat de criteris en l'actualitat La importància relativa de cadascun d'aquests tres factors es veu de manera diversa segons qui ho formuli, i sovint hi ha discussions. En general, la majoria dels que es consideren a si mateixos àrabs es basen en una superposició de les definicions geopolítica i lingüística. En general, no s'accepta una definició política de qui és àrab si això no inclou alhora el fet de parlar àrab. Per exemple, són pràcticament inexistents els kurds i molt pocs els amazics que s'identifiquen ells mateixos com a àrabs. Algunes minories religioses de l'Àsia occidental i del nord d'Àfrica que parlen àrab, com els cristians d'Egipte, Líban i Síria, a vegades no es consideren ells mateixos àrabs i, òbviament per motius polítics, tampoc no s'anomenen àrabs els jueus orientals, originaris dels països àrabs, que són de llengua i cultura àrabs però de religió jueva.
La Lliga Àrab va establir en la seva declaració fundacional, el 1946, que era àrab «una persona que parla àrab, que viu en un país de llengua àrab, que simpatitza amb les aspiracions dels pobles de llengua àrab» (una curiosa, tot i que confusa, combinació de definició lingüística, geogràfica i política).
Evolució històrica Durant l'època d'expansió de l'islam, els segles i , els àrabs van crear un gran imperi governat successivament pels Raixidun, pels Omeies, i pels Abbàssides, els límits del qual tocaven França a l'oest, la Xina a l'est, l'Àsia Menor al nord, i el Sudan al sud. Els àrabs van expandir l'islam i la seva llengua, que és la llengua de l'Alcorà, mitjançant conversions i assimilació cultural. Molts grups es conegueren com a «àrabs» al llarg d'aquest procés d'arabització, complementari de la conquesta militar. Per tant, amb el temps, el terme «àrab» es va anar carregant d'un significat més ampli que el de l'ètnia originària: apareix un «àrab cultural» enfront de l'«àrab ètnic». El panarabisme proclama que els àrabs comparteixen una mateixa història, una mateixa cultura i una mateixa llengua. La conseqüència lògica d'això fou la reclamació d'un estat sobirà on quedessin agrupats tots els territoris àrabs, però el panarabisme ha de competir sovint amb els nacionalismes locals, especialment al Líban, a Síria, a l'Iraq i a Egipte.
A l'edat mitjana, els cristians d'Itàlia i els croats en general preferien el mot «sarraïns» per a tots els musulmans, sense distinció. Els cristians de la península Ibèrica els anomenaven moros, també sense distinció d'origen, incloent-hi els que vivien a la península, tot i que aquest terme designava originàriament els habitants del Magrib a l'antiguitat.
Llengua miniatura|esquerra|Domini lingüístic i dialectes de l'àrab miniatura|Països on l'àrab és l'única llengua oficial (verd), i on comparteix l'oficialitat amb altres llengües (blau). No s'inclouen al mapa les minories arabòfones en països limítrofs no àrabs La llengua àrab, el principal factor definitori i unificador dels àrabs, és una llengua semítica originària d'Aràbia que aquest poble ha aconseguit expandir enormement com a primera o segona llengua, i sobretot com a llengua litúrgica de tots els musulmans, per Àsia occidental i Àfrica del Nord. Aquesta expansió a través de tants pobles inicialment no àrabs va resultar en la seva aculturació i, en alguns casos, en la dominació pels àrabs. L'arabització, un moviment lingüisticocultural, sovint, però no sempre, ha anat lligada a la islamització, un moviment religiós.
Amb l'expansió de l'islam al , l'àrab, la llengua en la qual fou escrit l'Alcorà, esdevingué la lingua franca de tota la conca mediterrània. Fou en aquest període que la llengua i la cultura àrabs es van expandir extensament tot acompanyant l'expansió de l'islam, tant per les conquestes com pel contacte cultural.
La llengua i la cultura àrabs, tanmateix, van tenir una primera expansió més reduïda abans del Renaixement islàmic, des del , per l'oest d'Àsia, amb els àrabs cristians (les tribus gassànides, làkhmides i Banu Judham) que van emigrar des del nord d'Aràbia cap al desert de Síria i cap a la costa oriental de la Mediterrània (Palestina i Líban).
Alfabet àrab
miniatura|esquerra|Verd fosc: estats on l'alfabet àrab és l'únic oficialVerd clar: estats on es fa servir l'alfabet àrab a més d'uns altres La llengua àrab s'escriu en el seu propi alfabet, l'''alifat, des del . L'alfabet àrab va sorgir d'una evolució de l'alfabet nabateu, que prové de la variant siríaca de l'alfabet arameu, i aquesta variant deriva de l'alfabet fenici. És un alfabet consonàntic molt semblant a l'hebreu. Això vol dir que les vocals curtes no s'escriuen, sinó que s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del significat en les consonants i vocals llargues, que sí que s'escriuen. L'escriptura àrab, que va de dreta a esquerra, és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. Això vol dir que la forma de la lletra està influïda per la seva posició dins de cada paraula o en la frase.